Brocada 2016

Estic fent més ciclisme que mai —ciclisme de carretera, sempre amb un esperit excursionista, de coneixement del país— perquè m'agrada i també perquè sembla que la meva esquena el tolera millor que no pas el senderisme o l'alta muntanya. Per exemple, una excursió magnífica que vaig fer a finals de l'estiu va consistir en saltar de la Noguera al Pallars Jusà per l'Hostal Roig i la vall de Barcedana, i retornar per Sant Salvador de Toló i el Coll de Comiols: 97 km i un desnivell de pujada de 2.000 metres. Una bona pedalada!

En aquestes excursions en bicicleta, els diversos cellers són com fites en l'itinerari. Són punts de referència que, quan hi passo pel costat, em duen, per uns moments, records dels vins que he begut, de les persones que he conegut, de les vinyes que he trepitjat. 

A la vall de Barcedana, a Sant Cristòfol de la Vall, a set-cents metres d'alçada, hi ha el celler Miquel Roca, un celler que potser encara no és gaire conegut però que els que segui aquest meu blog d'enografia no us ha de venir gens de nou. Vaig tastar per primera vegada els seus vins l'any 2012, vaig visitar el celler i vaig publicar un article —«Vinyes de la Vall de Barcedana»— on parlava del potencial que jo veia en els seus vins, que potser encara no ens mostraven les seves millors virtuts.

Una característica d'aquest celler és la varietat «brocada» que apareixia —juntament amb el merlot i el monestrell— en els seus vins negres— i que donava nom a un dels vins. Vaig consultar diversos experts i vaig trobar un cert consens a emparentar —o identificar— la brocada de la vall de Barcedana amb el trepat però, que jo sàpiga, no hi ha encara una prova científica d'aquest fet.

Posteriorment a aquell primer contacte amb aquest petit celler d'una vall que jo estimo tant —seria massa llarg d'explicar com la vaig conèixer, ara fa quaranta-cinc anys— he anat bevent els seus vins de les collites successives i he anat trobant una millora important que coincideix amb la incorporació de la filla d'en Miquel Roca, la Sílvia. En un article del mes d'abril—«La brocada, revisitada»—, després de tastar el Brocada 2015 i el Muscat 2014 vaig mostrar el meu delit per aquests vins pallaresos.

L'altre dia, a Tremp, vaig veure el Brocada 2016. En vaig comprar un parell d'ampolles i, l'endemà, en vam destapar una. En resum: l'evolució cap a l'excel·lència ara sí que ja està plenament consolidada. Em va semblar un vi magnífic, un vi que em venia molt de gust. 

Està fet cent per cent amb la brocada de les vinyes del celler i se n'han fet poc més de dues mil ampolles. Segons hi diu a l'ampolla, les dues vinyes d'on surt aquesta brocada es diuen «el rengà» i «la torre de dalt». El topònim rengar està molt estès pels dos Pallars i potser està relacionat amb la paraula renga que significa filera i, a la conca de Tremp, més especialment, «renglera de ceps plantats», segons el DCVB. Pel que fa a la torre de dalt, sí que és una vinya que he trepitjat perquè en Miquel Roca m'hi va dur una vegada. Es troba a 615 metres d'alçada, entre la llau del Cóm i el torrent dels Hortals.

Deixem de banda ara les consideracions filològiques i parlem una mica d'aquest vi que tant em va agradar. És d'un vermell fosc, però viu, i genera aromes elegants i netes, especiades, de fuita saborosa. Complexes i subtils, fresques, de gerds i d'aquelles maduixetes minúscules. A la boca hi ha sabor, frescor i equilibri. Hi ha una certa estructura, un cert «grip», una plenitud del sabor... però tot amb fluïdesa i discreció, amb lleugeresa, amb delicadesa.  Hi ha un punt d'herbes que el fa deliciosament «rústic».

Diguem-n'hi brocada. Jo, que porto una temporada delint-me amb els vins de trepat —crec haver-los tastat, recentment, gairebé tots— m'ha semblat trobar-hi les característiques i les virtuts del trepat. Del bon trepat.

La brocada, «revisitada»

L'Eva Carmona a Fígols, la Núria Bigorra a Figuerola d'Orcau, l'Anna Estruch a Llimiana, la Sílvia Roca a la vall de Barcedana... al vi de la Conca de Tremp no hi manquen mans femenines amb empenta! Avui voldria parlar una mica de la Sílvia Roca Tomàs i, principalment, de la seva feina a les vinyes i el celler de Sant Cristòfol de la Vall.

El torrent de Barcedana forma una vall extraordinària, orientada d'est a oest al nord del Montsec d'Ares. Hi ha nuclis de població minúsculs com Mata-solana, Sant Martí i Sant Cristòfol. En aquest darrer hi ha un petit celler, poc conegut, on en Miquel Roca fa trenta anys que hi fa vi. A la vall s'hi poden fer excursions magnífiques, com l'ascensió a la capella de Sant Salvador —«el Sant del Bosc»— que és un mirador privilegiat.

Sant Salvador del Bosc, enlairat 700 metres sobre el Barcedana, és un mirador excepcional sobre la vall i sobre les vinyes d'en Miquel Roca.

Fa uns anys vaig sentir parlar d'aquest celler i vaig pujar a Sant Cristòfol per conèixer en Miquel Roca, les seves vinyes i els seus vins. Vaig explicar-ho en l'article «Vinyes de la vall de Barcedana». Comentava que un dels segells distintius del celler és la utilització d'una varietat que es coneix localment com a «brocada» —un nom que, segons en Xavier Favà, està documentat en aquesta zona del Pallars Jussà des del 1878. Diversos experts m'han dit que la brocada deu ser el trepat, però no sé si ho podem afirmar categòricament. En tot cas, els vins que feia en Miquel Roca en aquell llogaret enlairat a set-cents cinquanta metres, tenien alguna cosa valuosa que em cridava l'atenció. També alguna cosa —tot s'ha de dir— com inconclusa o imperfecta. Ja en aquell moment, en Miquel em va parlar de la seva filla Sílvia i de com ella s'involucraria en l'elaboració dels vins de les noves collites.

Ara és el moment de «revisitar» aquest celler i adonar-se de l'empenta —i l'empremta— que la Sílvia hi està donant. Fa un parell d'anys ja en vam tenir una mostra en el Muscat 2014 (vegeu l'article «Moscatell de la vall de Barcedana»), que tant em va agradar quan el vaig tastar. Ara en tenim una altra, potser encara més significativa: Brocat Brocada 2015.

Aquest vi està fet completament amb la brocada de dues parcel·les de vinya vella que hi ha a uns set-cents metres d'altura, prop del celler. És un vi ple de subtilitats que, malgrat tot, pot passar fàcilment desapercebut si no tenim els sentits amatents a destriar les seves aromes delicades. La sensació és de frescor i fluïdesa, de cireres i gerds i espècies. A la boca té amplada i una certa ingravidesa. És directe i saborós, fins una mica llaminer: a cada nou glop m'agrada més i més. Té una senzilla puresa i té uns tanins discretament escaients, amables. M'ha sorprès. Entre els vins que es fan a la conca de Tremp, aquest vi jove de brocada destaca singularment i situa el celler Miquel Roca al mapa enogràfic de Catalunya.

Criança sota l'aigua

Què hem d'esperar d'una ampolla de vi que ha passat set mesos a vint-i-dos metres de profunditat a les aigües de l'embassament de Sant Antoni, al Pallars Jussà?

L'Ajuntament de Tremp i la majoria de cellers dels dos Pallars han volgut fer aquesta prova de «criança subaquàtica». Ara fa uns set o vuit mesos, un grapat d'ampolles del Batlliu de Sort, Vila Corona, Mas Garcia Muret, Terrer de Pallars, Sauvella, Cal Borrech i Castell d'Encús, van submergir-se a l'embassament de Sant Antoni. Des d'un punt de vista tècnic i logístic, l'empresa és més complexa del que pot semblar a primera vista. En primer lloc, va caldre trafegar el vi a una ampolla de xampany, que pugui aguantar la pressió que hi ha a més de vint metres de profunditat. Aquestes ampolles, evidentment, es van haver de tapar amb un tap hermètic, de tipus corona, i es van haver d'identificar amb una etiqueta de metall. Finalment, la immersió i la recuperació de les ampolles —tasques que són força complexes—va necessitar la feina de bussos especialitzats.

La setmana passada, quan a Tremp es celebrava la Festa de Primavera, l'Ajuntament i els cellers van organitzar un tast comparatiu de les ampolles submergides amb les ampolles equivalents que havien romàs als cellers. Va ser una activitat molt ben organitzada i enormement instructiva, a la que vaig tenir l'honor de ser-hi convidat.

Tornem, doncs a la pregunta inicial. Quina diferència hi ha, realment, entre una ampolla en un celler i una ampolla submergida a l'aigua? Podríem parlar de l'absorció dels rajos còsmics per l'aigua o del suau bressar de les ampolles al llac, però si volem tocar de peus a terra, crec que només trobarem tres factors a tenir en compte a les ampolles submergides: la foscor, la temperatura i el tancament hermètic. Tres factors que, tanmateix, poden reproduir-se fàcilment a un celler, sense necessitat de recórrer a un embassament. Però també hem d'acceptar que beure vi d'ampolles que han estat submergides al mar o a un llac és més poètic, més mediàtic i més divertit, oi que sí?

La meva opinió és que el que estàvem fent  —com va dir en Tomàs Cusiné— era comprovar l'efecte de la criança en ampolla tapada amb tap de suro, a la qual cosa jo potser hi afegiria el possible efecte d'una climatització més o menys estricta (en el sentit de mantenir la temperatura estable a 12 graus) al celler.

El tast va ser interessantísim! La sensació que jo tenia era la de disposar d'una mena de «màquina del temps» que em permetia tastar simultàniament un mateix vi en dos estadis diferents de la seva evolució. Vull dir que els vins que havien estat al llac, semblava que s'haguessin «congelat» en la seva expressió de fa set mesos, mentre que els que s'havien quedat al celler havien anat creixent —vull dir «criant»— de la manera habitual.

Il·lustraré el que dic amb dos exemples:

• Un vi blanc delicat. Jo l'havia tastat fa poc menys d'un any i l'havia tornat a tastar un parell o tres més de vegades, la darrera ara deu fer un mes (és un vi que m'agrada molt). En aquest segon cas, recordo que vaig apuntar al meu quadern que em semblava que el vi havia seguit una evolució que li havia fet perdre la seva puresa inicial. En el tast de Tremp, el vi que havia estat al llac concordava perfectament amb el meu record del vi d'ara fa poc menys d'un any, mentre que el vi del celler concordava —això no és cap sorpresa— amb el vi que jo havia begut fa unes setmanes. Conclusió: per al meu gust personal, hauria estat millor que aquest vi s'hagués embotellat amb un tap hermètic.
• Un vi negre de guarda (que també sempre m'ha agradat molt). Aquí la situació era exactament oposada a l'anterior. El vi del llac estava encara massa tancat  —allò que en diem «tancat»— mentre que el vi del celler era, per al meu gust, més arrodonit, més complex, més expressiu. Conclusió: en aquest cas, la criança tradicional en ampolla tapada amb tap de suro està perfectament justificada. Cap sorpresa!

No vull repassar cadascun dels vins individuals —no és el moment— però no puc deixar de fer esment de la meravellosa qualitat de l'ancestral de sauvignon blanc que es diu Taïka 2012, ni de la saborosa calidesa i les aromes impecables del sirà que es diu Muriac 2011. Ni tampoc no puc deixar d'anotar, és clar, el meu agraïment als amics dels cellers dels Pallars per haver dut a terme aquesta «performance».

Moscatell de la vall de Barcedana

Procuro estar amatent a les novetats que es produeixin a la Conca de Tremp, com aquell macabeu que fan a Figuerola d'Orcau, del que vaig parlar no fa gaire —vegeu Macabeu de la Conca Dellà—, i ara n'he conegut una altra que mereix un apunt en aquest bloc.

Aviat farà tres anys que vaig publicar l'article Vinyes de la Vall de Barcedana en el qual parlava d'un celler modest i poc conegut que dirigeix en Miquel Roca a Sant Cristòfol de la Vall —un petit nucli de població a la vall de Barcedana, que és la vall que trobem a la banda de llevant, just a la part més meridional de la conca de Tremp. En aquell article em mostrava sorprès pel potencial que jo intuïa en els vins d'aquest petit celler, però també deia que hi veia coses a millorar.

M'han dit que ara la filla d'en Miquel Roca —que ha estudiat enologia— comença a intervenir en els vins del celler i, de moment, el resultat fefaent que tenim és el brocat muscat 2014 —una grata sorpresa. N'he destapat una ampolla per sopar —o, més exactament, per abans de sopar(*)— i l'he trobat encertadíssim. És inequívocament moscatell, amb tota la força i també tota la delicadesa, amb fermesa i equilibri. M'ha semblat «molt autèntic» i amb això vull dir que hi ha una interpretació estricta del moscatell, sense amaneraments, amb l'acidesa justa, amb puresa: un moscatell que proclama les seves virtuts amb orgull de ser-ne. L'aroma —melosa, de bon raïm— i el glop —ampli, saborós— es complementen bé i la persistència del sabor —sense que es degradi—és considerable.

Així que pugui pujar a Sant Cristòfol, miraré d'esbrinar tot l'entrellat d'aquest vi i d'altres novetats que hi pugui haver al celler, i en parlaré en aquests Apunts d'enografia de Catalunya.

Plou i fa sol a la conca de Tremp. Visions des de la vall de Barcedana

(*) El vi del sopar també va ser un blanc de la conca de Tremp.... En parlaré properament.

Vinyes de la Vall de Barcedana

Se'ns va fer de nit pels volts de l'Hostal Roig. Havíem confiat en poder arribar fins unes cases que el mapa anomenava de Matasolana, on pensàvem que trobaríem alguna masia que ens permetés passar la nit a la pallissa. Però era negra nit i no vèiem res. Vàrem retrocedir pel mateix lloc on havíem vingut, cercant aixopluc al que encara quedava dempeus del que fou l'Hostal Roig.

Era el mes de febrer de l'any 1972. Volíem pujar al Montsec —una petita expedició, en aquella època— i vàrem haver de passar la nit a una cort a les runes de l'Hostal Roig. L'endemà, tot era blanc de neu i prou feina vàrem tenir per trobar una  manera de seguir la Vall de Barcedana fins poder arribar —molls i enfangats— a l'estació de Cellers. Ara, hi ha una carretera asfaltada, residències de turisme rural escampades per la vall, panells indicadors i camins senyalitzats. Però el record d'aquella primera visita de fa quaranta anys —mancats d'informació, d'experiència, d'equipament i de diners, però amb un esperit excursionista ben viu— no se m'ha esborrat i em retorna amb força sempre que visito aquesta vall.

A la Vall de Barcedana hi ha unes vinyes d'una varietat que en diuen brocada. I a Sant Cristòfol de la Vall hi ha un viticultor —en Miquel Roca— que conrea aquestes vinyes i, juntament amb unes altres vinyes d'ull de llebre, monastrell, cabernet, garnatxa i merlot, elabora vi de pagès i un parell de productes embotellats, el més interessant dels quals és el que du el nom de Brocat, en referència a aquesta varietat "estranya".

No havia sentit a parlar mai de la brocada fins que no la vaig trobar a la contraetiqueta d'una ampolla de Brocat que vaig comprar en una botiga de Tremp. Tampoc no n'he trobat informació enlloc i penso que potser és un sinònim local d'alguna altra varietat. N'he parlat amb en Gerard Batalla, de Vinyes Trobades i ell m'ha dit que creu que es tracta de la trepat, però no en té una evidència científica.

He tastat el Brocat d'en Miquel Roca en diverses ocasions, a casa meva i al propi celler. A la contraetiqueta de l'ampolla hi diu que està fet amb un 65% de merlot, un 20% de brocada i un 15% de monastrell, però a l'ampolla no hi figura la collita i penso que el cupatge deu anar variant segons els anys. De fet, he trobat variacions molt grans entre els diversos tastos que he fet: el vi m'ha semblat força interessant en un parell d'ocasions però també he obert ampolles que presentaven oxidacions descarades. En la seva millor versió —quedem-nos amb aquesta millor versió que, com a mínim, ens mostra fin on podria arribar aquest celler— el vi era fresc, amb sensacions de gerds i d'herba, de prat. A la boca, fugia del paradigma de la sobreconcentració i tenia un pas de boca força net i una acidesa fresca i saborosa, peculiar, que potser sí que feia pensar en la varietat trepat.