Vi de la Laietània

Al temps de Titus Flavius Domicianus no hi havia ni twitter ni blogger, però Marcus Valerius Martialis publicava cada any un volum dels seus Epigrames, que s'hi acosten força. Entre els temes d'en Marcial —sexe, vicis i vida quotidiana a la Roma del seu temps— hi ocupa un lloc important el vi: Potser l'hauríem d'anomenar el primer "wine blogger" de la nostra cultura. Als epigrames hi trobem alguns dels tics dels bloggers actuals. Per exemple, la mitificació d'una denominació d'origen o d'una collita aparentment immortal. Com la collita del 121 aC que apareix sovint als Epigrames —escrits dos segles després de la collita!

Marcial parla sovint dels vins del que ara és Catalunya —no sempre de manera laudatòria. S'ha citat sovint l'Epigrama XXVI del primer llibre on recomana a una persona que beu en excés que no malbarati cap vi excel·lent, sinó que

A copone tibi faex Laletana petatur,
Si plus quam decies, Sextiliane, bibis.

és a dir, que begui "merda (faex) de la Laietània". Així denigrava Marcial el vi que es feia a la regió que va del Maresme al Vallès Occidental.

Per contradir Marcial, el celler Can Morral fa un macabeu que es diu Martialis i du el subtítol de "Vi laietà".

Can Morral és una masia que es troba a la clotada de la Riera del Morral del Molí, a cavall de les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat, entre Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Fins fa quatre o cinc anys, els fruits de les vinyes del mas anaven a alguna de les grans empreses del Penedès, però ara el celler embotella el seu propi vi —hi ha un negre jove, un espumós i el blanc Martialis—, vinificat sota la direcció dels amics de Mas Candí. El Martialis —que és el vi més interessant del celler, amb molta diferència— procedeix d'una vinya de macabeu de seixanta anys (anava a dir-ne "vella", però en diré "adulta" perquè és l'edat que tinc jo...).

Vaig anar a Can Morral en un dia de pluges ferotges que exigien aixoplugar-se i no em van permetre poder visitar la vinya de macabeu del Martialis, però vaig veure com el que serà el Martialis 2013 s'està criant en una bordelesa i en una bóta de castanyer. Ara mateix estic bevent l'ampolla de Martialis 2012 que vaig comprar al celler —només se'n van fer 940 ampolles: en contrast amb el que passava al temps d'en Marcial, ara el "vi laietà" és força escàs. 

El vi m'ha sorprès i m'ha encantat. Em va sorprendre perquè trobo que —per dir-ho d'una manera poc acurada però clara— és un vi que "xarel·leja" és a dir, que està fet seguint uns paradigmes que s'acosten més als dels bons xarel·los del Penedès que no pas als dels macabeus clàssics. L'aroma és fresca i cítrica i a la boca hi ha puresa, austeritat, linealitat, plenitud. Pellofa de raïm i pell de llimona. Caràcter estricte sense concessions a les modes ni a les llaminadures, amb un final amb notes amargoses ben fines. El vi va evolucionant a la copa i trobo que hi ha qualitat. En algun moment, no puc evitar de pensar en els xarel·los de Mas Candí o, fins i tot, de Can Credo.

Benvolgut Marcus Valerius Martialis: Entendries aquest vi laietà fet dinou segles després de la teva mort? Jo crec que sí i crec que et faria escriure uns epigrames magnífics que ràpidament serien trending topic a tot l'imperi!

Abundància

El Foyer de l'Auditori de Barcelona és un espai gran i diàfan, de sostre alt i claror generosa on s'ha fet la setena edició de l'exposició Vitis Vinifera, que organitza Cuvée 3000. Vaig poder passejar-m'hi i tastar a cor què vols, cor què desitges. Potser un centenar de cellers, potser sis-cents vins, en una sala de característiques excel·lents. Tot donava sensació d'abundància.

La Carme de Vinyes d'Olivardots em va oferir el nou V d'O 5.10, que és una garnatxa de vinya de sauló de la pròpia finca, amb la qualitat a que em té acostumat Olivardots, gustós i amb molt bona fruita; i també aprofito per tastar, conjuntament, els excel·lents V d'O 1.09 i V d'O 2.09, que són les carinyenes de pissarra i de sauló —respectivament— de les que ja he parlat algun altre cop. A partir de la collita 2009, aquest celler vinifica també el raïm d'una vinya de Colera que no pertany al celler. En surten molt poques ampolles d'un vi que s'hauria de dir Tros d'en Ros, però malauradament es diu «Troç» d'en Ros —difícil d'entendre! M'ha agradat força, principalment la garnatxa pura de la collita 2010.

En Dominik m'insisteix que el deliciós Pedro Ximenes Terra de Cuques 2011 és "simplement" un vi divertit —per oposició al seu vi seriós que és el Pedra de Guix 2011. És clar que té raó, i és clar que el Pedra de Guix és monumental, però... el Terra de Cuques és tan bo, tan melós, tan atractiu!

Fins l'octubre no sortirà al mercat la nova collita de Ferrer-Bobet Selecció especial 2010, però ja el vam poder tastar a Vitis Vinifera. El vaig trobar extraordinari. Diferent del 2009 —més fresc, possiblement. Un vi on hi ha abundància de tot, aromàtic, ple de fruita, complex i substancial. Encara es troba en un estadi incipient de la seva vida, però vaig pensar que només per tastar aquest vi ja quedava justificada la visita a l'exposició.

De Mas Candí volia tastar-ne el Can 28, però ara treballen el seu mandó d'una manera diferent. Se'n diu Viu de 2012 i és vermell, lleuger i prim, aromàtic i àcid, agradable. Diuen que l'han fet pensant en el mercat japonès. El Camí de la Font 2011, el gran macabeu de l'Oriol d'El Vi a Punt no em decep gens —té aquella combinació de frescor una mica cítrica amb recorregut exacte i final corpulent que no deixa indiferent. El Nita 2010 que em van oferir venia d'un màgnum acabat d'obrir i estava tancat a pany i forrellat, però ja manifestava signes de grandesa. Els amics de Batlliu de Sort duien unes mostres del que seran els vins del 2012. El seu riesling —sense cupatge, encara, amb el viognier— em va semblar que tenia una força que fa augurar  bones coses per al Biu Blanc 2012.

Hi havia una bona representació del món dels vins naturals, i vaig tastar algunes coses, però cap no em va plaure prou com per cabre en aquests apunts. Ja em perdonareu, però jo amb els vins naturals hi trobo una certa dosi d'allò que en diuen «xantatge emocional»:  com que a tots ens agraden que les coses siguin «naturals», sembla com si dir que un vi natural no t'agrada et converteixi immediatament en un advocat de l'artificialitat i l'agricultura destructiva...

Acabaré aquesta nota donant notícia de dues descobertes personals. Em refereixo a dos cellers que coneixia més aviat poc i que, ara que he tastat alguns vins seus, han entrat a la meva llista de cellers a conèixer millor. D'una banda, Bodegues Puiggròs d'Òdena de la que coneixia el seu sumoll Mestre Vilavell. Gràcies a Vitis Vinifera vaig poder tastar el Sentits Negre 2010 i el Sentits Blanc 2011 i tots dos vins m'han semblat magnífics. L'altre celler es diu DG Viticultors i es troba a Pontons. Recordo que em va agradar molt el seu Cinclus SC 2009 fet amb incrocio Manzoni, albarinyo i loureiro.

Passejant pel Foyer de l'Auditori hi vaig anar trobant força amics i vaig tastar també coses de fora del país, que no toca que discuteixi aquí. Em sentia com si passegés pel jardí de l'abundància.

Dues bótes d'en Miquel Palau

Sovint, les identitats es construeixen a partir de tòpics o paradigmes que acceptem com a simplificadors d'una realitat molt més complexa i polimorfa. Pensem, per exemple, en l'etiqueta —reductora, trivialitzadora— de «mediterrani» amb que es classifica els nostres vins. És còmode —i grollerament erroni— encasellar els nostres vins en els adjectius que ja sabeu: gruix, alcohol, sobreextracció, manca d'elegància, etc. Arribats en aquest punt, potser cal posar sobre la taula els vins de les dues bótes que en Miquel Palau ha fet per a Abadal, dintre del programa Paisatges 1883.  Una bóta de sumoll i una bóta de mandó, un parell de vins singulars que, tot i estar fets amb varietats ancestrals del nostre país, contradiuen amb contundència els tòpics anteriors.

El Sumoll 2011 —400 ampolles d'un vi fermentat en bóta oberta i criat durant quatre mesos— té un color força més fosc del que hom esperaria d'un sumoll i al nas és ben característic, amb cireres i grans de raïm, amb austeritat àcida. És peculiar i atractiu, amb molt de sabor i amb fruita —però no fruita dolça. Mentre el tasto, no em puc treure del cap l'aroma de les cireres. L'atac és plaent, dels que et fan gairebé tancar els ulls. No és el millor sumoll que he tastat, però és un vi molt interessant. Un vi fet amb una varietat absolutament nostrada que, en canvi, ens mostra virtuts que res tenen a veure amb els ridículs tòpics dels vins «mediterranis».

El mandó és una varietat que havia estat molt comuna a la nostra terra però que ara ha desaparegut pràcticament del tot. La història que m'han explicat —si no és certa, algú em corregirà— parla d'una vinya vella de mandó que hi havia al Montgrí, descoberta per la gent d'Empordàlia just abans que fos arrasada per les màquines excavadores. Varen tenir el temps just de veremar el raïm que va donar lloc a un miler d'ampolles d'un Mandó 2004 d'Empordàlia absolutament irrepetible. Aquesta mateixa vinya desapareguda va donar lloc a la vinya de mandó de Mas Candí de la que surt el seu Can 28, i també a la petita vinya experimental del celler Abadal, d'on ha sortit aquesta ampolla de Mandó 2010 d'Abadal.

Sigui així o no ho sigui, feu-ne via d'anar a Santa Maria d'Horta d'Avinyó a veure si encara sou a temps d'aconseguir alguna de les quatre-centes ampolles d'aquest vi, perquè aquest mandó m'ha arribat a corprendre. Quin vi magnífic! Quin vi iconoclasta! Ple d'aromes subtils i suggeridores, de fruitetes, de bosc, de cafè, sempre discretes. Quina sorpresa a la boca! Sabor, fluïdesa, puresa, elegància i caràcter. Fresc i fins i tot «fred», afruitat però a la manera del vins de nord enllà. Esvelt, deliciós, diferent —molt diferent.

Tinc al meu costat la copa amb aquest mandó d'en Miquel Palau i escolto «La Piémontoise» de Couperin. Penso que m'agradaria que continués l'experimentació amb el mandó i que puguem seguir tastant vins que vagin en la direcció d'aquesta elaboració d'Abadal. Serà apassionant veure fins on es pot arribar amb aquesta varietat que ja havíem donat per morta i enterrada.

Mas Candí, d'Avinyonet

El celler Mas Candí, nou i ben dissenyat, es troba al peu del Puig de la Mireta, a la plana entre Les Gunyoles i Les Cabòries, envoltat de vinyes. El terme municipal és Avinyonet del Penedès. L'indret és molt atractiu i mereix ser visitat. Els seus vins i la seva manera de plantejar-se la viticultura també mereixen que ens atansem a aquest petit celler i tastem els seus productes.

Si entrem a Les Gunyoles i seguim les indicacions que ens duen a Can Candi, no trobarem pas el celler. Observeu que el nom del celler és Mas Candí, amb accent a la i. De fet, Can Candi és la masia pairal i ara és un edifici d'equipaments municipals situat al bell mig del poble. El celler, en canvi, és un edifici de nova planta que hi ha a la dreta de la carretera, anant d'Avinyonet Nou a Les Gunyoles, i els autors del projecte —quatre viticultors amb ganes de fer una bona feina i amb una aposta decidida per la recuperació d'algunes varietats tradicionals— han optat per aquesta i tònica per obtenir una certa diferenciació amb la masia que ara és edifici polivalent.

Parlant amb en Ramon Jané —un dels quatre socis— m'adono que busquen un elevat nivell de complicitat amb la terra i amb els ceps i que treballen amb la màxima cura per obtenir uns productes que siguin respectuosos amb la terra i, al mateix temps, personals i fidedignes. Cal esmentar molt especialment —ja ho he dit— el seu afany per recuperar varietats insòlites. Per exemple, fan un vi —al Penedès!— de garnatxa blanca. Procedeix d'una vinya minúscula i es diu Ovella Negra. La producció és tan mínima que no he tingut ocasió de tastar-lo. Com tampoc no he pogut tastar el seu Can 28, un vi insòlit que procedeix d'unes vinyes de la varietat mandó. En Ramon em parla de com estan recuperant varietats pràcticament desaparegudes, a base de trobar-ne algun cep escadusser. Em parla de noms que mai no havia sentit, com mònica, rogenc, cannonnau... Tot plegat ens indica que haurem d'estar atents a cada nova collita per veure si aquestes troballes donen vins de qualitats inèdites.

Els vins que sí que he tastat són els dos xarel·los i els negres Les Forques 2007 i Sol + Sòl 2007 que vénen d'una vella vinya de cabernet i el segon, de fet, és una selecció en vinya. Els xarel·los de Mas Candí són magnífics! En fan un sense criança en fusta: es diu Desig 2009 i s'ha criat set mesos amb les mares. Suau i elegant al nas, mostra a la boca un bon equilibri entre una entrada lleument untuosa i una bona acidesa, en un cos ampli. S'acaba amb unes agradables notes amargoses i és tot ell contingut i fins auster, sense deixar de ser llaminer.

El Quatre Xarel·los (QX) 2009 es diu així perquè surt de quatre vinyes de més de 50 anys —una de cada soci— i perquè està criat en quatre fustes diferents: acàcia, castanyer, roure francès i roure americà. Ara mateix el tinc a la copa i el trobo molt tancat, molt poc expressiu. Tot i això, el poc que deixa entreveure —després d'una bona oxigenació— és força sòlid i traspua qualitat. Em pregunto si aquest vi necessitarà un temps d'ampolla perquè pugui manifestar allò que estic segur que té a dins.

Els dos negres m'han resultat, personalment, menys atractius que aquests dos xarel·los, però reconec que tenen una força extraordinària que, si bé a mi m'ha semblat una mica massa agressiva i poc integrada, no deixa de tenir el seu atractiu, si us agraden els vins massius i una mica desbocats.

Avinyó, d'Avinyonet

Avinyonet del Penedès té diversos cellers que convé conèixer. Tanmateix, l'admirat Can Ràfols dels Caus, però també Mas Comtal, Cuscó-Berga (a les Gunyoles) i el nou Mas Candí. Finalment, a la masia de Cal Fontanals, a mig camí entre Les Cabòries —que ara, oficialment, du l'insípid nom d'Avinyó Nou— i Sant Sebastià dels Gorgs, hi trobem el celler Avinyó.

Com que és un lloc de pas —la carretera de l'Ordal i la de Begues es creuen a les Cabòries— i els seus cellers són, tots cinc, recomanables, Avinyonet del Penedès és un municipi que convida a fer-hi, sovint, una escapada i tornar a casa amb algunes ampolles ben triades. D'altra banda, si l'aire és net, el paisatge de vinyes que veurem des de l'indret elevat de les Gunyoles no ens decebrà gens i el seu record, quan arribi el moment d'obrir aquelles ampolles, ens farà més plaent el tast.

L'altre dia vaig fer cap a Cal Fontanals i vaig comprar-hi —molt bé de preu!— els seus dos vins negres. Ja els havia tastat en un parell o tres d'ocasions i també havien format part, algun Nadal, de la taula familiar. L'Avinyó Merlot, sorprenentment, no indica l'any de collita, i aquesta mancança no em sembla pas que sigui cap bona idea. És un vi que té una breu criança en fusta i ens mostra un color roig cirera claret, bonic. El nas és relativament simple, però llaminer, fruitat i amb un lleu toc d'espècies i herbes. De cos lleuger i fi, convida a beure i té aquell pas de boca franc que plau i "passa bé". L'Avinyó Cabernet Sauvignon 2005 té una criança d'uns dotze mesos i és d'un vermell fosc viu, bonic i lluent. El nas és força intens, amb alguna nota torrada i força fruita madura. És un vi elegant, fresc a la boca i saborós, amb cos, bona estructura i un cert caràcter.

La masia, les vinyes del seu entorn i aquests vins escaients justifiquen que passem per Cal Fontanals. Ara, a més, el camí d'accés està consolidat i no hi haurà perill que el cotxe se'ns quedi entrapat al fang, com va anar de ben prim que no em passa la primera vegada que vaig anar-hi!