Apunts d'agenda

No sé si és que tinc menys temps per dedicar a aquests Apunts d'Enografia o és que no el sé aprofitar prou bé. El cas és que el nombre d'articles en aquests darrers mesos ha baixat respecte del ritme que havia estat seguint des de fa anys. Les notes de tast se m'acumulen a l'agenda i avui, per sortir del pas, publicaré uns apunts ràpids sobre vins que segur que mereixerien un llarg article —que potser sí que escriuré un dia.

Som-hi:

• En Jordi Masdeu segueix oferint-nos vins extraordinaris. Un dia destaparé una ampolla que tinc —Masdeu by Masdeu, en podríem dir— i ja en parlarem, però ara vull, si més no, escriure un mínim apunt del Mas la Mola blanc 2017. Vuit-centes quaranta-nou ampolles d'un vi de garnatxa blanca, macabeu i PX, una delícia de fruita blanca i cítrics amb el fons enigmàtic que li dóna el PX, un monument de puresa i força, de glop consistent i dens, de textures opulents, de ple equilibri. Rigorós en la definició de les línies del seu dibuix, ple de matisos, «rodó».
• Diria que algunes collites de Cara Nord m'havien deixat indiferent però el que he tastat més recentment m'agrada força. Per exemple, l'aromàtic Trepat 2016, d'un vermell intens i d'una bella frescor que suggereix les fuites del bosc i les herbes de secà del nostre país, que tan intenses són al mes de maig. Hi ha poc pes —com ha de ser en un trepat que no es vulgui transvestir— i convida a beure reflexivament. Recorda fortament algunes delícies de gamay.
• Hi ha un vi —un únic vi, un vi blanc— del qual tinc una col·lecció de totes les anyades des del 2008. El considero un dels nostres vins més grans. L'altre dia, en un rampell, vaig destapar-ne una ampolla i l'exaltació va ser tan gran que semblava boig, amb la copa a la mà i sense saber-me avenir del bé-de-déu que hi havia a dins. Era un Masia Carreras blanc 2015. Potent, enlluernador, complex —complexíssim!— dens de cítrics i mel, tens, amorosit i untuós, però fluid. La seva opulenta plenitud omplia tota la meva boca i em feia sentir una mica més feliç. Força més feliç.
• Vaig dedicar un article a la meravellosa carinyena d'en David Pujol Cargol, però el seu formidable vi blanc potser en mereixeria un altre —o dos! El Missatger blanc 2017 és garnatxa blanca, garnatxa roja i macabeu i s'ha criat —com tots els vins d'en David, fins ara— en dipòsits de ciment.  El nas és fresc i profund, netíssim, sense cap faramalla. Hi ha molt de sabor, molta tensió i conté un ventall de tonalitats cítriques espectacular. Crec que aquest estiu no em cansaré de beure'n i de compartir-lo amb els amics que vinguin a la meva taula. 

Dos de Poboleda

En Manolo Hidalgo i la Josefina Albert tenen vinyes a tres punts cardinals de Poboleda. Al Nord, al Barranc de Collbeix, que és el que baixa de la Morera cap el Maset del Rufino. Al Sud, al Barranc de la Comadecases, més enllà de Mas Sinén. A l'Oest, al Barranc de les Salanques, a sota del Tossal d'en Matabous, en unes terrasses on hi ha el celler.

He tastat els seus vins —que tenen un nom una mica atípic, com 1270 A Vuit— any rere any i n'he fet alguna menció escadussera en aquests apunts. Sempre hi he trobat glops de plaer, coses endreçades, qualitat. Ara que he destapat, al vespre a casa, escoltant el «Book of Ways» de Keith Jarrett —el mateix dia que ell feia setanta anys— un 1270 A Vuit del 2008, voldria fer-ne un apunt més complet.

La base d'aquest vi és la garnatxa (prop de la meitat) i la resta és cabernet, sirà, merlot i carinyena. Quan el decanto ja començo a gaudir-ne, perquè tota la sala s'omple d'aromes confitades que inciten a omplir la copa —però me n'estic, perquè sé que paga la pena esperar una mica. Fruita amb vi, romaní, una mica de compota, algun suau torrat. Un fons com de cireres —tot molt madur. A la boca, com s'intuïa, textures plenes de sabor, dolçor equilibrada per l'acidesa, potència que sadolla. També, potser, una certa indefinició varietal —un cert eclecticisme. Una ampolla que acoloreix aquest vespre d'homenatge a Jarrett.

* * * * *

I com que una cosa porta l'altra... ara que han passat uns dies he tornat a destapar una ampolla que va néixer a Poboleda, aquest cop al celler d'en Jordi Masdéu i l'Alessandro Marchesan: Mas la Mola. Aquests vins també els he pogut anar tastant i sempre els he trobat del bo i millor de Poboleda. En Jordi també és l'autor dels vins de Molí dels Capellans —el seu trepat sempre m'ha semblat excel·lent!— a Barberà de la Conca.

El Mas la Mola 2009 d'avui m'ha encantat i ha tensat alguns ressorts que creia tenir mig endormiscats. Potser tres setmanes sense cap ampolla de Priorat és una quaresma massa llarga!

Quin vi més ben endreçat i més plaent! Aromes amorosides, confitades, denses, complexes, nets, prioratines. Un conjunt ben integrat amb indicis —lleus, elegants— de regalèssia, de bosc, de cuirs, de torrats. Plenitud que es va desenvolupant a la copa, a pleret.

No m'ha sorprès, perquè ja m'ho esperava i m'hi delia. És ben bonic veure com el glop dóna una certa fluïdesa, una certa lleugeresa aparent, que es va expandint, llaminera i melosa. El pes que marca és equilibrat. El sabor és ben gran i es manté sense perdre les virtuts, sense decandir-se. És deliciosament arrodonit però té caràcter o, com en diuen els que escriuen en anglès, «grip». Un vi molt bo que simula levitats i ofereix profunditats.

* * * * *

Dos vins exquisits de Poboleda. Em fa recança pensar que la majoria d'aquestes ampolles es destapen lluny del nostre país.

Forever Young

Són uns elixirs que no us garantiran l'eterna joventut... però us poden donar uns bons instants d'exultació que poden assemblar-se a la sensació de ser jove. Són dos vins joves que he begut darrerament i que m'han semblat especialment notables.

El primer d'aquests dos vins neix a la vall del Riu Corb, en uns indrets que a mi sembre m'han semblat bellíssims. Els he recorregut sovint, amb cotxe, però encara més i millor amb bicicleta. Quan arriba el bon temps, agafo la bicicleta de carretera i, per exemple, pujo de l'Espluga de Francolí al coll de Senan; baixo a Sant Martí de Riucorb i aleshores segueixo cap a Guimerà, Vallfogona i Llorac. Després, m'enfilo a Savallà del Comtat i retorno per Conesa, Rocafort, Solivella... La vinya m'acompanya gairebé tota l'estona.

Parlo del vi que es diu Naltres 2013, un vi de la Cooperativa L'Olivera, jove, viu, net i fresc, immensament agradable. A l'etiqueta, hi ha els seus noms, els de les persones que el fan, els «nosaltres» de L'Olivera. He anat bevent aquest vi des de la primera collita i aquesta del 2013 m'ha semblat la millor de totes. Conté cabernet, garnatxa i trepat i —sorpresa!— també té una part de touriga nacional. Només la garnatxa ha passat una mica per bóta. El resultat és magnífic perquè combina les sensacions joves, fresques, potents i saboroses, amb una estranya «maduresa» —en els dos sentits de la paraula. Vi directe i, al mateix temps, polit, sense arestes ni astringències. Hi ha una «puresa» difícil de trobar en molts altres vins. Es beu amb delit. Força, aroma, sabor, territori...

El segon d'aquests vins joves d'avui és un vi que fan en Jordi Masdeu i l'Alessandro Marchesan —els mateixos del celler Molí dels Capellans, a la Conca— al celler Mas la Mola, de Poboleda. El vi es diu L'Expressió del Priorat 2013 i crec que és majoritàriament garnatxa, una part de la qual ha tingut una mica de bóta. És un vi que m'ha encantat! Negre i opac, d'aroma potent i expressiva de fruita i, també, un cert indici mineral —inequívocament Priorat— i una mica de perfum d'herbes i flors. A la boca és tot ell fruita densa, fresca i saborosa, dolçors meloses i, com el Naltres —però en un altre registre—, també ens ofereix una mica el millor dels dos mons: jovenesa i maduresa.

Begueu aquests dos vins amb bona companyia. Destapeu-ne ampolles: que n'hi hagi a dojo per a tothom. Exulteu sense recança! Escolteu les sàvies paraules del mestre Dylan:

May you grow up to be true
Stand upright and be strong
May your heart always be joyful
May you stay forever young

Poboleda Vins 2012

He participat a Poboleda Vins, la jornada tècnica que es fa cada any en aquesta època i en la que els dotze cellers de Poboleda presenten els seus vins a un públic reduït, format principalment per professionals del món del vi. L'objectiu, a més de fer una avaluació continuada de la qualitat dels vins d'aquesta vila del Priorat, és avançar cap a una hipotètica delimitació de la tipicitat —si és que aquesta realment existeix— dels vins de Poboleda.

Respecte de la jornada de l'any passat —en vaig parlar en aquest bloc— hi ha hagut alguns canvis que, per al meu gust personal, han desvirtuat una mica el caràcter de la jornada. L'any passat vam fer un tast seqüencial, d'un únic vi de cada celler, sempre de la mateixa collita —la 2008— asseguts a una taula, amb diverses copes Riedel a la nostra disposició, i de manera que cada vi era presentat pel seu creador. Aquest any, en canvi, el format era el de les mostres de vins més tradicionals i més populars: cadascun dels dotze cellers tenia una taula amb tots els seus vins —hi havia vins del 2005 al 2010, una comparació gens equitativa— i els participants podíem anar tastant  —en una copa de qualitat inferior— allò que ens abellís.

Incomprensiblement, una de les coses que sí que va anar com l'any passat va ser que un dels vins més prestigiosos de Poboleda no hi era present. El celler Mas Doix oferia al tast Les Crestes i Salanques, però no pas el Doix. Diria que era l'únic vi de Poboleda absent de la jornada. Escatimar aquest vi en un tast popular, amb alguns centenars de participants, tindria una certa justificació, però en una jornada com aquesta en que unes vint o trenta persones —tirant llarg— ens havíem reunit per avaluar els vins de Poboleda —tots els vins de Poboleda— es fa estrany que el celler no hagi volgut sotmetre a avaluació el seu millor vi. Potser l'any vinent...

I el millor vi de Poboleda és.....

No, no ho diré pas. Cada vegada se'm fa més difícil pensar en termes de millor/pitjor, cada vegada hi crec menys. Vaig llegir en algun lloc que, ara que es fan tants i tants vins de qualitat arreu del món, la tasca del crític hauria de ser més la de parlar de l'estil d'un vi que no pas la d'avorrir el lector amb puntuacions i rànkings estèrils. Tots els vins que vaig tastar —van ser la majoria dels que hi havia al tast— em van semblar francament bons, decididament valuosos. És clar que, com que els tastavins som uns perepunyetes, a gairebé tots hi vaig trobar alguna mena de màcula: el blanc magnífic, però amb alguna nota apegalosa al nas, el negre excessivament llaminer o amb aquell toc ardent o massa prim, o ....

Parlaré només de quatre vins de Poboleda que van superar el llindar de l'emoció.

•  D'una banda, el Nunci Costero 2005 del celler Mas de les Pereres —o Mas de les Peres, que ho he vist de les dues maneres. El nom d'aquest vi és ben enigmàtic. Què vol dir això de "costero"? En castellà vol dir "d'arran de mar", que no ve gens al cas. En català, no vol dir res. (Tanmateix, aquest celler fa també un vi que du un nom que, en la meva opinió, podria guanyar el primer premi al nom més ridícul del país: es diu "Nuncito".) Si deixem de banda les filologies, el vi és fenomenal. Amb un 60% de carinyena de vinyes molt velles, ens dóna una interpretació del Priorat força personal, que potser ens recorda el Roine: equilibri, elegància, subtilesa —no pas feblesa— cremositat fresca, llargada... Un vi de plaer! I el Nunci 2006 segueix també unes línies de qualitat i d'estil similars. És un vi molt aromàtic que té, a la boca, un caràcter força lineal, amb pes al centre de la llengua i fluïdesa fresca i plaent. 
• Mas Sinén 2006. Aquí tenim un vi d'aromes espectaculars, amb molta fruita ben madura i ben criada i unes textures suaus a la boca que enamoren. Un d'aquells vins amb la riquesa de matisos que esperem dels millors priorats. Els altres vins de Mas Sinén no eren pas gaire diferents d'aquest, però el 2006, potser perquè estava ja una mica més polit, va ser el que va restar amb més força a la meva memòria. A destacar també l'existència d'un nou vi de Mas Sinén: Petit Sinén, amb una criança més curta i certament més primet que el primer vi, però amb tot el caràcter aromàtic de Mas Sinén.
• De Terres de Vidalba no sabria si quedar-me amb el Tocs 2007 o amb el Tocs 2008. Podria dir, copiant una frase enigmàtica que m'ensenyaven de petit a classe de religió, que són dos vins diferents amb una única personalitat. Tots dos són monumentals. Precisament, entre el 2007 i el 2008, el celler va decidir canviar el cupatge del vi i prescindir del cabernet i, pràcticament, del merlot. O sigui que el 2008 ja només té garnatxa i sirà, amb una miqueta de merlot. El cas és que hi ha potència i elegància i una certa força lineal que dóna sensació de puresa. 
• El Salanques 2007 (65% garnatxa, 15% carinyena, i la resta sirà, merlot i cabernet), de Mas Doix, em va donar la sensació d'estar tastant un vi realment gran i complet, un vi del que no se'm va acudir d'escriure a la meva llibreta res que no fossin tòpics: elegant, equilibrat, sedós, potent, madur, persistent... aquelles paraules que, en el fons, volen dir: sí, sí, és això, justa la fusta,... o com li vulgueu dir. 

He volgut destacar aquests vins, però n'hi va haver molts d'altres que em van causar delit, com ara el Mas la Mola 2009, afruitat al nas i fresc, cremós i elegant a la boca. O també el Tane 2009, monovarietal de carinyena, sedós i atractiu. I també el 1270 negre 2007 del celler Hidalgo Albert, fresc, melós i fluid, amb una bona amplada i una mica directe, però ben bo.

I —last but not least— també hi havia els blancs!