Ull de llebre

Si hagués d'anomenar vins d'ull de llebre que jo hagi trobat significatius —parlo, és clar, de vins de Catalunya— crec que només em vindrien al cap tres noms. Estic segur que n'oblido algun que potser he begut; estic segur que n'hi ha algun altre que no conec i hauria de conèixer; però, ara mateix, només em vénen al cap Les Pujoles, dels germans Beltran; Finca Els Camps, d'en Gerard Jané i Unua, d'en José Luis Garcia Muret. Avui, a aquesta curta llista hi afegiria un quart vi que acabo de conèixer i del que m'agradaria parlar-ne una mica.

L'ull de llebre és una varietat d'aquelles que podríem dir-ne que «no requereix presentació»: les seves virtuts són ben conegudes de tothom i el seu sabor —per ser més exactes, hauríem de dir «una determinada expressió del seu sabor»— està ben gravat al nostre registre sensorial. De ple dret, podem considerar-la com una varietat «tradicional» o «ancestral» nostra: n'hi ha prou amb consultar la bibliografia clàssica (per exemple, l'obra d'en Claudi Oliveras Massó del 1915) per constatar la seva presència abans i després de la fil·loxera. Mai no ha sigut una varietat majoritària, però fa molts anys que la podem anomenar «nostra».

El vi d'ull de llebre del que vull parlar avui ve d'un celler poc conegut que hi ha al terme de Maians, entre Igualada i Manresa, a la vora de la C-37, encara al Bages però a tocar de l'Anoia. La masia es diu Ca l'Isidre i es troba a 560 m d'alçada, envoltada de vinyes, en un indret que —si fem abstracció de la proximitat de la lletjor de la C-37— és preciós. El celler és diu Vins Grau i no s'ha de confondre amb la companyia de distribució Vins i Licors Grau, de Palafrugell. És un celler familiar amb una producció molt diversa que, recentment, amb la incorporació d'una nova generació, ha introduït una sèrie de quatre vins —«Jaume Grau i Grau Col·lecció»— que jo trobo que són molt interessants. Hi ha un chardonnay (que no he tastat), una deliciosa i enigmàtica garnatxa, un ull de llebre magnífic i un sumoll radical i feréstec. El sumoll, de fet, és el que em va dur a conèixer aquest celler, perquè el vaig tastar a la festa del sumoll de Sant Sebastià dels Gorgs (en vaig parlar en aquest article).

Parlem, doncs del Jaume Grau i Grau Col·lecció ull de llebre 2013. Té un vermell lluent i bonic, clàssic, amb molt poca vora. Al nas, notes torrades i notes de fruites, atractives i ben acoblades.També hi ha alguns lleus indicis de tabac i, més en general, del que s'anomenen aromes «animals». A la boca és molt fluid, saborós, dolçenc, deliciós. Extraordinàriament «arrodonit», en el sentit de ben equilibrat, sense arestes. Hi ha més sabor que pes i també una frescor deliciosa. Mentre l'estic bevent —i diguem-ho clar: gaudint-ne molt— penso que no l'he de comparar amb aquells vins que tots coneixem que es fan a la vora del Duero, entre San Esteban de Gormaz i Peñafiel. Però hi ha coses inevitables i sí, l'ull de llebre de Jaume Grau i Grau desperta en mi records d'aquells vins —més que no pas dels de la Rioja, perquè aquí no hi ha ni mica de caràcter oxidatiu.

Un vi equilibrat, immensament bevible, ple de bons matisos. M'agradaria desar-ne una ampolla i destapar-la d'aquí uns anys. Se'n van fer 1.143 ampolles.

Mentre preparava aquest article d'avui, la meva —escassa i poc fidedigna— memòria sensorial cercava sense èxit alguna referència del Finca Els Camps. Finalment, vaig anar al Vendrell a buscar-ne una ampolla i avui l'hem destapat a taula. Era un 2013 i l'hem trobat molt gran. D'un color molt pujat, ple d'aromes de fruita molt madura, d'espècies, molt fidel al ventall aromàtic de l'ull de llebre. Al primer moment, una fusta lleugerament dissonant, que s'ha esvaït amb una mica d'aireig. A la boca, plenitud de sabor amorosit i tens, més fruita encara, densitat, delícies. Poderosa expressió dels tanins, estructura presumiblement longeva.

Criança sota l'aigua

Què hem d'esperar d'una ampolla de vi que ha passat set mesos a vint-i-dos metres de profunditat a les aigües de l'embassament de Sant Antoni, al Pallars Jussà?

L'Ajuntament de Tremp i la majoria de cellers dels dos Pallars han volgut fer aquesta prova de «criança subaquàtica». Ara fa uns set o vuit mesos, un grapat d'ampolles del Batlliu de Sort, Vila Corona, Mas Garcia Muret, Terrer de Pallars, Sauvella, Cal Borrech i Castell d'Encús, van submergir-se a l'embassament de Sant Antoni. Des d'un punt de vista tècnic i logístic, l'empresa és més complexa del que pot semblar a primera vista. En primer lloc, va caldre trafegar el vi a una ampolla de xampany, que pugui aguantar la pressió que hi ha a més de vint metres de profunditat. Aquestes ampolles, evidentment, es van haver de tapar amb un tap hermètic, de tipus corona, i es van haver d'identificar amb una etiqueta de metall. Finalment, la immersió i la recuperació de les ampolles —tasques que són força complexes—va necessitar la feina de bussos especialitzats.

La setmana passada, quan a Tremp es celebrava la Festa de Primavera, l'Ajuntament i els cellers van organitzar un tast comparatiu de les ampolles submergides amb les ampolles equivalents que havien romàs als cellers. Va ser una activitat molt ben organitzada i enormement instructiva, a la que vaig tenir l'honor de ser-hi convidat.

Tornem, doncs a la pregunta inicial. Quina diferència hi ha, realment, entre una ampolla en un celler i una ampolla submergida a l'aigua? Podríem parlar de l'absorció dels rajos còsmics per l'aigua o del suau bressar de les ampolles al llac, però si volem tocar de peus a terra, crec que només trobarem tres factors a tenir en compte a les ampolles submergides: la foscor, la temperatura i el tancament hermètic. Tres factors que, tanmateix, poden reproduir-se fàcilment a un celler, sense necessitat de recórrer a un embassament. Però també hem d'acceptar que beure vi d'ampolles que han estat submergides al mar o a un llac és més poètic, més mediàtic i més divertit, oi que sí?

La meva opinió és que el que estàvem fent  —com va dir en Tomàs Cusiné— era comprovar l'efecte de la criança en ampolla tapada amb tap de suro, a la qual cosa jo potser hi afegiria el possible efecte d'una climatització més o menys estricta (en el sentit de mantenir la temperatura estable a 12 graus) al celler.

El tast va ser interessantísim! La sensació que jo tenia era la de disposar d'una mena de «màquina del temps» que em permetia tastar simultàniament un mateix vi en dos estadis diferents de la seva evolució. Vull dir que els vins que havien estat al llac, semblava que s'haguessin «congelat» en la seva expressió de fa set mesos, mentre que els que s'havien quedat al celler havien anat creixent —vull dir «criant»— de la manera habitual.

Il·lustraré el que dic amb dos exemples:

• Un vi blanc delicat. Jo l'havia tastat fa poc menys d'un any i l'havia tornat a tastar un parell o tres més de vegades, la darrera ara deu fer un mes (és un vi que m'agrada molt). En aquest segon cas, recordo que vaig apuntar al meu quadern que em semblava que el vi havia seguit una evolució que li havia fet perdre la seva puresa inicial. En el tast de Tremp, el vi que havia estat al llac concordava perfectament amb el meu record del vi d'ara fa poc menys d'un any, mentre que el vi del celler concordava —això no és cap sorpresa— amb el vi que jo havia begut fa unes setmanes. Conclusió: per al meu gust personal, hauria estat millor que aquest vi s'hagués embotellat amb un tap hermètic.
• Un vi negre de guarda (que també sempre m'ha agradat molt). Aquí la situació era exactament oposada a l'anterior. El vi del llac estava encara massa tancat  —allò que en diem «tancat»— mentre que el vi del celler era, per al meu gust, més arrodonit, més complex, més expressiu. Conclusió: en aquest cas, la criança tradicional en ampolla tapada amb tap de suro està perfectament justificada. Cap sorpresa!

No vull repassar cadascun dels vins individuals —no és el moment— però no puc deixar de fer esment de la meravellosa qualitat de l'ancestral de sauvignon blanc que es diu Taïka 2012, ni de la saborosa calidesa i les aromes impecables del sirà que es diu Muriac 2011. Ni tampoc no puc deixar d'anotar, és clar, el meu agraïment als amics dels cellers dels Pallars per haver dut a terme aquesta «performance».

Muricecs o muriacs

Els ratpenats han tornat a la nostra terrassa. Durant el dia s'apinyen, cap per avall, a recer d'una biga del sostre, fins que arriba l'hora de sortir a sopar. No sé on deuen haver passat l'hivern perquè unes golfes arrecerades de la casa del costat on hi estaven molt bé, ja fa un any que estan tancades. Jo sempre n'havia dit ratapinyades i ara sé que al Pallars —potser també a algun altre lloc— en diuen muricecs o muriacs. Ho he après arran de la cova que en diuen dels muricecs que està als cingles de Valentí, a tocar de la presa de Terradets. També, arran del segon vi del celler Mas Garcia Muret —que du el nom de Muriac i acaba de sortir al mercat.

Quan aquest celler novell de la conca de Tremp va treure el seu primer vi —un ull de llebre excel·lent que es diu Unua 2011— vaig dedicar-hi un article en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya i ja vaig fer esment de "un sirà perfumadíssim i immensament arrodonit de la collita 2011 que s'ha criat fins fa poc en roure francès nou i sortirà al mercat cap a la primavera d'aquest any". Vaig tenir la sort de poder-lo tastar abans de ser embotellat i em va interessar molt. Per això, quan em van dir que el vi ja estava embotellat, no vaig voler esperar i, passant per Tremp, vaig comprar-ne alguna ampolla.

Mentre vaig bevent —glop a glop, sense cap pressa ni neguit— el Muriac 2011, a la terrassa pallaresa on hi niuen els ratpenats, mentre la Noguera brama amb immensa força, revinguda pel desglaç d'aquest any de neu de 2013, em vénen records del grandíssim sirà de Vinyes d'Olivardots. Aquest sirà de Llimiana és una altra cosa, però té també unes bones virtuts. Per exemple, un nas ben aromàtic, impregnat de vainilles acurades, d'alguns torrats, de fruits secs. És cert, però, que el vi tot just està acabat d'embotellar i jo hauria d'haver estat més pacient i hauria d'haver sabut esperar alguns mesos —o anys— abans de sucumbir al delit d'obrir-lo. Però he de dir que ja està bellament polit i que la seva força s'estén per la boca com un líquid saborós i delicadament cremós, però al mateix temps amb un marcat «gruix». Hi ha un interessant contrast entre aquestes notes cremoses, potser làctiques, i la força dels tanins descontrolats i poderosos. I també hi ha fruita, molta fruita, com un suc de fruita vermella i madura, fluid i agradable. És vermell, però molt i molt fosc. Penso: Que n'és de bo! Penso: N'hauria de guardar alguna ampolla per d'aquí un parell d'anys. Penso: Si segueix creixent, potser la Noguera es desbordarà.

El celler de la masia de Perejaia

La Conca de Tremp havia estat una bona terra de vi. Potser encara més la Conca Dellà —si més no, això és el que diu la gent de la riba esquerra de la Noguera— de la vall de Barcedana a Gavet, Vilamitjana i Isona. Potser ara, molt lentament, aquesta comarca anirà recuperant l'excel·lència d'un passat relativament remot. Tenim els vins de Vila Corona, que sempre em venen de gust i són sovint a la meva taula; tenim les petites joies que en Raül Bobet fa a Castell d'Encús, a vuit-cents metres d'alçada; tenim el curiós projecte de Sauvella, a Orcau (n'he de parlar quan el conegui millor); tenim les vinyes de Torres a Montibarri i la sorprenent vinya de 10 ha de merlot que hi ha al Pla de Nascala; tenim també, aquí i allà, vinyes escadusseres sense pena ni glòria. I ara, als Masos de Llimiana, a l'antiga masia de Perejaia (que inclou una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser) tenim un celler notable que acaba de treure al mercat un mig miler d'ampolles del seu primer vi, un vi que m'ha sorprès per la seva qualitat i que m'ha empès a visitar i conèixer aquesta novetat del Pallars —i a explicar-la en aquest article.

En José Luis Garcia Ubis va néixer a la Rioja i als vuit o nou anys va venir a Llimiana on el seu pare va fer de mestre. Ell va acabar fent els estudis de metge i en algun moment, després d'una carrera brillant com a anestesiòleg, va plantejar-se la construcció d'un celler a la masia de Perejaia i l'elaboració de vins de qualitat a partir dels raïms de les vinyes pròpies que tenia en diverses parcel·les que hi ha entre el pantà de Terradets (a 400 m d'alçada) i el nucli de Llimiana (a 800 m d'alçada). És el seu fill, en José Luis Garcia Muret qui dirigeix aquest celler —el celler Mas Garcia Muret—, amb l'assessorament enològic de l'Anna Estruch.

El primer vi del celler es diu Unua —"primer" en esperanto— i és un ull de llebre de la collita 2011 que s'ha criat quatre mesos en roure francès nou de bona qualitat. A l'etiqueta hi diu —ai las!— tempranillo i hi figura l'emblema del celler que és una línia que reprodueix la silueta de la serra del Montsec amb l'entalla dels Terradets. És un vi perfumat que transmet sensacions fresques, atractives i equilibrades. Tot hi és força ben posat, amb un lleu toc de fusta neta i aromes fruitades i amables. Quin ull de llebre més ben fet! Em diuen que hi ha una mica de sirà —ho recordo bé?— i el conjunt és saborós, fluid i molt fresc. Sorprenent. Ara mateix, no recordo cap ull de llebre català que m'hagi plagut més que aquest nou vi de la conca de Tremp.

Els finestrals del que serà la sala de tast del celler donen al pantà i als vessants de les complicades serres que hi ha al nord del Montsec d'Ares. La boira encara ho entela tot i arreu hi ha gebre, però el cel ja és blau i aviat les boires s'enretiraran i ens deixaran veure el Montsec. Tinc al davant el castell de Mur. En Josep Lluís m'ofereix una copa del que serà, quan el cupatge s'hagi acabat de definir, el vi principal del celler. És exquisit! Es dirà Muriec —que vol dir rat-penat en pallarès— i ara mateix és un sirà perfumadíssim i immensament arrodonit de la collita 2011 que s'ha criat fins fa poc en roure francès nou i sortirà al mercat cap a la primavera d'aquest any. Caldrà estar amatent, perquè només n'hi haurà unes sis mil ampolles.

Quan marxo del celler, amb el record del que he vist i del que he tastat, pujo fins Llimiana per sentir, una altra vegada, la força del paisatge que es veu del poble estant. A baix de tot, identifico el celler que avui he conegut. L'oracle que duc a la butxaca m'informa que la Masia de Perejaia ja és esmentada al "Diccionario..." de Madoz de 1845 i possiblement en aquell temps ja s'hi feia vi. Brindo per l'any que comença. Que nevi i plogui i hi hagi bona saó! Que les vinyes donin bon fruit! Que aviat ens deslliurem de tot sotmetiment!