Excitar-se amb un Empordà

A mi no em resulta pas tan difícil «excitar-me amb alguna cosa» de l'Empordà. Per esvair qualsevol dubte, vaig destapar una ampolla de Clos d'Agon negre 2007.

Si heu seguit una mica aquest blog, ja sabeu que tinc una clara predilecció, un biaix, per aquest vi de Calonge i que, més enllà de les vicissituds de les diverses collites —el Clos d'Agon dels primers anys va patir unes certes inconcrecions estilístiques (sense perdre mai la qualitat)—, cada ampolla que destapo em dóna unes sensacions de plenitud i voluptuositat que, en el llenguatge d'en Luís González, podríem dir que «m'exciten». N'he anat comprant una ampolla cada any i les he anat desant en un lloc adient on puguin esperar amb garanties els deu anys ben bons que jo estimo que necessiten per fer-se grans. Les desafortunades declaracions d'en Gutiérrez —i una sèrie d'ampolles que he begut aquests dies i no han superat el «tall» per entrar al blog—, han fet que en decidís avui  a destapar —sense cap altra motivació especial— un 2007 d'aquest gran vi del Baix Empordà.

El cupatge d'aquesta collita 2007 va ser d'un 32% de cabernet franc, un 26% de sirà, un 22% de cabernet sauvignon, un 13% de merlot i un 7% de petit verdot. Se'n van fer 21.260 ampolles. Encara conservo les notes de la Laura Montero i en Miguel Coronado sobre les característiques d'aquella collita i hi llegeixo coses com aquestes: «alta pluviometria repartida durant tot l'any»; «la pluja que va caure [...] anava acompanyada d'una oportuna bufada de la tramuntana»; «la primera varietat negra que es va veremar va ser el merlot, el 12 de setembre, en perfecte estat de maduració [...] l'última va ser el cabernet sauvignon en dia 10 d'octubre». La criança es va fer durant setze mesos en bótes de roure francès, noves i d'un vi. Diuen que amb aquesta collita en Peter Sisseck —que, com sabeu, assessora el celler Mas Gil des dels inicis— va consolidar «un estil més refinat i fragant» i, si heu pogut comparar els Clos d'Agon 2001 i 2003 amb aquest 2007, crec que hi estareu d'acord. 

Aquesta ampolla m'ha impressionat profundament. Era cosa de la lluna, de les característiques de l'aire —quan m'he llevat, nevava fort i tot el paisatge era blanc i virginal— o del meu estat d'ànim exaltat o, amb més probabilitat, de les reals virtuts intrínseques d'aquest vi majestàtic? Aromes suaument confitades, profundes i especiades, de prunes madures i també de sotabosc, de terra i pedra. Impecable, superb. El record se n'anava a algunes ampolles de Bordeus que han romàs a la memòria, però aquí hi ha més voluptuositat i una mica més de calidesa.

El glop, amorosit i dens —més dens de sabor que no pas dens de textura— impressiona en la seva qualitat setinada i plaent, de fruita madura i dolça i tanins plusquamperfets. Hi ha una plenitud voluptuosa, però no pas decadent ni massa greixosa. El vi assoleix un punt d'equilibri entre l'elegància massa freda i la sensualitat massa ardent. Maduració justa, extracció acurada, persistència, profunditat. Textures aromàtiques sorprenents. Sí, m'excita!

Miscel·lània

L'estil que intento donar als articles d'aquest blog i el nivell d'exigència que m'imposo fan que molts vins que hi ha a la meva llibreta no acabin sortint al blog. Alguns —massa!— no hi surten perquè no els trobo prou interessants i d'altres —que sí que mereixerien la publicació— simplement no hi surten perquè van quedant ajornats. Avui faig un repàs de les pàgines recents de la meva agenda i publico uns quants apunts breus de vins d'aquests que no han sortit en aquest blog d'enografia de Catalunya, però tenen prou interès per poder-hi ser.

• Segna de Cor 2014 del celler Le Roc des Anges, de Montner (un celler al qual dedicaré un o dos articles ben aviat). Vi vermell, deliciós, de fruita i herbes boscanes i també amb algunes notes minerals. Elegant, saborós i subtil, suggereix lleugeresa i fa simple allò que no és trivial. Criat en ciment, amb poca extracció i poc grau, ha adquirit una plenitud fluida. Tanins finíssims. Garnatxa acompanyada de carinyena, sirà i monastrell, en sòl de pissarra.
• Quest 2011 2012 2013. Vaig passar uns dies al Pallars i vaig aprofitar per fer una petita vertical del Quest d'Encús, destapant aquestes tres ampolles. Va ser molt interessant poder constatar l'evolució d'aquest vi al llarg de tres anys consecutius. Al 2011 hi vaig trobar coses que no em van agradar gens. El 2012 era força millor (encara més quan feia vuit hores que estava destapat). Corpulent i concentrat, madur i confitat, amb una certa sequedat final. El 2013, sense tenir la riquesa del 2012, era el més atractiu dels tres, amb més fruita i més frescor. Vins que m'han fet reflexionar i m'han generat perplexitats i dubtes.
• El Mentider 2015. Em sorprèn la densitat del color d'aquest trepat de vinyes molt velles i m'enamora la seva fruita fresca, líquida i llaminera, els tanins ni massa prims ni massa aspres, el lleu toc d'herbes mediterrànies, aquell caràcter «incisiu» i «lluminós»... Magnífic!
• Amic 2011. Fa molts anys que tinc una predilecció especial pel Clos d'Agon i encara tinc al meu celler diverses collites d'aquest gran vi. Potser per això mai no m'havia decidit a tastar l'Amic, per no enterbolir el record que tinc del seu germà gran. És un error, perquè ara que he destapat una ampolla d'Amic 2011 hi he trobat força coses de les que em fan estimar el Clos d'Agon. Càlid, confitat, dens, sedós, clàssic, vellutat...
• Ginesta 2015. És el meu Gewürztraminer català preferit i cada any hi ha algun moment que una ampolla (o dues) d'aquesta delícia de Parés Baltà il·lumina alguns instants de companyonia o germanor (és un vi que acostumo a compartir amb amics, sovint com a benvinguda). M'ha semblat que aquesta darrera collita és potser encara més perfecta que les anteriors. Em té el cor robat.  
• Estrany 2011. M'agrada guardar aquest vi un cert temps i ara que vaig destapar-lo vaig trobar-hi coses extraordinàries. Subtil i complex, amb la forta estructura del millor xarel·lo, amb herbes, mel i ametlles, però amb impecable netedat. A la boca, un equilibri increïble entre el glop melós i potent i una intensa acidesa cítrica, una certa textura de terra. Elegant i «estrany».
• Les Gallinetes 2014 és un vi d'en Josep Foraster que té un caràcter benèfic. Garnatxa i sirà, amb ull de llebre i cabernet, i cinc mesos en bótes de roure francès. És un vi relativament senzill, però és molt agradable i té una acidesa i un cert caràcter llaminer i directe que m'han fet triar-lo en més d'un àpat que demanava aquestes virtuts. 
• Regina 2015. Quantes vegades he volgut escriure tot un llarg article sobre aquest vi immens, i mai no m'hi he posat! Garnatxa negra amb un 10% de garnatxa blanca. Vinya de 90 anys. Sis mesos en bótes de roure alemany i austríac. Nas d'una intensitat i una puresa fora de mida, amb una fruita tan tendra i tan fresca, tan amorosida! És un vi excepcional, de grandiosa profunditat, que encara va creixent a cada copa successiva que bec, al·lucinat i totalment rendit als seus encants. No sé com expressar-lo.

I acabaré amb un parell de vins que no pertanyen a l'àmbit d'aquest blog, però no em sé estar d'incloure'ls:

• Podere San Cristoforo petit verdot 2010 és un curiós monovarietal de petit verdot fet en aquesta cantina de Gavorrano que, més enllà de l'interès que té tastar un vi d'aquestes característiques, m'ha semblat una delícia. Fresc i fluid, amb lleus notes de farigola i una estructura elegant i seriosa, d'aparença senzilla. Tot ell té un caràcter que en podríem dir «fred», tot ell és equilibri i mesura. 
• Charme 2007. En una certa ocasió d'aquelles que considerem especials, vaig destapar aquesta ampolla que feia temps que tenia desada al celler. Ja fa uns grapat d'anys, quan amb una colla d'amics vam tastar els vins d'en Dirk Niepoort, alguns d'ells es van enlluernar amb el Batuta —que no cal dir que és magnífic— però a mi em va seduir força més l'elegantíssim Charme i vaig proposar-me de comprar-ne alguna ampolla. El 2007 que vaig destapar és una de les quatre o cinc collites que vaig tresorejar i puc dir que és un dels vins que, recentment, més m'ha emocionat. L'aroma, penetrant i complexa, exigeix atenció perquè és subtil. A la boca: impressionant en la seva discreció, en el seu encant delicat i saborós. Immensament amorosit, allunyat de qualsevol força barroera, apel·la directament l'intel·lecte i, en l'estona que el mantens a la boca, convida a tancar els ulls i sentir com el pas del temps s'interromp.

Lluita o conflicte?

"Underrated" no és exactament la paraula que li escau. Més aviat, jo en diria "absent" o "invisible". Parlo de Clos d'Agon, un vi català —de les vinyes de Mas Gil, a Calonge— amb poquíssima presència social i que jo, en canvi, des que el vaig tastar per primera vegada —la collita 2001, ja fa força temps!— sempre l'he tingut en una especial consideració. Vaig parlar d'aquest celler en un article en aquest blog el setembre del 2010, i també en algun altre apunt, amb motiu d'alguna ampolla de Clos d'Agon que he anat obrint.

Els propietaris d'aquest celler són un grup de sis suïssos entre els que hi ha en Silvio Denz —propietari de Château Lafaurie-Peyraguey i altres cellers de Bordeus i la Toscana. Els enòlegs són en Miguel Coronado i l'Antonio García i, des dels inicis, el celler ha estat assessorat per en Peter Sisseck. Com he dit abans, és un celler que no té gaire ressò mediàtic, però els seus dos vins principals —Clos d'Agon blanc i negre— són magnífics i jo sempre en tinc alguna ampolla al celler.

Avui, pel motiu que sigui —cal algun motiu per destapar una bona ampolla?— hem obert un Clos d'Agon 2004 i la sensació d'enjòlit dels tres que érem a taula encara és present. Em feia por que aquest dia xafogós, amb l'amenaça d'alguna tempesta alliberadora que no s'acaba de decidir a rompre, no fos apropiat per a un vi d'aquesta mena. No ha estat així i, amb una mica de cura amb la temperatura i una estona de decantació, hem pogut apreciar aquesta ampolla sense entrebancs. En el seu desè aniversari, aquest vi de Calonge s'ha manifestat en estat de glòria.

18.343 ampolles. 25% de cabernet sauvignon, 27% de cabernet franc, 20% de merlot i 28% de sirà. Vint mesos en bóta nova de roure francès. Llegeixo a les meves notes que es va embotellar el 12 de juny del 2006 (però no sé d'on vaig treure aquesta dada, ni si és correcta).

M'ha semblat més elegant, més fresc, que el 2003 —que era excel·lent, però potser era excessivament dens. D'un roig viu, d'aroma sumptuosa, complexa i neta, que suggeria riquesa i maduresa. Torrats subtils i una miqueta de canyella plaent. A la boca hi he trobat aquell equilibri dolç entre jovenesa i evolució i m'ha sorprès la seva frescor lliscant —que feia un cert trompe-l'œil amb les sensacions aromàtiques. Profunditat, força, sobrietat, tacte sedós, sabor que persisteix. Pes exacte, evolució exemplar. M'ha semblat una gran ampolla.

El que no sé d'aquest vi, el que em resulta misteriós, és per què es diu "Agon" —ἀγών— paraula que va associada als significats de lluita o conflicte.

Vins de passió i de glòria

Aquests dies de la Setmana Santa, un cop acabat el parèntesi canadenc, m'he retrobat amb els vins del nostre país. Per exemple, el Gòtia 2004 —el Montsant de Mas Perinet— d'una collita memorable que ara està en una bella plenitud. Un vi poderós que escau a aquests vespres de fred i pluja que la primavera d'enguany ens ha proporcionat.

Com correspon a un bon 2004, el vi encara és ben viu. La varietat majoritària és el merlot i realment s'hi nota. Amb la copa al nas les sensacions són de maduresa i també de plenitud. La fusta s'ha integrat completament i les aromes són penetrants, mel·loses, amb personalitat. A la boca m'atrau la textura —lleument untuosa— i els tanins elegants. El glop s'allargassa i fineix amb un puntet amargós.

Obrir aquesta ampolla —no en tinc cap més— i anar-la tastant lentament, compartint-la amb uns amics, ha estat una experiència agredolça. Davant d'un vi de Mas Perinet és inevitable que ens envaeixi una certa sensació de defallença, de buidor. Tots sabem que aquest celler és tancat i les seves vinyes estan abandonades. Beure ara aquest superb Gòtia 2004 és com participar en un delitós i decadent memento mori.

Obrir ara un 2003 comporta una certa incertesa, perquè en aquell any de climatologia tan salvatge es van fer al nostre país vins força bons i d'altres que, prop de deu anys després, no ho són tant. Com a norma general, no és pas una collita de vins elegants i ben equilibrats, però sí que n'hi ha que ens poden aportar sensacions nerviüdes i potents.

El dilluns de Pasqua, com a complement del xai, vaig obrir el Clos d'Agon 2003, fet amb els dos cabernets, sirà i merlot, en parts més o menys iguals, i criat fins a vint mesos en roure francès nou. És un vi roig molt fosc, amb ben poca vora, de nas potent en l'espectre de les compotes i sensacions molt madures, gairebé decadents.

Crec que la decantació l'ha ajudat a mostrar millor les seves virtuts: l'amplada i el volum, la textura sedosa, les qualitats d'elixir. A la boca és com una esfera tridimensional, generosa de dolçor de panses i figues, però sense amanerament ni —encara menys— caràcter simplista. Gran i persistent: Persistent en els sentits i persistent també en la memòria.

Comprar vins del 2010

Ara és el temps de comprar, a l'avançada, els vins del 2010.

No tinc cap intenció de parlar de la gran bogeria especulativa dels vins de Bordeus, immersos en una espiral sense fi —en una autèntica bombolla enològica— que els fa inaccessibles a la major part del seu públic propi i tradicional. En aquest bloc s'escau parlar de vins catalans i potser convé començar donant a conèixer el fet que hi ha alguns vins catalans —molt poquets— que es poden comprar a l'avançada.

Pel que jo sé, només hi ha tres cellers catalans que ofereixen els seus vins a l'avançada. D'una banda, tenim el celler de l'Àlvaro Palacios, al Priorat. Ara podem comprar els seus Gratallops 2010, Finca Dofí 2010 i L'Ermita 2010 a uns preus rebaixats, i els rebrem a casa d'aquí a dos anys. L'altre celler català que, des de fa anys, ofereix els seus vins a l'avançada és Mas Gil, el celler de Calonge d'on surt el Clos d'Agon i el Valmanya, dels que ja he parlat en un altre article d'aquest bloc. Finalment, Hervé Bizeul també ofereix a l'avançada els seus Le Clos des Fées 2010 i La Petite Sibérie 2010.

Té sentit comprar aquests vins a l'avançada? Jo crec que sí que en té. Bé, té sentit si realment hom vol comprar aquests vins. Si, per exemple, el Finca Dofí no us interessa, no l'heu pas de comprar, ni a l'avançada ni mai. Ara bé, si penseu que sí, que us ve de gust tenir alguna ampolla d'aquest vi, us he de dir que comprant-lo a l'avançada aconseguireu un descompte força significatiu.

Per exemple, repassant l'històric de les meves compres de Finca Dofí, observo uns estalvis que van del 29% al 33% sobre el preu de venda final. La situació amb L'Ermita és similar: l'estalvi va d'un 25% el 2004 fins un 40% el 2008. Finalment, el Clos des Fées a l'avançada és un 28% més barat que el que ens costaria si esperem a comprar-lo quan el vi surt al mercat. És clar, però, que aquests descomptes no estan pas garantits i podria donar-se el cas que la compra a l'avançada no representés cap estalvi. A mi no m'ha passat mai, però no es pot descartar.

Hi ha quatre factors a considerar a l'hora de valorar l'interès de la compra de vi a l'avançada:

• Especulació. Per als "brokers", aquesta és la motivació principal, però no és aplicable als vins catalans. D'altra banda, si algú està interessat en aquesta línia, està llegint el bloc menys indicat. És cert que jo he anat comprant alguna ampolla escadussera de Bordeus a l'avançada, i m'he estalviat entre un vint-i-cinc i un trenta per cent —que sempre ve de gust— però especular amb vi està infinitament allunyat de les meves possibilitats i els meus interessos.
• Estalvi. Ja he comentat quins han estat els descomptes que he pogut aconseguir. Són un bon motiu per comprar a l'avançada.
  
• Disponibilitat. Sovint, alguns vins escassos i molt apreciats desapareixen del mercat als pocs dies d'arribar-hi. Per aconseguir-ne una ampolla cal estar molt amatent a quin és el moment en que arriben a les botigues. Tot això ens ho estalviem si podem comprar aquest vi a l'avançada.
• Comoditat. Lliga amb l'apartat anterior. Saps que el vi t'arribarà a casa en el moment en que surti del celler.

Per tot el que he dit, sembla clar que a mi m'agradaria que hi hagués més vins catalans que es poguessin comprar a l'avançada. No sé si aquest sistema pot tenir algun interès per al celler. M'imagino que no gaire. Pel que fa al consumidor, és evident que si necessitem una ampolla per al sopar de demà, la compra a l'avançada no ens interessa, però si la situació és que hi ha una sèrie de vins que comprem més o menys cada anyada, aleshores comprar a l'avançada té tots els avantatges i —pràcticament— cap inconvenient.

No us agradaria poder aconseguir un 30% de descompte en el Clos Mogador, Espectacle, Selecció Andreu, Finca Garbet, Clos Erasmus, Auditori, Vall Llach, Les Tallades de Cal Nicolau, Turó d'en Mota, Camí Pesseroles.....?

El "misteriós" celler de les Gavarres

Al massís de les Gavarres, entre el Puig Cargol i Calonge, de cara al mar, hi ha un celler envoltat de vinyes que podria ser el celler més estrany i singular de tot el país. Desconegut i atípic són adjectius que també li escaurien força bé. Estaria justificat dir que és extraordinàriament discret i discretament extraordinari. I també podríem parlar dels seus vins com a rars, exclusius o misteriosos.
Estic parlant del Celler Mas Gil, on s'elabora el vi anomenat Clos d'Agon, un vi que, quan el vaig tastar per primera vegada ---potser era la collita 2001--- em va impressionar tant que el vaig afegir a la meva petita llista personal de vins que vull tenir en el meu celler, en cada nova collita.

Fem una petita llista d'algunes peculiaritats d'aquest celler que justificarien que l'hagi qualificat d'estrany:

• És un dels poquíssims cellers catalans que ven els seus vins a l'avançada, és a dir, quan encara són a la bóta i falta més d'un any perquè el vi surti al mercat. Que jo en tingui coneixement, el Clos d'Agon i els priorats de l'Àlvaro Palacios són els únics vins catalans que es poden comprar a l'avançada.
• La direcció enològica del celler és del famosíssim Peter Sisseck, l'autor del mític Pingus.
• El vi blanc d'aquest celler, un Viognier-Roussanne-Marsanne espectacular va ser, fa anys, el primer vi blanc a pujar al capdamunt del podi de la "guia Peñín", el qual va afirmar, textualment, que es tractava del "Pingus blanc".
  

• El Clos d'Agon negre també rep, per part dels crítics, puntuacions consistentment elevades que el situen entre els millors vins catalans.
  
• Els propietaris del celler són sis suïssos, professionals del món del vi, que semblen estar més interessats en produir un gran vi que no pas en promocionar-lo mediàticament a Catalunya.
  
• La major part de la producció s'exporta i el Clos d'Agon, fet i fet, és força desconegut al país on neix.
• El celler està dins la D.O. Catalunya i és un cas atípic dintre d'aquesta denominació, per les seves característiques i pel seu preu, força elevat.
• El celler està signat per un dels arquitectes actuals més reconeguts: Jesús Manzanares, autor, per exemple, de cellers espectaculars com el d'Àlvaro Palacios a Gratallops, Enate a Somontano o Pago de los Capellanes a Ribera del Duero. És una edificació sorprenent, perfectament integrada a l'entorn i magníficament funcional que mereix la visita i representa un valor afegit al patrimoni arquitectònic del país.

A la vista d'aquest "currículum", es fa estrany veure la poca presència d'aquest celler i dels seus vins en el panorama vitivinícola català. En parlo amb en Miguel Coronado, l'enòleg resident de Mas Gil, mentre tastem el que serà el Clos d'Agon blanc 2009, i ell em comenta la voluntat dels propietaris de donar-se a conèixer una mica més al públic català. La producció d'aquest blanc cristal·lí i voluptuós és molt petita: procedeix de tres ha de vinya de rendiment força baix. Després de la fermentació en bóta, una part del vi es cria en fusta i el resultat és magnificent i singular.

En blanc i el negre són vins que necessiten temps per donar tot el que duen dintre seu. Si pogués triar, ara beuria el negre 2001 i el blanc 2007 que es deuen situar, ambdós, en el punt òptim de la seva evolució. Pel que fa al negre 2001, ja fa temps que no en tinc cap ampolla i parlo, doncs, de manera conjectural. El blanc 2007, en canvi, el tinc a la copa en el moment d'escriure això. Ha acompanyat un turbot de sabor intens i carn ferma, amanit amb un oli de nom il·lustre: Clos Mogador.

Aquest Clos d'Agon blanc 2007, de nas complex i penetrant, mostra un equilibri exemplar entre la puresa i la contundència i és un vi d'una persistència magnífica. Plenitud, opulència, solidesa i tremp són alguns dels adjectius que em venen al cap, però per damunt de tot n'admiro aquest equilibri que l'allunya de qualsevol exageració fàcil, de qualsevol parany lamentable: Ni licorós ni fat, ni ardent ni fustenc. Em venen records d'algun Condrieu memorable. És un vi que t'incita a mantenir-lo en la boca més temps del que es considera socialment correcte, perquè no sembla que hagi d'acabar mai de excitar els teus sentits i ---com diu un cert bon coneixedor dels grans vins blancs--- "et va parlant mentre el tens a la boca". La sensació de volum és molt i molt gran. És una sort que tinguem vins així.