Satisfacció, amb retard, d'una requesta

El primer de desembre del 2016, a Mas Martinet van acabar d'embotellar el Martinet Bru 2015 i la Sara i en Magí me'n van regalar una ampolla, amb una nota que deia «si em vols dir què t'ha semblat, doncs fantàstic, i si no, també.» Els vaig donar les gràcies però, com que sóc un malagraït torracollons, els vaig dir que, com a mínim, esperaria un any més a destapar l'ampolla...

Ara ja ha passat aquest any i el meu comentari arriba a misses dites perquè aquesta collita està exhaurida a les botigues i perquè m'imagino que, com que som un país de gent amb poca paciència, la majoria de les ampolles d'aquell Martinet Bru 2015 ja deuen estar buides.

Per a mi, el Martinet Bru —i el seu germà gran— sempre seran uns vins «especials». Ells van representar, ara fa moltíssims anys, el meu primer contacte amb el que aleshores era el «nou priorat». Ho recordo com si fos ara. La primera ampolla de Priorat que em va trasbalsar va ser un Scala Dei 1976. Va ser, també, la primera ampolla que em va fer agafar el cotxe i «plantar-me» a Scala Dei a veure amb els meus propis ulls d'on sortia aquell bé-de-Déu. Una mica més endavant, a Sant Cugat del Vallès hi va aparèixer una botiga de vins excepcional, una botiga de vins amb un «club de vins»  que m'enviava cada mes sis ampolles a casa —així va començar el meu aprenentatge. Parlo de Vins Noé de l'Oleguer Martí i en Ton Lladó. Doncs bé: una de les primeres entregues que vaig rebre d'aquest club contenia dos Martinet Bru, dos Martinet Especial, un Martinet Dolç i un Clos Martinet. Vaig veure la llum i, des d'aquell moment, per molts vins d'arreu que begui i tasti, el meu centre de gravetat és al Priorat. 

«Si en saps el pler no estalviïs el bes»

Sempre m'ha agradat molt aquest vers d'en Salvat-Papasseit. I m'agrada, sobretot, pel condicional. Ens recomana que no estalviem el bes si sabem el plaer que conté i, implícitament, sembla que ens vulgui dir no besis si no hi trobes el més gran plaer.  És també una frase que m'aplico en el consum de vi. És clar que no bevem només pel plaer. També ho fem per altres recompenses intel·lectuals molt profundes. Però no hem d'oblidar el plaer.

Dic tot això perquè aquest Martinet Bru 2015 va carregat del plaer de què parlava el poeta. Va ser un d'aquells vins —ho dic sense enrojolar-me— que, així que el vaig tenir a la boca, vaig adquirir un cert somriure beatífic que només algunes ampolles m'indueixen a tenir.

Un vi de plaer, una delícia. Però també moltes altres coses, totes endreçadíssimes, netíssimes, lluminoses. A l'etiqueta hi diu que és un vi de garnatxa, sirà, carinyena —hi diu «caranyana», seguint una terminologia ancestral— i merlot. El to és fosc, l'aroma és continguda, però plena de caràcter, neta, de gran qualitat. Conté fruita amorosida i densa, regalèssia, bosc, en un tot harmònic i indestriable. A la boca —que és el moment on la cara se m'il·lumina i no puc deixar de somriure— l'atac és molt fresc, lliscant, fruitat, molt melós, com de setí.

L'he decantat i em sembla que he encertat bé la temperatura. L'hem begut a pleret —perquè en sabem el pler i no l'estalviem però creiem, com Ovidi, que «tempore quaeque suo qui facit, ille sapit.» Mentrestant, el vi a la copa va evolucionant cap a més plenitud, sense perdre l'equilibri ni l'elegància. Els tanins n'augmenten la delícia, perquè hi són fent la seva feina estructural sense que prenguin protagonisme. Hi ha una sensació de lleugeresa, de fruita líquida i fresca, que no contradiu gens el caràcter priorat, que no comet la perillosa transgressió a l'altra banda de la maduresa. El sabor que té sembla no tenir fi.

El 2018 tot just comença i ja hi ha una ampolla que, quan faci l'examen d'aquest any, sé segur que recordaré.

Benvolguda Sara...

Benvolguda Sara,

Conec molt poques persones que encara escriguin cartes. Jo mateix —que tantes n'havia escrit i tantes en tinc encara en alguna capsa oblidada— fa molt de temps que no n'he escrit cap ni una. És un art —i un plaer immens— que hem perdut. Rebre'n una de teva —una carta de debò, escrita a mà i ficada dins d'un sobre!— em va sorprendre i em va produir uns sentiments d'autenticitat i proximitat que cap altre mitjà de comunicació pot igualar. T'agraeixo molt el que hi dius i que ho diguis amb paraules manuscrites, com havíem fet sempre amb els amics.

Jo, ingrat, no et vaig contestar. Sí que és cert que li vaig dir al Magí —per e-mail o whatsapp, quina vergonya!— que et donés, de part meva, records i agraïment. Però no és el mateix. Ara ja es tard per esmenar-ho. Esperant que no t'ofengui, et contesto penjant la resposta en aquest blog. 

A la teva carta, tens un record per una diada que no oblidaré, quan vàreu obrir les portes de casa vostra —i les ampolles del vostre celler— a l'Oleguer i un grupet d'amics —on hi era jo. Ja deus saber que és impossible no deixar-se endur per la immensa força magnètica del teu pare, no apreciar la delicada bonhomia de la teva mare o restar indiferent al teu caràcter i al teu coneixement... A nivell personal, va ser una jornada entranyable; a nivell enològic, vaig aprendre més del Priorat en unes hores que en anys d'anar bevent sense solta.

La teva carta deixa traspuar una certa excitació per la collita 2015. Segurament, és una excitació ben justificada, que m'agradarà confirmar a mida que vagin passant els anys. Tot plegat —el record de la teva carta, l'excel·lència de la collita 2015, el regust d'aquells Clos Martinet mítics que, estranyament, retorna a la meva memòria amb una força no menor que la d'aquella magdalena cèlebre—, tot plegat m'ha empès a destapar avui un Clos Martinet 2005.

Del teu vi —i d'uns pocs més— miro de comprar-ne una ampolla de cada nova anyada. Fóra millor comprar-ne mitja dotzena, però no ho puc fer i, d'altra banda, l'«ampolla única» confereix, al fet de destapar-la, un caràcter més «definitiu»: no estic destapant «un» Clos Martinet 2005 sinó que estic destapant «el» Clos Martinet 2005. 

Que n'és de gran! Com em parla del Priorat! Si no compto aquelles ampolles d'Scala Dei dels anys setanta, el meu primer Priorat va ser —gràcies a l'Oleguer— un «Martinet Especial 1992» que em va descobrir tot un món nou. El 2005 d'avui l'he decantat dues hores abans i ens l'hem anat bevent —de la manera conscient, deliberada i a pleret que a mi m'agrada beure— amb un àpat format d'aliments elementals i nobles, extremadament simples, sense artificis que ens emmascarin l'essència del Clos. La copa: la d'en Roger Viusà, naturalment!

Seria ridícul voler-te explicar —precisament a tu!— com és aquest vi. Deixa'm, però, deixar per escrit quatre impressions meves, per si algú més llegeix aquesta carta. Les aromes són d'una riquesa extrema que va evolucionant a la copa, i a mi m'ha semblat com si anessin recorrent tot el ventall imaginable i desitjable. Vull dir que en un moment hi trobo tal cosa, i un instant després tal altra cosa i al final em canso de pretendre, absurdament, destriar els elements que componen aquest espectre tan ric. És molt millor prendre'l com un tot. Si algú creu impossible que hi pugui haver puresa en la voluptuositat, que tasti un vi com aquest! Calidesa sense xafogor, confitura sense pèrdua de tensió. Plenitud i un cert capteniment clàssic que a mi, personalment, m'agrada i em dóna seguretat.

Quan intento descriure la llarguíssima excitació que el vi em produeix a tota la boca, tampoc no me'n surto amb cap intent d'anàlisi i acabo imaginant descriptors que són objectes sòlids com la roca o conceptes físics com la força, la massa, la matèria, el pes o l'equilibri. Experimento onades de sabor successives —que comencen amb una «dolçor» meravellosa— i em ve al cap la paraula anglesa «grip» o aquella paraula que ens agrada tant als matemàtics que és «estructura», i aquella altra que és «ordre».

Gràcies per vins com aquest! 

Records al René i als teus pares. 

Una abraçada,

Jaume

Trinitas: tres cares de la dolçor

Introitus

Si la nostra malvasia té un nom propi, es diu Jané Ventura —sense oblidar el subirat parent de l'Agustí Torelló—. Aquest celler ha treballat la malvasia al llarg de molts anys, en totes les seves elaboracions: dolç, sec, vi de palla, escumós... i jo tinc un grat record de les diverses i successives ampolles de malvasia de Sitges d'en Jané Ventura que he anat destapant al llarg del temps, algunes de les quals han passat per aquests apunts.

La darrera d'aquestes ampolles va ser una Malvasia 2014 amb què vaig donar la benvinguda a uns amics que vam tenir a dinar, l'altre dia. A l'etiqueta hi deia que n'havien fet 1.875 ampolles i que un 40% del raïm havia fermentat i s'havia criat en bótes noves de roure francès. Tonalitat groc clara, aroma pronunciada i franca —sense exotismes ni llepolies—, d'espectre ampli, sense notes fustenyes, amb un punt salí, molt sec. Hi ha unes lleus flors —com pètals de rosa—, però tot és prou seriós. Com que és malvasia, encara que sigui ben seca no pot deixar d'entrar a la boca amb una primera sensació de dolçor que contrasta amb la clara i pura tensió que es manifesta tot seguit.

Gloria Patri

Crec que vaig comprar l'ampolla de Martinet Degustació No.2 2005 en un dels primers Tasta Porrera. Després de tastar-ho pràcticament tot, em vaig decidir a comprar un parell o tres d'ampolles del que havia tastat i entre elles hi havia aquesta delícia de Mas Martinet. L'ampolla ha dormit uns anys al celler i ara ha tingut les seves hores de glòria —i parlo de glòria en tot el sentit d'aquesta paraula—.

És un vi ben negre —només amb una mica de vora granat—,  d'aroma densa i poderosa, de dolçor confitada, suau i persistent. Sembla que, als seus deu anys, hagi arribat a la plenitud, amb una perfecta integració de totes les virtuts, amb força i caràcter, amb fruita amorosida i tanins endolcits. Em fa pensar en algunes altres memorables ampolles que en Josep Lluís Pérez ha creat per a fer-nos més feliços. Amb els nostres amics, gairebé no ens sabem avenir de tan bo com és!

Lumen Hilare

Tinc la sort que va ser el mateix Joan Asens qui em va explicar l'elaboració del seu Dolç d'Orto Blanc 2014. Em va dir que alguns ceps, quan senten el perill de la sequera, sacrifiquen alguns grans esparsos i deixen que s'assequin perquè la resta de grans del gotim tinguin l'aigua que els cal. En Joan, aleshores, recull aquests grans que s'han fet panses i, en lloc de descartar-los, els transforma en unes minses quantitats d'un elixir gloriós que es recull en unes poquíssimes ampolles de només 375 ml. Diu que li calen uns quatre quilos de panses per a cadascuna d'aquestes ampolletes. Les panses fermenten durant uns quinze dies i després les passa una mica per la premsa. La varietat principal és la garnatxa blanca, però la vinya —que és força vella— té ceps de tota mena, fins de varietats de raïm de boca.

El perfum és immens i recorre la fruita assecada —l'albercoc— la pell de llimona, el fonoll... No ho sabria pas enumerar tot, ni de bon tros! I a la boca... els mil diversos efluvis de la dolçor —que és i no és dolça, ja ho sabeu— ens sadollen plenament. Si els nostres amics són dels que coneixen el plaer d'aquests líquids de glòria, fa alegria tenir a punt una petita ampolla com aquesta i compartir-la amb ells, a l'hora de la sobretaula.   

Postals de Falset 2015

Després d'unes hores al que es coneix com el Tast de Professionals 2015 al Castell del Vi de Falset, el que em ve més de gust no és pas escriure llargues disquisicions ni interminables notes de tast, sinó enviar unes quantes postals com aquestes:

Em va encantar aquest Vespres 2014, fet amb un 90% de garnatxa i un 10% de carinyena i criat lleugerament en un tonell de dos mil litres. El fa en Josep Grau a Marçà i jo encara no el coneixia. Elegant, fresc i subtil, d'aparença —només aparença— simple. Una de les bones sorpreses de la diada.

La vella garnatxa peluda d'on surten les poques ampolles que hi haurà de Teixar 2013 deu seu com una cosa sobrenatural, perquè les delicadeses a què dóna lloc són tant sublims que, mentre el tenia a la boca, pensava si era el millor vi de tota la mostra. Fa temps que els vins de Vinyes Domènech m'emocionen a cada tast.

El que serà el Porrera 2013 de Vall Llach ja està a punt de passar a l'ampolla. L'esperit d'aquesta casa tan honorable hi és en tota la seva plenitud: dolçor embriagadora i maduresa completa. Quin vins més grans!

Els vins de Ferrer-Bobet tenen una elegància i una autenticitat que em fan delir. Aquesta vegada m'ha agradat conèixer el primer vi que fan amb les vinyes joves pròpies. Es diu, simplement, Ferrer Bobet 2013 i hi domina la carinyena. Fresc, equilibrat, deliciós.

Quin preferiu? El Manyetes 2013, intens i complex, o el Mogador 2013, dens, clàssic i càlid? Jo cada vegada em decanto més cap al Manyetes. Potser perquè és 100% carinyena? o perquè, en aquest moment tan prematur, s'ofereix millor al tast que no pas el Mogador?

Una altra gran i inesperada sorpresa. Una petita producció experimental del celler Gratavinum: Àmfora 2013, amb un 85% de carinyena i un 15% de garnatxa, criat en àmfora de terrissa. Perfum deliciós, sensacions fluides i fruitades. Un petit —o gran!— miracle!

La carinyena del Clònic 2013 de Cedó-Anguera és magnífica! Clàssica, balsàmica, deliciosa. Per algun motiu, fins ara m'havia passat desapercebuda.

Martinet! Els dubtes que em van generar els vins de l'any passat, s'han repetit aquest any. Els Escurçons 2013 em fa dubtar entre l'èxtasi i la perplexitat. El Camí Pesseroles 2013 feia de molt mal beure: es trobava en un estadi que exigeix repòs. El Clos Martinet 2013: aromes encisadores, clàssic i poderós, de llarga vida.

L'any dotze, segons l'he vist a Falset

De totes les infinites activitats de la Fira del Vi de Falset, enguany només he pogut assistir al que s'anomena "Tast de Professionals" en què els cellers de les dues denominacions de la comarca presentaven la collita 2012. Les tres o quatre hores que vaig estar tastant els vins que se'ns oferien em resulten insuficients per avaluar de manera mínimament seriosa totes les qualitats que hi havia en aquelles ampolles, però sí que voldria presentar alguns comentaris que, sense pretendre ser opinions fermes i definitives, poden contenir —així ho espero— algun element d'interès.

• No hi era tot el que m'hauria agradat tastar i potser hi havia coses que no m'hauria calgut tastar. Tanmateix, hi havia molta —moltíssima— qualitat aplegada en aquelles sales del Castell del Vi, amb alguna excepció escadussera i, en certa manera, sorprenent.
• Entre els cellers més grans es distingia una certa divisió —prou marcada— entre uns vins més "tradicionals" i uns altres vins molt més "lleugers" i frescos. Era fascinant anar alternant entre uns i altres. 
• Pren força la tendència a menys fusta nova i a bótes més grans. Comença a ser significativa la utilització dels "foudres" (en direm així fins que no estandarditzem una paraula catalana per aquestes bótes tan grans). 

• Em va sorprendre fins a quin punt la majoria dels vins eren molt més "bevibles" del que jo hauria esperat. Es tractava gairebé sempre de mostres de bóta que encara s'han d'anar fent. Aquí podríem iniciar aquella discussió que agrada tant els britànics sobre si uns vins que són tan atractius tan aviat no arribaran a evolucionar com s'esperaria d'ells.
• Vaig trobar la més gran qualitat en els cellers de més reputació. El que vull dir és que sempre em fa il·lusió descobrir algun vi emocionant en un celler poc conegut i aquesta vegada això no m'ha passat. Cal dir que no he tastat pas tots els vins —calculo que vaig tastar poc més d'un 40% del què hi havia— i no puc descartar que aquest vi existeixi.

• Si vull parlar de vins concrets, en trobaria molts i no tinc prou espai per esplaiar-m'hi convenientment, però heus aquí alguns records d'allò que vaig tastar al Castell del Vi: 
• Si busco la fidelitat a un estil i a uns terrers, aniria cap al Mas Sinén o al Porrera de Vall Llach. Són vins de maduresa, densitat i caràcter. El primer estava encara força tancat dintre seu, mentre que el Vi de Vila era més expressiu i t'omplia la boca de fuita saborosa. Si vull carinyena pura, hi havia el Cims de Porrera —magnífic i gairebé emocionant— i de les garnatxes d'Scala Dei jo em vaig delir amb el Sant Antoni: vi de meditació, vi de cos i esperit, sublim. I si parlem de garnatxa, no puc deixar de recordar la deliciosa Dosterras d'en Josep Grau que, una vegada més, m'ha semblat exuberant de plaer de bona fruita. El celler Mas Alta també segueix fidel al seu estil i a la seva qualitat. Quines sensacions perfumades i elegants tenia La Basseta!
•  Terroir al Límit presentava l'Arbossar —carinyena d'una vinya orientada a l'obaga— i Dits del Terra —carinyena d'una vinya orientada a la solana— i jo em quedaria a ulls clucs amb aquest segon, ple de sentors d'herbes i de fruites, prodigiosament profund i llarg al pas per la boca. Entre els vins més grans hi havia el Ferrer Bobet vinyes velles que, una anyada més, segueix en l'altíssim nivell a que ens ha acostumat. Potser el vi més perfumat i elegant, sense renunciar a la força i al caràcter del terrer.

• En l'apartat de les perplexitats, podria parlar de la sorprenent lleugeresa del Finca Dofí d'aquesta collita i, encara més, d'Els Escurçons que, aquest any, ha estat criat completament sense fusta —en ous de ciment— donant lloc a un resultat peculiar i "discutible" —en el millor sentit d'aquesta paraula. He passat moments de gran delit amb les ampolles d'Els Escurçons que he anat obrint al llarg dels anys i aquest 2012 tan radicalment diferent dels anteriors m'espanta. És segur que aquest vi pot enamorar algú però en mi va sembrar allò que en diuen "la llavor del dubte". Per sort, el Camí Pesseroles sí que tenia les virtuts que jo cobejava —si bé encara estava massa cantellut i haurà d'anar-se afinant mica en mica. I el Mas Martinet era extraordinari en la seva clàssica profunditat i em va refer de l'esglai dels escurçons...
• I el Clos Mogador? Em va semblar el Primus Inter Pares del tast. Fins en el meu tastar atrafegat i maldestre, sense el necessari recolliment, la complexitat d'aquest vi se'm va fer aparent de manera manifesta. Em van dir que, el 2012, també una part del Mogador s'havia criat en foudres. Em deleixo pensant en l'hipotètic moment, d'aquí uns anys, en què obro una ampolla de Clos Mogador 2012.

Payoya, melonera

No és un vi de Catalunya. Neix a les muntanyes de l'entorn de Ronda, a Andalusia —però el seu autor és aquest gran demiürg que es diu Josep Lluís Pérez. El vi du el nom de Payoya Negra 2010 —la payoya és una raça de cabra autòctona de la zona de Ronda i Grazalema— i procedeix d'unes vinyes excepcionals —ja veurem el perquè— d'una propietat de dues-centes ha que s'anomena "Finca la Melonera".

L'altre dia vaig obrir una ampolla d'aquest vi, però abans de parlar del vi en ell mateix, deixeu-me dir algunes coses sobre aquest projecte d'en Josep Lluís. És informació que he après de José Peñín i del mateix Josep Lluís Pérez. D'entrada, diguem que la melonera és una varietat autòctona d'aquella zona que pràcticament havia desaparegut i diguem que una part essencial del projecte consisteix en la recuperació d'algunes d'aquestes varietats ancestrals i en l'estudi de les seves hipotètiques virtuts enològiques. A més de la melonera que dóna nom a la finca i de la que ara hi ha 1.200 ceps, es conreen unes varietats que s'anomenen blasco, romé i tintilla de Rota. Aquestes varietats estan en una fase experimental i en el Payoya Negra només hi ha un 15% de tintilla —la resta és garnatxa i sirà. Les vinyes es troben al voltant dels vuit-cents metres d'alçada. Si tot això ja sembla prou engrescador, en José Peñín ens diu que en Josep Lluís està elaborant vi a la Melonera a partir de vinya "salvatge" —és a dir, vitis que no és vinifera!

Diria que aquest vi agraeix la decantació i que cal vigilar bé la temperatura perquè no apareguin notes ardents. El nas —potent, fruitat, dens sense ser confitat— m'evoca records propers, com si en Josep Lluís dugués el Priorat amb ell. Herbes mediterrànies, pedra, profunditat, força que arriba a saturar el sentit del gust, matèria i textures. Malgrat tot, frescor i llarguíssima persistència a la boca. Un vi ben interessant però del que jo esperava —després de conèixer l'ideari del projecte—alguna cosa més insòlita, algunes notes més "tel·lúriques", d'aquelles que et trenquen els esquemes i et desconcerten. Potser caldrà esperar que les antigues varietats autòctones de la finca la melonera vagin agafant el protagonisme.

El goig del tast vertical

El tast vertical —quan es tracta d'algun gran vi i s'hi poden tastar mitja dotzena de collites, o més— és un dels grans delits a que podem sucumbir. Si hi anem amb els sentits esmolats i si la nostra capacitat sensorial fos prou penetrant, això és el que podríem discernir-hi:

• La variabilitat de les collites, de la saó de la terra, del règim de pluges i sol, de la vida del cep. Aquest és el factor principal, si realment estem parlant de vins —cada dia n'hi ha més— que volen que cada anyada reflecteixi l'essència d'aquell any concret. En canvi, si parlem d'un enòleg que malda perquè el seu vi es mantingui cada any igual a ell mateix, el tast vertical perdrà una bona part del seu encant. Hi ha qui diu —recordo haver-ne parlat amb en Carles Pastrana enfront d'una copa de Clos de l'Obac 2004 i una altra de Clos de l'Obac 2002— que només aquells vins que mantenen exactament el mateix cupatge any rere any poden proclamar que reflecteixen el valor de la collita.
• L'evolució dels cupatges, dels mètodes de vinificació; l'addició —o subtracció—d'una nova partida de vinyes, el canvi de fustes, els profunds misteris bioquímics de la fermentació i la criança.

 

• El canvi en les intencions de l'enòleg, percaçant nous paradigmes, aprenent a entendre millor les seves vinyes cada any que passa, llimant errors, gosant seguir nous camins. Fins i tot, el relleu generacional —com en aquell tast inoblidable de Clos Martinet del 1990 al 2004, quan vam arribar a la primera collita de la Sara.

• El pas del temps, que tant m'emociona sempre! Parlo del pas del temps a un doble nivell. D'una banda, el pas dels anys, que fa que cada vi tingui una edat cronològica diferent i una edat de maduració que no sempre es correspon amb l'edat cronològica. Però també el temps a la copa perquè, en aquests tastos que involucren una colla de vins i s'allarguen algunes hores, els vins van canviant constantment —cadascun al seu propi ritme— i les converses i les valoracions a que donen lloc són infinites.

Tot això —i alguna cosa que em deixo— podríem haver experimentat l'altra nit, a les vinyes d'Arché-Pagès, mentre participàvem, al·lucinats, al convit generós d'en Bonfill i la Marta que, més enllà de llepolies que deixaré per algun altre article, va consistir en el tast complet de totes les collites d'aquest gran vi de l'Empordà que es diu Bonfill —com el nom de fonts del seu autor.

Al nostre costat teníem en Bonfill Arché (segons les dades de l'Idescat, a tot el país hi ha menys de cinc persones que es diuen Bonfill de nom de fonts) i al nostre davant hi havia les sis copes de Bonfill 2004, 2005, 2006, 2007, 2008 i 2009. Aquest gran vi de Capmany va començar com un 70/30 de garnatxa i cabernet i ha anat incorporant pas a pas la carinyena fins al moment actual en que el vi és pràcticament un 50/50 de garnatxa i carinyena.

Quan un grup de persones s'enfronten a un tast vertical, cadascú trobarà el seu punt d'equilibri en una collita més recent o més antiga. En el meu cas —ja sé que em fascinen els vins que han perdut una part de la seva corpulència una mica agressiva i l'han substituïda per una certa calma tensa— em va enamorar el 2005 i vaig també trobar virtuts delectables en el 2004 —no acabo d'estar d'acord amb en Plutarc quan diu que, quan ens anem fent vells, tendim a preferir els vins potents. Amb la collita 2006 va entrar la carinyena al cupatge del Bonfill i el vi és excel·lent —com ho són tots els de la sèrie— però em va semblar que estava en un cert moment d'indecisió. Ja he cantat les belleses del 2007 en un article d'aquest bloc i, després d'un ensurt inicial —per una "mala copa"— vaig poder-ne apreciar la força i la plenitud de sabor. El 2008, que podria ser el millor del tast, malgrat que encara reclami un temps d'ampolla per acabar de posar ordre a la gran matèria que conté, va despertar en tots nosaltres instants de profunda complaença. El 2009 encara és al celler i està força tancat en ell mateix. Només n'hi ha 2200 ampolles i n'hauríem de comprar alguna i oblidar-la a algun racó del nostre celler fins que tot el que duu a dintre esclati i es manifesti.

Primícies: collita del 2011

La Fira del Vi de Falset s'ha convertit en un esdeveniment de magnitud monumental, inabastable en la seva totalitat. De tots els tastos —llaminers i desitjables— que s'hi fan, aquest any m'ha agradat poder anar al que en diuen «Tast de Professionals» on uns vuitanta cellers presentaven el seu vi del 2011. En certa manera, ho podríem entendre com la versió catalana dels primeurs bordelesos (d'aquí ve el títol que he posat a aquest article), però amb molt més de sentit —segons la meva opinió.

És difícil imaginar res que pugui ser més atractiu per a l'aficionat al vi que aquest tast de vins que encara no estan acabats i que, en molts casos, són encara mostres de bóta! Poder anar coneixent aquests líquids primerencs, poder-ne parlar amb les persones que en són responsables, anar de celler en celler fent només un parell de passes, comparar, olorar, contrastar, descobrir, redescobrir, beure allò que encara no és, acostumar-se a entendre les virtuts del vi que tot just ha acabat la criança a la bóta —o ni això.

Em meravella —i també em genera escepticisme— llegir les grans pontificacions que escriuen els prescriptors que, cada any per aquesta època, ens valoren els primeurs de Bordeus, zona per zona i vila per vila. Jo no ho podré pas fer. En primer lloc, perquè una valoració com aquesta supera la meva capacitat —encara més si l'he de fer «a mà alçada». En segon lloc, perquè apuntar unes tendències a partir d'unes mostres, si es vol fer amb rigor, exigeix una anàlisi estadística feixuga que destriï aquestes hipotètiques tendències de les variacions mostrals. No faré, doncs, cap valoració genèrica —blanket statements, en diuen en anglès— però sí que parlaré d'alguns vins concrets.

Si hagués de destacar alguns 2011 del Montsant, potser començaria per la carinyena de vinya vella del Gènesi, del celler Vermunver, perquè em va agradar molt la seva amplitud aromàtica i s'hi intueix un bon potencial per a créixer; o la generosa complexitat de Les Sorts vinyes velles del Masroig, que encara és a la bóta i ja m'enamora; o la garnatxa peluda del Teixar, saborós i ric de matisos, amb un cos fresc que tindrà molta vida pel davant; i també un vi nou —primícia en els dos sentits de l'expressió— que es dirà Cerveroles i el fan al celler Ficària amb els raïms d'una parcel·la que abans anava al seu Pater —fresc i elegant, encara clos en ell mateix; o el Solpost —pur, saborós i aromàtic, si bé encara s'ha d'integrar força més— d'un interessant celler de Pradell de la Teixeta que es diu Sant Rafel. I què us diré del Tros Negre de l'Alfredo Arribas!? Un vi que està com en una altra dimensió i que defineix, per ell mateix, un estil propi. Immensament aromàtic, lleument confitat, amb belles notes de pastisseria, llarg, fluid i elegant —amb aquella estranya i preciosa levitat que tenen sempre aquests Trossos.

I els priorats? Si hagués de parlar com cal de tot el que vaig tastar i de tots els glops de plaer que vaig fer, em caldrien massa pàgines! Quin país de vins que tenim! Parlaré, per exemple, del Cirerets de Mas Alta, un vi que cada collita m'agrada molt. Em va semblar entendre que el 2011 no hi haurà Creu Alta i el Cirerets agruparà, per tant, els raïms que hi haurien anat. Al nas té la netedat fina que ja he trobat altres vegades en aquest vi elegant i bell. Podria parlar de la garnatxa desbocada i poderosa que encara descansa a unes bótes del celler Burgos-Porta, que és un prodigi d'expressió de fruita i ja se li veu la qualitat característica d'aquest celler de Poboleda. Aquest Mas Sinén garnatxa, quan s'acabi de conjuminar, crec que serà boníssim. 

Clos Martinet i Clos Mogador són descomunals en la seva immensitat i de poc serveix que ara els adjectivi. Clàssics i —possiblement— il·limitats. Habitant un altre univers sensorial hi tenim Els Escurçons i Camí Pesseroles: Radicals, complicats i complexos —que no és el mateix— definint per ells mateixos tot un determinat estil —o potser hauria de dir dos estils— de priorat, que ja deu ser el 3.0. Aquí la Sara utilitza sàviament la rapa del raïm amb resultats sorprenents i, en el bon sentit de la paraula, al·lucinògens.

I voldria acabar parlant de la mostra de bóta de la carinyena de Cims de Porrera que vaig poder tastar —espectacular i extraordinària en la seva potencialitat, que l'Adrià haurà d'acabar d'educar, de criar. Si aquesta carinyena delectable és una mostra representativa de les carinyenes de Porrera al 2011, crec que ens podem considerar afortunats.

D'Herodes a Pilat

...o de Jay Miller a Neal Martin.

De blogger a pontífex 

En Neal Martin era un blogger especialitzat en Bordeus que publicava un bloc que es deia The Wine-Journal on hi havia una gran quantitat d'informació sobre els diversos châteaux de Bordeus, amb centenars de notes de tast. Jo n'era un lector habitual —encara que la majoria dels seus vins estan ben lluny de la meva capacitat adquisitiva— i m'agradava el seu estil força clar i les seves opinions desacomplexades. Era la referència que consultava si un dia gosava comprar un Bordeus classé o havia de decidir si podia obrir una certa ampolla o calia esperar més temps. El seu bloc era independent i gratuït i, per això mateix, entrava en competència directa amb els interessos econòmics de Robert Parker.

En un moment donat, en Parker el va contractar per al seu equip i The Wine-Journal va tancar. A partir d'aquell moment van passar dues coses. En primer lloc, la informació que ens donava gratuïtament en Neal Martin sobre els châteaux de Bordeus, ara s'ha de pagar. En segon lloc, en Neal Martin ha passat a ser un empleat de RP i li toca tastar i descriure el que el boss indiqui. Aquest any, doncs, al Neal Martin li han "tocat" els vins de Catalunya i ens trobem que una persona que, possiblement, no tenia cap remota idea sobre la nostra terra ni els nostres vins, s'ha convertit, en virtut de la unció de RP, en el summe pontífex que ha de separar el bon blat de les males herbes en els vins catalans...

Que consti que no dubto gens ni mica de la professionalitat ni de la capacitat sensorial d'en Martin. Estic segur que és extraordinàriament competent, però això no està en contradicció amb el que acabo d'explicar.

La llista del 2012

Doncs bé, en Martin ha vingut, ha tastat, ha escrit i ha puntuat. Llegint les seves puntuacions, podem fer-nos una idea força exacta de com són els vins que li agraden. Aquest coneixement —quin són  exactament els gustos personals del senyor Martin— no tindria cap importància, si no fos que el que digui en Martin és "paraula de RP" i marca, per bé o per mal, la valoració que els nostres vins puguin tenir en el mercat mundial.

Com en anys anteriors, la llista conté un poti-poti de collites —hi ha en un mateix sac vins del 2001 i vins del 2011, encara a mig fer— errors de diverses menes i també l'estranya inclusió d'un grapat de vins de Mallorca. Són coses que donen una imatge de manca de cura, són coses que mai no farien amb els vins d'alguna regió "de prestigi".

Les puntuacions són marcadament més baixes que les d'en Jay Miller de l'any passat. Potser el temps dels 99's i els 100's —que tant van ajudar a que se'ns situés a l'enoplaneta— ja s'han acabat.

Podem trobar casos en que un mateix vi apareix en les dues llistes —la de Miller i la de Martin— amb puntuacions ridículament diferents. Com aquestes:

• Espectacle del Montsant 2008. Miller 98, Martin 92.
• Clos Mogador 2008. Miller 96, Martin 93.
• Clos Figueras 2008. Miller 94, Martin 90.
• Torres Perpetual 2008. Miller 94, Martin 87.

Ja veieu de quines aleatorietats depèn la sort dels nostres vins!

No analitzaré a fons la llista dels 676 vins que ha puntuat en Martin. A mi em produeix un cert vertigen. No envejo gens la feina d'haver de tastar i puntuar aquests centenars de vins, en un temps limitat i a corre-cuita. Felicito els que han quedat al capdamunt i planyo tots aquells vins —molts d'ells excel·lentíssims— que s'acumulen a la part baixa de la llista.

I, si parlem de la part més baixa de la llista, no puc deixar de fer esment d'un vi que jo vaig tastat i em va arribar a emocionar i que ara ha aconseguit l'honor d'obtenir exactament la pitjor puntuació de tots els 676 vins tastats per en Neal Martin! Es tracta, ni més ni menys, del Peralada Ex Ex 6 (en vaig parlar en aquest article)!

Els negres del 2009

Vull acabar citant pel seu nom els divuit vins negres del 2009 que han obtingut més de 92 punts.

• Al capdamunt de tot, amb 97 punts, el Clos Martinet. Honor a n'ell!
• Tres vins amb 96 punts: L'Ermita, el Camí Pesseroles i Les Manyes. Tres vins monumentals.
• Tres vins més amb 95 punts. Els Escurçons, L'Arbossar i Teixar. 
• Amb 94 punts hi figura l'extraordinari picapoll negre d'Orto —Les Tallades de Cal Nicolau—, el Mans de Samsó de Vinyes d'en Gabriel, el Dits del Terra de Terroir al Límit i un vi que desconec: Roncavall, del celler Ripoll Sans de Gratallops. 
• Finalment, amb 93 punts hi ha la garnatxa de Dosterras, l'Espectacle del Montsant, la Selecció Especial de Ferrer-Bobet, La Carrerada d'Orto, i dos vins de l'Empordà: la carinyena de llicorella V d'O 1.09 de Vinyes d'Olivardots i el Comabruna d'Espelt. També hi ha un altre vi de Gratallops —ja en són dos— que m'és desconegut: Finca Tobella.

Amb les dues excepcions que he esmentat, és una col·lecció de vins que aprecio immensament.  Pel que fa a totes aquestes llistes que es fan i es desfan, diria el que deia la meva àvia: tot sigui a fi de bé!

Apunts d'excel·lència

Hi havia el bo i millor del país —o, mes exactament, una part del bo i millor. Era la Festa de la Guia de Vins de Catalunya i s'hi podien tastar els vins més ben puntuats en la darrera edició de la Guia, que acaba d'aparèixer. Hi havia coses molt bones, vells coneguts, algunes novetats que jo no sabia que existien, vins diversos i, més enllà de preferències individuals, vins francament bons. Tots hi hauríem afegit algun celler, i també tots n'hauríem deixat fora algun altre —és natural i ho hem d'assumir així— però jo vaig acudir a la Festa sense parar esment en les puntuacions de la Guia ni tampoc amb cap ànim de controvèrsia.

L'espai —la Sala Roma del Camp Nou— era ben adient i tot convidava al coneixement i al gaudi. Vaig poder-hi passar una estona —força més curta de la que hauria desitjat i m'hauria calgut— i ara us puc presentar alguns apunts personals, subjectius i incomplets.

Vull destacar el macabeu de vinyes velles que du el nom Vinya del Tiet Pere 2010, un vi de l'Oriol Pérez de Tudela (el vi a punt) fet a Vilabella —potser el municipi de l'Alt Camp amb més proporció d'Aguadé's del país. Aquest vi —que no té criança en fusta— és interessantíssim, original, perfumat i complex al nas. Fresc, persistent i agradable, elegant i molt fi, de riquesa sorprenent. Ha estat una bona troballa.

L'altre vi blanc que va cridar la meva atenció va ser el Tros blanc 2009 de Portal del Priorat (un vi que, en l'article anterior, lamentava de no haver tastat). Es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca amb criança en bóta que, sense deixar de ser fresc, genera un grandíssim volum a la boca, i expressa amb contundència tota la força embolcallant d'aquesta varietat. Tastar-lo, paladejar-lo, assaborir-lo i sentir el seu pes a la llengua és un plaer. Ara bé, l'aroma em va generar alguns dubtes, perquè em va semblar que la criança es feia massa evident i em costa d'entendre si aquests petits matisos licorosos que hi vaig percebre podrien presagiar una vida més curta del que voldríem, una certa inclinació oxidativa.

Quin nivell d'excel·lència i de plaer que conté Els Escurçons 2008! Quin ventall d'aromes! Quina riquesa! Si el comparo mentalment amb la collita 2006, en aquest vi del 2008 hi trobo moltes més coses delitoses. Fresc, immens, llarguíssim, complex... Genera addicció. De fet, però, sembla que encara tingui molt i molt de camí per recórrer: una vida per davant que el farà, possiblement, encara més gran, més elegant, més arrodonit.

També vull parlar del Teixar 2009, el gran vi de Vinyes Domènech, que encara no ha sortit al mercat, però que ja vàrem poder conèixer en aquest tast. Em va impressionar la seva força i la profunditat de matèria que es nota que conté. No s'ha pas de beure ara —això és el que jo vaig pensar— sinó que se l'ha de deixar que es vagi fent, durant un temps que podria ser força llarg. Vi de guarda, indòmit, amb un pes de fruita impressionant que satura fàcilment els sentits. Amaguem-ne una ampolla al celler i l'obrirem d'aquí a deu anys...

I acabaré amb un negre que no em va generar admiració —com els dos anteriors— però sí que em va generar el que en podríem dir empatia. Un vi atractiu, saborós, elegant, un vi que no sembla un vi de país càlid sinó que té una certa delicadesa prima, una linealitat, una certa perfecció. També un punt d'aparent simplicitat. Parlo del vi de trepat que es diu Molí dels Capellans 2009, d'un celler de Barberà de la Conca que no conec, però que hauré de tenir en compte.

Vaig tastar altres coses, interessants i menys interessants, fins vaig tastar-ne algunes que jo mai hauria inclòs en aquesta mostra d'excel·lència. I també he de dir que vaig tastar algun vi que no sabria valorar... perquè hi havia un parell de cellers tan gasius que ben just em vaig poder mullar els llavis amb el seu vi...

Lectures de la llista Parker-Miller (2)

En la primera part d'aquest article vaig parlar, principalment, del que les puntuacions de Parker-Miller ens diuen sobre els vins catalans de la collita 2007. Vegem ara els vins de la collita 2008.

Collita 2008

En aquest cas, cal tenir en compte que hi haurà vins de la collita 2008 que no sortiran a la llista fins l'any que ve. De moment, tenim aquests vins:

• El "podi" està format per dos vins "habituals" Clos Erasmus (99 punts) i Espectacle del Montsant (98 punts) i també per la Selecció Especial de Ferrer-Bobet (97 punts).
• El grup dels 96 punts està format per quatre vins. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, que sempre són al capdamunt de la llista. De l'altra, el Ferrer-Bobet "normal" i La Creu Alta, del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. Veiem, doncs, que els dos vins de Ferrer-Bobet han obtingut, en aquesta collita 2008 (que no he tastat) uns resultats excel·lents. També m'agrada veure en aquesta posició privilegiada el vi de Mas Alta. Quan he tastat vins d'aquest celler de la collita 2008 (Artigas, Cirerets) els he trobat dotats d'una estranya i fresca perfecció i, per tant, no se'm fa difícil de creure que el seu La Creu Alta 2008 mereixi realment aquests 96 punts.
  

• En el grup dels 95 punt només hi ha tres vins, tots tres ben coneguts: Nit de Nin, Camí Pesseroles i Doix. Tal i com passava amb la collita 2008, el Camí Pesseroles torna a ser el vi més ben puntuat de Mas Martinet. Crec que hi estic d'acord.
• En els 94 punts hi trobem un altre vi de Mas Alta: La Basseta. També tres priorats infal·libles, com són Clos Martinet, Vall Llach i Clos Figueras. Hi ha el Laurel de Clos i Terrasses i Els Escurçons de Mas Martinet. Hi ha també dos vins més que potser, fins a cert punt, eren menys previsibles. El primer d'aquests dos, Perpetual, de Torres, és un priorat que no he tastat i que, si he de ser franc, no m'esperava trobar en aquesta zona tan alta de la llista —potser per un prejudici meu.

  L'altre vi de 94 punts pertany a un celler que no és ni del Priorat ni del Montsant i és, per això, el vi més ben puntuat de fora d'aquestes dues denominacions. El fan a un celler pel que tinc una certa predilecció: Vinyes d'Olivardots, a Capmany. El vi és el V d'O 3.08, que és un monovarietal de sirà. Si tenim en compte que el V d'O 2.08 —un monovarietal de carinyena (recordeu què deia de la carinyena del nostre país?)— obté 93 punts, crec que hem de felicitar aquest celler empordanès per aquest èxit impressionant. Per tal que quedi clar, torno a repetir que 94 punts és exactament el que va rebre el Château Margaux 2008.

• A més d'aquest V d'O 2.08, hi ha vuit vins més a la zona dels 93 punts. El Finca Dofí empata amb el vi de vila Gratallops, ambdós de l'Álvaro Palacios. L'enhorabona al Celler de l'Encastell per col·locar el seu Roquers de Porrera en aquesta zona —s'ho ben mereixen! També el Martinet Bru obté 93 punts, una puntuació excepcional per al que, en teoria, és el vi "petit" del celler. Completen el grup Tros Negre i Somni de Portal del Priorat, Vinya Les Sorts, del celler Clos Berenguer —un celler del Molar que no conec— i un vi anomenat Besllum que em resulta totalment desconegut —mai no s'acaba d'aprendre tot el que hi ha en el món dels vins de Catalunya!

El Cava

Seixanta-tres vins amb noranta punts o més! Quin reconeixement tan important al cava català! Ja tocava, ja era hora, tenim cellers que s'ho han ben guanyat... podem dir això i moltes altres coses, però el que ara ja no es pot discutir és que hi ha vins fets a Catalunya pel mètode del xampany que es situen al màxim nivell mundial pel que fa a la qualitat.

Dintre d'aquest èxit global del cava català (és trist que no hi hagi una paraula per designar el cava català), hi ha un celler que destaca per damunt dels altres i aconsegueix un èxit merescut i importantíssim: Recaredo. En efecte, els seus caves meravellosos apareixen al capdamunt de la llista i, de fet, el que seria el "podi" de la llista està format exclusivament per cava de Recaredo. Turó d'en Mota 1999 obté la puntuació màxima de 96 punts i Turó d'en Mota 2000 i Reserva Particular 2001 el segueixen amb 95 punts. No hi ha cap altre cava en aquest segment. El Recaredo Brut de Brut 2003 obté 94 punts i és també l'únic cava del mercat amb aquesta puntuació. (És cert que a la llista hi dos caves més amb 94 punts, però són ampolles d'enoteca de les collites 1988 i 1997 que no em sembla equitatiu que entrin en aquesta comparació.) Als 93 punts hi trobem el Recaredo Subtil 2006 —el que abans se'n deia "Recaredo Gran Reserva"—, el Gramona III Lustros 2001 i l'Agustí Torelló Kripta 2005.

Si seguiu aquest bloc, ja sabeu que en més d'una ocasió he cantat les alabances de la feina que està fent Recaredo. No cal que digui que el fet de veure aquesta feina reconeguda pels crítics més influents del món m'omple de satisfacció.

Vi blanc

Les valoracions dels vins blancs catalans estan molt allunyades de les dels negres, però crec que aniran pujant. Fem un repàs dels blancs de la llista. El blanc que trobem més amunt és el Coma Blanca 2009 de Mas d'en Gil, amb 93 punts. Després, hi ha un grup de vins de 92 punts: El Rocallís 2007, de Can Ràfols; Taleia 2009, de Castell d'Encús; Clos d'Agon 2009; Mas d'en Compte 2009; Artigas 2009 i 2010, de Mas Alta (Déu-n'hi do, quin èxit ha obtingut aquest celler de la Vilella Alta!); Tros Blanc 2008 i 2009 (aquest segon amb una forquilla 92-94), de Portal del Priorat i Pedra de Guix 2009 —un blanc que no conec—, de Terroir al Límit. Molts d'aquests vins excel·lents han anat apareixent a la pàgines d'aquest bloc i m'han proporcionat, personalment, moments de gran plaer.

Aquesta és la lectura que jo he fet d'aquesta llista de Parker-Miller. N'hi ha moltes d'altres. El que sí que voldria dir és que em sembla igualment equivocat sacralitzar aquestes puntuacions —no deixen de ser, en el fons, una opinió d'una persona concreta en un moment concret— o menystenir la seva importància mediàtica, econòmica i conceptual. Caure en qualsevol d'aquests dos errors seria lamentable.

[Afegit el 14 d'agost: Recomano llegir aquest article que ha publicat Chis Kissack: $15.000 for a lecture?]

Lectures de la llista Parker-Miller

La llista 2011 de Robert Parker amb la puntuació dels vins catalans ja fa prou dies que es va fer pública i ha estat àmpliament comentada arreu. És una llista llarga, que admet moltes lectures —totes més o menys esbiaixades en un sentit o altre— i que té un impacte innegable en la percepció mundial que es té del vi català, i en les conseqüències comercials d'aquesta percepció.

Deixeu-me, doncs, que jo també faci la meva lectura —personal i esbiaixada, tanmateix— d'aquesta llista.

D'entrada, tres consideracions, tres novetats:

• La llista dels vins catalans és independent de la llista dels vins d'Espanya. És un fet que m'agrada i que crec que pot ser útil.
• A la llista irromp amb gran força el cava català. Ja era hora! Alegrem-nos-en!
• Per primera vegada, els vins catalans tenen un tractament local, mentre que fins ara havien estat tractats des del punt de vista d'un producte importat als USA: En Jay Miller ha vingut a Catalunya i ha tastat els vins que "nosaltres" li hem proposat, en contrast amb la situació anterior en que el tast es feia als USA sobre el catàleg dels importadors.

Sempre prefereixo separar els vins de la llista per collites. Ho faré així i miraré la part de dalt, la dels vins de 93 punts o més.

Per tal que siguem conscients del significat d'aquestes puntuacions, pensem que el Cheval Blanc 2007 i el Petrus 2007 es van quedar en 91 punts, el Margaux 2007 no va passar de 92 i La Tâche 2002 en va rebre 93. Als 94 punts hi trobem vins com el Margaux 2008 i el Romanée-Saint-Vivant 2003 de Leroy. El Romanée-Saint-Vivant 2003 de Romanée-Conti arriba als 95 i l'Haut-Brion 2008 als 96. Si volem més de 96 punts hem d'anar a la reduïda elit dels millors vins del món.


Collita 2007

En aquest cas la llista s'ha de completar amb la llista de l'any passat, perquè la llista 2011 no conté els vins que ja van ser puntuats a la llista 2010. Si ajuntem les dues llistes tenim això:

• Al capdamunt de la llista, amb 98 punts, no hi ha sorpreses: Clos Erasmus i Espectacle del Montsant, dos vins extraordinaris que, any rere any, es mantenen al cim del podi.
  
• Amb 96 punts, cinc vins monumentals. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, indiscutibles. I en aquesta mateixa categoria d'excel·lència hi trobem —ja tocava— dos grans vins de Clos Dominc: la Selecció Íngrid i la Seleccio Andreu. Res no diré d'aquestes dues meravelles que no hagi dit abans —sempre podria dir, infantilment: jo ja us ho deia, jo ja us ho deia! Només vull fer notar que el segon d'aquests vins és carinyena 100% (fa poc deia que les carinyenes catalanes són les millors del món, ho recordeu?).

  El cinquè vi d'aquest grupet privilegiat sí que m'ha sorprès una mica. Es tracta del Reserva Real de Torres, un cabernet-merlot, si no m'equivoco. He tastat aquest vi en una única ocasió, fa uns anys: era la collita 1998 i a la meva llibreta hi vaig escriure: "[...] nas profund, magnífic [...] molt elegant, complex, sedós, rodó, llarg [...] potser no desenvoluparà tot el seu potencial fins d'aquí cinc o deu anys [...]" Ara estem parlant de la collita 2007 i no tinc ni idea de quines característiques poden tenir aquestes noves collites. En tot cas, que Catalunya col·loqui un cabernet a la ratlla dels 96 punts, té un punt de mèrit.

• Clos Dominic torna a col·locar un altre dels seus vins al grup dels 95 punts. Quin èxit! Ara és el delectable Vinyes Altes. Enhorabona, Paco i Dominic, per aquest reconeixement tan ben merescut! L'acompanyen el Nit de Nin, el Doix, el Camí Pesseroles de Mas Martinet i la Selecció Especial de Ferrer-Bobet. Quin bé-de-Déu de grans vins!

  Completa el grup el Grans Muralles de Torres, un vi que, en les collites que he tastat, m'ha semblat bo, però no excel·lent. Caldrà, doncs, tastar la collita 2007 i, si s'escau, rectificar la meva opinió.

• Hi ha 14 vins al grup dels 94 punts: Vinyes Baixes de Clos Dominic (que ja té quatre vins a la llista!), Costers i Excel·lent del celler Genium, El 8 de La Vinya del Vuit, Clos Martinet, Costers de Mas Sinén, Vall Llach (més carinyena!), Clos Figueras, Laurel de Clos i Terrasses, Ferrer-Bobet, Somni de Portal del Priorat, Flor de Primavera del Celler de Capçanes i Planots, de Cal Pla. Molts d'aquests vins han anat sortint en aquest bloc perquè són del bo i millor que tenim.

  Encara hi ha un altre vi en aquest grup dels 94 punts, un vi que desconec i que, ni que només fos per això, m'atrau extraordinàriament. El vi es diu Origen i el celler es diu La Fou i és a Batea, a la Terra Alta. Faré tot el possible per conèixer aquest celler i poder-ne parlar en aquest bloc.
  

• El grup dels 93 punts conté sis vins. N'hi ha un —Els Estanys— que crec que la majoria dels meus lectors no coneixen i que requereix, per això mateix, una explicació. Ara fa més o menys un any, quan vaig visitar la masia Carreras (celler Martí Fabra), de Sant Climent, em van donar a tastar un vi "nou", sense nom ni etiqueta, fet amb carinyena de vinyes velles (més carinyena!), que em va semblar meravellós. En vaig parlar, de manera una mica enigmàtica, al final d'aquest article. En aquell moment, vaig demanar en Joan Fabra que me'n reservés, quan el vi finalment surti al mercat, un parell d'ampolles. La setmana passada vaig tornar a la masia Carreras i em van dir que el vi ja tenia nom "Els Estanys" —en referència a uns petits estanys que hi ha a la finca, prop del dolmen de la Cabana de l'Arqueta— però encara no estava comercialitzat. Em complau que el vi més ben puntuat de tot l'Empordà sigui de Martí Fabra, que sigui un carinyena 100% i —permeteu-me aquesta petita vanitat— que jo fos un dels primers a tastar-lo.

  Un altre vi de 93 punts pel qual tinc una estima especial és el Tocs de Terres de Vidalba. (Un dia explicaré en quina situació curiosa vaig conèixer aquest vi per primer cop.)

  Completen el grup el Selecció d'Abadal, Els Escurçons de Mas Martinet, el Mas la Plana de Torres i el Teixar de Vinyes Domènech.
  

(continuarà)

Vint anys de Clos Martinet

Som al peu de la vinya dels Mollons, a la Serra Alta, a la carena de la Pedra del Terme, dos-cents metres per sobre del barranc de la Sardana. Al nostre davant, l'altiplà de Falset i la Serra de Llaberia. Estem assistint, embadalits, a una lliçó magistral de viticultura que imparteix, amb rigor acadèmic i amb retòrica abrandada, en Josep Lluís Pérez.


Amb generositat magnànima, en Josep Lluís i la seva filla Sara han convidat un grup de persones —entre les que he tingut l'honor de ser-hi comptat— a una jornada memorable al Mas Martinet, entre Falset i Gratallops. Escoltem com aquests dos mestres de la ciència i l'art de fer vi ens expliquen, de manera raonada i fefaent, "el com i el perquè de cada cosa", el creixement dels ceps i dels botims, les variables que hi poden influir, el control del vigor i de la superfície foliar, la ciència de la poda, el paper de l'aigua, del sol i del sòl,... i de les persones! Tantes i tantes coses sobre les que en Josep Lluís Pérez no ha deixat mai d'experimentar i qüestionar.

No sé el temps que fa que l'escoltem. Com passa amb els bons mestres, tot el que diu sembla que vessi de sentit, que sigui d'una evidència total, clar i català. Parla també dels aspectes sociològics de la vinya, de la necessitat de dignificar el vi de taula i aconseguir que sigui econòmicament rendible i, al mateix temps, saborós i intrínsecament bo. El temps passa sense que ens n'adonem. M'agrada escoltar com la ciència i l'experimentació són sempre a la base tot el que ell diu, m'agrada aquesta combinació de seny i rauxa, d'enginyeria i imaginació que l'han dut a ser la figura cabdal que és ara mateix. Ell és la persona que fa vi de qualitat al desert d'Egipte i a una illa bàltica, ell és el pare d'un gran nombre dels millors vins que es fan al nostre país. Ell va ser un dels pioners del Priorat i els seus Clos Martinet —que ja fa anys que dirigeix la seva filla Sara— i Cims de Porrera s'escriuen amb lletra gran a l'atles dels vins més significatius de Catalunya.

La Sara telefona per acuitar-nos a tornar al mas, on tot és a punt per a un dels tastos més memorables que he fet mai. En Josep Lluís ens va oferir una panoràmica del Clos Martinet que començava ara fa vint anys —quan les vinyes eren encara ben joves, la proporció de cabernet era molt superior a la d'ara, els pioners vinificaven el seu vi conjuntament i la seva filla encara no havia assumit la responsabilitat d'aquest Clos— i repassava algunes de les collites més significatives entre el 1990 i el 2004.

Clos Martinet 1990! Quin privilegi! Quina lliçó per a qui pugui dubtar de la capacitat d'evolució d'aquests grans vins! La Sara ens anava explicant —amb emoció— les característiques de cada collita, mentre omplia les nostres copes amb Clos Martinet 1990, Clos Martinet 1993, Clos Martinet 1996, Clos Martinet 1998, Clos Martinet 2000 i Clos Martinet 2004, que són algunes de les millors collites d'aquest vi. Tot un ventall de matisos, de maduresa, una gradació de virtuts en la que cadascú de nosaltres podia intentar trobar el punt dolç personal entre un vi de sis anys i un de vint anys.

El 1990 va ser el segon any de producció del celler. El vi ens ofereix totes aquelles coses valuoses que només el temps pot donar a un vi, en el millor dels casos. Refinat i vellutat, extraordinari. Al nas van sortint, lentament, matisos diversos, de marcada elegància. El 1993 em va entusiasmar, al mateix temps que em sorprenia per la seva força. Aromàtic, de gran volum, com una esfera perfecta a la boca, llarg i de bella textura. Una gemma. El 1996 era menys expressiu, més amagat, més difícil d'entendre, i el 1998, en canvi, tenia potència i complexitat, amb una interessant barreja de notes dolces i notes terciàries que ja començaven a treure el cap. Per alguns, era el punt d'equilibri entre la jovenesa i l'edat adulta. Meravellós. El 2000 era hedonisme pur, amb força fruita madura, aromàtic i complex. Sensacions d'opulència d'un vi molt gran que llisca amb plenitud. Quin plaer! Tancava la sèrie el 2004 que, per comparació amb els altres, se'l notava "poc fet". Però era elegant i tenia una força i una tensió internes que es manifestaran quan arribi el moment. Es feia difícil destriar tot el que aportava al nas.

En qualsevol cas, cada un d'aquest vins era tot un món, tota una història. Que, a dia d'avui, aquests vins catalans existeixin i hagin desenvolupat aquesta qualitat, m'omple de satisfacció. Haver-los pogut tastar —en la companyia i en les circumstàncies que he explicat— és un autèntic privilegi.

Apunts de tast

Repassant la meva llibreta, m'adono que se'm van acumulant notes de tast de vins molt interessants que encara no he transcrit al bloc, potser esperant conèixer millor els cellers i les vinyes d'on surten. Mentre arriba aquest moment de fer un article més ben documentat, publicaré avui tres apunts de tast que em sembla que poden ser útils.

Començaré per una ampolla molt especial, el Mas Vilella 1999. Dic que és especial perquè aquest va ser un dels primers vins que vam tastar amb la colla d'amics que, d'ençà d'un ja llunyà 2004, ens trobem cada mes per tastar vins i anar-ne aprenent cada cop més. El Mas Vilella 1999 va formar part d'un dels primers tasts i em va semblar que era un vi exquisit, capaç de millorar força amb uns anys de guarda. L'ampolla que vaig comprar, aquell any 2004, és la que vaig obrir fa uns pocs dies, amb la incertesa de descobrir en quina direcció l'hauria dut el pas del temps.

Quin plaer obrir una ampolla que hem conservat durant anys i veure com el vi s'ha fet, s'ha amorosit, s'ha desenvolupat! Aquest 99 té un nas elegantíssim i molt complex, amb tota mena de fruita, espècies, xarops i melmelades, sense ser ni licorós ni gens ni mica agressiu. A la boca té un atac extraordinari i ens omple de textures sedoses. Tot seguit, omple la totalitat de la boca amb una dolçor plena, però no pas una dolçor fada, sinó la dolçor amb tremp dels grans vins madurs. Records d'algun Pomerol de bona mena. Potent, amb expressió de fruita. Gens cansat, gens envellit, molt ben estructurat, elegant i memorable. En el seu punt òptim de plenitud.

El Camí Pesseroles 2007 el vaig tastar a peu dret el dia de la presentació de la Guia de Vins de Catalunya 2010. Quina expressivitat al nas! Madur, fruitat, opulent, majestuós. Gran i tridimensional a la boca, vellutat i una mica càlid, amb gran caràcter, molt i molt madur. Quin privilegi tenir un celler com Mas Martinet i com m'agradaria, un dia, fer un tast reposat i aprofundit de la totalitat dels seus vins de Gratallops i de Porrera que he anat tastant de manera desordenada i esporàdica.


I acabaré parlant d'un vi que acabo de descobrir —també gràcies a la presentació de la Guia: Palell 2008, una sorprenent garnatxa peluda del celler Orto Vins del Masroig. Aquest celler està format per tres socis —un d'ells és Joan Asens, ben conegut per la seva trajectòria amb l'Àlvaro Palacios— i vinifica els seus vins a la cooperativa del Molar. La 2008 és la seva primera collita i ens ofereix tres vins absolutament espectaculars, monovarietals d'ull de llebre, picapoll negre (!) i garnatxa peluda, respectivament, a més d'un parell de vins més genèrics.

Pel que fa al Palell no he de parlar d'opulència —com en els dos vins anteriors— sinó d'exactitud i puresa impecables, de linealitat, d'aromes fruitades però simultàniament molt netes, de matisos subtils i frescos, de personalitat, d'originalitat. Un Montsant inversemblant que sembla allunyar-se d'alguns models habituals i, sense deixar de ser molt madur, ens duu records de les terres de la Borgonya. Un vi escàs d'un celler petit que caldrà anar seguint en les successives anyades.

Un dia de novembre, a Porrera

El Tasta Porrera és una festa que sembla feta a mida dels que estem seduïts per aquesta terra i els seus vins. La idea és simple: coincidint amb la festa major d'hivern, els cellers de Porrera ofereixen, a la plaça del poble, un tast dels seus vins. A més, els restaurants s'afegeixen a la festa amb diversos guisats saborosos i els vins es poden comprar a preus rebaixats. El que fa que aquesta idea simple doni lloc a una diada memorable és l'organització acurada i, per damunt de tot, la grandesa dels vins que es conreen i es crien en aquesta vall privilegiada.

L'ambient del Tasta Porrera 2010 és festiu i aquest dissabte de novembre vessa de sol de tardor i té només aquell punt just de frescor que ve de gust. Els organitzadors ens ofereixen copes de molt bona qualitat —Riedel i Schott— i els cellers no són gasius a l'hora d'omplir-les. Hi ha força gent, però l'espai és prou ampli. Vaig trobant bloggers amics que, com he fet jo, no han faltat a aquesta cita. Com en Demos, de elVi.net, amb la seva llibreta i el seu nas privilegiat. O en Joan, de wine@catalonia, un blog en anglès que fa una feina excel·lent de cara a la visibilitat internacional dels nostres vins. També hi havia una bona representació dels Envinats, sempre amatents a l'hora de tastar amb exactitud els nostres millors vins.


Em va satisfer molt veure l'alt nivell enològic del públic de la festa. Més enllà que hi havia força gent prenent notes de cada tast, s'hi feia palès un ambient general de veritable apreciació sensorial del vi, de concentració en el tast, de valoració, comparació i debat de les virtuts i, si fos el cas, mancances, de cadascun dels vins. Fa goig veure que, de gent d'aquesta mena, en som cada dia més i més!

Pel que fa, estrictament, als vins que es podien tastar, quin munt de propostes delitoses! quina multiplicitat de petits —o grans— plaers! Deixant per un instant de banda que cada vi és un món, jo diria —assumint el risc de semblar poc estricte o massa acontentadís— que la gran majoria dels vins del Tasta Porrera 2010 tenien en comú que eren francament bons, decididament notables en la seva qualitat. Dit això, deixeu-me que destaqui algun vi concret.

Clos Dominic és sempre un valor segur i els seus vins —del Clos Petó a les Seleccions— no deixen mai de donar-me plaer. El Clos Petó 2008, malgrat ser el vi més petit del celler, té el tremp dels seus germans grans. Ple de fruita, pur i persistent, traspua una certa complexitat i és molt agradable de beure. Diria que és, en la seva zona de preus, un dels campions del tast. També s'oferia al tast el Vinyes Baixes 2007, complex i elegant, de gran classe.

Les Eres 2006, del celler Joan Simó, estava magnífic de forma, amb un nas perfumat i madur que donava pas a sensacions elegants, amb volum i recorregut.

L'Ardiles 2005 del celler Merum Priorati va ser, per a mi, una descoberta molt notable i un dels vins que més em va impressionar de tots els que vaig tastar. Potent i voluminós, opulent i ple, important en les sensacions de fruita molt madura.

En l'altre extrem de l'espectre, hi havia el Martinet degustació 2005 #2, un extraordinari syrah-cabernet amb un 10% de garnatxa. Al nas, subtil, elegant, delicadament perfumat. A la boca, impecablement equilibrat, amb una "linealitat" poc habitual i una elegància que el fa interessantíssim.

El Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que també em mereix un gran respecte. Vaig tastar el seu Roquers de Porrera 2006 i me'n vaig enamorar. Un bon equilibri entre elegància i potència i una certa puresa d'aromes són els seus punts forts. Dit pla i curt: és molt bo.

El celler Vall-Llach ens presentava el seu Idus 2008, que és "molt Priorat", amb molta fruita i molt de cos i una poderosa matèria que encara s'ha d'acabar d'integrar millor. Crec que, si li donem el temps que li cal, serà una ampolla excel·lent.