Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:

• Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
• Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

 

• I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).

Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.

El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

Collita del 2003

El Tast del Decenni es fa cada any a Falset a la Fira del Vi. Es tracta de tastar vins de fa deu anys i enguany tocava enfrontar-se amb l'estranya collita del 2003. Si penso en aquell any em ve al cap la terrible onada de calor d'aquell estiu, però recordo també que va ser l'any que vaig passar una temporada a Wisconsin —de l'agost del 2002 al febrer del 2003— treballant a la universitat, mentre els meus fills anaven a l'escola pública de Madison i aprenien a viure en un món ben diferent del que els era habitual. Quan vàrem tornar a casa, jo encara vaig marxar un mes més a Zürich, a l'Escola Politècnica. 2003 va ser aquell any que tampoc no vaig poder arribar a la punta Nordend del Monte Rosa, amb esquís, amb uns companys del Club Alpí Suís.

L'estiu del 2003 —ho recordareu, suposo— va ser tòrrid, amb temperatures extremes que van dificultar enormement la viticultura. Per acabar-ho d'espatllar, després va començar a ploure i refrescar —25 litres per metre quadrat el 18 d'agost a Porrera, 30 el primer d'octubre—, el raïm va tenir dificultat per madurar bé, principalment les carinyenes de zones més obagues, i hi va haver una important pansificació. Algunes vinyes es van veremar el novembre. Els resultats van ser molt diversos. Al llarg dels anys he tastat vins del 2003 poc agraciats i també n'he tastat alguns de magnífics. Va ser un any en que el factor humà va ser decisiu.

El tast es va fer a la seu del VITEC en unes condicions òptimes i en un dia extraordinari. Vam poder tastar disset vins del 2003, priorats i montsants, sempre a cegues. També hi havia un «outsider» que va resultar ser un Châteauneuf-du-Pape de Chapoutier, completament mort. Poder fer un tast com aquest és un plaer i un privilegi.

La tria de vins del 2003 —que, a priori, desconeixíem completament— va donar vins força diferents, entre els quals n'hi havia quatre o cinc que eren magnífics i tres o quatre que havien perdut tota la seva harmonia —si és que mai l'havien tingut. La resta de vins presentaven, en diversos graus, combinacions interessants de virtuts i mancances.

Com és natural, em plau més parlar dels vins més reeixits: no hi haurà cap sorpresa. Per exemple, Les Sorts Vinyes Velles, del Celler el Masroig, que va resultar que procedia d'una ampolla màgnum. Un altre vi excel·lent va ser el Vall Llach —complex, potent, saborós, madur (una mica sobre-madur), llarg— un vi que expressava tan bé el seu caràcter que penso que un bon tastador gairebé el podria haver endevinat. Ja sabem que aquesta maduració confitada del Vall Llach no agrada a tothom, però jo, que de vegades l'hedonisme em domina el seny, el vaig trobar boníssim. El Clos Fontà va ser també un dels grans vins del tast: Viu, complex, sedós, elegant i llarg, amb saborosa corpulència. El Mas Doix tenia un nas força més contingut, amb algunes boniques notes confitades i també d'herbes boscanes. Era un vi que s'acostava a la perfecció.

Vaig sentir una forta alegria quan es va revelar que el vi que, de tots els disset, més m'havia impressionat per la seva qualitat era un Mas Sinén 2003, la primera collita d'en Salvador i la Conxita, de Poboleda. I em vaig alegrar per ells, però també per mi: En aquest bloc he lloat, més d'una vegada, les virtuts dels vins de Mas Sinén i, en la meva inseguretat innata, em feia por que hagués desenvolupat un cert reflex condicionat incontrolable que em feia jutjar els vins d'en Salvador i la Conxita amb poca objectivitat. El tast a cegues ha esvaït aquest escrúpol injustificat. El vi generava aromes de gran multiplicitat i elegància i em va semblar més equilibrat i amb més nervi que els altres. Tanins espectaculars i bona fruita. Un vi important i molt viu. Plaent i en plena forma.

El 2004 vaig tornar al Monte Rosa amb esquís, amb els mateixos companys del 2003. Tampoc no vam arribar al cim, però ens hi vam acostar moltíssim. Potser ja no em sento amb forces de tornar a intentar el Monte Rosa amb esquís, però d'ara en un any, si Déu vol, tornaré al Tast del Decenni de Falset. Ja em deleixo pensant en els vins de la gran collita del 2004 que hi podrem tastar.

"Passió equilibrada i el·laborada"

La verema del 2004 al Priorat va fer-se molt més tard del que és habitual. De fet, tot el cicle vegetatiu s'havia anat alentint —la brotada va arribar a l'abril— perquè l'hivern va ser força fred i va ploure molt, mentre que a l'estiu gairebé no va caure ni una gota. Crec que hi va haver vinyes que es van arribar a veremar el mes de novembre, després d'una tardor modèlica.

La qualitat del raïm d'aquell any ja és llegendària i les ampolles de Priorat 2004 que hagin perviscut dins avui poden confirmar l'excel·lència d'aquella collita generosa i plenament madura.

Si tinguéssim una major estimació per aquestes collites excepcionals, si tinguéssim més paciència per deixar que cada vi arribi a la seva perfecció —sense venerar el que és merament vetust, sinó apreciant el que ja és madur i complex— ara seria més senzill, més habitual, poder obrir alguna ampolla de Priorat del 2004 —o del 2001. És segur que hi ha ampolles d'aquestes que encara reposen en algun celler, però la major part deuen haver-se buidat —prematurament...

Aquest vespre he escoltat la música immensament austera i paisatgística de Jan Garbarek a Places. La gravació és del 1977 i hi intervenen Bill Connors amb la guitarra, John Taylor amb el piano i Jack DeJohnette amb la percusió. I he compartit amb el meu fill —que demà ha d'emprendre un viatge que l'allunyarà de casa durant una temporada llarga— una ampolla de Coma Vella 2004 del celler Mas d'en Gil. M'ha sorprès fins a quin punt la dualitat evanescència/persistència es manifesta de manera molt similar en la música de Garbarek i en el vi de Mas d'en Gil.

Recordo que el Coma Vella 2004 va ser molt ben valorat quan, en el seu moment, va sortir al mercat. De fet, avui ha superat les meves expectatives. Tinc poca experiència amb els vins de Mas d'en Gil, que he tastat en ben poques ocasions, però el vi d'aquest vespre era suggeridor, elegant, complex i net, i a la boca hi entrava com un nèctar delectable que persistia una bona estona en els sentits, com les notes del saxòfon d'en Garbarek. Un prodigi d'integració, de blanor exquisida. Un argument més per cobejar els Priorats del 2004.

La darrera peça del disc d'en Garbarek es diu Passing i he llegit que un crític hi troba "a restrained passion that is somehow perfectly balanced and elaborated". No sabria expressar millor el que el Coma Vella 2004 m'ha suggerit.