Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mas Doix. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mas Doix. Mostrar tots els missatges
dimarts, 24 de març del 2015
Els coneixeu?
Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.
Som-hi i que tingueu sort!
Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....
Les 24 solucions són més avall.........
més avall.........
més avall.........
més avall.........
més avall.........
més avall.........
més avall.........
Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?
Les solucions són
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
▼
Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.
Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.
El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.
Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.
No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!
És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.
Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!
Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!
Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.
Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.
Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.
Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.
Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.
Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.
Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.
És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.
A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.
És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?
Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.
És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.
Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena.
Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.
Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.
dijous, 26 de desembre del 2013
Vins de Nadal
A casa meva per Nadal sempre som una bona colla —ahir érem exactament una dotzena— i mengem i bevem en abundància, seguint les tradicions de l'escudella, la carn d'olla, el xai, el capó... És un dia per compartir vins que no reclamin un protagonisme exagerat —que en un dia de Nadal no obtindrien. Els vins de Nadal —així és com ho veig jo— han de ser vins de festa i no pas vins de meditació.
Aquestes són les ampolles que hi ha haver ahir a la nostra taula. Una elecció personal tan vàlida i aleatòria com la de qualsevol altra llar.
La copa de benvinguda —a mida que els parents anaven arribant— va ser de la nova malvasia seca de l'Hospital Sant Joan Baptista: Blanc Subur 2012. El vi és fresc i simple, lleument aromàtic, amb un moderat volum a la boca i unes notes sàpides que sorprenien una mica els convidats i cridaven —per uns instants— la seva atenció. La copa va ser una Schott-Zwiesel de vi negre amb disseny dels anys vuitanta: impecable a nivell de qualitat del cristall, però amb una forma que ara ja no consideraríem encertada per a un negre. Crec que s'adeia perfectament a aquesta malvasia.
Quan seiem a taula és el moment d'obrir les ampolles de Recaredo Brut Nature 2008, un vi del que no cal que digui res: qualitat plenament garantida, plaer a tots els nivells —com més atenció li dediques més profunditat hi trobes— i el valor d'un celler compromès plenament amb el respecte a la terra i la vinya. Malauradament, em va tocar servir-la amb les nefastes "flautes", unes copes que cada dia que passa em semblen més equivocades i que vull substituir el més aviat possible. [Em costa molt trobar una copa per a vins espumosos que m'agradi. Quan la trobi, us ho explicaré. És segur que entre els lectors d'aquest blog hi ha gent experta que em podia aconsellar.]
El plat principal era de xai i el vi va ser Les Crestes 2010 màgnum de Mas Doix. Conté garnatxa i carinyena de les vinyes més joves d'aquest celler de Poboleda, i també una mica de sirà. Evidentment, es tracta del "vi petit" de Mas Doix, i està lluny de la profunda complexitat d'un Salanques o un Doix —però us asseguro que aquest màgnum em va agradar moltíssim i va complir a la perfecció la missió d'acompanyar la festa. Abans de servir-lo, vaig decantar el vi i vaig tornar-lo a l'ampolla, i aquesta oxigenació va fer que mostrés tota la seva expressivitat —que era prou alta. La copa era la meva copa habitual —la de cada dia— que és una Schott-Zwiesel Cru Classic.
I a l'hora dels torrons vaig oferir la garnatxa Carratell del Celler de Capçanes i el moscatell El Vi del Vent 2012 de Mas Vicenç. Aquest segon vi m'ha agradat molt cada vegada que l'he tastat: el seu perfum deliciós a l'olfacte i el seu equilibri de sensacions dolces i seques al gust són magnífics! La copa va ser una Schott-Zwiesel antiga, d'aquelles que abans eren "de vi blanc" i ara més aviat les usaríem per als dolços.
En aquests dies també hi ha hagut alguns regals. En particular, he rebut un bell i pertorbador anagiros fet amb fusta de brosimum guianense i signat per un artista suís. Més rellevant per al contingut d'aquest blog és l'altre regal que, per sorpresa, vaig rebre el dia del meu aniversari: l'ampolla 058/850 del nou vi de Mas Doix fet amb la carinyena d'una vinya centenària i singular, plantada l'any 1902:
diumenge, 24 de novembre del 2013
Or, Espriu, carinyena
Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.
No tornaràs. Recorda, no t'apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d'estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de barca dins el mar,
el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,
l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l'arbre i la remor del vent
a les branques que s'alcen vers la llum!
He estat a Poboleda a l'hora del capvespre i la visió de les vinyes del Mas de les Pereres m'ha recordat un vers d'Espriu que ens diu què és allò del què no ens hem d'apartar —i ens diu que hem d'estimar. Mentre mirava aquestes vinyes daurades duia a l'esperit dos vins que encara s'estan fent, dues carinyenes —que no són ceps d'or, sinó de carboncle!— de vinyes centenàries de virtuts que transcendeixen el meu pobre llenguatge.
No vull ni puc escriure un article erudit sobre aquests dos vins que avui he gosat destorbar en el seu repòs: un a una cambra d'una casa de Porrera, l'altre a l'interior de la roca del subsol de Poboleda. M'ha pertorbat la seva bellesa. Em sembla que seran molt grans i no vull fer res més ara sinó deixar apuntat aquí el que serà el seu nom, quan finalment neixin:
Vall Llach Mas de la Rosa 2012
1902 de Mas Doix 2012
Amén, amén!
dijous, 31 d’octubre del 2013
D'Els Guiamets i de Poboleda
Obro amb una certa tristesa l'ampolla de Isis 2004 que guardava des de feia temps. M'han dit que la Cooperativa d'Els Guiamets, que elaborava aquest vi potser des de la collita del 2000, ara ha hagut de tancar per problemes econòmics greus i no sabem si aquest vi de gran qualitat tindrà continuïtat en el futur. L'Isis estava assessorat per en Josep Lluís Pérez i ha estat, al llarg dels anys, un dels meus vins preferits. N'he obert un grapat d'ampolles i també n'he compartit algunes amb bons amics. Han anat apareixent en aquest bloc quan m'ha semblat que ja havien arribat a la seva maduresa. Recordo, per exemple, la gran qualitat de l'Isis 2001, quan ja tenia més de deu anys.
Parlaré avui d'aquest 2004, com a record i homenatge als amics d'Els Guiamets. D'entrada, m'avergonyeix dir que l'he decantat malament, perquè no me n'he adonat de la bona quantitat de pòsit que hi havia a l'ampolla. El color és vermell molt fosc, gairebé negre (no feu cas de la fotografia, que ara Blogger té el costum de modificar el color i la lluminositat de les fotografies que hi penjo...), i les aromes són profundes i confitades, molt meloses, acostant-se a l'arrop i al "panses i figues". Per sota d'aquesta potència, hi ha també indicis d'herbes d'olor, càlides, que també suggereixen tons mentolats. Gran corpulència i extracció al límit, fruita llaminera i densa; potència, pes i força. Acabament una mica rústic (potser per la meva poca cura a l'hora de decantar).
No conec amb gaire profunditat el Doix, aquest gran vi de Poboleda. Una vegada, vaig compartir una ampolla de 2004 amb els companys d'un grup de tast que ens reuníem cada mes durant set anys —i he tastat, de manera no sistemàtica, algunes altres collites. Tenim la sort de tenir un país de vins que és immens en la seva multiplicitat i difícilment el podrem mai abastar en tota la seva diversa extensió.
Del celler on neix el Doix, he obert avui un Salanques 2004 que havia estat al meu celler esperant que li arribés l'hora. Ha resultat ésser una ampolla immensament seductora i magnífica! A nivell d'aroma, hi havia tipicitat i exactitud i convidava a ensumar a pleret, endarrerint el glop. Tot incitava a aturar els rellotges, a suspendre la pressa, a contemplar els canvis que el vi anava experimentant a la mateixa copa. Hi havia equilibri entre fruita ja ben amorosida i torrats subtils. A la boca, ens va sorprendre el seu cos d'aspecte lleuger —més gràcil del que esperàvem—, saborós i molt fluid, de continguda elegància. Les sensacions tàctils eren brunyides, amb notes dolces. El conjunt ens parlava clarament del Priorat.
[La paraula "salanca" s'utilitza per designar diverses plantes. En aquest cas, segurament fa referència a la Salix purpurea, que també s'anomena sarguera, saule, saulic, sàlic o vimetera vermella. A Poboleda hi ha un Barranc de les Salanques i unes vinyes a un indret que du el nom de Salanques de l'Apotecari.]
Parlaré avui d'aquest 2004, com a record i homenatge als amics d'Els Guiamets. D'entrada, m'avergonyeix dir que l'he decantat malament, perquè no me n'he adonat de la bona quantitat de pòsit que hi havia a l'ampolla. El color és vermell molt fosc, gairebé negre (no feu cas de la fotografia, que ara Blogger té el costum de modificar el color i la lluminositat de les fotografies que hi penjo...), i les aromes són profundes i confitades, molt meloses, acostant-se a l'arrop i al "panses i figues". Per sota d'aquesta potència, hi ha també indicis d'herbes d'olor, càlides, que també suggereixen tons mentolats. Gran corpulència i extracció al límit, fruita llaminera i densa; potència, pes i força. Acabament una mica rústic (potser per la meva poca cura a l'hora de decantar).
No conec amb gaire profunditat el Doix, aquest gran vi de Poboleda. Una vegada, vaig compartir una ampolla de 2004 amb els companys d'un grup de tast que ens reuníem cada mes durant set anys —i he tastat, de manera no sistemàtica, algunes altres collites. Tenim la sort de tenir un país de vins que és immens en la seva multiplicitat i difícilment el podrem mai abastar en tota la seva diversa extensió.
Del celler on neix el Doix, he obert avui un Salanques 2004 que havia estat al meu celler esperant que li arribés l'hora. Ha resultat ésser una ampolla immensament seductora i magnífica! A nivell d'aroma, hi havia tipicitat i exactitud i convidava a ensumar a pleret, endarrerint el glop. Tot incitava a aturar els rellotges, a suspendre la pressa, a contemplar els canvis que el vi anava experimentant a la mateixa copa. Hi havia equilibri entre fruita ja ben amorosida i torrats subtils. A la boca, ens va sorprendre el seu cos d'aspecte lleuger —més gràcil del que esperàvem—, saborós i molt fluid, de continguda elegància. Les sensacions tàctils eren brunyides, amb notes dolces. El conjunt ens parlava clarament del Priorat.
[La paraula "salanca" s'utilitza per designar diverses plantes. En aquest cas, segurament fa referència a la Salix purpurea, que també s'anomena sarguera, saule, saulic, sàlic o vimetera vermella. A Poboleda hi ha un Barranc de les Salanques i unes vinyes a un indret que du el nom de Salanques de l'Apotecari.]
dijous, 9 de maig del 2013
Collita del 2003
El Tast del Decenni es fa cada any a Falset a la Fira del Vi. Es tracta de tastar vins de fa deu anys i enguany tocava enfrontar-se amb l'estranya collita del 2003. Si penso en aquell any em ve al cap la terrible onada de calor d'aquell estiu, però recordo també que va ser l'any que vaig passar una temporada a Wisconsin —de l'agost del 2002 al febrer del 2003— treballant a la universitat, mentre els meus fills anaven a l'escola pública de Madison i aprenien a viure en un món ben diferent del que els era habitual. Quan vàrem tornar a casa, jo encara vaig marxar un mes més a Zürich, a l'Escola Politècnica. 2003 va ser aquell any que tampoc no vaig poder arribar a la punta Nordend del Monte Rosa, amb esquís, amb uns companys del Club Alpí Suís.
L'estiu del 2003 —ho recordareu, suposo— va ser tòrrid, amb temperatures extremes que van dificultar enormement la viticultura. Per acabar-ho d'espatllar, després va començar a ploure i refrescar —25 litres per metre quadrat el 18 d'agost a Porrera, 30 el primer d'octubre—, el raïm va tenir dificultat per madurar bé, principalment les carinyenes de zones més obagues, i hi va haver una important pansificació. Algunes vinyes es van veremar el novembre. Els resultats van ser molt diversos. Al llarg dels anys he tastat vins del 2003 poc agraciats i també n'he tastat alguns de magnífics. Va ser un any en que el factor humà va ser decisiu.
El tast es va fer a la seu del VITEC en unes condicions òptimes i en un dia extraordinari. Vam poder tastar disset vins del 2003, priorats i montsants, sempre a cegues. També hi havia un «outsider» que va resultar ser un Châteauneuf-du-Pape de Chapoutier, completament mort. Poder fer un tast com aquest és un plaer i un privilegi.
La tria de vins del 2003 —que, a priori, desconeixíem completament— va donar vins força diferents, entre els quals n'hi havia quatre o cinc que eren magnífics i tres o quatre que havien perdut tota la seva harmonia —si és que mai l'havien tingut. La resta de vins presentaven, en diversos graus, combinacions interessants de virtuts i mancances.
Com és natural, em plau més parlar dels vins més reeixits: no hi haurà cap sorpresa. Per exemple, Les Sorts Vinyes Velles, del Celler el Masroig, que va resultar que procedia d'una ampolla màgnum. Un altre vi excel·lent va ser el Vall Llach —complex, potent, saborós, madur (una mica sobre-madur), llarg— un vi que expressava tan bé el seu caràcter que penso que un bon tastador gairebé el podria haver endevinat. Ja sabem que aquesta maduració confitada del Vall Llach no agrada a tothom, però jo, que de vegades l'hedonisme em domina el seny, el vaig trobar boníssim. El Clos Fontà va ser també un dels grans vins del tast: Viu, complex, sedós, elegant i llarg, amb saborosa corpulència. El Mas Doix tenia un nas força més contingut, amb algunes boniques notes confitades i també d'herbes boscanes. Era un vi que s'acostava a la perfecció.
Vaig sentir una forta alegria quan es va revelar que el vi que, de tots els disset, més m'havia impressionat per la seva qualitat era un Mas Sinén 2003, la primera collita d'en Salvador i la Conxita, de Poboleda. I em vaig alegrar per ells, però també per mi: En aquest bloc he lloat, més d'una vegada, les virtuts dels vins de Mas Sinén i, en la meva inseguretat innata, em feia por que hagués desenvolupat un cert reflex condicionat incontrolable que em feia jutjar els vins d'en Salvador i la Conxita amb poca objectivitat. El tast a cegues ha esvaït aquest escrúpol injustificat. El vi generava aromes de gran multiplicitat i elegància i em va semblar més equilibrat i amb més nervi que els altres. Tanins espectaculars i bona fruita. Un vi important i molt viu. Plaent i en plena forma.
El 2004 vaig tornar al Monte Rosa amb esquís, amb els mateixos companys del 2003. Tampoc no vam arribar al cim, però ens hi vam acostar moltíssim. Potser ja no em sento amb forces de tornar a intentar el Monte Rosa amb esquís, però d'ara en un any, si Déu vol, tornaré al Tast del Decenni de Falset. Ja em deleixo pensant en els vins de la gran collita del 2004 que hi podrem tastar.
L'estiu del 2003 —ho recordareu, suposo— va ser tòrrid, amb temperatures extremes que van dificultar enormement la viticultura. Per acabar-ho d'espatllar, després va començar a ploure i refrescar —25 litres per metre quadrat el 18 d'agost a Porrera, 30 el primer d'octubre—, el raïm va tenir dificultat per madurar bé, principalment les carinyenes de zones més obagues, i hi va haver una important pansificació. Algunes vinyes es van veremar el novembre. Els resultats van ser molt diversos. Al llarg dels anys he tastat vins del 2003 poc agraciats i també n'he tastat alguns de magnífics. Va ser un any en que el factor humà va ser decisiu.
El tast es va fer a la seu del VITEC en unes condicions òptimes i en un dia extraordinari. Vam poder tastar disset vins del 2003, priorats i montsants, sempre a cegues. També hi havia un «outsider» que va resultar ser un Châteauneuf-du-Pape de Chapoutier, completament mort. Poder fer un tast com aquest és un plaer i un privilegi.
La tria de vins del 2003 —que, a priori, desconeixíem completament— va donar vins força diferents, entre els quals n'hi havia quatre o cinc que eren magnífics i tres o quatre que havien perdut tota la seva harmonia —si és que mai l'havien tingut. La resta de vins presentaven, en diversos graus, combinacions interessants de virtuts i mancances.
Com és natural, em plau més parlar dels vins més reeixits: no hi haurà cap sorpresa. Per exemple, Les Sorts Vinyes Velles, del Celler el Masroig, que va resultar que procedia d'una ampolla màgnum. Un altre vi excel·lent va ser el Vall Llach —complex, potent, saborós, madur (una mica sobre-madur), llarg— un vi que expressava tan bé el seu caràcter que penso que un bon tastador gairebé el podria haver endevinat. Ja sabem que aquesta maduració confitada del Vall Llach no agrada a tothom, però jo, que de vegades l'hedonisme em domina el seny, el vaig trobar boníssim. El Clos Fontà va ser també un dels grans vins del tast: Viu, complex, sedós, elegant i llarg, amb saborosa corpulència. El Mas Doix tenia un nas força més contingut, amb algunes boniques notes confitades i també d'herbes boscanes. Era un vi que s'acostava a la perfecció.
Vaig sentir una forta alegria quan es va revelar que el vi que, de tots els disset, més m'havia impressionat per la seva qualitat era un Mas Sinén 2003, la primera collita d'en Salvador i la Conxita, de Poboleda. I em vaig alegrar per ells, però també per mi: En aquest bloc he lloat, més d'una vegada, les virtuts dels vins de Mas Sinén i, en la meva inseguretat innata, em feia por que hagués desenvolupat un cert reflex condicionat incontrolable que em feia jutjar els vins d'en Salvador i la Conxita amb poca objectivitat. El tast a cegues ha esvaït aquest escrúpol injustificat. El vi generava aromes de gran multiplicitat i elegància i em va semblar més equilibrat i amb més nervi que els altres. Tanins espectaculars i bona fruita. Un vi important i molt viu. Plaent i en plena forma.
El 2004 vaig tornar al Monte Rosa amb esquís, amb els mateixos companys del 2003. Tampoc no vam arribar al cim, però ens hi vam acostar moltíssim. Potser ja no em sento amb forces de tornar a intentar el Monte Rosa amb esquís, però d'ara en un any, si Déu vol, tornaré al Tast del Decenni de Falset. Ja em deleixo pensant en els vins de la gran collita del 2004 que hi podrem tastar.
dilluns, 23 d’abril del 2012
Poboleda Vins 2012
He participat a Poboleda Vins, la jornada tècnica que es fa cada any en aquesta època i en la que els dotze cellers de Poboleda presenten els seus vins a un públic reduït, format principalment per professionals del món del vi. L'objectiu, a més de fer una avaluació continuada de la qualitat dels vins d'aquesta vila del Priorat, és avançar cap a una hipotètica delimitació de la tipicitat —si és que aquesta realment existeix— dels vins de Poboleda.
Respecte de la jornada de l'any passat —en vaig parlar en aquest bloc— hi ha hagut alguns canvis que, per al meu gust personal, han desvirtuat una mica el caràcter de la jornada. L'any passat vam fer un tast seqüencial, d'un únic vi de cada celler, sempre de la mateixa collita —la 2008— asseguts a una taula, amb diverses copes Riedel a la nostra disposició, i de manera que cada vi era presentat pel seu creador. Aquest any, en canvi, el format era el de les mostres de vins més tradicionals i més populars: cadascun dels dotze cellers tenia una taula amb tots els seus vins —hi havia vins del 2005 al 2010, una comparació gens equitativa— i els participants podíem anar tastant —en una copa de qualitat inferior— allò que ens abellís.
Incomprensiblement, una de les coses que sí que va anar com l'any passat va ser que un dels vins més prestigiosos de Poboleda no hi era present. El celler Mas Doix oferia al tast Les Crestes i Salanques, però no pas el Doix. Diria que era l'únic vi de Poboleda absent de la jornada. Escatimar aquest vi en un tast popular, amb alguns centenars de participants, tindria una certa justificació, però en una jornada com aquesta en que unes vint o trenta persones —tirant llarg— ens havíem reunit per avaluar els vins de Poboleda —tots els vins de Poboleda— es fa estrany que el celler no hagi volgut sotmetre a avaluació el seu millor vi. Potser l'any vinent...
I el millor vi de Poboleda és.....
No, no ho diré pas. Cada vegada se'm fa més difícil pensar en termes de millor/pitjor, cada vegada hi crec menys. Vaig llegir en algun lloc que, ara que es fan tants i tants vins de qualitat arreu del món, la tasca del crític hauria de ser més la de parlar de l'estil d'un vi que no pas la d'avorrir el lector amb puntuacions i rànkings estèrils. Tots els vins que vaig tastar —van ser la majoria dels que hi havia al tast— em van semblar francament bons, decididament valuosos. És clar que, com que els tastavins som uns perepunyetes, a gairebé tots hi vaig trobar alguna mena de màcula: el blanc magnífic, però amb alguna nota apegalosa al nas, el negre excessivament llaminer o amb aquell toc ardent o massa prim, o ....
Parlaré només de quatre vins de Poboleda que van superar el llindar de l'emoció.
I —last but not least— també hi havia els blancs!
Respecte de la jornada de l'any passat —en vaig parlar en aquest bloc— hi ha hagut alguns canvis que, per al meu gust personal, han desvirtuat una mica el caràcter de la jornada. L'any passat vam fer un tast seqüencial, d'un únic vi de cada celler, sempre de la mateixa collita —la 2008— asseguts a una taula, amb diverses copes Riedel a la nostra disposició, i de manera que cada vi era presentat pel seu creador. Aquest any, en canvi, el format era el de les mostres de vins més tradicionals i més populars: cadascun dels dotze cellers tenia una taula amb tots els seus vins —hi havia vins del 2005 al 2010, una comparació gens equitativa— i els participants podíem anar tastant —en una copa de qualitat inferior— allò que ens abellís.
Incomprensiblement, una de les coses que sí que va anar com l'any passat va ser que un dels vins més prestigiosos de Poboleda no hi era present. El celler Mas Doix oferia al tast Les Crestes i Salanques, però no pas el Doix. Diria que era l'únic vi de Poboleda absent de la jornada. Escatimar aquest vi en un tast popular, amb alguns centenars de participants, tindria una certa justificació, però en una jornada com aquesta en que unes vint o trenta persones —tirant llarg— ens havíem reunit per avaluar els vins de Poboleda —tots els vins de Poboleda— es fa estrany que el celler no hagi volgut sotmetre a avaluació el seu millor vi. Potser l'any vinent...
I el millor vi de Poboleda és.....
No, no ho diré pas. Cada vegada se'm fa més difícil pensar en termes de millor/pitjor, cada vegada hi crec menys. Vaig llegir en algun lloc que, ara que es fan tants i tants vins de qualitat arreu del món, la tasca del crític hauria de ser més la de parlar de l'estil d'un vi que no pas la d'avorrir el lector amb puntuacions i rànkings estèrils. Tots els vins que vaig tastar —van ser la majoria dels que hi havia al tast— em van semblar francament bons, decididament valuosos. És clar que, com que els tastavins som uns perepunyetes, a gairebé tots hi vaig trobar alguna mena de màcula: el blanc magnífic, però amb alguna nota apegalosa al nas, el negre excessivament llaminer o amb aquell toc ardent o massa prim, o ....
Parlaré només de quatre vins de Poboleda que van superar el llindar de l'emoció.
- D'una banda, el Nunci Costero 2005 del celler Mas de les Pereres —o Mas de les Peres, que ho he vist de les dues maneres. El nom d'aquest vi és ben enigmàtic. Què vol dir això de "costero"? En castellà vol dir "d'arran de mar", que no ve gens al cas. En català, no vol dir res. (Tanmateix, aquest celler fa també un vi que du un nom que, en la meva opinió, podria guanyar el primer premi al nom més ridícul del país: es diu "Nuncito".) Si deixem de banda les filologies, el vi és fenomenal. Amb un 60% de carinyena de vinyes molt velles, ens dóna una interpretació del Priorat força personal, que potser ens recorda el Roine: equilibri, elegància, subtilesa —no pas feblesa— cremositat fresca, llargada... Un vi de plaer! I el Nunci 2006 segueix també unes línies de qualitat i d'estil similars. És un vi molt aromàtic que té, a la boca, un caràcter força lineal, amb pes al centre de la llengua i fluïdesa fresca i plaent.
- Mas Sinén 2006. Aquí tenim un vi d'aromes espectaculars, amb molta fruita ben madura i ben criada i unes textures suaus a la boca que enamoren. Un d'aquells vins amb la riquesa de matisos que esperem dels millors priorats. Els altres vins de Mas Sinén no eren pas gaire diferents d'aquest, però el 2006, potser perquè estava ja una mica més polit, va ser el que va restar amb més força a la meva memòria. A destacar també l'existència d'un nou vi de Mas Sinén: Petit Sinén, amb una criança més curta i certament més primet que el primer vi, però amb tot el caràcter aromàtic de Mas Sinén.
- De Terres de Vidalba no sabria si quedar-me amb el Tocs 2007 o amb el Tocs 2008. Podria dir, copiant una frase enigmàtica que m'ensenyaven de petit a classe de religió, que són dos vins diferents amb una única personalitat. Tots dos són monumentals. Precisament, entre el 2007 i el 2008, el celler va decidir canviar el cupatge del vi i prescindir del cabernet i, pràcticament, del merlot. O sigui que el 2008 ja només té garnatxa i sirà, amb una miqueta de merlot. El cas és que hi ha potència i elegància i una certa força lineal que dóna sensació de puresa.
- El Salanques 2007 (65% garnatxa, 15% carinyena, i la resta sirà, merlot i cabernet), de Mas Doix, em va donar la sensació d'estar tastant un vi realment gran i complet, un vi del que no se'm va acudir d'escriure a la meva llibreta res que no fossin tòpics: elegant, equilibrat, sedós, potent, madur, persistent... aquelles paraules que, en el fons, volen dir: sí, sí, és això, justa la fusta,... o com li vulgueu dir.
I —last but not least— també hi havia els blancs!
dilluns, 11 d’abril del 2011
Els vins de Poboleda

L'acte va estar força ben organitzat, en una sala ben condicionada i amb els accessoris —copes Riedel, llibreta d'informació,...— perfectament adients. El dia era lluminós i la temperatura era ben alta per l'època. Potser el ritme del tast va ser massa accelerat —si més no per a un tastavins de capacitats tan limitades com les meves.
Aquests són els cellers i els vins que vam tastar, sempre de la collita 2008:
- Terres de Vidalba només elabora un únic vi i aquest és el que vam tastar. Es diu Tocs i són unes deu mil ampolles de garnatxa, sirà i una mica de cabernet sauvignon de la vinya del Barranc de la Bruixa, a la banda de llevant del terme municipal.
- La Cooperativa Agrícola de Poboleda (on Cellers Unió elabora els seus Priorat des del 2004) ens va fer tastar el seu Llicorella Selecció.
- El celler Burgos-Porta (del qual n'he parlat en un escrit recent) presentava el Mas Sinén negre, del que només se n'han fet 7.220 ampolles.
- El celler Genium és un celler relativament nou que produeix anualment al voltant de les 25.000 ampolles i va presentar un "vi de vila" de garnatxa, carinyena i merlot: Poboleda Vi de la Vila. Només se n'han fet nou-centes ampolles.
- El celler Hidalgo Albert m'era totalment desconegut, però ara m'agradarà seguir-ne el moviment. Conrea 4 ha al Barranc del Beix, 2.4 ha a Matxerris i 3 ha a les Salanques. El seu vi du el nom (poc entenedor) de 1270 a vuit.
- Mas la Mola és un altre celler que he descobert gràcies a aquest tast. Vam tastar el vi que du aquest mateix nom: Mas la Mola, amb un 70% de garnatxa, un 20% de carinyena i la resta sirà, cabernet i merlot.
- Mas d'en Just és un projecte de dues parelles: els germans Eduard i Óscar Pasanau i les seves dones. El celler es troba al senyorívol carrer major de Poboleda i conreen unes 15 ha de vinyes. Cal fer esment que fan un blanc de viognier que surt d'una vinya d'una ha plantada el 1996 a la Morera de Montsant. Vam tastar el Mas d'en Just negre.
- El celler Jordi Domènech té unes 3 ha de vinya en bancals i una petita vinya de coster i va presentar un vi que es diferenciava clarament dels altres per la seva criança més curta de només sis a vuit mesos en roure francès: Petit Clos Penat.
- Mas Doix, incomprensiblement, va presentar al tast el seu segon vi: Salanques. Ens va privar, doncs, de conèixer i avaluar el seu Doix 2008.
- El Celler Pahí produeix unes 35.000 ampolles i té dotze ha de vinya en tres finques: el Maset dels Perellons, la Salanca i l'Arbossar. Vam tastar el seu Gaubança negre.

Dit això, potser m'hauria de mullar una mica més i arriscar-me a valorar —sempre des de la meva opinió subjectiva i discutible— els diversos vins, per acabar dient quins són "els millors" (terme que m'agrada entre poc i gens!). Jo distingiria entre un grup superior format Tocs, Mas Sinén, Salanques i Mas d'en Just, un grup mitjà format per Genium i 1270 i un grup de cua que contindria Llicorella, Mas la Mola, Petit Clos Penat i Gaubança.
Parlem dels quatre capdavanters, tan diferents entre ells. El Tocs 2008 de Terres de Vidalba potser va ser el meu preferit. Cremós, complex i molt aromàtic, encara marcava la fusta, però tenia una elegància i una estructura acuradíssimes, amb tanins saborosos que, segons espero, aniran afinant-se a l'ampolla. El Salanques 2008 de Mas Doix era ben diferent i, previsiblement, era el vi amb més matèria i més concentració de tot el tast. Amb el temps, pot convertir-se en un vi immens, però també podria passar que aquesta gran concentració l'acabés perjudicant perquè no aconseguís trobar el necessari equilibri. A mig camí d'aquests dos vins hi trobem el Mas Sinén 2008, amb un pes considerable de fruita i un punt de greix. Aquest és el vi que vaig deixar a la copa fins al final del tast, per anar veient com guanyava en complexitat sense deixar de ser fresc i característic. Simplificant molt, podríem dir que agermana la força del Salanques i l'elegància del Tocs. El Mas d'en Just 2008 era acabat d'embotellar i estava tancat, molt tancat i, per això, fer-ne valoracions no deixa de tenir el seu risc. A mi em va impressionar i crec que no m'equivoco a l'hora de posar-lo en aquest grup superior entre els vins de Poboleda. Si realment acaba desenvolupant tot el que du a dins, potser tindrem un vi magnífic.
Tastar vins tan delectables pot sumir-te en un cert estat d'irreal beatitud. Mentre tornava a casa, per la carretera de Poboleda a Cornudella, vaig poder veure com, en una famosa finca malaguanyada que tots coneixem, els raïms, podrits, encara eren al cep, perquè la verema de l'any passat no s'havia collit. Aquesta visió terrible em va fer tornar a una realitat complexa i difícil, com és la de la fràgil subsistència d'un món agrari que és, al mateix temps, valuós i vulnerable.
dissabte, 22 de maig del 2010
Grans cellers, petits vins

Aquest Petit Albet 2009, d'Albet i Noya, podria ser una molt bona opció en aquestes circumstàncies. Un vi d'ull de llebre i garnatxa de cultiu orgànic, amb la signatura d'un gran celler, a un preu que també és molt petit. Un vi que es presenta amb un tap de rosca que és, en aquest cas, en la meva opinió, totalment escaient.

Cal tenir en compte que les característiques dels terrenys del Priorat fan que la despesa necessària per conrear aquelles vinyes sigui molt elevada i, tanmateix, no sigui gens fàcil poder oferir vins "econòmics". Per això mateix, quan un celler com Mas Doix ens presenta Les Crestes 2007 a menys de 15 euros, s'escau tastar-lo i avaluar-ne la qualitat.
És un vi de garnatxa, vigorós i fruitat, força prioratí, saborós i amb un puntet de mineral, càlid, potent i voluminós. Un vi que hem de deixar respirar una estona i que ens ofereix una bona aproximació al Priorat. Nogensmenys, jo l'he trobat una mica cantellut i amb un final poc amorosit que, malgrat tot, no invalida, de cap manera, la impressió positiva del conjunt.

Aquest Camins del Priorat presenta, en un primer moment, un nas poc franc, però l'oxigen i una mica de paciència esvaeixen aquestes primeres notes negatives i ben aviat veiem emergir un vi notable, viu, potent i fresc, que es veu amb facilitat i que ens plau, entre altres coses, per unes sensacions cremoses ---elegants i embolcallants--- que evoquen les millors carinyenes del Priorat. És un vi que troba aquell punt dolç entre una certa complexitat i una bona drinkability.
Fet i fet, Camins del Priorat 2007 posa al nostre abast l'oportunitat de viure una excel·lent introducció al Priorat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)