Xalar amb trepat

Si hi ha un nom a la Conca de Barberà que jo respecto profundament —des de fa anys— és Josep Foraster, el celler de Montblanc que porta vint anys fent uns vins magnífics que han sigut per a mi un referent d'autenticitat i senzillesa. I vull recalcar la paraula «senzillesa» que trobo que escau a aquests vins quan el Diccionari la defineix així: «que és tal cosa i res més», o així: «que es capté amb naturalitat, sense artificis, sense ostentació». Aquest celler, que tan bones ampolles m'ha donat, em sembla que cada vegada fa uns vins més estilitzats, més exactes, més elegants.

Avui toca parlar de trepats. És el que estic bevent aquests dies. També bec, és clar, altres coses: pinot noir, un albarinyo 2013 atípic d'Encús, o un insòlit xarel·lo del 2002 (una de les ampolles més singulars que he begut, un «Urgeist», que no sé si apareixerà en aquests apunts, perquè no acabo de trobar les paraules que li escaiguin). Principalment, però, estic bevent trepat. Com aquest: Josep Foraster Trepat 2014.

Neix a les vinyes del Mas de la Sabatera, camí de Prenafeta, d'un raïm ben madur conreat ecològicament, i es cria uns sis mesos en bótes de dos vins de roure francès. És d'un vermell clar i lluent i és delicadament aromàtic: una delícia al nas. Net, lleuger i ple de fruita, amb unes lleus reminiscències de bosc i herbes d'olor, proclama sense timidesa el seu origen: una varietat que fou menystinguda i s'anomena trepat. Acidesa fresca i fluïda, saborosa i plena, que s'allarga en l'expressió del sabor. Delicat, i amb tremp, elegant i lleuger. Fàcil de beure i fàcil d'estimar.

*****

El Gatzara Trepat 2013 de l'Anton Castellà (i els seus dos socis) és un vi del Viver de Celleristes de Barberà, un vi que sempre que l'he tastat m'ha encantat. També neix cap a la banda de Prenafeta, sota el Tossal Gros, cap a Santa Anna de Montornès. Llegeixo a la fitxa que és una vinya en vas, de quaranta anys i que el vi no ha passat per fusta, cosa que em sorprèn perquè jo el trobo immensament afinat.

Les aromes m'agraden molt. Hi noto cireres i fruitetes silvestres, però també tot un altre ventall d'aromes «de pineda» que inclouen la resina, les herbes més mediterrànies, el sotabosc i la pinassa. A la boca és lleuger, saborós i persistent. Em ve al cap la paraula «llaminer», i trobo que aquest vi ho és molt i molt, però és una paraula perillosa, perquè també té, per a mi, connotacions molt negatives, i no és aquest el cas. Hi ha prou estructura i una immensa càrrega de sabor sense pesantor.

*****

Ahir al vespre, després d'un dia molt feixuc —que no cal explicar— vam destapar un Atrepat 2015 de Molí dels Capellans i realment va ser com un bàlsam per a les nostres cabòries. Jo no tenia el cap per a grans anàlisis, i la nota sobre aquest vi serà breu. Però sí que vull fer esment que vaig trobar en aquesta ampolla una inusual conjunció: la força dels vins que esclaten de fruita amb la suau blanor setinada dels vins més elegants. Fluïdesa que el fa bevible i delectable, i sabor potent que ens sadolla. Una magistral exploració de les capacitats del trepat.

Apoteosi del trepat

Si repasso el que he begut en el que portem d'aquest any 2017, arribo a la conclusió que el trepat Molí dels Capellans 2015 ha estat una de les grans ampolles. A més, es dóna la circumstància que es tracta d'un vi que no havia tastat mai i aquest fet sempre afegeix al plaer d'una bona ampolla el plaer de la «descoberta» personal.

Ben mirat, la qualitat extraordinària d'aquest vi no hauria d'haver representat cap sorpresa. D'una banda, és un vi d'en Jordi Masdéu, el mateix que fa, a Poboleda, el delectable Mas la Mola que conec i admiro. D'una altra, la Guia de Vins de Catalunya 2016 ja havia singularitzat aquest vi amb una puntuació elevadíssima i l'edició 2017 encara l'ha col·locat més amunt. No entenc que jo hagi trigat tant a destapar-ne una ampolla. Cal dir que imagino que no és un vi de gran producció i les poques ampolles que hi ha deuen anar, diria, ben enllà de les nostres fronteres. 

He parlat d'en Jordi Masdéu, però aquest projecte és compartit entre en Jordi i en Sergi Montalà i s'allotja a l'encomiable Viver de Celleristes, una institució increïble —en el sentit d'insòlita, atípica i ideal— associada a noms com Gatzara, Succés, Vidbertus, Carlània...

Quin vespre de plaer ens va donar l'ampolla de Molí dels Capellans 2015! Com l'explicaria? És d'un granat fosc i les aromes són subtils. Inclouen algunes espècies, el llapis, el bosc, i alguna cosa mineral que jo, a cegues, hauria relacionat —mireu quin desvari!—amb una carinyena de llicorella. M'agradaria conèixer a quines vinyes, a quin terrer, neix la fruita que s'acaba convertint en aquest líquid fres, fluid i saborós!

Lleuger i, al mateix temps, complex i autèntic. Llaminer, ple i elegant, amb un equilibri i uns tanins delicadíssims que prolonguen extraordinàriament les sensacions plaents a la boca. Cada vegada em deleixo més per vins com aquest, que tenen un recorregut ple de subtileses i sedositats, que són poc gràvids, gens agressius i, malgrat tot, tenen una presència sòlida plena de caràcter. Seguia a la meva consciència una bona estona després d'haver-lo engolit. M'ha fet pensar en els vins d'en Joan Ignasi Domènech, d'en Jean Gardiès, d'en Ricardo Pérez... però això són garnatxes, carinyenes, mencías... i ara parlem de trepat! De trepat!?

Si d'uns ceps de trepat és possible treure'n una joia com aquesta, amb quina insolència podem seguir considerant el trepat com una varietat menor?

Remeis per a assedegats de trepat

A la Conca de Barberà hi ha (com a mínim) dues adreces fonamentals: la botiga de la l'Agrícola de Barberà i la botiga Vinum Conca a Poblet. Si us ve un delit de trepat —o d'altres delícies vinícoles que fan a la Conca— amb aquestes dues adreces podeu tenir una certa seguretat que la vostra dèria trobarà el remei que li escau. Tampoc no ho tenen absolutament tot —per exemple, no hi vaig trobar el pinot noir de Vega Aixalà—, però gairebé.

Fa uns dies, vaig sentir set de trepat i vaig fer una escapada ràpida fins aquests dos llocs. Vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles —la majoria de trepat, amb alguna altra curiositat que ja comentaré—, ampolles de tota mena que, sense exhaurir tot el ventall de vins de trepat que tenim al nostre abast, representen un espectre amplíssim on hi podem trobar vinificacions de tota mena. Amb aquestes ampolles a casa, ja no em fa por tenir set de trepat i no poder-la sadollar!

Aquí en teniu algunes:

A l'esquerra de tot, un curiós trepat que els amics de Gatzara han vinificat en blanc. En les pròpies paraules de l'Anton Castellà: «s'ha fet amb la voluntat de mostrar la gran versatilitat que pensem que té el trepat». A mi m'ha encantat. Melós i consistent, amb textures que em recorden alguna vinificació en àmfora.

Del celler Succés —també, com el Gatzara, un celler del «Viver»—, hi ha La Cuca de Llum i El Mentider, que són dos vins imprescindibles per als devots del trepat. El primer no l'havia tastat mai l'he trobat fresc, fruitat i força característic, amb unes suggerents aromes de bosc i de resines.

Si seguim d'esquerra a dreta a la fotografia, ens trobem amb l'ampolla de Atrepat, que és el trepat jove de Molí dels Capellans. Encara no l'he tastat, i tinc ganes de fer-ho, perquè tot el que surt de les mans d'en Jordi Masdéu —Mas la Mola, per exemple— és magnífic.

L'ampolla més alta és el gran trepat de Gatzara, un vi que vaig descobrir fa anys a la Festa del Trepat de Barberà i que sempre més m'ha servit de referència. Encara no he destapat aquesta collita 2015 i, quan ho faci, segur que alguna cosa traspuarà en aquests apunts.

A continuació hi ha una ampolla del Trepat del Jordiet, que és un trepat criat en àmfora del celler Rendé Masdéu. Tinc molt bons records d'alguna altra collita anterior i crec que vaig fer-ne un apunt en aquest blog. Era un article titulat «Taní i no taní» (un petit joc d'homofonia amb la clàssica novel·la de Hemingway) en el qual parlava de vins de tanins relaxats i gràcils.

L'ampolla que clou la sèrie, a la dreta de tot, és l'imprescindible trepat de Carles Andreu, l'autèntic «degà» del trepat i una icona de la Conca.

Podeu veure que la gamma va del «blanc de noir» al vi de criança, passant per vins joves, vins amb una mínima criança en bóta i vins que s'han criat en àmfora. Tot un univers sensorial al nostre abast —autòcton i proper, singular i tradicional, acuradament elaborat, immensament assequible— esperant que el nostre esperit estigui prou amatent per saber-ne gaudir.

[Sí, a la fotografia encara hi ha una altra ampolla, la segona per la dreta, de la que no he dit res. En parlaré al proper article. Només avanço que, en la meva opinió, és un vi extraordinari.]

Dos de Poboleda

En Manolo Hidalgo i la Josefina Albert tenen vinyes a tres punts cardinals de Poboleda. Al Nord, al Barranc de Collbeix, que és el que baixa de la Morera cap el Maset del Rufino. Al Sud, al Barranc de la Comadecases, més enllà de Mas Sinén. A l'Oest, al Barranc de les Salanques, a sota del Tossal d'en Matabous, en unes terrasses on hi ha el celler.

He tastat els seus vins —que tenen un nom una mica atípic, com 1270 A Vuit— any rere any i n'he fet alguna menció escadussera en aquests apunts. Sempre hi he trobat glops de plaer, coses endreçades, qualitat. Ara que he destapat, al vespre a casa, escoltant el «Book of Ways» de Keith Jarrett —el mateix dia que ell feia setanta anys— un 1270 A Vuit del 2008, voldria fer-ne un apunt més complet.

La base d'aquest vi és la garnatxa (prop de la meitat) i la resta és cabernet, sirà, merlot i carinyena. Quan el decanto ja començo a gaudir-ne, perquè tota la sala s'omple d'aromes confitades que inciten a omplir la copa —però me n'estic, perquè sé que paga la pena esperar una mica. Fruita amb vi, romaní, una mica de compota, algun suau torrat. Un fons com de cireres —tot molt madur. A la boca, com s'intuïa, textures plenes de sabor, dolçor equilibrada per l'acidesa, potència que sadolla. També, potser, una certa indefinició varietal —un cert eclecticisme. Una ampolla que acoloreix aquest vespre d'homenatge a Jarrett.

* * * * *

I com que una cosa porta l'altra... ara que han passat uns dies he tornat a destapar una ampolla que va néixer a Poboleda, aquest cop al celler d'en Jordi Masdéu i l'Alessandro Marchesan: Mas la Mola. Aquests vins també els he pogut anar tastant i sempre els he trobat del bo i millor de Poboleda. En Jordi també és l'autor dels vins de Molí dels Capellans —el seu trepat sempre m'ha semblat excel·lent!— a Barberà de la Conca.

El Mas la Mola 2009 d'avui m'ha encantat i ha tensat alguns ressorts que creia tenir mig endormiscats. Potser tres setmanes sense cap ampolla de Priorat és una quaresma massa llarga!

Quin vi més ben endreçat i més plaent! Aromes amorosides, confitades, denses, complexes, nets, prioratines. Un conjunt ben integrat amb indicis —lleus, elegants— de regalèssia, de bosc, de cuirs, de torrats. Plenitud que es va desenvolupant a la copa, a pleret.

No m'ha sorprès, perquè ja m'ho esperava i m'hi delia. És ben bonic veure com el glop dóna una certa fluïdesa, una certa lleugeresa aparent, que es va expandint, llaminera i melosa. El pes que marca és equilibrat. El sabor és ben gran i es manté sense perdre les virtuts, sense decandir-se. És deliciosament arrodonit però té caràcter o, com en diuen els que escriuen en anglès, «grip». Un vi molt bo que simula levitats i ofereix profunditats.

* * * * *

Dos vins exquisits de Poboleda. Em fa recança pensar que la majoria d'aquestes ampolles es destapen lluny del nostre país.

Forever Young

Són uns elixirs que no us garantiran l'eterna joventut... però us poden donar uns bons instants d'exultació que poden assemblar-se a la sensació de ser jove. Són dos vins joves que he begut darrerament i que m'han semblat especialment notables.

El primer d'aquests dos vins neix a la vall del Riu Corb, en uns indrets que a mi sembre m'han semblat bellíssims. Els he recorregut sovint, amb cotxe, però encara més i millor amb bicicleta. Quan arriba el bon temps, agafo la bicicleta de carretera i, per exemple, pujo de l'Espluga de Francolí al coll de Senan; baixo a Sant Martí de Riucorb i aleshores segueixo cap a Guimerà, Vallfogona i Llorac. Després, m'enfilo a Savallà del Comtat i retorno per Conesa, Rocafort, Solivella... La vinya m'acompanya gairebé tota l'estona.

Parlo del vi que es diu Naltres 2013, un vi de la Cooperativa L'Olivera, jove, viu, net i fresc, immensament agradable. A l'etiqueta, hi ha els seus noms, els de les persones que el fan, els «nosaltres» de L'Olivera. He anat bevent aquest vi des de la primera collita i aquesta del 2013 m'ha semblat la millor de totes. Conté cabernet, garnatxa i trepat i —sorpresa!— també té una part de touriga nacional. Només la garnatxa ha passat una mica per bóta. El resultat és magnífic perquè combina les sensacions joves, fresques, potents i saboroses, amb una estranya «maduresa» —en els dos sentits de la paraula. Vi directe i, al mateix temps, polit, sense arestes ni astringències. Hi ha una «puresa» difícil de trobar en molts altres vins. Es beu amb delit. Força, aroma, sabor, territori...

El segon d'aquests vins joves d'avui és un vi que fan en Jordi Masdeu i l'Alessandro Marchesan —els mateixos del celler Molí dels Capellans, a la Conca— al celler Mas la Mola, de Poboleda. El vi es diu L'Expressió del Priorat 2013 i crec que és majoritàriament garnatxa, una part de la qual ha tingut una mica de bóta. És un vi que m'ha encantat! Negre i opac, d'aroma potent i expressiva de fruita i, també, un cert indici mineral —inequívocament Priorat— i una mica de perfum d'herbes i flors. A la boca és tot ell fruita densa, fresca i saborosa, dolçors meloses i, com el Naltres —però en un altre registre—, també ens ofereix una mica el millor dels dos mons: jovenesa i maduresa.

Begueu aquests dos vins amb bona companyia. Destapeu-ne ampolles: que n'hi hagi a dojo per a tothom. Exulteu sense recança! Escolteu les sàvies paraules del mestre Dylan:

May you grow up to be true
Stand upright and be strong
May your heart always be joyful
May you stay forever young

Apunts d'excel·lència

Hi havia el bo i millor del país —o, mes exactament, una part del bo i millor. Era la Festa de la Guia de Vins de Catalunya i s'hi podien tastar els vins més ben puntuats en la darrera edició de la Guia, que acaba d'aparèixer. Hi havia coses molt bones, vells coneguts, algunes novetats que jo no sabia que existien, vins diversos i, més enllà de preferències individuals, vins francament bons. Tots hi hauríem afegit algun celler, i també tots n'hauríem deixat fora algun altre —és natural i ho hem d'assumir així— però jo vaig acudir a la Festa sense parar esment en les puntuacions de la Guia ni tampoc amb cap ànim de controvèrsia.

L'espai —la Sala Roma del Camp Nou— era ben adient i tot convidava al coneixement i al gaudi. Vaig poder-hi passar una estona —força més curta de la que hauria desitjat i m'hauria calgut— i ara us puc presentar alguns apunts personals, subjectius i incomplets.

Vull destacar el macabeu de vinyes velles que du el nom Vinya del Tiet Pere 2010, un vi de l'Oriol Pérez de Tudela (el vi a punt) fet a Vilabella —potser el municipi de l'Alt Camp amb més proporció d'Aguadé's del país. Aquest vi —que no té criança en fusta— és interessantíssim, original, perfumat i complex al nas. Fresc, persistent i agradable, elegant i molt fi, de riquesa sorprenent. Ha estat una bona troballa.

L'altre vi blanc que va cridar la meva atenció va ser el Tros blanc 2009 de Portal del Priorat (un vi que, en l'article anterior, lamentava de no haver tastat). Es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca amb criança en bóta que, sense deixar de ser fresc, genera un grandíssim volum a la boca, i expressa amb contundència tota la força embolcallant d'aquesta varietat. Tastar-lo, paladejar-lo, assaborir-lo i sentir el seu pes a la llengua és un plaer. Ara bé, l'aroma em va generar alguns dubtes, perquè em va semblar que la criança es feia massa evident i em costa d'entendre si aquests petits matisos licorosos que hi vaig percebre podrien presagiar una vida més curta del que voldríem, una certa inclinació oxidativa.

Quin nivell d'excel·lència i de plaer que conté Els Escurçons 2008! Quin ventall d'aromes! Quina riquesa! Si el comparo mentalment amb la collita 2006, en aquest vi del 2008 hi trobo moltes més coses delitoses. Fresc, immens, llarguíssim, complex... Genera addicció. De fet, però, sembla que encara tingui molt i molt de camí per recórrer: una vida per davant que el farà, possiblement, encara més gran, més elegant, més arrodonit.

També vull parlar del Teixar 2009, el gran vi de Vinyes Domènech, que encara no ha sortit al mercat, però que ja vàrem poder conèixer en aquest tast. Em va impressionar la seva força i la profunditat de matèria que es nota que conté. No s'ha pas de beure ara —això és el que jo vaig pensar— sinó que se l'ha de deixar que es vagi fent, durant un temps que podria ser força llarg. Vi de guarda, indòmit, amb un pes de fruita impressionant que satura fàcilment els sentits. Amaguem-ne una ampolla al celler i l'obrirem d'aquí a deu anys...

I acabaré amb un negre que no em va generar admiració —com els dos anteriors— però sí que em va generar el que en podríem dir empatia. Un vi atractiu, saborós, elegant, un vi que no sembla un vi de país càlid sinó que té una certa delicadesa prima, una linealitat, una certa perfecció. També un punt d'aparent simplicitat. Parlo del vi de trepat que es diu Molí dels Capellans 2009, d'un celler de Barberà de la Conca que no conec, però que hauré de tenir en compte.

Vaig tastar altres coses, interessants i menys interessants, fins vaig tastar-ne algunes que jo mai hauria inclòs en aquesta mostra d'excel·lència. I també he de dir que vaig tastar algun vi que no sabria valorar... perquè hi havia un parell de cellers tan gasius que ben just em vaig poder mullar els llavis amb el seu vi...