Vins de Nadal

A casa meva per Nadal sempre som una bona colla —ahir érem exactament una dotzena— i mengem i bevem en abundància, seguint les tradicions de l'escudella, la carn d'olla, el xai, el capó... És un dia per compartir vins que no reclamin un protagonisme exagerat —que en un dia de Nadal no obtindrien. Els vins de Nadal —així és com ho veig jo— han de ser vins de festa i no pas vins de meditació.

Aquestes són les ampolles que hi ha haver ahir a la nostra taula. Una elecció personal tan vàlida i aleatòria com la de qualsevol altra llar.

La copa de benvinguda —a mida que els parents anaven arribant— va ser de la nova malvasia seca de l'Hospital Sant Joan Baptista: Blanc Subur 2012. El vi és fresc i simple, lleument aromàtic, amb un moderat volum a la boca i unes notes sàpides que sorprenien una mica els convidats i cridaven —per uns instants— la seva atenció. La copa va ser una Schott-Zwiesel de vi negre amb disseny dels anys vuitanta: impecable a nivell de qualitat del cristall, però amb una forma que ara ja no consideraríem encertada per a un negre. Crec que s'adeia perfectament a aquesta malvasia.

Quan seiem a taula és el moment d'obrir les ampolles de Recaredo Brut Nature 2008, un vi del que no cal que digui res: qualitat plenament garantida, plaer a tots els nivells —com més atenció li dediques més profunditat hi trobes— i el valor d'un celler compromès plenament amb el respecte a la terra i la vinya. Malauradament, em va tocar servir-la amb les nefastes "flautes", unes copes que cada dia que passa em semblen més equivocades i que vull substituir el més aviat possible. [Em costa molt trobar una copa per a vins espumosos que m'agradi. Quan la trobi, us ho explicaré. És segur que entre els lectors d'aquest blog hi ha gent experta que em podia aconsellar.]

El plat principal era de xai i el vi va ser Les Crestes 2010 màgnum de Mas Doix. Conté garnatxa i carinyena de les vinyes més joves d'aquest celler de Poboleda, i també una mica de sirà. Evidentment, es tracta del "vi petit" de Mas Doix, i està lluny de la profunda complexitat d'un Salanques o un Doix —però us asseguro que aquest màgnum em va agradar moltíssim i va complir a la perfecció la missió d'acompanyar la festa. Abans de servir-lo, vaig decantar el vi i vaig tornar-lo a l'ampolla, i aquesta oxigenació va fer que mostrés tota la seva expressivitat —que era prou alta. La copa era la meva copa habitual —la de cada dia— que és una Schott-Zwiesel Cru Classic.

I a l'hora dels torrons vaig oferir la garnatxa Carratell del Celler de Capçanes i el moscatell El Vi del Vent 2012 de Mas Vicenç. Aquest segon vi m'ha agradat molt cada vegada que l'he tastat: el seu perfum deliciós a l'olfacte i el seu equilibri de sensacions dolces i seques al gust són magnífics! La copa va ser una Schott-Zwiesel antiga, d'aquelles que abans eren "de vi blanc" i ara més aviat les usaríem per als dolços.

En aquests dies també hi ha hagut alguns regals. En particular, he rebut un bell i pertorbador anagiros fet amb fusta de brosimum guianense i signat per un artista suís. Més rellevant per al contingut d'aquest blog és l'altre regal que, per sorpresa, vaig rebre el dia del meu aniversari: l'ampolla 058/850 del nou vi de Mas Doix fet amb la carinyena d'una vinya centenària i singular, plantada l'any 1902:

Vins d'en Vicenç, del mas Vicenç

El Coll de Cabra és el pas natural entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà. A ponent hi ha la muntanya de Jordà i a llevant hi ha la de Cabarrà, que són dues serres que s'enfilen fins més amunt dels vuit-cents metres d'alçada sobre el mar, és a dir, entre tres-cents i quatre-cents metres més que el pla de l'Alt Camp. Si consultem el mapa geològic d'aquesta zona veurem la diferència edàfica entre els sòls dels vessants d'questes serres i els sòls de la plana. La climatologia —el coll de Cabra està obert al vent del nord— també hi és diferent.

He pujat amb en Vicenç Ferré a les seves vinyes més altes —les que són sota el turó de la Plana d'en Sarrils, en un indret que la toponímia oficial anomena els Carpis— i, allà mateix, hem tastat el seu Rombes d'Arlequí 2009. El celler és Mas Vicenç, la DO és Tarragona i l'etiqueta d'aquest vi —i dels altres d'aquest celler— proclama que el vi prové del "Nord de l'Alt Camp".

El mas Vicenç és el mas familiar d'en Vicenç Ferré i tots l'hem vist alguna vegada perquè és a tocar de l'AP-2, justament al kilòmetre 205. El que potser no és encara prou conegut és que en aquest celler on s'hi ha fet vi des de temps remots, els membres de la generació actual hi estan elaborant tota una gamma de vins de qualitat que mereixen la nostra atenció.

En Vicenç va estudiar a Falset i va completar la seva formació a Châteauneuf-du-Pape. Al llarg d'un seguit d'anys va ser l'enòleg d'un celler molt respectat del Priorat. Finalment, ha emprès el seu propi projecte, amb unes idees —enològiques i també comercials— prou sòlides. Quan ja fa una bona estona que parlem, a la terrassa del mas, amb una ampolla del seu vi blanc jove el Terrat i una del blanc de criança Dent de Lleó al nostre davant, crec que començo a entendre què em vol dir amb el seu motto "re-evolucionant la tradició". No sé si ho sabré expressar fidelment, però jo diria que el que ell vol va més enllà de que les seves ampolles tinguin un disseny atractiu —que ho és, i força. Vol posar el centre del discurs en el moment en que l'ampolla és oberta i ens produeix plaer. Al darrera d'aquesta ampolla hi ha un munt de tecnologia enològica, terrer, persones, bótes excel·lents, vinyes i varietats. Tot això hi és i qui hi estigui interessat pot informar-se'n. Però en Vicenç aposta per potenciar la interfície amb l'usuari. Sembla que en Vicenç és un bon deixeble de l'Steve Jobs...

Ara escric aquestes ratlles amb una copa de Rombes d'Arlequí 2009 al meu costat, que és un d'aquests vins que, segons la cridòria dels beocis, confon el consumidor. [Si no sabeu de què parlo, si no us entra al cap que "d'" pugui confondre ningú, podeu llegir aquest text i aquest altre.] El vi és d'ull de llebre i cabernet i la criança —es nota— s'ha fet amb gran precisió. N'hi ha prou amb acostar el nas a la vora de la copa per sentir-se atret per la força elegant de la fruita madura i melosa, gens decadent, viva i complexa. A la boca és líquid —quin adjectiu més estrany i més suggeridor alhora!— i també tridimensional, ben estructurat a l'entorn d'una matèria important. Fresc i persistent, saborós i amb tanins força dolços. Un vi amb una certa personalitat, que no sabria comparar amb cap altre, o potser sí, amb un Châteauneuf-du-Pape de Tardieu Laurent que vaig beure fa poc, pel que fa a les textures, la fluïdesa i la qualitat de la criança. És un vi que estic content d'haver conegut.

Hi ha més coses a aquest celler de les que he dit avui. Quan s'escaigui, parlaré del seu Vi del Vent o del Dent de Lleó.