Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Oller del Mas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Oller del Mas. Mostrar tots els missatges

dijous, 28 d’abril del 2016

Els tres desapareguts

En un article recent d'aquest blog —Què és el «cruixilló»?— comentava que, segons una obra d'enologia de l'any 1942, a Catalunya hi havia vuit varietats negres principals. D'aquestes vuit, n'hi ha cinc que encara, més o menys, les tenim aquí, però n'hi ha tres que podem pensar que pràcticament han desaparegut. Les «tres desaparegudes» són el picapoll negre, el mandó i el cruixilló (o cruixent).

Com a monovarietal del gairebé extingit picapoll negre tenim dos vins extraordinaris. D'una banda, Les Tallades de Cal Nicolau, una de les Singularitats d'Orto i un vi que m'ha fet delir immensament. Ja n'he parlat prou en aquest blog. L'altre vi que ens pot salvar el sabor extint d'aquesta varietat és l'Oller del Mas Picapoll Negre, del Pla de Bages.


L'escassa singularitat d'aquests vins m'ha empès a voler conèixer l'Oller del Mas. Un dia vaig arribar-me fins la senyorívola masia de l'Oller, a tocar de Manresa, i vaig comprar una ampolla de cadascuna de les dues darreres collites: 2013 i 2014. Se'n fan poc més de mil ampolles que neixen en una vinya jove —«Margenat»— que hi ha prop del celler. El conreu és ecològic, la vinificació es fa sense premsat i amb llevats propis i la criança, pel que sé, inclou una bóta de 500l de roure francès, un ou de formigó i una àmfora de terrissa.

Moltes de les coses que puc dir s'apliquen a les dues collites, però la collita 2013 m'ha semblat més pura, més perfecta —diria que m'ha arribat a emocionar— i serà, doncs, d'aquest Oller del Mas Picapoll Negre 2013 que parlaré més concretament.

L'he decantat —a la contraetiqueta ho recomana, però jo diria que no cal— i l'he begut en copa Borgonya. El color és vermell clar, translúcid i suau en les seves tonalitats. L'aroma —les aromes— són delicioses. Subtils i delicades, de fruita, de cireres i codonys, d'eucaliptus, d'herbes. Una elegància de matisos que convida a ensumar de mica en mica, un conjunt aromàtic ple de gentilesa. Diferent del Tallades i amb alguna cosa que recorda l'estil que és característic de Terroir al Límit. Mentre el paladejo no puc evitar que la memòria viatgi a la Côte de Nuits si bé, és clar, l'espectre aromàtic s'estén per registres diferents.

Sensació d'estranya perfecció, que combina el plaer de mossegar una fruita madura que ens regalima a la boca i la complexitat que ens convida a un tast allargat i calm. Frescor, delit llaminer, alta elegància. Un vi que ocuparà un lloc destacat en la meva llista personal de «grans vins catalans delicats» —una llista breu però que va creixent poc a poc.

[La contraetiqueta d'aquest vi proclama «suro natural del país». Quina coincidència haver trobat aquesta indicació justament després de publicar l'article anterior d'aquest blog!]


L'altre «desaparegut» és el mandó i, si no vaig errat, l'únic vi monovarietal de mandó que tenim és el Paisatges 1883 Mandó d'Abadal, un vi que m'agrada molt i que ja ha sortit en les pàgines d'aquests apunts d'enografia. [Sí que vaig errat: gràcies a un comentari d'en Marc Maulini, he sabut que a Mas Candí també fan un mandó 100% que du el nom de Vincle.]


Finalment, hauríem de parlar del cruixilló que, aquest sí, sembla que hagi desaparegut completament, fins el punt que no n'hem conservat ni el nom. Gràcies als comentaris al meu article Què és el «cruixilló»? vaig poder saber que, probablement, el cruixilló és la brujidera de la Mancha i de l'Aragó, també conegut com a «moravia dulce». Resulta que hi ha un celler a la Mancha —Bodega Fuente del Águila, Villamayor de Santiago, Cuenca— que elabora un vi monovarietal de moravia dulce que du el nom de Corcel Brujidero. Aquesta és, doncs, la referència on hem d'anar per imaginar una hipotètica recuperació d'aquesta varietat.


Per satisfer la meva curiositat, vaig aconseguir una ampolla d'aquest vi, però vaig tenir la malastrugança que aquesta ampolla estava fortament contaminada de tca i, en conseqüència, és raonable que no publiqui cap opinió sobre l'únic vi conegut fet exclusivament amb una varietat que, segons el «Tratado práctico de viticultura y enología españolas» de 1942, era una de les vuit varietats negres principals de Catalunya.

dimarts, 29 d’abril del 2014

«...propagar el cántico del fruto»

Fa dies que cap vi em plau. És desafinament dels sentits, desajust dels astres, cansament? O és un efecte estadístic inevitable? He destapat amb il·lusió ampolles que esperava que m'engresquessin i, com va escriure l'Espriu en un pròleg ben conegut, em van deixar "fred i enterc com un estocafix".

La meva agenda s'ha anat omplint de notes que mai pujaran a aquestes pàgines. Ahir mateix, una carinyena del 2010 que en Peñín puntua amb 92 punts —d'un celler del qual ja tenia mig enllestit un article, amb fotografies interessants que vaig fer quan la primavera passada em vaig passejar per les seves velles vinyes de garnatxa i carinyena— m'ha decebut àmpliament. He començat a escriure'n retrets: carregós, ardent, amb sentors de fusta agra i tacte de fruita astringent i impura... Fa un parell de dies, un pinot del 2009 —de força bona família— em va semblar fusteny, cansat, càlid, gens fidel a l'esperit d'aquest raïm. Amb un cert emprenyament, vaig destapar un altre pinot 2009 —aquest era de Califòrnia, i també de casa bona— i em va semblar que no era gens millor: torrat fins l'exageració, dolcenc, carnós i animal i sense cap indici de fruita ni de frescor...


Afortunadament, no tot ha estat tant negre en aquestes darreres setmanes. Per Pasqua, per Sant Jordi, hi ha hagut alguna bona ampolla —fins i tot alguna gran ampolla. I és d'aquestes ampolles que s'escau que parli ara. Podria començar, per exemple, per la gràcia directa i neta de la garnatxa, la carinyena i l'ull de llebre del Somdinou 2012 —vi de fruita, de terra i sotabosc, vi per beure a grans glopades, per omplir-se'n la boca i gaudir-ne sense amanerament ni cap excessiva introspecció. O el Pla d'en Fonoll 2012 —sirà i carinyena de l'Agrícola Sant Josep de Bot, amb una mica de criança— que, si deixes que respiri una mica, es mostra aromàtic, molt fruitat, amb sabor persistent i amb tot el cos, la matèria i la textura sense arribar a ser agressiu. O encara el Petit Oller 2013, del que n'he destapat un grapat d'ampolles i cada vegada m'agrada més. És encertat i deliciós, molt agradable, però té alguna cosa més perquè al seu interior hi trobo una certa profunditat d'aromes de fruita llaminera i perfumada i una certa personalitat.

Si passem a l'univers dels escumosos, els dies de Pasqua m'han permès compartir alguna ampolla gloriosa, com un Recaredo Subtil 2007 que era una delícia: 65 mesos de criança, xarel·lo i chardonnay —i una mica de macabeu— en un conjunt de plena harmonia i sòlida qualitat. La bombolla —no cal dir-ho— era finíssima i acaronava la boca; l'aroma, cítrica amb un petit indici de pastisseria, perfectament sòbria. Acidesa consistent, llargada, persistència, caràcter, temp. Un indici cremós, un gran equilibri. I per Sant Jordi tot el vi de l'àpat va ser escumós del Penedès. D'entrada, el Vatua! 2009: moscatell, parellada i gewürztraminer, d'aromes cítriques i meloses ensems, amb un punt de dolçor de fruita i un punt de greix que, tanmateix, deixava als sentits unes sensacions de gran puresa. Jo el vaig trobar deliciós i els amics que no el coneixien foren esbalaïts. Tot seguit, vàrem destapar una ampolla gloriosa de Colet Assemblage 2009 i ... visca Sant Jordi!

I si he de parlar de vins blancs, recordo el tremp, la mineralitat i l'equilibri entre volum i frescor cítrica d'un Calcari 2012 —xarel·lo de Parés-Baltà. Però el gran vi blanc d'aquestes festes ha estat, sense cap dubte, l'emocionant Nuat 2009, aquest picapoll màgic (amb un vint per cent de macabeu) que fan a Abadal i que, cada vegada que n'obro una ampolla, m'enlluerna. És un vi que convé decantar i, per damunt de tot, convé beure'l en un ambient de plena intimitat i reflexió. És un dels meus blancs de culte, de meditació.

I si això no fos un blog d'enografia de Catalunya, ara seguiria i seguiria, parlant d'altres entrades recents que tinc a l'agenda, com  La Dorianne 2011, La Nieta 2011, Liger-Belair Charmes-Chambertin 2010, Viña de Martín Escolma 2009, Dom. Piron Morgon Côte de Py 2011, O'Soro 2009, etc. etc.... Carpe Diem!

[el títol d'aquest article és el darrer vers de l'Oda al vino de Pablo Neruda. Com una divisa...]