Gaintus, plural

En Josep Queralt no ho sap, però jo passo sovint per davant de les seves vinyes i del seu celler. Bé... dir «sovint» és una exageració, però sí que és cert que, com a ciclista, tinc una certa predilecció per una ruta que comença a Sant Pere de Riudebitlles, circula entre vinyes precioses cap al Pla del Penedès i Sabanell, passa per l'Abella, s'endinsa a les gorges del Foix i retorna pel collet de la Serra i La Llacuna. És un bon itinerari per als qui ens agraden les carreteres boniques i encara ho és més per als qui coneixem i estimem els vins que es fan al llarg d'aquest circuit.  

En Josep té el mèrit d'haver creat el primer vi contemporani de sumoll: Gaintus, un punt de referència en la nostra història, un punt d'inflexió. La primera collita em sembla que va ser la del 2001 —no fa pas tant— i podem dir que amb ella va començar una història que encara ho ha arribat al seu clímax desitjable.

Ara, el nom Gaintus fa referència a una família de vins de sumoll que inclou, a més del Gaintus que tots coneixem —tots?— i que ha passat a dir-se Gaintus Vertical, tres vins més: un Gaintus rosat —que du el curiós subtítol «one night's rosé»—, un vi de panses, dolç natural, i encara un Gaintus anomenat «Radical» que té sis mesos de criança en bóta de 300 litres. Aquest últim ja l'havia tastat en alguna ocasió i, per mirar d'acabar d'entendre aquest vi de personalitat tan forta, ahir al vespre a casa en vam destapar una ampolla.

El color d'aquest Gaintus Radical 2014, posat en una copa de cul ample —de les que en diuen «Borgonya»— era un roig lluent molt bonic. Molt bonic! Vaig estar pensant que el valor que donem al color del vi és molt difícil de justificar. Vull dir que diem que el color és encertat quan s'adiu amb les característiques del vi. No és, doncs, un tema d'estètica. Però en aquest cas concret, el color d'aquest sumoll, a més de bellament concordant amb la varietat, té una qualitat plàstica que ens va cridar l'atenció.

Les aromes proclamaven «sumoll» de manera inequívoca. Una certa mena de fruita i aquelles característiques herbàcies que tan poden sorprendre qui no conegui el sumoll. Ja no hi ha dubte que l'adjectiu «radical» li escau perquè és un vi que no amaga el seu ADN, sinó que l'exhibeix des del primer moment. A la boca, la força, la gran acidesa, el sabor incisiu i, al mateix temps, perllongat, li donen caràcter i... «radicalitat». Personalitat. La sensació fresca, una certa ingravidesa, la fluïdesa, no li lleven complexitat. Una complexitat, uns matisos, que es fan més presents quan la copa fa perdre la fredor al vi.

Com que tinc uns amics que els agrada el sumoll, em sembla que un dia els convidaré a un sopar de Gaintus: el rosat, el radical, el vertical i, finalment, el sobremadurat. A veure quines sensacions ens genera aquesta trilogia.

Brotada al país del Gaintus

M'agradaria fer un repàs —en articles successius— als vins de sumoll que més m'agraden, i penso que és escaient que comenci pel que crec que va ser el primer de tots: Gaintus.

M'agrada molt recórrer amb bicicleta el país on neix aquest vi. L'Avella, Font-rubí, la vall del Foix, la Llacuna... Un tomb excel·lent que he fet força vegades és el següent: Surto de Sant Pere de Riudebitlles, faig els dos quilòmetres (desagradosos) fins el trencall del Cerdà de Palou, passo pel Pla del Penedès fins a Sabanell i segueixo fins Guardiola. Aleshores, m'enfilo amunt —és una pujada agradable— fins el bonic altiplà on hi ha l'Avella i Font-rubí, i també vinyes del celler Mont-rubí. A partir d'aquí, generalment segueixo pujant el collet de la Serra, baixo a la Llacuna i torno ràpidament al punt d'origen per Rofes, Sant Joan i Sant Quintí de Mediona. El paisatge és magnífic i les vinyes encara hi afegeixen un al·licient suplementari.

L'altre dia, en acabat d'un tast memorable, vaig voler resseguir aquesta mateixa comarca, aquest cop amb cotxe. Era molt bonic anar observant els diversos estats de la brotada dels ceps en funció de l'alçada, el terreny, l'exposició... A la partida que en diuen de les Dorones, vaig aturar-me a fer alguna fotografia. Aquí, la brotada era incipient, molt tendra. Ni conec la propietat d'aquests ceps, ni la seva raça, però els seus braços que es recargolen cap el cel, i la bonica llum que els il·lumina, me'ls fa atractius.

També vaig aturar-me un moment al celler d'en Josep Queralt i vaig comprar un Gaintus 2009, perquè ara feia temps que no en destapava cap ampolla i perquè en Josep es mereix que li reconeguem la prioritat en la recuperació del sumoll. I també perquè, d'alguna manera que no cal justificar, fa dies que em deleixo per retrobar-me amb els millors vins de sumoll.

Sumoll! Que desconegut que és, encara! Fou una de les varietats més importants del país, com ja consta a una memòria presentada el 1787 a l'Acadèmia de Ciències de Barcelona. Però, a partir dels anys 70 del segle passat, el sumoll s'arrenca massivament. Ara mateix, a les estadístiques de la  DO Penedès hi consten unes 26 ha de sumoll —tantes com de chenin blanc i per sota de les de riesling— que hem de comparar, per exemple, amb les més de mil cinc-centes de merlot. Recordem les paraules d'un llibre clàssic del 1979 que diu «...sumoll, una varietat no massa recomanable, perquè a part de no envellir massa bé és excessivament fustosa al paladar...». Encara avui, de vins de sumoll n'hi ha pocs i allò que en diuen «el gran públic» els desconeix absolutament. Són «rareses» de les que en gaudim un petit grup d'adeptes.

El Gaintus 2009 és un gran vi. Procedeix d'una vinya d'una ha que es va plantar fa uns seixanta anys. Se n'han fet 2.099 ampolles i una d'aquestes és la que vaig destapar jo l'altre dia. En Josep m'ha explicat com va ser la vinificació d'aquest Gaintus: verema manual en caixes de vint kg, transport al celler en camió frigorífic, maceració pel·licular en fred, fermentació amb llevat autòcton en dipòsits de fusta oberts de 1.500 l, criança de catorze mesos en cinc bótes de roure francès de 300 l, dues de les quals noves.

A l'hora de triar la copa per beure aquest vi, he dubtat. Un dels efectes de tenir una cultura del vi a Catalunya tan precària, tan primparada, és que no hi hagi «cànons d'ús» i sovint haguem de «descobrir» les coses per nosaltres mateixos —efecte que no és del tot negatiu. El cas és que jo m'he decidit per una copa tipus Borgonya, d'aquelles de panxa ampla i vora relativament petita —una Riedel Vinum que, de fet, no m'acaba d'agradar del tot.

No he decantat el vi. El color és molt fosc —no deien que el sumoll és esblaimat?— Les aromes són de bosc, d'herbes molles, de llimona, de romaní, de gerds... amb alguna lleu nota torrada. El tast és fresc i àcid, allunyat dels paradigmes càlids i compotats més usuals. Els sabors són complexos, refrescants, fluids, lineals —elegants. L'acidesa és notable i les diverses tonalitats de l'espectre dels sabors àcids —no pas agrassencs— formen part de l'encant d'aquest vi. Els tanins són fins i agradables.

Sembla com si fos un vi de llarg recorregut en el temps. Tinc molt poca experiència en vins de sumoll «vells» (ben poca gent la deu tenir, aquesta experiència), però puc contradir aquella referència que he fet abans sobre que el sumoll «no envelleix massa bé»: Vaig tastar fa poc un extraordinari sumoll 2001 i penso que aquest Gaintus 2009 potser també amaga unes delicadeses que floriran d'aquí uns anys...

És fantàstic que tinguem gent arrauxada que maldi obstinadament per fer vins com aquest. Ens està costant molt que els catalans ens adonem de les virtuts del sumoll, però hi arribarem, segur que sí.

El manifest de Rodonyà

El sumoll és una varietat autòctona catalana que havia estat majoritària el segle XIX i de la qual ara només en resten poc més de quaranta hectàrees a tot el país. Als anys setanta del segle passat encara n'hi havia més de cinc mil ha, però a partir d'aquell moment el sumoll s'arrenca massivament, principalment per plantar les varietats del cava.

El dia 5 de maig, més d'un centenar d'especialistes decidits a fer que el sumoll recuperi la credibilitat perduda —i, fins i tot, pugui fer de pal de paller d'una certa identitat vitivinícola que ens fa falta com l'aire que respirem— es van trobar a Rodonyà per proclamar que el sumoll és viu i és vàlid, i per demostrar amb fets que el sumoll pot ser l'eina per fer vins intrínsecament catalans, inequívocament ancestrals i, al mateix temps, actuals, innovadors, diferents i molt bons.


No es va arribar al punt de proclamar un manifest —el meu títol, doncs, fa referència més a un estat d'opinió que no pas a cap document concret— però, més enllà dels dubtes legítims que cadascú pugui tenir, tots vam poder entendre que el sumoll "és i serà", per poc que les sinergies que circulaven per la sala cooperativa de Rodonyà no es malmetin.

Hi havia científics, viticultors, elaboradors, enòlegs, distribuïdors, sommeliers, botiguers, restauradors... moltes persones significatives en l'ecosistema vinícola —fins i tot jo, amb els meus coneixements insignificants, vaig tenir la sort de ser-hi present. Es va parlar de la recuperació arqueològica del sumoll, de la seva història, de la seva ampelografia i de la seva caracterització. Es va debatre sobre les seves possibilitats i els camins que es poden seguir, sobre la viabilitat d'aquesta mena de nebbiolo català, sobre la manera que el públic pugui acceptar i apreciar vins amb un espectre organolèptic diferent del que ara mateix domina el mercat.

També vam tastar fins a una dotzena de vins monovarietals de sumoll, possiblement la totalitat dels que, ara mateix, s'estan fent. En alguns casos, es tractava d'experiments que no haurien sortit del celler: una o dues bótes on els elaboradors hi havien dipositat tota la seva dedicació i tota la seva creativitat. En tots els casos, em considero afortunat d'haver pogut conèixer aquestes petites vinificacions —els uns en dirien joies, els altres en dirien rareses.

Cada vi estava presentat —amb vehemència i afecció, com s'escau a una cosa que has fet i en la que hi creus profundament— pel seu autor. El tast estava dirigit per dues persones d'una autoritat descomunal: en Josep Roca i en Cèsar Cànoves. Escoltar-los mentre anava tastant cadascun dels vins va ser per a mi una lliçó magistral que no té preu.

Els vins van ser aquests:

• Sumoi blanc 2009 de 10sentits. Només 468 ampolles de mig litre d'un vi atípic veremat a Salomó i criat sobre les mares durant tres mesos. Acidesa cítrica potent i notes amargoses. Molt peculiar. [El sumoll blanc —també conegut com escanyavelles— no té relació genètica amb el sumoll negre]
• Lentiscus Brut Nature Blanc de Noirs 2007 dels Viticultors del Montgròs. Una vinya plantada el trenta-nou en terreny sorrenc ha donat, després d'un lleuger pas per bóta, tres mil ampolles d'aquest escumós sense sucre afegit. És força interessant a la boca, amb pes de vi i una textura lleugerament greixosa. Al nas, alguna nota de mel, atractiva.
• Sumoll rosat 2009 de Pardas. Cinc mil i escaig ampolles de dues vinyes, una d'uns quaranta anys en vas sobre terreny calcari i l'altra més jove, de ceps emparrats sobre terreny d'argiles. Fresc, però molt estricte, sense notes fades ni apegaloses. Un puntet de magrana molt bonic.
• Iomus Cryo 2009 de la Cooperativa de Rodonyà. Només s'han fet 754 ampolles d'aquest vi escumós llaminer i fàcil de beure, de bombolla lleu i amb un cos i unes textures ben agradables.
• Sumoll 2010 mostra experimental d'Abadal. És un vi que encara no ha fet la fermentació ML i que va generar força expectació entre els assistents al tast. Vi difícil d'entendre: jo no m'atreviria a classificar-lo. Entre els comentaris que van sentir-se, vaig recollir a la meva llibreta coses com aquestes: "només per a penjats del vi", "vi extrem", "vi que t'explica coses",...
• Sumoll 2009 de Can Ràfols. Ceps de més de cinquanta anys i només 468 ampolles d'un vi criat en castanyer, de virtuts prodigioses. Ventall d'aromes delicioses que et transporten a la Côte de Nuits. A la boca, un meravellós equilibri entre un atac saborós i tendre i una llarga trajectòria plena de tensió i caràcter. Vi per beure i per meditar. Aquesta és l'ampolla que m'hauria agradat pispar, d'amagatotis, quan ningú em veiés...
• Mestre Vilavell 2009 del celler Puiggròs. Un negre més "clàssic", més amable, que té la virtut de demostrar-nos que el sumoll també permet fer vins més mainstream, a base d'aconseguir domar la seva acidesa ferotge. Força bo, però encara no s'ha harmonitzat suficientment. Deixem-li temps.
  
• Sumoll 2009 de Jané Ventura. Només dues bótes de 300 litres d'un vi. M'agrada molt el nas d'aquest vi i el trobo més i més atractiu a mida que va agafant aire. A la boca ja és més auster.
• Gaintus 2005 de Mont Rubí. Terreny de licorella, 45 dies de maceració en bóta de roure i 14 mesos de criança. Un dels punts culminants del tast. Al nas hi ha de tot: cítrics i torrats, balsàmics i herbes d'olor. Sorprenent combinació de cremositat i astringència. Progressió lineal. Deliciós.
• Capvespre 2005 de la Cooperativa de Rodonyà. Al nas, notes de sobremaduració, un xic molestes. Millor a la boca, on és clàssic i saborós.
• Advent 2008, un dolç parcialment amb Botrytis i nou mesos en bótes noves de roure francès de Mont Rubí. Sorprenent i atípic, amb una dolçor "diferent".

El tast es va acabar amb una degustació d'un "vi" australià anomenat Cienna 2010, del celler Brown Brothers, fet amb un híbrid de sumoll i cabernet. 6.5% d'alcohol, 100 g/l de sucres residuals, macerat durant dos o tres dies i embotellat el més aviat possible després de la fermentació, conservant el seu propi carbònic. Diuen que aquest beuratge menyspreable és un dels vins més venuts d'Austràlia, diuen que aquesta gasòfia podria ser un model a seguir per aconseguir atreure més jovent al consum de vi... Francament, si aquest és el camí, potser millor que ens quedem a casa.

En aquest article —massa llarg— m'he limitat a presentar els fets d'aquella jornada memorable. Ara caldria passar a la part més important, la de les conclusions, les valoracions i les perspectives. Haurà de ser en un altre moment.