A banda i banda de l'Albera —a l'Empordà i al Rosselló— hi ha vinyes de carinyena molt velles, centenàries, i s'hi fan vins que, en els seus diversos caràcters, són immensament valuosos.
La carinyena és la varietat negra que més ens defineix i ens representa. Els millors vins de carinyena es fan al nostre país i, alguns d'ells, són monuments enològics que, en valor absolut, són second to none. M'agrada el vi de carinyena: hi ha hagut ampolles de, per exemple, Mas de la Rosa, Planassos, Selecció Andreu o 1902, que m'han exaltat fins a tocar de l'èxtasi. A més, m'agrada un raïm que és «sine nobilitate», un raïm pagès i rústic, sense històries ni d'abats ni de marquesos, un raïm de país pobre com el nostre, que es va plantar, després de la fil·loxera, perquè és molt productiu i té molt de cos i color. Em fot que no tinguem pebrots de dir-ne pel seu nom i m'agradaria que ens en sentíssim més orgullosos.
[Coneixeu el projecte «Vignadores de Carignan», a Chile? Tinc un amic que quan ve a veure'm em porta alguna ampolla de VIGNO, el nom genèric dels vins de carinyena dels socis d'aquest projecte, i gràcies a això he begut alguna carinyena magnífica de l'altra banda de l'oceà. A més, he conegut uns cellers que s'enorgulleixen de treballar aquesta varietat que va plantar-se després del terratrèmol del 1939, amb la intenció no pas de fer uns grans vins sinó de garantir la supervivència dels pagesos d'unes valls devastades.]
Vull parlar ara de dues ampolles de carinyena 100% que he destapat aquests dies.
A la banda nord de l'Albera, a una vinya centenària de Calce que es deu dir «el piló» (és a dir, la fita termenal), neix le Pilou 2014, criat divuit mesos en un tonell i elaborat per Olivier Pithon. És vermell translúcid i al nas —seriós i gens «explosiu»— hi ha espècies, fruita com les cireres, notes vegetals. Com en l'altre vi d'en Pithon que va sortir en un article recent, hi ha una gran lleugeresa, fruitada, elegant i fluida que, sense renegar del caràcter de la carinyena, es manté esmorteïda i fràgil. El glop és molt plaent, d'immaculada suavitat, i omple la boca sense cap aresta i amb un equilibri just d'acidesa i fruita primerenca.
L'ampolla de carinyena de la banda de migdia de l'Albera és Els Plans 2012 que és un «vi de postal» de la cooperativa d'Espolla i neix a una vinya d'en Jaume Brugat plantada fa uns setanta-cinc anys a tocar del camí vell d'Espolla a Rabós, en un terreny de pissarres. És un vi magnífic que he pogut tastar en diverses ocasions. Com els altres vins de postal, és un vi únic —només 940 ampolles— i pertany a una sèrie limitada de vins d'aquesta cooperativa, tots ells força remarcables.
És un vi que m'ha agradat molt i que, per comparació a l'ampolla anterior, s'ajusta més als paràmetres que jo he après a anar estimant al llarg de tots aquests anys. És d'un vermell fosc, apagat, amb força llàgrima. Les aromes suggereixen calidesa i no defugen les senyes d'identitat —rústiques, corretjoses (en el millor sentit d'aquests adjectius)— de la bona carinyena. Hi ha fruita extremadament madura, però no perd la tensió. Observo que el vi millora a mesura que es va airejant i em penedeixo de no haver-lo decantat. Em limito a deixar que es vagi oxigenant a la copa, i el bec sense presses. Herbes, cacau i aquell meravellós caràcter setinat que pot desenvolupar la carinyena. Hi ha volum, però el pes no és excessiu. És equilibrat. És corpulent i, nogensmenys, fresc i deliciós.
Dos vins de carinyena de dues vinyes molt velles, una a cada banda de l'Albera. Dos vins molt diferents. Per què? Els terrers? Més aviat: el crucial factor humà.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Olivier Pithon. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Olivier Pithon. Mostrar tots els missatges
dimecres, 30 d’agost del 2017
divendres, 11 d’agost del 2017
Tramuntanada a Calce
Pujar de la plana rossellonesa al minúscul poblet de Calce representa, malgrat la curta distància del viatge, un canvi important de paisatge, de sòl i d'ambient. Calce sembla viure en un altre món, més rural, més íntim, més ferreny. Faig aquest viatge —per la minsa D18— un matí d'agost que hem vist com passàvem, en poques hores, d'una nit tropical de 28 graus a una fresca —en podríem dir fred perquè el cel està tapat, el termòmetre marca 17 graus i bufa una tramuntana violenta— que tampoc no és habitual. Pujo a Calce perquè he quedat amb l'Anaïs Chantepie, del celler Olivier Pithon.
El dia, ja ho he dit, és inhòspit, i els contorns de les coses tenen aquell to acerat que sovint els confereix la tramuntana. Passo pel costat de la Laïs, la vaca que dóna nom a un parell dels vins que he vingut a tastar. Quan arribo al celler, veig que ja han començat la verema d'algunes parcel·les. A can Gauby —no marxaré de Calce sense visitar aquest celler de referència— em diran que aquest 2017 tan sec i tan càlid han tingut el rècord històric de veremes primerenques.
Al celler —de mida modesta i conreu biodinàmic— hi veig dipòsits de ciment, bótes que no són noves i una filera impressionant de grans tonells ovalats. Olivier Pithon, que procedeix d'una família de viticultors d'Anjou i, passant per Bordeus, arriba a Calce el 2001, forma part d'un grup —Gauby, Lubbe,...— que desenvolupa, en aquest racó del Rosselló, uns conceptes enològics que, simplificant molt, podríem resumir en la paraula «respecte»: per la terra, per les plantes, per l'essència del vi.
L'Anaïs en dóna a tastar cadascun dels vuit vins del celler. Els més interessants són les quatre cuvées de parcel·la. Hi ha un macabeu criat en bóta, pur i mineral; hi ha una carinyena d'una vinya centenària, criada en un d'aquells tonells que he explicat abans; hi ha una garnatxa blanca/grisa que ha passat més d'un any en tonells; finalment, hi ha una garnatxa negra elegant, sofisticada i deliciosa que m'ha seduït especialment.
Marxo del celler amb unes poques ampolles d'aquests vins de parcel·la perquè, ara que finalment la llarga i profunda xafogor d'aquest estiu s'ha estroncat, estic segur que ens vindrà de gust acompanyar alguns bons moments amb aquests vins delicats.
Avui, per exemple, he destapat la garnatxa negra. Fa de mal dir explicar quin nom té. A l'etiqueta hi diu «Colt d'en Olby», que sembla una errada d'impremta. Al tap i a la pàgina web s'hi llegeix «Clot d'en Olby» que, malgrat tot, és més versemblant. L'Anaïs m'explica que el nom del vi és el nom de la vinya. Afortunadament, els topònims —els autèntics!— de Calce estan ben estudiats i els podem trobar a la Vikipèdia. En particular, hi trobem «els Clots de n'Olbi» i aquest hauria de ser —en un món ideal on el «respecte» a la terra i a la vinya es fes també extensiu al llenguatge— el nom d'aquest vi.
Podria parlar massa sobre aquest Clot d'en Olby 2014 i podria avorrir el lector amb les cogitacions que m'ha generat. Intentaré ser breu i concís. Segurament no ho aconseguiré.
El color és vermell, força clar. Les aromes em sorprenen perquè estan ben lluny de la majoria de garnatxes que es crien a Catalunya. Hi ha fruita, però més aviat àcida; hi ha flors, subtils i fresques; hi ha espècies, gens agressives; hi ha, encara, sentors mediterrànies, d'herbes com la farigola o el fonoll. Però tot és pur, esmorteït. A la boca, diries que beus alguna cosa de més nord enllà, alguna cosa d'un país més fred. Elegància, fluïdesa, ingravidesa. És cert que el vi té, en el primer contacte, un puntet llaminer, però més enllà d'això no hi ha cap concessió ni a l'opulència ni a la calidesa. Ja ho veieu: sembla que parli d'un côte de Nuits.... però és una garnatxa, una garnatxa del Rosselló.
Deixem-ho clar: el vi m'encanta, però, inevitablement, em planteja preguntes incòmodes, com aquesta: fer, al Rosselló, una garnatxa com aquesta, no és, en certa manera, trair el terrer?
El dia, ja ho he dit, és inhòspit, i els contorns de les coses tenen aquell to acerat que sovint els confereix la tramuntana. Passo pel costat de la Laïs, la vaca que dóna nom a un parell dels vins que he vingut a tastar. Quan arribo al celler, veig que ja han començat la verema d'algunes parcel·les. A can Gauby —no marxaré de Calce sense visitar aquest celler de referència— em diran que aquest 2017 tan sec i tan càlid han tingut el rècord històric de veremes primerenques.
Al celler —de mida modesta i conreu biodinàmic— hi veig dipòsits de ciment, bótes que no són noves i una filera impressionant de grans tonells ovalats. Olivier Pithon, que procedeix d'una família de viticultors d'Anjou i, passant per Bordeus, arriba a Calce el 2001, forma part d'un grup —Gauby, Lubbe,...— que desenvolupa, en aquest racó del Rosselló, uns conceptes enològics que, simplificant molt, podríem resumir en la paraula «respecte»: per la terra, per les plantes, per l'essència del vi.
L'Anaïs en dóna a tastar cadascun dels vuit vins del celler. Els més interessants són les quatre cuvées de parcel·la. Hi ha un macabeu criat en bóta, pur i mineral; hi ha una carinyena d'una vinya centenària, criada en un d'aquells tonells que he explicat abans; hi ha una garnatxa blanca/grisa que ha passat més d'un any en tonells; finalment, hi ha una garnatxa negra elegant, sofisticada i deliciosa que m'ha seduït especialment.
Marxo del celler amb unes poques ampolles d'aquests vins de parcel·la perquè, ara que finalment la llarga i profunda xafogor d'aquest estiu s'ha estroncat, estic segur que ens vindrà de gust acompanyar alguns bons moments amb aquests vins delicats.
Avui, per exemple, he destapat la garnatxa negra. Fa de mal dir explicar quin nom té. A l'etiqueta hi diu «Colt d'en Olby», que sembla una errada d'impremta. Al tap i a la pàgina web s'hi llegeix «Clot d'en Olby» que, malgrat tot, és més versemblant. L'Anaïs m'explica que el nom del vi és el nom de la vinya. Afortunadament, els topònims —els autèntics!— de Calce estan ben estudiats i els podem trobar a la Vikipèdia. En particular, hi trobem «els Clots de n'Olbi» i aquest hauria de ser —en un món ideal on el «respecte» a la terra i a la vinya es fes també extensiu al llenguatge— el nom d'aquest vi.
Podria parlar massa sobre aquest Clot d'en Olby 2014 i podria avorrir el lector amb les cogitacions que m'ha generat. Intentaré ser breu i concís. Segurament no ho aconseguiré.
El color és vermell, força clar. Les aromes em sorprenen perquè estan ben lluny de la majoria de garnatxes que es crien a Catalunya. Hi ha fruita, però més aviat àcida; hi ha flors, subtils i fresques; hi ha espècies, gens agressives; hi ha, encara, sentors mediterrànies, d'herbes com la farigola o el fonoll. Però tot és pur, esmorteït. A la boca, diries que beus alguna cosa de més nord enllà, alguna cosa d'un país més fred. Elegància, fluïdesa, ingravidesa. És cert que el vi té, en el primer contacte, un puntet llaminer, però més enllà d'això no hi ha cap concessió ni a l'opulència ni a la calidesa. Ja ho veieu: sembla que parli d'un côte de Nuits.... però és una garnatxa, una garnatxa del Rosselló.
Deixem-ho clar: el vi m'encanta, però, inevitablement, em planteja preguntes incòmodes, com aquesta: fer, al Rosselló, una garnatxa com aquesta, no és, en certa manera, trair el terrer?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)