Que sigui de castanyer!

Estic fent allò que ara en diuen «revisitar» els vins de Mas dels Clavers, aquest celler tan interessant que hi ha a la finca Can Gallego, a tocar de la llera de l'Anoia, prop de la capella de Sant Nicolau de Freixe. Ja en vaig parlar fa un temps, quan jo el vaig «descobrir» però, malgrat les bones sensacions que he tingut cada vegada que he tastat algun dels vins que hi fa en Josep Duran, no he traduït aquestes experiències en un article en aquests Apunts.

Circular amb bicicleta per les rutes de Catalunya és una de les meves aficions i el Penedès —que tinc literalment a tocar de casa— m'ofereix kilòmetres magnífics. A més, a les rutes pel Penedès —com a moltes d'altres— els cellers que conec són com fites al llarg del camí que em fan recordar com els meus sentits han vibrat amb tal o tal vi. Per exemple, fa poc vaig ver una ruta curta i agradable que sortia de Sant Sadurní, seguia per Sant Jaume Sesoliveres fins a Piera i aleshores, per Capellades i Canaletes —quines carreteres més delitoses!— tornava al punt inicial. Per poder completar aquest circuit cal aprofitar una estreta pista asfaltada que uneix Canaletes amb Sant Jaume passant, precisament, per Can Gallego. Mentre pedalava per aquests racons idíl·lics vaig pensar que havia de revisitar aquest celler i posar-me al dia de les seves noves collites —i mirar si encara no havia fet tard per aconseguir ni que sigui una ampolla del seu gran i escàs sumoll L'Infiltrat 2015.

Ja arribarà el moment de parlar del sumoll —i del cabernet!— de Mas dels Clavers, però avui començaré amb L'Intocable 2015, un xarel·lo extraordinari, un vi que convida a la reflexió i a l'exaltació dels sentits.  Començo dient que procedeix d'una vinya del 1990 —la Vinya de l'Avi—, que ha fermentat amb llevat autòctons i que s'ha criat en bóta nova de castanyer durant sis mesos. I diguem també que només n'hi ha quatre-centes ampolles. Podríem dir que és com una obra d'art única: només una bóta que, com anuncia el nom del vi, «no s'ha tocat» durant el llarg període de criança.

El to és daurat i l'aroma, al primer moment, una mica enigmàtica, perquè la fusta «hi és i no hi és»: està magníficament integrada i no té res a veure amb aquelles bafarades de roure que, lamentablement, tant sovintegen i tan profundament malmeten alguns dels nostres xarel·los.

Al nas, el xarel·lo s'hi expressa amb la seva exactitud característica —quan és de bona mena i està ben criat. Hi ha sentors d'herbes, aquella combinació típica que gira al voltant del fonoll i que, si manté la puresa, tant m'agrada. Hi ha també alguns tocs fumats, una mica de pastisseria, i el temperament auster i incisiu que esperem els adoradors del xarel·lo.

El glop és ample i lluminós, molt envolupant però sense perdre mai la tensió. Més endavant, aquesta sensació es perllonga molt i molt, i apareixen sabors acerats i salins, boníssims, i un lleu amarg, al final de tot. És suaument untuós, a la manera del xarel·lo, i les complexitats de la criança s'hi fan presents, sense pertorbar ni l'equilibri ni l'elegància. El sabor persisteix una llarga estona a la boca —i encara molt més en el nostre record sensorial!

Segurament, són molts els ingredients que, perfectament acoblats, han fet néixer aquest vi, però n'hi ha un que jo voldria esmentar especialment: el castanyer. No tinc pas el costum de «pontificar», ni sé fer-ho però, després de tastar —i beure!— molts dels xarel·los que es fan i es desfan, cada vegada estic més convençut que la criança ideal és o bé l'absència de fusta o bé la fusta de castanyer. Segur que hi ha exemples de xarel·los que han passar per roure i n'han sortit vius —fins i tot potser n'han sortir molt i molt bé— però aquest vi del Mas dels Clavers i d'altres que han anat apareixent en aquests Apunts són proves empíriques incontrovertibles de la bondat del castanyer per aportar grans virtuts als nostres millors raïms de xarel·lo.

Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   

No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.

Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.

Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

D'uns ceps amagats en una vinya

Vaig escriure en un article —parlant del sumoll de Solergibert, o del de Foresta— que darrere cada ampolla de sumoll hi ha alguna història. No era un banal recurs literari. El que volia dir és que les vinyes de sumoll, que havien sigut majoritàries a força zones del país, havien desaparegut gairebé totes i, si alguna ha sobreviscut fins ara —«per salvar-nos els sabors»— deu ser per alguna història concreta que hi ha al seu darrera.

Això que he dit també s'aplica al darrer sumoll que he tastat: L'Infiltrat 2014 de Mas dels Clavers —o de Can Gallego, com li vulgueu dir—. Resulta que les escasses tres-centes ampolles d'aquest vi procedeixen una antiga vinya de.... parellada! L'explicació és que aquesta vinya del Joaquim, de parellada, vella dels anys seixanta del segle passat, conté al seu interior uns antics ceps de sumoll que, amagats —infiltrats!— al seu interior, han sobreviscut tot el que ha calgut fins poder arribar avui a les nostres copes. Per retornar-nos el sabor del sumoll, ara que, afortunadament, el sabrem apreciar. Un sabor que ben fàcilment podria haver-se perdut per sempre, com ha passat amb algunes altres varietats que havien estat ben comunes al nostre territori.

L'Infiltrat m'ha semblat una petita delícia. L'han fet amb llevats autòctons i, segons diu l'etiqueta, «sense additius enològics i amb molt poc sulfurós». Cinc mesos de bóta al petit celler de la vora de l'Anoia, prop de Sant Jaume Sesoliveres, han donat un vi d'una exquisida puresa. L'hem begut en unes Riedel Borgonya i l'hem acompanyat —la companyia ha estat recíproca, és clar— d'una llaminera orella de porc amb mongetes del ganxet.

El color és ben pujat i les aromes són agradables i netes, de les que s'ensumen a pleret i donen frescor d'herba, d'aquelles prunes vermelles —o cireres— ben dolces i, al mateix temps, deliciosament acídules, que esmussen imperceptiblement la boca quan els mossegues la pell. Té, com correspon al millor sumoll —aquesta varietat tan i tan rebeca!—, un rerefons que en delata els orígens. Però tot ell és precís, subtil, fluid i pur, amb uns tanins elegants i un caràcter que aconsegueix ser, simultàniament, fred i atractiu. M'hi deleixo. Quin plaer poder assaborir avui aquest fluid fresc i aquests tanins ingràvids, i l'endemà, sense canviar de país, aquells altres vins densos com la compota, de cos voluptuós i opulent! Avui, però, ens ha vingut de gust aquest sumoll elegant, graciós, dret com un escaire.

Cabernet.cat

Ara que sembla que «l'esbroncada dels Beocis» ja s'ha mitigat, potser haurem de tornar a parlar del cabernet, potser l'haurem de tornar a tastar sense apriorismes: tanmateix sense aquell tronat concepte de les «varietats nobles» que ara més aviat ens fa riure, però també sense tractar aquest cep magnífic com si fos una mala herba que cal extirpar —com sentíem dir fins abans d'ahir—.

Ara mateix, a banda de les vinyes venerables on neixen els cabernets que ens han acompanyat des dels llunyans anys setanta —la Scala, Mas la Plana—,  a banda de les vinyes dels vuitanta que han completat els cupatges de vins memorables —del Mogador a l'Avgvstvs Trajanvs, del Reserva Real al Finca Dofí—, ara mateix tenim uns cabernets més novells que ens parlen d'un terrer i de les idees d'uns enòlegs desacomplexats. I, amb aquests vins, ens adonem que aquell argument que s'ha esgrimit manta vegada que «com que es fa cabernet arreu, el cabernet mai no reflectirà un terrer català» és una fal·làcia.

Pensava aquestes coses mentre bevia una deliciosa ampolla de Les Poyeux 2010 de l'Antoine Sanzay, o quan destapava un Collbaix Singular 2008 del Celler el Molí, o el Vd'O 4.09 de Vinyes d'Olivardots. Crec que anirem tenint més vins d'aquests, amb una personalitat inconfusible. Vins com el sorprenent —a mi m'ha sorprès— Mas dels Clavers Cabernet Sauvignon 2013.

Vaig visitar —o, per ser més exactes, vaig fer el passavolant— a Can Gallego, atret pel desig de conèixer el seu sumoll. Sembla que aquesta masia, que es troba a tocar de la capella de Sant Nicolau del Tretzè, en una curiosa clotada que fa el riu Anoia a la vora de Sant Jaume Sesoliveres, s'havia anomenat, als anys del segle XV, el Mas dels Clavers. En aquesta finca de Can Gallego i a la finca adjacent de Can Codony s'hi havia conreat la vinya des de temps ben remots, però ara en Josep Duran i el seu germà han emprès un projecte de viticultura de qualitat que potser ens donarà vins ben interessants.

Seria massa presumptuós voler fer ara una descripció d'aquest celler quan només hi he estat una breu estona i quan només he destapat una única ampolla de les que s'hi estan fent. Però aquest cabernet sí que val una nota en aquests apunts d'enografia perquè és un vi que ha encès en mi les reflexions amb les que començava aquest article. M'ha fet pensar, encara que sembli agosarat dir-ho, amb aquell Les Poyeux que he esmentat.

Només sis-centes ampolles i una criança de tretze mesos —jo diria que en roure americà—. L'he decantat i és cert que és un vi que no té por de l'aire, ans al contrari: la copa que vaig deixar per al vespre encara havia adquirit uns relleus més interessants. El color és vermell fosc i hi ha força perfum, alguna nota de regalèssia, fruita esmorteïda, lleus torrats, elegància. Quan el tinc a la boca m'encanta. Fluid i sense excessiva densitat, però ple de sabor, fresc, «diferent». Torna la fruita roja com les prunes, hi ha tremp, és líquid i setinat, d'equilibrada acidesa. Sí, té alguna cosa d'aquell Les Poyeux i alguna cosa d'algun cabernet d'Okanagan que tinc en el meu record. Un vi magnífic que em sap greu no haver conegut abans.

De les altres ampolles que surten d'aquest mas que es troba a l'Espai Natural Protegit Valls de l'Anoia —i dels bonics projectes que en Josep Duran em va anar explicant— espero poder-ne anar parlant en aquest blog. I del seu sumoll —és clar!—, que en tinc una ampolla i, si em plau com m'imagino, ho explicaré aviat.