"Els nous Penedès"

Vaig ser en aquesta presentació de les noves collites del Penedès a la casa Batlló, que és una seu prestigiosa, però esquifida de mides per una trobada com aquesta. Vaig tastar força coses bones i, com que hi havia molts més vins dels que bonament puc arribar a apreciar de manera raonable, vaig limitar-me voluntàriament a tastar només vins blancs —amb una única excepció que ja comentaré.

El lloc, ja ho he dit, era estret i atapeït i generava claustrofòbia. Com vaig enyorar les drassanes! Potser són manies meves, però jo trobo que sóc més capaç d'apreciar el vi si em trobo en un espai prou ampli. No pas a l'aire lliure —no sé per què— però sí en una sala relativament grau, com la de les drassanes on es va fer la presentació de l'any passat.

Com que ni l'ambient ni l'escarransit menjar que se'ns va oferir —de qui va ser la idea de servir safates de xocolata?— mereixen gaire comentari, parlaré directament dels vins que més em van interessar. Van ser aquests:

• Dos xarel·los. Vaig tastar un bon nombre de xarel·los i els dos que més em van agradar van ser tots dos del mateix celler: Mas Tinell. Hi havia el 2009 —en la plenitud de les seves capacitats— i el 2011 —acabat d'embotellar, de gran puresa. Hi havia a la mostra un cert nombre de xarel·los prou bons, en tot un espectre que anava del vins frescos i simples als vins pesats i fustenys. En el punt exacte —per al meu gust— hi havia aquests vins de Mas Tinell. Ambdós assolien aquest equilibri inestable i difícil que fa que el xarel·lo s'expressi de manera pura i estricta.
• Dos macabeus. El Finca els Camps 2010 de Jané Ventura, amb quatre mesos de criança, amb amplada, complexitat, subtilesa —acostant-se a la perfecció. I també un nou vi varietal d'Agustí Torelló Mata que du l'estrany nom de Aptià 2011 i que em va semblar excel·lent. El nom té significat geològic i el vi és un cent per cent macabeu fermentat en bóta i criat sobre les mares fins a sis mesos. A la boca dóna una bella sensació de volum arrodonit i saborós i el nas, malgrat el període de criança en fusta, és del tot net.
• Dos vins voluptuosos. Jané Ventura ja fa temps que treballa la Malvasia de Sitges i alguns dels seus vins blancs n'inclouen, però ara ens va presentar un nou vi monovarietal de malvasia (collita 2011) amb quatre mesos de criança. Aquest vi va ser, per a mi, allò que els americans en diuen el "show-stopper". Em va enlluernar. Em va semblar boníssim. Floral, sedós, diferent, amb multiplicitat de registres. És sec i em duia records de dolçor, sense cap truculència. L'altre vi de la mostra al que escauria el qualificatiu de sensual va ser el Giró Ribot Muscat 2011, un vi afruitadíssim que, màgicament, conserva la puresa que l'allunya de qualsevol temptació exòtica o fada. Persistent, melós i molt bo.
  
• Un vi vermell. El sumoll 2008 del celler Pardas. No parlo del seu rosat de sumoll, sinó d'un escàs sumoll negre —que no recordo ara com es diu— fet amb raïms de vinyes molt velles, fermentat en castanyer i criat en bótes de roure de segon o tercer any. Quin vi més deliciós! El vaig tastar per primera vegada per recomanació d'en Jaume, de la Fonda Farré de Baro, al Pallars Sobirà. Posat a la copa és com un generador d'aromes de fruites bones, de matisos canviants. A la boca és atípic, fi i llaminer, amb el tremp del sumoll, però molt ben domesticat per una criança molt equilibrada.

Quan vaig sortir de la casa Batlló, els turistes em miraven amb cares d'incomprensió. No vaig poder evitar de pensar quin vi beurien ells aquest vespre. N'hi havia un munt. Eren davant de la Casa Batlló perquè saben —els ho han dit— que és una cosa que cal fer. No els podríem ensenyar que, després de retratar la casa Batlló, han de demanar una copa de macabeu —o de xarel·lo, o de malvasia de sitges— de Catalunya? També vaig pensar: "i nosaltres mateixos, ja ho fem?"

Incitació al Carpe Diem

Quan un celler que ja parteix d'un bon nivell de qualitat i de feina ben feta confia la direcció tècnica i enològica a una persona amb coneixement, rigor, empenta i creativitat —estic parlant, en aquest cas concret, de la Blanca Ozcariz— segur que hi passaran coses interessants.

El celler és Mas Tinell, de Vilafranca, i els seus vins i caves que jo —em sap greu dir-ho— coneixia poc, mereixen que se'n faci esment en aquest bloc. Si alguna cosa em va quedar clara després de les tres hores que vaig passar al celler, parlant amb la Blanca i tastant, un a un, amb tota l'atenció necessària, els caves i els vins, és que les idees clares i l'experiència d'aquesta enòloga (Llicenciada en biologia per la UB, diploma d'enologia per la Université de la Bourgogne, DEA en viticultura i enologia per l'Université Bordeaux I) estan donant-nos uns productes amb un altíssim nivell de qualitat i, més enllà d'això, uns productes amb una certa personalitat.

Aquest celler només fa caves de més de dos anys de criança, verema a ma, fa un treball acurat a la vinya —vinya pròpia a l'entorn del celler i també, en alguns casos, vinya d'altri, però estrictament controlada per la Blanca—, utilitza una premsa atípica, de corrons, que dóna un premsat molt suau, indica a cada etiqueta la data de degollat i fa uns dosatges —quan s'escau— que a mi, personalment, m'han agradat molt.

L'Alba 2010 és un cupatge de totes les varietats blanques de les vinyes del celler: Macabeu, xarel·lo, parellada, chardonnay i moscatell. El vaig trobar fresc i pur, equilibrat i amb bona trajectòria. Al nas, subtil i bonic, hi dominava la fruita. En aquell moment (era el mes d'abril) l'acidesa era encara una mica massa marcada, però a dia d'avui, és segur que el vi està ja plenament integrat.

El Chardonnay 2010 és un clàssic d'aquest celler. Té la untuositat, la suavitat i aquelles lleus notes varietals que cal esperar, però sense ni estridències ni "aplatanament" (perdoneu l'expressió). Vaig trobar que era un chardonnay fresc i jove que s'adiu força amb el meu gust personal.

Però el cert és que el blanc que més em va agradar va ser el Gisele 2009, un xarel·lo pur, fermentat en roure francès i hongarès (amb sistema de fred) i criat uns dos mesos a la mateixa bóta. Només hi ha 2.980 ampolles d'aquest vi exquisit, de nas complex, amb fruits secs i cítrics, amb volum i estructura, molt bo.

Al catàleg de Mas Tinell hi ha cinc caves, i cap d'ells no és trivial. Fins el més "senzill", que seria el Brut Real 2007 —brut, macabeu-xarel·lo-parellada a parts iguals, més de 24 mesos de criança— és un cava net i estructurat, fresc però amb pes i caràcter i amb una integració del carbònic impecable. El Nature Real 2005 té un estil semblant a l'anterior, però és més fet, més complex, més melós. És un brut nature de més de 48 mesos de criança, amb una mica de chardonnay. Clàssic, substancial, molt recomanable.

Al capdamunt de la piràmide hi trobem dos caves ben diferents, de qualitats sòlides i, al mateix temps, contrastades. Dos caves que, si un dia els serviu a taula simultàniament, de ben segur que generaran una bonica controvèrsia entre els partidaris de l'un i de l'altre. El Carpe Diem 2005 té un 40% de chardonnay i és floral, molt aromàtic, molt subtil, molt champenoise. És l'elegància, que parla amb veu baixa i que cal escoltar amb atenció. L'altre cava pertany a la poc habitual categoria dels extra brut —situada entre el brut i el brut nature— i es diu Cristina 2006. Conté un 20% de chardonnay i un 35% de xarel·lo, del qual una petita part ha estat envellit en bóta. La resta és macabeu (10%) i parellada (35%). Se'n fan poques ampolles (unes divuit mil) i em va semblar impressionant. El nas és molt expressiu i de gran complexitat, amb un ventall que va de la fruita blanca a la pastisseria, i a la boca ens ofereix totes aquelles sensacions netes, amorosides i untuoses (sense deixar de ser fresques) que tant m'agraden. Quina força que té! Encara tinc al celler una ampolla d'aquest vi formidable que obriré en alguna propera ocasió especial.

Mentre escric aquest llarg article (seré capaç, un dia, de fer escrits més breus, més concisos?) sóc en una terrassa d'una casa de l'Empordà, a recer de la pluja primaveral que està caient amb força, i a la copa no hi tinc cap dels vins anteriors. Hi tinc el Mas Tinell Brut Rosé 2007, un cava fet 100% amb trepat de la Conca que, entre els productes d'aquest celler és, tanmateix, last but not least.