Apunts d'agenda —3—

Avui segueixo transcrivint notes de la meva llibreta d'apunts, notes que segurament haurien de donar lloc a article més complets, més ben escrits i argumentats.

• A Mas Llunes han d'etiquetar el miler mal comptat d'ampolles de la seva gran carinyena blanca de la vinya de Fontanilles amb l'eufemisme «blanc de vinyes velles» perquè, com bé sabeu els que estimeu aquesta varietat minoritària, els complicadíssims tràmits burocràtics que cal seguir perquè, finalment, la carinyena blanca sigui «legal» no han finalitzat encara. He destapat una ampolla de la collita 2015 i, com en les collites anteriors, el vi m'ha agradat moltíssim. M'ha sorprès el seu color amb una molt lleu tonalitat vermellosa i m'ha encantat la seva aroma complexa que recorre un ample espectre que va de l'anís als fruits secs i algunes herbes, dels cítrics a la fruita blanca. L'equilibri entre la frescor i una delicada untuositat li dóna elegància. Hi ha sabor i hi ha força i profunditat. Al final apareixen uns agradables tocs amargosos ben amorosits.  
• He parlat força en aquests Apunts d'Enografia dels vins de Vinyes d'Olivardots, però gairebé sempre m'he referit als seus vins «de col·lecció» —els grans Vd'O— i he oblidat massa els seus vins de vinyes més joves —no diré «els seus vins 'senzills'»— que són els tres Finca Olivardots. Són vins ben bons que, si no hi hagués els Gresa i els Vd'O —Déu-nos-en-guard!— podrien seguir mantenint el celler al meu mapa enogràfic. L'última ampolla que he begut va ser un Vermell 2014 —sirà, garnatxa i cabernet de vinyes joves i una mica de carinyena de vinya vella— d'aromes profundes i confitades, de sabor fresc i amb tanins marcats i saborosos. Hi ha una sensació de textura que no contradiu la fluïdesa que fa que el vi «circuli» sense màcula i deixi una persistent empremta al paladar. 
• La proliferació del vins «de marca blanca» no s'atura i algunes denominacions —com l'Empordà— sembla que siguin especialment atractives per aquests projectes mercantils. Aparentment, són productes que saben atreure l'atenció —i la mà— del consumidor que ressegueix amb la mirada les lleixes dels nostres supermercats. Reconec que jo també n'he comprat alguna ampolla (a contracor) perquè penso que és interessant tastar aquests vins si volem entendre quins paràmetres els fan atractius per a un públic prou ampli. L'altre dia vaig destapar una ampolla de vi negre 2015 do Empordà, amb un nom mig en anglès mig en català i sense que hi consti cap celler a l'etiqueta. Com en moltes altres ocasions, el vi no estava pas malament: marcava força la fusta i tenia el caràcter «clàssic» d'una llarga criança en bóta. A la boca, es mantenia ben bé a la part frontal i tenia un final força assecant, però es podia beure bé i tampoc no estava gaire allunyat de tants vins «de marca» que, per mandra de fer una descripció millor, ens posem d'acord en anomenar «comercials».    

Abans de la rotonda, gireu a l'esquerra

Si aneu a Garriguella, quan hi arribeu —venint de Figueres, o de Roses— abans d'una rotonda veureu, a mà dreta, un aparcament força ple de cotxes, un bar, un celler, una agrobotiga i força gent. Es tracta de la Cooperativa Agrícola de Garriguella, fundada fa més de quaranta anys i que ara ha experimentat una regeneració important. Des d'aquest any, la Cooperativa empra també la denominació «Celler Gerisena», que recorda el nom romà de la vila. Si us hi atureu, us recomano que compreu alguna ampolla del Selecció de Gerisena 2014, que és un vi ben interessant de cabernet i garnatxa, i crec que us agradarà.

Tot això ho trobareu abans de la rotonda, a mà dreta. Jo el que us vull recomanar és que l'«efecte badoc» no us distregui del que hi ha en aquest mateix lloc, a mà esquerra. Efectivament, just al davant de la coneguda i concorreguda Cooperativa hi ha un altre celler on hi trobareu, a banda d'un ambient molt més serè, uns vins empordanesos exquisits que cal conèixer. És el celler Mas Llunes que, segons em va explicar una vegada l'Antoni Roig, pren el nom d'un antic mas que potser s'havia dit «llacunes» perquè una bona part del terreny d'aquesta plana de la riera de Garriguella havia estat, fa temps, uns aiguamolls o uns estanys.

Abans de la rotonda, doncs, gireu a l'esquerra i entreu a donar un cop d'ull als productes d'aquest celler. Per exemple, el Rhodes 2014. O, encara millor, feu-hi un tast que us permeti conèixer les virtuts de la garnatxa blanca del Maragda, de la carinyena blanca fermentada en bóta del Nívia o de la monumental Garnatxa Solera.  I faig constar que no utilitzo l'adjectiu «monumental» a la babalà!    

Vaig beure fa poc una ampolla de Rhodes 2014 —un gran vi que ara mateix està exhaurit, però no patiu que el 2015 aviat estarà disponible i no serà pas menys bo— i em va dur a la memòria el record d'un 2005 que m'havia seduït ara fa uns anys. La base d'aquest vi és la carinyena d'unes vinyes velles, complementada amb garnatxa i una mica de cabernet. El resultat és un equilibri d'aromes clàssiques de fruita molt madura i d'aquell caràcter —que tant m'agrada— de les bones carinyenes. Hi ha unes lleus notes confitades, atractives i, a la boca, hi trobem la bonica combinació del tremp elegantment rústic de la carinyena amb unes sensacions setinades i fluïdes i un sabor persistent i net.

M'agrada molt, quan hi ha hagut tempesta i el temps ha refrescat i quan la llum adquireix tonalitats dramàtiques, enfilar-me en direcció al puig de Sant Silvestre —més enllà de la Mare de Déu del Camp— i contemplar l'extensió de l'Alt Empordà fins els confins de la Garrotxa:

Vinyes extenses! Boterós, Fontanilles, Masdeneres, les Comes... Partides que sé que donen vins que he begut continuadament i que m'han fet una mica més feliç!

Una bona notícia que he sabut fa poc és que Mas Llunes està a punt de treure un nou vi que ha d'ocupar el pinacle de la producció del celler. Probablement aquest vi es dirà «Boterós» i neix en unes vinyes velles de carinyena i garnatxa de la partida amb aquest nom. Ara, a les fondàries del celler, hi ha les successives collites a partir del 2013 —esperant el seu moment de saó— i, coneixent com treballa aquest celler (i, diguem-ho també, després d'haver tastat alguna cosa....) espero amb gran delit el moment de destapar les primeres ampolles d'aquest vi que —ho crec— pot situar Mas Llunes en un graó encara més elevat en la inacabable percaça de l'excel·lència.

Beneïda mutació

La mutació és inherent a la vida i es produeix sense pausa, però els seus ritmes no són els nostres i per això només veiem una foto fixa d'un mar genètic sempre en moviment. Diuen que al Rosselló, ara fa una mica més de cent anys, una mutació espontània va donar lloc a la carinyena blanca. M'han explicat que a la banda de l'Empordà que toca a l'Albera, aquesta varietat es va estendre fins el punt de ser la varietat blanca majoritària, ara fa molts anys. Es veu que també n'hi va arribar a haver al Priorat. Després, es va anar perdent ràpidament i ara, si en volem conèixer el caràcter i les virtuts, hem d'anar al Rosselló i al Languedoc —on és poc més que escadussera—... o bé percaçar les poques ampolles que alguns cellers valents de l'Empordà omplen amb el fruit d'alguns escassos ceps vellíssims que encara es conserven.

Ja he parlat manta vegada dels que vinifiquen la ingrata carinyena blanca: La Vinyeta, Mas Llunes, Mas Pòlit, la Cooperativa d'Espolla, Vinyes d'Olivardots, Còsmic, i potser algun altre. Són poques ampolles i, generalment, magnífiques. La seva raresa les fa encara més precioses.  N'he destapat algunes els darrers dies i vull donar-ne notícia en aquests Apunts.

Per exemple, el Singulars 13.01 de Mas Llunes, que neix en una vinya molt vella en un coster de pissarra. És un vi que ara està en un moment magnífic. Sorprèn trobar tanta aroma en una varietat tan poc exuberant. Hi ha una mica de fumats, de cítrics, d'herbes com el fonoll o la farigola —però tot és discret—. A la boca hi trobem una dialèctica tensa entre l'acidesa desfermada —típica de la varietat— i unes notes untuoses i sàpides molt agradables. Hi ha volum i puresa —rectitud—, discreció, elegància i tremp. És un referent en l'exclusiu club dels vins de carinyena blanca.

A La Vinyeta vinifiquen la carinyena blanca d'una vinya de noranta anys i, per al nostre delit, no paren d'experimentar i d'oferir-nos ampolles que exploren les potencialitats d'aquesta varietat en totes les direccions possibles. Per exemple, el Microví Carinyena Blanca Brisada 2014, de la que només n'han fet 378 ampolles.  És un vi radical, sorprenent, poderós. Mineral —molt mineral, mineral com la pedra, «pedregós»—, sever, complex, amb algunes aromes d'herbes de les que hi ha a les nostres pinedes vora el mar. Hi ha i volum i un indici de terra, una fantàstica puresa aspre i una dolçor que es va transformant en un ventall de tonalitats amargoses. Un tros de vi, esquerp i magnífic!

I, en un altre extrem de l'espectre, tenim el Microví Carinyena Blanca «Torrats» 2014, també de La Vinyeta.  Aquest qualificatiu de «torrats» fa referència a la criança de tres mesos en bótes de roure francès de torrat mitjà, amb les mares i amb battonage. Hem d'esperar, doncs, una carinyena blanca amb la complexitat i el setinat que hagi adquirit en aquesta criança en fusta. El to és groc clar i sí que hi pots descobrir unes aromes subtils que assenyalen la fusta, però la integració és perfecta i ens ha de fer reflexionar sobre la capacitat de la carinyena blanca per millorar en bóta.

En contrast amb el vi anterior —el brisat— en aquest exemple hi ha menys radicalitat, menys sorpreses —en una paraula, més classicisme—. Préssec d'aigua, marcada acidesa cítrica, sabor plaent i dens. Només mig miler d'ampolles, que també han nascut a una vinya de noranta anys, una de les poques que ens queden d'aquella mutació que, en un altre temps, va omplir la banda més septentrional de L'Alt Empordà.  

És molt difícil d'entendre que la DO Empordà no autoritzi aquesta varietat ancestral, significativa, singular i, per si amb això no n'hi hagués prou, distintiva. 

Com ho celebrarem?

La magnitud del que tenim en joc aquest diumenge és tan monumental que parlar de quins vins beurem si arriba el moment de celebrar la victòria pot semblar una frivolitat. La dignitat i la vida, el benestar dels nostres fills, la supervivència d'una nació i una cultura, la nostra llengua, els camps i els conreus, les ciències i les arts... la democràcia: Això i moltes coses més dependran de les decisions que prenguem cadascun de nosaltres aquest diumenge, al davant de l'urna.

Però aquest és un blog de vins i si, com espero i desitjo, el diumenge fem el primer pas —imprescindible i necessari— cap a la Llibertat, ho voldrem celebrar. Com quan va morir el tirà assassí —o molt més encara! Com no van poder fer mai els nostres pares, ni els nostres avis. I ho celebrarem amb vins de la nostra pàtria. Contra la por, contra l'odi, contra els llops.

Sempre m'ha resultat difícil triar vins de celebració. Si seguiu el meu blog, ja haureu vist que m'agrada el beure relaxat, contemplatiu; m'agraden els vins que exigeixen uns sentits esmolats i amatents. L'apoteosi d'una celebració com la que volem fer aquest diumenge al vespre —amb amics, amb els meus fills— predisposa a destapar les més grans ampolles, una cornucòpia de proporcions mitològiques. Però moltes d'aquestes ampolles contenen elixirs que conviden més a la meditació que a l'eufòria desfermada.

Encara no ho tinc del tot decidit, però podríem destapar vins com, per exemple, una Jeroboam d'Embruix 2010 de Vall Llach. Pel Priorat, per en Lluís Llach, perquè amb una ampolla tan gran en tindrem a dojo per a tothom, perquè aquest vi ha seguit en paral·lel l'extraordinària mobilització que, del 2010 ençà, ens ha dut a poder ara exercir el dret a la llibertat. I també, és clar, perquè és un vi de força i de terrer, i perquè aquestes ampolles grosses s'adiuen amb l'exultació i l'optimisme.

L'altra ampolla que tinc a punt per a la festa és la sublim Garnatxa Solera de Mas Llunes. És un vi del que vaig parlar-ne en aquest blog ara fa tres anys, quan aquest vi encara era pràcticament desconegut. Després va guanyar el premi absolut de la primera edició del Vinari i aquest any torna a estar entre els finalistes del premi. No cal que en canti les lloances perquè tothom que l'ha pogut tastar en alguna ocasió no l'oblidarà fàcilment. Elixir celestial per a una nit de caixa o faixa! També m'agrada que sigui un vi fet pel mètode de solera, perquè em sembla una metàfora apropiada que ens farà recordar que el que guanyem el diumenge no ho hem fet nosaltres sols, sinó que s'haurà guanyat per l'acumulació de tots els afanys dels patriotes d'anys i segles.

I també cal que hi hagi bombolles! En aquest capítol és on encara no he pres cap decisió definitiva.

Crec que a la meva vida només he viscut dos moments que es puguin comparar al de diumenge —si el diumenge vencem— i cap dels dos és més transcendent. El primer va ser la mort biològica del dictador —que lamentablement, segueix exercint un domini tirànic abassegador sobre les nostres vides, quaranta anys després. El segon, la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya, que vaig poder veure en directe perquè jo estava vivint a una ciutat propera a la frontera amb la DDR. Distrec la meva impaciència i la meva angoixa mentre espero el diumenge, pensant en la festa que farem, i en els seus vins.

Apunts de vacances

El beure d'aquestes vacances ha estat tranquil i lliure de tot neguit, sense cap pla preconcebut. La llibreta, molts dies, ni l'he oberta: he pres poques notes. Les ampolles s'han anat succeint sense seguir cap estructura. Bones ampolles —gairebé sempre—, ampolles excepcionals —ben poques—. No he pogut estar-me d'anar a tal o tal vinya: contemplar la vinya de Garbet  des del Borró, o les del Pla de Palau des dels Obertins.

Només puc escriure uns apunts disconnexos i fragmentats.

• Visito Bell-lloc, a sobre de Palamós, prop de les restes del Castell de Vila-romà, i hi trobo en Pep Trallero que rep la verema d'un monastrell que serà un xampany. Em parla de la finca, dels vins que s'hi fan i dels que s'hi faran, i em guia per l'extraordinària arquitectura de metall del celler enterrat. La Pepi Marin m'ofereix un tast de la fragant malvasia (amb una mica de xarel·lo) que han fet —i ja han exhaurit. Els qui vam conèixer els vins del Serrat de Montsoriu —i enyorem aquells Vinya Ilària i aquells Vinya dels Tons— mirem amb interès el què en Pep pugui fer a Bell-lloc.

• Torno a la Vinyeta i compro un Punt-i-apart 2013, que destapo un vespre que ha refrescat una mica i la tramuntana s'ha endut la humitat. L'aroma és densa i confitada i vessa de fruita madura, però a la boca es manté fresc i amorosit, amb sensacions dolces, complexes i persistents, i una trempera neta, saborosa.

• Miro si a Pau encara els queda oli. No els en queda, però m'enduc una ampolla d'Antima 2013 que és fluid, fruitat, cremós i agradable. El trobo més fresc que altres anys.

• Parlo amb en David-Albert Serra de Mas Romeu per saber si ja puc aconseguir en primícia una ampolla del vi que descansa amb pany i forrellat al celler de Palau-saverdera. Em respon que encara no, però ara com a mínim ja puc anomenar el vi pel seu nom: Puig de Guàrdies 2012. És el topònim de la vinya d'on surt aquest vi que m'ha generat tanta expectativa.

• Un dia que passo per Capmany entro a la botiga de Pere Guardiola i en surto amb un assortit dels seus vins —com faig cada any, poc o molt. Tots em vénen prou de gust, però aquest any m'ha sorprès el Floresta 3B8 2011. És un vi de carinyena amb un 30% de garnatxa i també sirà i merlot, criat dinou mesos en bótes de tres-cents litres de roure francès. Té la força d'una carinyena ben amansida, sentors de canyella i cacau, glop carnós i ple de sabor, interessant complexitat.

• Vénen a sopar uns amics i els rebo amb una novetat de Mas Llunes: Àuria 2014, que és un vi de moscatell, dolçament fragant —però amb olor de net!—, fresc i deliciós. És un magnífic «vi de benvinguda», que refresca l'esperit, incita a la bonhomia i denota hospitalitat i acollença.

• Vaig a Sant Climent a saludar en Joan Fabra i els seus pares. Compro una mica de totes les delícies que fan en aquella santa casa. També el Masia Carreras blanc que acaben d'embotellar, un vi gran —un blanc de guarda— del que procuro no perdre'm cap anyada.

• Tornant de Portbou, a l'horabaixa, contemplo els darrers rajos de sol que tenyeixen de daurat les aspres roques de Cap Ras. La  platja de Garbet ja s'ha buidat de gent. La vinya de Garbet és a l'ombra. Corre una mica d'aire fresc. Tinc una ampolla d'Aires de Garbet 2012. Em trobo força bé. Ha estat un estiu prou feliç.

Indolència empordanesa

Massa calor. Massa humitat. Nits de xafogor i matinades de calitja rescalfada. Ensopiment i apatia. En aquestes condicions, no ve de gust destapar cap ampolla de les que surten més sovint en aquest blog. La feixuguesa dels sentits, embotornats per aquesta calor sense treva, bloquejaria qualsevol aproximació a un vi massa complex o massa subtil. És el moment d'omplir la copa amb vins més simples, més elementals. Aquests dies, doncs, vaig destapant ampolles repetides de vins que m'abelleixen sense que em calgui cap esforç de l'atenció, i que resisteixen els obstacles que aquest clima tòrrid oposa al tast. Per sort, de vins d'aquests n'hi ha a l'Empordà —i força!

Per davant de tot, l'Heus de La Vinyeta. Quantes ampolles n'hem buidat, aquests dies, amb els amics, en vespres de carns a la brasa i amanides refrescants! Quines estones de distesa complaença!  És un vi jove de garnatxa, sirà i carinyena, amable i saborós, molt ben fet, molt autèntic. Pots veure'n a dolls mentre la conversa flueix plàcida; i si et ve de gust aturar-te uns instants a valorar-ne les seves virtuts amb més deteniment, a ensumar les seves aromes, no et defrauda gens, perquè és un vi que té tremp i qualitat.

També m'he acostumat força al nou monovarietal de garnatxa d'Empordàlia, Balmeta 2012, un vi sense fusta, molt ben afinat, que va guanyar una medalla al Grenaches du Monde d'aquest any. D'aquest celler, recordo una garnatxa singular que van elaborar a la collita del 2004 —ja ha passat un temps! Ara tornen a fer aquesta garnatxa que tant de gust ve en aquests dies d'estiu. Vermell cirera, aromes de bona garnatxa, directe, franc, fresc i llaminer. Que flueix bé i pesa poc i s'allarga. Sensació neta i refrescant. Sabor i equilibri. Remei poderós contra l'ensopiment. Company idoni per als àpats més apropiats al temps de la calor.

Fins ara, el Maragda del celler Mas Llunes era un vi blanc deliciós. Ho segueix sent, però ara hi ha també un Maragda negre 2013 de garnatxa, sirà i merlot, sense criança en fusta, que ja s'escapa una mica per dalt d'aquesta petita llista de vins «senzills», però que m'agrada incloure aquí perquè —com l'Heus i el Maragda— també m'ha ajudat a superar aquests dies de canícula extrema. L'aroma té alguna cosa d'aquella que en diuen especiada i és fresca i lleugerament amorosida, d'equilibrada densitat. A la boca tot és agradable, amb un sabor directe i persistent i una incipient cremositat que l'arrodoneix encara més. Cap aresta, cap excés.

Quan arribi finalment aquella tarda de tempesta, aquella tramuntanada esperada en candeletes, aquell canvi de temps que trenqui l'enxovament i deixondeixi els sentits, aleshores destaparem ampolles més complexes, més profundes, més polièdriques. Mentrestant, la meravellosa multiplicitat dels nostres vins ens permet trobar-ne sempre alguns que s'adiguin al moment i a les circumstàncies.

Panoràmica del lledoner roig

En podríem dir garnatxa roja, però li escau més el nom de lledoner roig que és com en diuen a l'Empordà. De fet, en Carlos dels Vilars ens explica que, antigament, aquest era el «lledoner»—és a dir, la garnatxa— per antonomàsia de l'Empordà. Ara es veu que n'hi deu haver unes setanta hectàrees a tot el país —la majoria són a l'Empordà— de les que en surten una dotzena mal comptada de vins inequívocament de lledoner roig (sense comptar els vins dolços). Els vàrem poder tastar i comentar gairebé tots en una jornada memorable que van organitzar en Ramon Roset i en Jaume Pallàs, amb la col·laboració del celler Espelt i d'un bon nombre de cellers de l'Empordà.

És una varietat ancestral, perfectament adaptada als sòls pobres i els climes eixuts. Els viticultors encara fan una certa distinció entre el lledoner realment roig que es troba a les vinyes més antigues —a La Vinyeta en tenen una de noranta anys!— i el lledoner de pell una mica més clara o grisa que es troba a les vinyes que es van plantar més recentment —parlem encara d'uns cinquanta anys— que sembla que procedeix de la garnatxa grisa del Rosselló. S'acostuma a vinificar en blanc i en alguns casos, com veurem, en rosat.

Al tast hi havia els viticultors de cadascun dels cellers, que van explicar els seus vins amb el coneixement i l'estimació del qui parla d'allò que és més propi. L'ambient serè que generava l'àmplia sala superior d'Espelt —amb els finestrals encarats a la plana de l'Empordà, farcida de vinyes— ens va permetre fer un tast reflexiu i amable, com cal. Espelt —els amfitrions— ens van presentar les anyades 13 i 14 del seu Lledoner Roig. En Jordi Esteve de Celler d'en Guilla ens oferí el Vinya del Metge 2014 (rosat) i l'Edith 2013. L'Albert Amat de La Vinyeta ens va dur l'introbable Microví Torrats 2013. De Vinyes dels Aspres va venir en David Molas amb l'Oriol 2014. També vam tastar el Gerisena Rosat 2014 de la Cooperativa de Garriguella i el Confiança 2014 (rosat) que fa en Salvador Batlle al celler Còsmic. En Pau Albó va dur-nos la novetat del celler cooperatiu d'Espolla que es diu Finca El Beurac 2013. En Toni Roig va presentar-nos el Singulars 13.02 (del que ja vaig parlar en un article en aquest bloc) i, finalment, la Carme Casacuberta va cloure el tast amb el seu Vd'O 7.13 (que també ja ha sortit en aquest bloc). Si haguéssim pogut incloure en el tast el vins de Mas Estela i de Setzevins, crec que hauríem pogut dir que el tast arribava a un nivell ecumènic!

Un dels grans encants del tast —permeteu-me que ho digui— va ser que no es tractava de cap xou enoturístic per a esnobs displicents ni, passant a l'altre extrem, tampoc no era cap exhibició mediàtica amb finalitats comercials. Com que pràcticament tots els presents eren cellerers, viticultors i enòlegs simultàniament, i parlaven entre ells dels seus propis vins, l'acte tenia una autenticitat molt agradable.   

Deixeu-me que, de tot aquest bé de Déu de vins delectables, en triï només quatre per fer-ne un apunt una mica més personalitzat.

• Oriol dels Aspres 2014, d'uns ceps de 38 anys que procedeixen de la zona dels Aspres, al Rosselló. Fermentat en inoxidable i criat sobre les mares durant tres mesos, també en inoxidable. Sempre m'ha agradat l'Oriol d'en David i cada collita en destapo una o dues ampolles. Però en aquesta collita del 2014 jo hi trobo alguna cosa que me'l fa encara més plaent. Potser és un efecte de la frescor d'aquell estiu o d'una intenció de conservar mes la puresa del lledoner. La fruita recorda la pera o, encara més, la poma, i a la boca és amable i complex, dens i pur, arrodonit. Hi ha tot un equilibri de textures que s'expandeixen a la boca, amb un lleu punt d'untuositat, sense perdre la puresa. 
• Microví Torrats 2013. D'unes vinyes de 90 anys, va començar la fermentació en inoxidable i la va acabar en bótes de roure francès de tres-cents litres de torrat mig, en les que s'hi va criar durant tres mesos. És un vi molt més tel·lúric, ple de caràcter. Al nas hi ha complexitat, densitat, gran maduresa i indicis de dolçor melosa. I, aleshores, al tast em sorprèn amb unes virtuts fresques, fluides, netes i delicioses. El conjunt és atípic i radical, ple de força, memorable.

• Singulars 13.02 de Mas Llunes. És d'una vinya de més de setanta anys, amb sòl de pissarra. Després de tres hores de maceració amb les pells, una part va fermentar en una bóta de roure francès i s'hi va criar durant cinc mesos, i l'altra es va premsar suaument i va fermentar en inoxidable. El resultat és extraordinari i em va enamorar. El vi estava en perfecte equilibri entre la puresa i la profunditat, entre l'elegància i una certa personalitat. Net i ple de sabor, sense cap dissonància. Un sabor que persistia llargament a la boca i als sentits. Potser encara està millor que ara fa prop d'un any, quan el vaig tastar per primera vegada. Que bé que en tinc una ampolla a casa!
• Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots. Quan la Carme treu un nou Vd'O, ja em poso a l'aguait i em deleixo! Aquest vi procedeix dels vells ceps de la vinya de Comamillana (*), plantats el 1924. Va fermentar en una bóta nova de cinc-cents litres i s'hi va estar divuit mesos en contacte amb les mares. El vaig tastar al celler el novembre de l'any passat (vegeu aquest article) i, usant la mateixa paraula que vaig escriure aquella vegada, em va embadalir. Poc més puc afegir: caràcter estricte, complex, magnificent. Potència i fruita, sabor i volum, polidesa impecable, austeritat i exactitud. Emoció, introspecció, meditació... 

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior.

Taballera, Nívia, Llavors

El massís del Cap de Creus sembla dur, eixorc, ferreny i purament mineral una bona part de l'any, però en aquests dies és un jardí de flors i d'olors penetrants i càlides. He fet el camí del Port de la Selva a la cala Taballera (Tavallera? Tavellera?) per Sant Baldiri i hi havia flors arreu —de plantes que m'avergonyeix no saber dir pel seu nom. Si el paisatge visual era esplèndid, també ho era tant o més el paisatge aromàtic.

Quan vaig tornar a casa, tenia a punt una ampolla de Nívia 2013 —el vi de Mas Llunes que l'estiu passat vaig tenir el privilegi de tastar en totes les seves collites (vegeu aquest article). Havia tingut desada aquesta ampolla des d'aquell moment, perquè vaig pensar que al vi li aniria bé una mica més de repòs.

La darrera collita d'aquest vi escàs i preciós té un estil una mica diferent a les anyades anteriors, amb la presència del macabeu i la garnatxa roja al costat de la garnatxa blanca i la carinyena blanca. Un estil que pot semblar més lleuger, més fresc, més amorosit, però segueix sent estricte i subtil, ben equilibrat. Com em ve de gust aquest vi empordanès després de caminar pels terrenys del Cap de Creus, en plena florida! Ametlla tendra, pera, volum harmònic, lleu nèctar... Es fa present a la boca amb personalitat, textures untuoses però ingràvides, subtileses de fruita, sabor que es perllonga. Vi per a ser decantat i ser begut —amb atenció, com escau als grans vins— quan hagi perdut una mica la fredor. El record de les sentors del matí m'ha quedat tan gravat a la memòria que el Nívia sembla que me les retorni.

Ara feia dies que no venia a l'Empordà i no m'he pogut estar de voltar per alguns dels meus cellers amics.  He tornat a casa —no cal dir-ho— carregat d'ampolles que sé que em faran delir. La Vinyeta*, Martí Fabra, Mas Llunes, la Cooperativa de Garriguella...

De La Vinyeta m'he endut una ampolla de Llavors blanc 2014, un vi que mai no havia tastat. Crec que és la segona collita. És un macabeu de vinyes velles, amb una mica de xarel·lo, amb un parell de mesos de bóta.

El vi té una tonalitat relativament pàl·lida i l'aroma és molt subtil: neta, fresca, amb només una mica de fruita blanca i un lleu indici de fumats. A la boca m'ha semblat superb! Austeritat, equilibri, molt de sabor sense cap concessió a l'exuberància ni als focs d'artifici. I dóna al paladar unes sensacions tan plenes, tan rodones, que m'ha enamorat. Un d'aquells blancs màgics que mentre el tens a la boca et va «dient coses» diverses i successives, i sembla que mai no hagi d'arribar a cap decadència, cap eixutesa. M'agradaria tornar-lo a tastar d'aquí a uns mesos, o un any —perquè ara, amb només un parell de mesos a l'ampolla, potser les aromes han sofert un cert tancament o implosió. En qualsevol cas, avui ja m'ha semblat excel·lent.

Nívia x 10 (+2)

Quan podem dir que coneixem un vi? Potser mai. Cada collita és potencialment diferent; cada ampolla —principalment a partir d'una certa edat— també. I encara, hi ha el factor temps: no és el mateix beure un vi quan té un any o quan en té deu. Caldria tastar cada collita, cada any o cada sis mesos. I ni així podríem estar-ne segurs, perquè tampoc no és el mateix un vi acabat de destapar que el mateix vi quan ja ha estat uns minuts —o unes hores, o tot un dia— a la copa.

Deixant de banda, però, aquest laberint irresoluble, potser estaríem d'acord que un tast vertical d'una desena de collites d'un mateix vi, acompanyats per l'el·laborador i per un petit grup de gent experta i cordial, deu ser el què més s'acosta a aquest ideal de coneixença completa d'un vi. Gràcies a la generositat de l'Antoni Roig, de Mas Llunes, ahir vaig poder participar en una festa d'aquesta mena, en la que vam poder tastar i dilucidar totes les collites que hi ha hagut —un total de deu, des del 2004 fins el 2013— de l'excel·lent blanc de garnatxa i carinyena, criat en bóta, que du el nom de Nívia.

Ja he explicat en algun altre article l'interès que sempre he tingut per aquest vi de l'Empordà. He parlat de la vinya d'on surt i del plaer que m'han donat diverses collites que he anat tastant. Però no podia parlar, fins ara, de l'evolució d'aquest vi al llarg del temps. Ara puc fer-ho —fins un cert punt!— i potser escau que en parli aquí.

Quan saps que t'enfrontaràs a vins blancs que ja poden superar els deu anys de vida, és imprescindible fer un exercici d'alliberament de prejudicis i prevencions —però en aquest cas, gairebé no va caldre, perquè tots els vins havien evolucionat de bona manera, sense cap indici d'oxidació ni cap aroma perversa que no desaparegués amb una lleugera ventilació.

No sé si té gaire interès que jo reprodueixi aquí les meves notes sobre aquests deu Nívia, però sí que diré alguna cosa de cadascun d'ells.

La primera collita de Nívia va ser la del 2004 (any de grata memòria) i és l'única ocasió en què es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca (tots els altres anys contenen una part de carinyena blanca, que pot anar del 10% del 2009 al 40% del 2006). Curiosament, la fermentació d'aquest vi es va interrompre i, quan es va reprendre espontàniament, va donar lloc a un vi amb una mica de sucre residual. La tonalitat és marcadament daurada, però l'aroma és encara neta —amb força fruits secs—, atractiva i profunda. Amb el pas dels anys, s'ha convertit en un vi singular i delectable. Una sorpresa.

El 2005 —per ser més exactes, l'ampolla de 2005 que vam tastar ahir— era com un miracle enològic: el miracle de l'eterna joventut? Visualment, situat entre els tons daurats del 2004 i el 2005, semblava un jovencell. També les aromes, el frescor a la boca, l'acidesa... increïble!

El 2006, lamentablement, semblava apagat i neutre, però amb el 2007 començava una extraordinària sèrie de tres anyades consecutives que, amb lleugeres variacions entre elles, jo qualificaria de magnífiques. En el 2007, 2008 i 2009 —tastats ara— el Nívia assoleix una determinada personalitat. Són vins melosos i voluminosos, amb pes, amb profunditat sàpida i fins una certa contundència. Anava bé airejar-los una mica, i també és cert que tots tres exhibien unes (mesurades) notes de fusta que potser no agraden a tothom —però sí que em van agradar a mi.

El 2010, per diversos motius, no em va interessar gaire (això em va sorprendre molt perquè, quan el vaig tastar fa un parell d'anys, em va semblar senzillament meravellós. Potser l'ampolla d'ahir no era representativa?), però el 2011 recupera el caràcter de la trinca anterior i torna a enamorar-me. Em sembla equilibrat i magnífic: és d'aquells vins de garnatxa que, sense deixar de ser frescos i llaminers, t'omple la boca de sensacions untuoses (untuós: «Que conté greix // D’una dolçor penetrant, insinuant» DLG).

Pel que fa als dos darrers vins de la sèrie —el 2012 i el 2013, que acaba de sortir al mercat—, em va semblar que representaven un cert canvi de paradigma que els feia guanyar en sensacions fruitades a canvi d'una certa pèrdua de personalitat. Els dos eren ben bons (el 2013 encara serà millor d'aquí a uns mesos) però menys «radicals» que els anteriors. En el cas del 2013, el canvi d'estil —si realment hi és— va acompanyat d'un canvi en el cupatge, perquè a banda d'un 29% de garnatxa blanca i un 31% de carinyena blanca, també incorpora un 33% de garnatxa roja i un 17% de macabeu.

Com és lògic, cadascun dels vins que he esmentat va donar lloc a moltes més disquisicions i comentaris dels que fóra assenyat incloure aquí.

Finalment, l'Antoni ens va presentar un parell de primícies interessantíssimes. Dos vins blancs experimentals —un miler d'ampolles de cadascun—, encara no disponibles al mercat, monovarietals de garnatxa roja i carinyena blanca, respectivament. S'anomenen Singulars de Mas Llunes. Crec que és millor que en parli, amb més deteniment, en un article posterior. Només diré que el Singular de garnatxa roja em va semblar deliciós, molt característic, saborós, fresc, fruitat i gens trivial. Però el Singular de carinyena blanca va ser el que realment em va produir la impressió més forta, perquè segueix un cert model d'elegància gairebé mística —perdoneu l'estirabot— que em sedueix molt. En tornaré a beure i en parlaré en aquest blog. I tant si en parlaré!

Garnatxa i carinyena —blanques

Una tarda del mes de juliol  —és a dir, abans del foc devastador— l'Antoni Roig em va convidar a visitar algunes de les vinyes de Mas Llunes. Ens vàrem enfilar per la banda de la riera de Pontils, per sobre de la Mare de Déu del Camp. Feia un airet de tramuntana, refrescant i agradable, i la visió de la plana de l'Alt Empordà era extraordinària. No sabíem en aquell moment fins a quin punt la tramuntana i el foc sumarien les seves forces, uns dies més endavant, per convertir en un infern una gran part del paisatge que contemplàvem. Però el foc no havia d'arribar a Garriguella i tot aquest primer terme de Les Comes i el Pla de Costoja quedaria estalvi.

Quan tornem al celler, tastem les collites actuals dels vins de Mas Llunes. L'Antoni m'explica amb detall les característiques de la vinificació de cadascun d'ells i, mentre els anem tastant, ell els jutja amb severitat, com s'escau a una persona que percaci l'excel·lència. Els vins d'aquest celler, des de la collita 2001, m'han acompanyat sovint en els àpats empordanesos. Tastar-los tots de manera simultània —incloent-hi una sorprenent garnatxa dolça collita del 2002— i entendre per quins camins han arribat a ser com són, és un plaer i un privilegi.

Vaig escriure sobre el vins de Mas Llunes en aquest mateix bloc, fa força temps. Deixaré per un altre moment parlar de l'Emporion 2005 o el Rhodes 2007—o de l'agradabilíssim Maragda 2011, que tantes vegades he begut en aquest estiu xafogós.  Avui em vull limitar a parlar del blanc Nívia, fet amb garnatxa blanca i carinyena blanca. La singularitat d'aquest vi exquisit comença a la pròpia vinya, on es trien els millors botims, que són els únics que s'usaran. La primera part de la fermentació es fa en dipòsits d'inoxidable, a tretze graus; després, la fermentació continua en bótes noves de roure Allier. Finalment, el vi es cria en aquestes bótes, amb les seves mares, fins el moment que es considera que el vi ha integrat plenament el que la fusta li pot aportar. Se'n fan unes tres mil cinc-centes ampolles.

Aquest vespre he obert dues ampolles de Nívia. Una de la collita 2010 i l'altra —amb una nova etiqueta, molt més atractiva— de la collita 2011. M'ha semblat que havia de ser interessant poder apreciar les diferències entre aquests dos anys i, encara més, l'evolució que s'hagi pogut produir en els dotze mesos addicionals de permanència a l'ampolla.

Com és d'esperar, els dos vins em donen sensacions diferents, però no és tan senzill com dir que un és millor que l'altre.  El 2011 té un color més transparent i emet aromes menys complexes. També, la fusta, malgrat estar força integrada en el conjunt, es fa una mica més evident. El vi és ben agradable a la boca i és sorprenentment fresc per un vi amb aquesta criança relativament llarga. El 2010, per la seva banda, té un nas complex i elegant, amb força fruita blanca i també pell de raïm, tot força franc i net. A la boca és deliciós, amb volum i cos, sense deixar de ser fresc. Amorosit, amb pas de boca ample, amb acidesa i caràcter, equilibrat, saborós, força persistent i amb una lleu untuositat que no li fa perdre la fluïdesa. Consistent i amb tremp.

El Nívia de Mas Llunes pot servir per reivindicar —si fes falta— les virtuts de la garnatxa blanca i la carinyena blanca.

Unes hores al celler Mas Llunes

Una hora, o potser força més, és el temps que vaig passar a la fresca sala de criança del celler Mas Llunes, de Garriguella, envoltat de les bótes que contenen el gran trencaclosques de la collita de l'any passat: garnatxa i carinyena de vinyes joves i de vinyes velles, syrah, cabernet sauvignon i cabernet franc... En un ambient de gran quietud en que el temps semblava haver-se aturat, vaig gaudir del privilegi de poder anar coneixent una a una les diverses peces amb que es construirà, un dia, el Rhodes 2008 i l'Emporion 2008.

Ja he explicat en algun altre lloc d'aquest blog la importància que dono a aquest celler de Garriguella, relativament nou, però amb un projecte molt atractiu i sòlid. És cert que els vins del Celler Cooperatiu són cada any millors, però del paisatge de vinyes que em captiva cada cop que miro Garriguella des del Puig de la Malaveïna, n'han de sortir necessàriament vins d'un nivell superior: Avui per avui, aquests són els vins del celler Mas Llunes.

Mentre el senyor Antoni Roig m'anava comentant les virtuts de cada partida, les característiques de cada vinificació (i, podem dir-ho també, els problemes de la comercialització del vi de l'Empordà), jo anava tastant amb delit uns vins que, tot i estar encara a mig camí de la seva "educació" o "criança" ---élévage---, ja em fascinaven per la seva personalitat i la seva perfecció. Si, en el moment crucial de fer encaixar totes aquestes peces, l'art del "faedor de vi" ---el winemaker---, mogut pels astres o per Baccus, sap fer-les ressonar en harmonia, crec que veurem uns vins del 2008 del bo i millor.


Mentre esperem l'arribada d'aquests vins del 2008, que tot fa pensar que seran magnífics, he de comentar els tres vins negres que aquest celler comercialitza en aquest moment i que són els que he pogut tastar aquest estiu:

El Cercium 2007 és un vi de criança curta que apareix per primer cop en aquesta collita. Té un bonic color roig viu. Al nas no és molt expressiu, però a la boca és frec i saborós, molt pur i amb una bona dosi de fruita. Agradable i ben equilibrat, té un cert caràcter. M'ha agradat molt.

L'Emporion 2004 és un vi concentrat i potent, amb una bona estructura, un vi seriós, de bona classe. Però, en la meva opinió, el Rhodes 2005, sigui per la bonança de la collita, sigui per un encert superior en la vinificació, sigui pel meu gust personal, m'ha semblat que li passa ben bé al davant. Diria que és el millor vi d'aquest celler i, potser, "el" meu vi d'aquest estiu. Té una bona densitat de color i un nas d'una certa potència, amb boniques notes d'espècies, animals, de cuir... A la boca és voluminós i amb caràcter, carnós, saborós, ple i madur. Concentrat i rodó, amb un bon final i uns tanins lleument dolcencs. Un vi que s'acosta a l'opulència, un vi preciós.