Els camins del Montsant, els seus graus feréstecs i tants i tants racons màgics que s'hi amaguen, conviden a visitar sovint la vila de Cornudella. Fins i tot, o potser preferentment, a l'hivern, en un dia clar i fresc, d'aquells en que les obagues, al matí, estan lleugerament gebrades. Si, a més de gaudir de l'excursionisme, ens agrada conèixer cellers interessants i tastar vins singulars i amb personalitat pròpia, la visita a aquestes contrades no ens defraudarà.
De cellers, a Cornudella del Montsant, n'hi ha un bon nombre i els vins que s'hi fan mereixen ser coneguts. La darrera vegada que m'hi vaig acostar vaig visitar quatre cellers i vaig deixar per a una propera ocasió quatre o cinc cellers més que hi ha.
Mas Perinet és un celler impressionant. Potser hauríem de dir que són dos cellers perquè, de fet, hi ha dos Mas Perinet, el que està envoltat per les vinyes de la DO Priorat i el que està enmig de les vinyes DO Montsant. Els dos conjunts de vinyes estan separats per una carena i, com ha de ser, cada un dels dos cellers treballa independentment els vins de la DO corresponent. L'edifici que en podríem dir "noble" és el de la DO Priorat, amb una arquitectura amb reminiscències gaudinianes, força discutible. En qualsevol cas, les instal·lacions impressionen per la seva solemnitat. L'"altre" Mas Perinet és com una mena d'alter ego del primer: secret, modest, vulgar, rural, autèntic. Els vins d'aquest celler, els Priorat i els Montsant, mereixen un comentari més acurat del que puc fer ara mateix, perquè només he tastat alguna ampolla escadussera. De l'última ampolla de
Perinet que he tastat en recordo, més que res, les circumstàncies: va ser un vespre al sud de Xile, a casa d'uns amics xilens devots d'en Serrat. El vi del Priorat, l'ocasió, la companyia i la música d'en Serrat que anava sonant insistentment van integrar-se perfectament en una bella experiència.
A l'altre extrem de l'espectre hi trobem el
Celler Cooperatiu, el de tota la vida, el solemne edifici modernista on a la primeria dels vuitanta anàvem a comprar un vi elemental i rústic. Des d'aquella època hi hem retornat moltes vegades i hem pogut anar veient com el vi s'afinava i anava a millor amb cada nova collita. Ara mateix, tant el jove
Les Troies com el
Castell de Siurana (que té dues versions, una amb una criança curta i l'altra amb una criança d'un any en roure nou) són vins excel·lents a un preu molt atractiu. És cert que, al recinte del celler, hi podreu veure, potser, unes evidents caixes amb encenalls de roure però... tant se val!
El
Celler Ronadelles no el trobareu si no sabeu on és, perquè res no l'anuncia. Heu d'anar al Restaurant La Plana on potser us servirà el dinar la pròpia enòloga del celler, una noia jove amb experiència al Mas Ígneus que dirigeix aquest celler gens conspicu amb una energia considerable i uns tocs de màrqueting interessants. Per exemple, l'estil gràfic del vi que du el sorprenent nom de
Cap de Ruc recorda fortament certs productes comercials (molt comercials!) que ens venen de les antípodes. Pot semblar que dic això en un cert to pejoratiu, però el cert és que a mi em sembla molt bé que hi hagi vins catalans que adoptin una certa imatge més desenfadada del que és habitual. I els vins d'aquest celler estan prou bé i són, fins i tot, atractius i recomanables. Per damunt de tot, aquest Cap de Ruc de nom insòlit i esperit modern i saborós.
Tanmateix, el celler que més em va interessar en aquesta visita a Cornudella és el minúscul celler
Baronia del Montsant. Es tracta del celler que produeix els diversos vins que duen el nom de
Englora i que, per mor de l'escassa producció i de que el seu mercat principal és a Amèrica, són força difícils de trobar a les nostres botigues. Això fa encara més recomanable la visita a Cornudella, perquè aquests vins són imprescindibles per a qualsevol afeccionat als vins catalans (i als vins en general, vinguin d'on vinguin).
El blanc fermentat en bóta
Clos d'Englora es fa amb garnatxa blanca i una mica de viognier i és ample i sedós, amb un nas excel·lent. El jove
Flor d'Englora també té una mica de fusta i és magnífic. Els dos vins negres de criança,
Englora i
Clos d'Englora 14 incorporen cabernet i merlot i petites quantitats d'altres varietats com syrah, cabernet franc o monastrell, amb un resultat final d'una gran qualitat.
Parlant amb els responsables d'aquest celler vaig sentir-los dir una frase que em va fer reflexionar. Jo em queixava de que no havia vist mai el seu vi a cap botiga del país i ells em van dir alguna cosa com ara aquesta
"el mercat espanyol és molt difícil. A nosaltres ens resulta més fàcil accedir al mercat americà". Jo, que he viscut diverses temporades a l'Amèrica del Nord, crec que entenc què em volien dir amb aquesta frase: el consumidor americà és molt més obert a tastar vins d'arreu ---sempre que vinguin amb el suport d'una bona puntuació--- mentre que una immensa part dels consumidors de casa nostra ens deixem endur per la rutina i la por a la novetat.
Si ara em desplaço més cap el sud del país, em toca recordar els vins de la Cooperativa dels Guiamets —principalment el seu formidable Isis, del què tinc la sort de tenir-ne encara alguna ampolla— que va entrar en fallida. O els vins de Mas Perinet, que ben poc temps vaig tenir per conèixer, però les poques ampolles que vaig destapar —incloent el poderós blanc que es deia Clos Maria— em van produir una certa impressió. 
