Monastrell de l'Empordà

Hi ha autors que situen l'origen de la varietat monastrell a l'Empordà i, encara, a la zona d'influència de Sant Pere de Rodes. La justificació d'això es troba, d'una banda, en la menció que fa Eiximenis del «monastrell d'Empurdà» en una breu llista de vins que representarien el bo i millor de l'època. D'una altra banda, l'etimologia que s'accepta per a la paraula monastrell fa derivar-la del mot llatí monasteriellu, diminutiu de «monestir». Segle XIV, Empordà, monestir, vi... Podem pensar en Sant Pere de Rodes i tota la zona de sòls de llicorella que l'envolta. (Vegeu l'entrada monastrell al «Diccionari dels noms de ceps i raïms» de Xavier Favà, publicat per l'IEC el 2001.)

Ara a l'Empordà em sembla que de monastrell no n'hi ha gaire i l'únic monovarietal que em ve al cap és el Finca Espolla de Castillo Peralada. Però l'altre dia vaig poder tastar (de fet, beure, seguint amb la distinció de l'anterior article) un monastrell ben interesant que va néixer ben bé als terrers de pissarra que havien format part dels dominis del poderós monestir de Sant Pere de Rodes. Es diu Racons del Mas Pòlit Monastrell 2012 i és una única bóta de la vinya que aquest celler de Vilamaniscle té a dalt el Coll de la Serra, a la carena que separa Vilamaniscle de la Balmeta.

Fa un parell de dies vaig poder tenir una llarga conversa amb en Josep Lluís Iglésias, el propietari del celler Mas Pòlit i, entre altres coses que ja diré, va explicar-me que la finca del Mas Pòlit havia sigut una emfiteusi d'un monjo de Sant Pere —crec que em va parlar del cambrer, però no ho recordo exactament—. D'aquesta manera, fer un monastrell en aquest indret sembla gairebé un exercici de restauració històrica ple de sentit.

Racons del Mas Pòlit és el nom que en Josep Lluís dóna a les edicions limitades, experimentals, de les millors bótes en les millors collites. Fins ara, només hi ha hagut dos Racons i tots dos procedeixen de la vinya del Coll de la Serra: el 2011, una bóta de garnatxa, amb nou mesos de criança; el 2012, una bóta de monastrell, també amb nou mesos de criança.

Com que a mi els vins de Mas Pòlit m'agraden molt —aquella carinyena blanca que van fer el 2013 o, sense que calgui recórrer a cap edició especial, els Mas Pòlit i els Clot d'Illa— quan algú em va parlar dels Racons, vaig delir-me per tastar-los. N'hi ha tan poques ampolles que no és fàcil trobar-ne alguna i aquí és on l'hospitalitat d'en Josep Lluís em va permetre conèixer i gaudir d'aquests dos vins que he de dir que no m'han decebut gens ni mica.

El monastrell 2012 és sorprenent i interessant i, com algun altre monastrell que he begut no fa gaire, em fa pensar que les possibilitats d'aquesta varietat encara no estan prou ben explotades. El vi agraeix una bona estona de contacte amb l'aire i es mostra dens, complex i madur, sense sobre-actuació. Aromes de cuir i cacau i de terra i pedra —l'elusiva mineralitat?— que no es decanten cap a l'excessiva calidesa ni, encara menys, cap el xarop o la compota. A la boca és molt sòlid i, en canvi, sorprenen la seva sedositat, les notes fresques, els tanins immensament madurs, la fluïdesa. Hi ha molt de sabor, hi ha complexitat i equilibri, hi ha tremp.

La garnatxa 2011 —la tinc ara a la copa, acompanyant-me en aquesta tarda en què, finalment, la tempesta ha fet fora l'ambient reescalfat que ens ha acompanyat tots aquests dies— la garnatxa, dic, l'estic trobant extraordinàriament propera a algunes garnatxes —algunes garnatxes molt bones— del Priorat. Ja sé que dir això sembla com fugir d'estudi, però què voleu que hi faci si resulta que aquest vi que tinc a la copa ara, si tanco els ulls, em transporta als costers de llicorella del Priorat que tant estimem. Tampoc no és tan estrany, perquè aquesta franja que va del cap de Creus a Espolla té els sòls d'una pissarra com la prioratina... És una garnatxa d'aromes profundes i minerals. Densa i, al mateix temps, fluïda. Saborosa i clàssica. Melosa però amb una poderosa columna vertebral. Ben harmonitzada pels anys d'ampolla. Deliciosa.

Al llarg d'uns anys, en Josep Lluís ha creat, amb unes infraestructures molt precàries, uns vins magnífics. Ara que aviat podrà disposar d'un celler com cal, potser podrem esperar coses encara millors. Té el terrer —les pissarres on va començar en monastrell— i el delit de fer-les.

Carinyena blanca: tres exemples

En un mateix àpat vaig poder beure tres vins ben diferents que tenien en comú que estaven fets a partir de carinyena blanca.

Diuen que la carinyena blanca és una mutació de la carinyena (negra) detectada ara fa més de cent anys. N'hi ha poquíssima —al Rosselló i una mica a l'Empordà, en algunes vinyes velles que jo veig com joies que caldria preservar. En un "país normal", aquesta raresa singular fóra valorada com un tret d'identitat i potser fins i tot se'n faria bandera. Aquí, en canvi, ara per ara és una varietat proscrita sense reconeixement legal.

En aquell àpat, d'entrada, vam tastar el Babalà 2013, un "vi blanc simpàtic" (segons diu l'etiqueta) fet a la cooperativa d'Espolla. Aquesta adjectivació de "simpàtic" no m'agrada gaire (encara és pitjor quan sento parlar de "vi sexy"!) però és cert que aquest vi és atractiu i també és cert que quan l'ofereixo als meus amics així que arriben, desperta ràpidament l'interès i incita a parar esment en el vi. Fa poc, en Ramon Roset en parlava en el seu blog i m'estalviava de fer-ne aquí una descripció —que poc podria afegir a allò que tan bé diu en Ramon. Em limitaré a citar el comentari que fa ell sobre l'elaboració d'aquest vi atípic:

«...el seu cupatge, dominat en un 75% per la carinyena blanca, una de les varietats invisibles per les administracions vinícoles catalanes. L’altre 25% del seu cupatge és muscat d’Alexandria. Aquest cupatge tan singular fermenta conjuntament a temperatura controlada en dipòsits de ciment. Una altra de les singularitats d’aquest vi és que paren la seva fermentació mitjançant l’ús de fred per deixar-hi una mica de sucre residual. Posteriorment rep una criança amb les seves mares durant 4 mesos, fent-li bastonatges cada setmana.»

És un vi que, en la meva opinió, té un cert encant, però és relativament efímer. Vull dir que el punt d'enjòlit que produeix dura poca estona. Per això, en serveixo una única copa i així puc passar ràpidament a vins més profunds i persistents.

Per exemple, la carinyena blanca 100% de Mas Pòlit de la collita 2013 —un vi d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, potser irrepetible, que m'ha semblat extraordinari i del qual només se'n van fer unes cinc-centes ampolles. Si no és la millor carinyena blanca que he tastat, s'hi deu acostar força. El to és força clar i les aromes —que inclouen notes cítriques i de raïm net— són austeres i serioses, però a la boca hi entra amb una qualitat que deixa l'ànim en suspens. És melós —però amb un gran tremp— i té una suavitat que s'expandeix a tota l'amplada de la boca, allargant-s'hi sense perdre les seves virtuts. Hi ha el caràcter lleugerament atípic d'aquesta varietat esparsa. Fa poc, vaig parlar d'aquest vi amb un viticultor de l'Empordà —una persona jove, sàvia en l'art de fer vi— i em va dir que aquesta carinyena blanca de Mas Pòlit no creia que fos la millor carinyena blanca possible "però és la que més s'hi ha acostat". 

Finalment, vaig destapar una ampolla d'Essència 2013 —amb el recuit de Fonteta i la mel de la Roser Viader i en Josep Noguer. Aquest és un vi d'en Salvador Batlle, a Agullana, fet a partir de carinyena blanca pel mètode de reducció del most per ebullició (deixaré per un article proper parlar més a fons del "vi bullit", perquè és molt el que es pot dir sobre aquest tema). Quan vaig visitar en Salvador, de tots els vins que em va donar a tastar, aquest és el que em va semblar més meravella, i l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla, amb uns amics, va donar lloc a uns instants compartits de beatífica delectança: cap de nosaltres no va restar indiferent a la seva aroma penetrant —fruits secs i ametlles torrades... i moltes altres coses—, a la seva untuositat immensa, ben acompanyada d'una acidesa que li dóna estructura. És un vi amb una densitat de matisos indescriptible, ple de mel, que persisteix llargament als sentits i a la memòria. Li escau bé el nom d'"Essència" i té alguna cosa que anomenaria —gairebé em fa vergonya dir-ho— "espiritual".

Heus aquí tres vins fets amb la mateixa varietat de raïm —la il·legal carinyena blanca— que són immensament diferents un de l'altre. I la seva diferència procedeix, evidentment, de l'acció humana, de l'art (artifici?, artesania?...) de l'enòleg. A partir d'aquí, podríem iniciar una discussió sobre el significat —o la manca de significat— del terme "vi natural". Però potser no és ara el moment d'embolicar la troca....

Llicorella de l'Albera

A la paret del meu despatx hi tinc un póster editat per la DOQ Priorat amb el lema "In Llicorella we trust". No crec que haguem de sacralitzar cap sòl en concret, però és lícit preguntar-se on podem trobar —fora del Priorat— sòls de llicorella com els que ens donen aquells vins que tant estimem. Si el Mapa de Sòls de Catalunya —que no s'ha de confondre amb el mapa geològic— estigués acabat, podríem contestar aquesta qüestió sense moure'ns de casa, però no és així i ens cal anar a mirar-ho sobre el terreny.

Per això he pujat avui al coll de la Serra de la Baga d'en Ferran, entre Vilamaniscle i la Vall de la Balmeta, perquè és cert que els terrenys de l'Albera entre Rabós i el Cap de Creus tenen sòls de llicorella. És un dia de tramuntana —no gens forta, més aviat agradable— i els horitzons són claríssims. L'alçada és de 250 metres sobre el mar i hi ha una vinya que és del celler Mas Pòlit, de Vilamaniscle.

 

El mas Pòlit és una edificació que apareix documentada des del 1333. El seu actual copropietari —en Josep Lluís Iglesias— ha publicat una interessant monografia sobre la història d'aquest mas i de les seves vinyes, que pot entendre's també com una breu història del vi a Catalunya —i, més especialment, a l'Empordà— des del punt de vista del mas Pòlit. També ha iniciat la recuperació de l'elaboració de vi al mas.

Crec que la primera collita de Mas Pòlit va ser la del 2004. Quan va aparèixer, vaig comprar-ne un parell d'ampolles i vaig tenir la dissort que el vi no em va semblar gens encertat. No puc saber si aquelles ampolles eren realment representatives de la qualitat del celler, el cas és que vaig deixar de banda Mas Pòlit fins aquest moment que, mogut per la curiositat —i pel consell d'algun bon amic— he tornat a tastar els vins de Mas Pòlit —què dic tastar! beure'n diverses ampolles!— i estic content d'haver-ho fet, perquè el Mas Pòlit 2012 m'ha semblat excel·lent.

El vi té majoria absoluta de garnatxa i la resta és cabernet i sirà. Se n'han fet prop de sis mil ampolles i la criança ha estat de nou mesos en bóta nova. Només acostar la copa al nas ja em fa pensar que hi tinc alguna cosa interessant, perquè l'aroma és densa, melosa i penetrant, sense pesantor, amb regalèssia i alguna nota torrada. A la boca la densitat és notable però fluïda i hi ha moments en què l'anomenaria vellutat. Les notes més cremoses de la fusta són prou agradables, però quan l'airejo una mica va sortint millor la fruita —la pruna molt madura— i el sabor s'expandeix. Crec que un cert temps a l'ampolla faria que aquesta vainilla i aquests torrats s'integressin millor al conjunt, que ara mateix ja és prou notable. Estic content d'haver retrobat aquest celler empordanès.

També elabora una carinyena blanca —d'una vinya molt vella—, que em deleixo per tastar. Però n'han fet molt poques ampolles i encara no n'he trobada cap. Ja arribarà el moment que, si el vi em plau —com espero i desitjo— en parlaré en aquests Apunts.