Miscel·lània

L'estil que intento donar als articles d'aquest blog i el nivell d'exigència que m'imposo fan que molts vins que hi ha a la meva llibreta no acabin sortint al blog. Alguns —massa!— no hi surten perquè no els trobo prou interessants i d'altres —que sí que mereixerien la publicació— simplement no hi surten perquè van quedant ajornats. Avui faig un repàs de les pàgines recents de la meva agenda i publico uns quants apunts breus de vins d'aquests que no han sortit en aquest blog d'enografia de Catalunya, però tenen prou interès per poder-hi ser.

• Segna de Cor 2014 del celler Le Roc des Anges, de Montner (un celler al qual dedicaré un o dos articles ben aviat). Vi vermell, deliciós, de fruita i herbes boscanes i també amb algunes notes minerals. Elegant, saborós i subtil, suggereix lleugeresa i fa simple allò que no és trivial. Criat en ciment, amb poca extracció i poc grau, ha adquirit una plenitud fluida. Tanins finíssims. Garnatxa acompanyada de carinyena, sirà i monastrell, en sòl de pissarra.
• Quest 2011 2012 2013. Vaig passar uns dies al Pallars i vaig aprofitar per fer una petita vertical del Quest d'Encús, destapant aquestes tres ampolles. Va ser molt interessant poder constatar l'evolució d'aquest vi al llarg de tres anys consecutius. Al 2011 hi vaig trobar coses que no em van agradar gens. El 2012 era força millor (encara més quan feia vuit hores que estava destapat). Corpulent i concentrat, madur i confitat, amb una certa sequedat final. El 2013, sense tenir la riquesa del 2012, era el més atractiu dels tres, amb més fruita i més frescor. Vins que m'han fet reflexionar i m'han generat perplexitats i dubtes.
• El Mentider 2015. Em sorprèn la densitat del color d'aquest trepat de vinyes molt velles i m'enamora la seva fruita fresca, líquida i llaminera, els tanins ni massa prims ni massa aspres, el lleu toc d'herbes mediterrànies, aquell caràcter «incisiu» i «lluminós»... Magnífic!
• Amic 2011. Fa molts anys que tinc una predilecció especial pel Clos d'Agon i encara tinc al meu celler diverses collites d'aquest gran vi. Potser per això mai no m'havia decidit a tastar l'Amic, per no enterbolir el record que tinc del seu germà gran. És un error, perquè ara que he destapat una ampolla d'Amic 2011 hi he trobat força coses de les que em fan estimar el Clos d'Agon. Càlid, confitat, dens, sedós, clàssic, vellutat...
• Ginesta 2015. És el meu Gewürztraminer català preferit i cada any hi ha algun moment que una ampolla (o dues) d'aquesta delícia de Parés Baltà il·lumina alguns instants de companyonia o germanor (és un vi que acostumo a compartir amb amics, sovint com a benvinguda). M'ha semblat que aquesta darrera collita és potser encara més perfecta que les anteriors. Em té el cor robat.  
• Estrany 2011. M'agrada guardar aquest vi un cert temps i ara que vaig destapar-lo vaig trobar-hi coses extraordinàries. Subtil i complex, amb la forta estructura del millor xarel·lo, amb herbes, mel i ametlles, però amb impecable netedat. A la boca, un equilibri increïble entre el glop melós i potent i una intensa acidesa cítrica, una certa textura de terra. Elegant i «estrany».
• Les Gallinetes 2014 és un vi d'en Josep Foraster que té un caràcter benèfic. Garnatxa i sirà, amb ull de llebre i cabernet, i cinc mesos en bótes de roure francès. És un vi relativament senzill, però és molt agradable i té una acidesa i un cert caràcter llaminer i directe que m'han fet triar-lo en més d'un àpat que demanava aquestes virtuts. 
• Regina 2015. Quantes vegades he volgut escriure tot un llarg article sobre aquest vi immens, i mai no m'hi he posat! Garnatxa negra amb un 10% de garnatxa blanca. Vinya de 90 anys. Sis mesos en bótes de roure alemany i austríac. Nas d'una intensitat i una puresa fora de mida, amb una fruita tan tendra i tan fresca, tan amorosida! És un vi excepcional, de grandiosa profunditat, que encara va creixent a cada copa successiva que bec, al·lucinat i totalment rendit als seus encants. No sé com expressar-lo.

I acabaré amb un parell de vins que no pertanyen a l'àmbit d'aquest blog, però no em sé estar d'incloure'ls:

• Podere San Cristoforo petit verdot 2010 és un curiós monovarietal de petit verdot fet en aquesta cantina de Gavorrano que, més enllà de l'interès que té tastar un vi d'aquestes característiques, m'ha semblat una delícia. Fresc i fluid, amb lleus notes de farigola i una estructura elegant i seriosa, d'aparença senzilla. Tot ell té un caràcter que en podríem dir «fred», tot ell és equilibri i mesura. 
• Charme 2007. En una certa ocasió d'aquelles que considerem especials, vaig destapar aquesta ampolla que feia temps que tenia desada al celler. Ja fa uns grapat d'anys, quan amb una colla d'amics vam tastar els vins d'en Dirk Niepoort, alguns d'ells es van enlluernar amb el Batuta —que no cal dir que és magnífic— però a mi em va seduir força més l'elegantíssim Charme i vaig proposar-me de comprar-ne alguna ampolla. El 2007 que vaig destapar és una de les quatre o cinc collites que vaig tresorejar i puc dir que és un dels vins que, recentment, més m'ha emocionat. L'aroma, penetrant i complexa, exigeix atenció perquè és subtil. A la boca: impressionant en la seva discreció, en el seu encant delicat i saborós. Immensament amorosit, allunyat de qualsevol força barroera, apel·la directament l'intel·lecte i, en l'estona que el mantens a la boca, convida a tancar els ulls i sentir com el pas del temps s'interromp.

Entre les Manyetes i les Guinarderes: Gratavinum

Parés Baltà és el celler que m'enduria a una illa deserta. Els principis en què es fonamenta la seva viticultura i la seva enologia són d'una solidesa extraordinària i cada ampolla que vaig destapant —un Calcari, un Ginesta, un Àbsis, un Blanca Cusiné,... qualsevol del seu catàleg— em diu coses que tenen a veure amb la terra i amb l'esperit. Però jo no sabia —no sabia prou bé— fins a quina alçària podia elevar-se aquesta manera de fer les coses quan entrava en conjunció amb el més màgic dels nostres terrers —el Priorat—.

En Jordi Fernández és el responsable de Gratavinum, que és el celler de Parés Baltà al Priorat. Company de generació i de promoció d'en Joan Fabra, comparteix amb ell i amb alguns altres enòlegs que conec, la fecunda humilitat de qui sap que ha de viure al servei de la terra, de les vinyes i de tota la vida que hi ha en elles. Són torsimanys que lluiten per entendre l'antic llenguatge de cada cep, cada herba, cada ésser viu que forma part de l'ecosistema de la vinya.

Ens trobem entre les Manyetes i les Guinarderes, en una vinya vella de carinyena. Fa un aire fresquet i el dia és completament lluminós. Al nostre voltant, ceps que omplen les ampolles de més anomenada d'aquest epicentre tel·lúric que és Gratallops. No sé quant de temps fa que estic escoltant, mirant de dissimular el meu embadaliment, els detalls de la viticultura d'aquest celler modest i (equivocadament) mal conegut. Les vinyes de Gratavinum —llicorella grisa, llicorella roja, majoritàriament joves, conreades amb un estricte respecte ecològic— formen una llenca que va tocant partides de culte—Erasmus, Manyetes, Barbier, Palacios,...—. En Jordi em parla de la gestió acurada de la coberta vegetal del sòl, de l'absència de reg —cabdal si es vol que els ceps enfonsin les seves arrels ben endins— de l'equilibri, de la vida que conté el sòl i que cal respectar.

La vinificació comença amb el refredament de la verema, segueix amb una maceració pre-fermentativa en fred i acaba amb la fermentació espontània sense llevats externs. Pel que fa a la criança, el celler està en un moment de transformació molt profunda basada en el pas de la fusta a la terrissa. Per això mateix, poder tastar 2010 i 2015 —abans i després de la terrissa— va ser una experiència immensament enriquidora.

El Silvestris 2015 és una carinyena de vinyes joves, sense sulfurós afegit, que ara està en un dipòsit d'inox a punt de passar a l'ampolla. No cal dir com d'acurada ha de ser la feina al celler per aconseguir aquest vi tan viu, tan fresc i net, amb tota la força i el caràcter d'uns ceps que semblen més madurs del que indica la seva edat. És un vi deliciós, del que se'n fan petites quantitats que desapareixen de les mans en un tres i no res. 

El Coster 2015 —el més gran dels vins de Gratavinum— es troba a dues àmfores de 320 l, de qualitats especials. És carinyena d'un d'aquells gloriosos costers ancestrals que hi ha a Bellmunt. La seva qualitat esborrona. La criança en aquestes àmfores de porositat justa li ha aportat una fonda complexitat i, al mateix temps, un caràcter setinat gairebé incomprensible en la seva perfecció. (Res a veure amb algunes malaurades criances en àmfora que «aplanen» els vins i els contaminen amb sensacions de terra d'escudelles...)

El GV 2015 reposa en bótes de 400 i serà un priorat magnífic, clàssic però també molt pur, seguint la línia d'aquest celler. La criança en bóta el fa més entenedor per als nostres paladars que hem educat en el roure —i que ara potser haurem de re-educar, una activitat que, amb vins com aquests, no serà cap sacrifici—.

Finalment, el vi més «bàsic» del celler du el curiós nom de 2πr i ara la collita 2015 reposa en quatre àmfores. És una garnatxa exuberant de fruita magnífica, amorosida i saborosa. No és cap «petit vi», sinó un autèntic priorat de ple dret, amb tot el caràcter.

Quan tastem els 2010 cal recordar que encara es feien tots en fusta. Ara estan en un estadi de perfecta maduresa, en el sentit de la completa integració de tots els seus elements. El  2πr 2010 em deixa parat i no em caldria gaire més per a ser feliç. Però el GV 2010 va molt més enllà. És emocionant en la seva setinada complexitat. I encara podem entrar en un altre cercle del paradís amb el Coster 2010, un vi que pot fer saltar les llàgrimes als que estem subjugats per la vella carinyena dels rostos costers d'aquesta banda del planeta Terra. 

Encara tenim el Dolç d'en Piqué, un vi de verema sobremadurada, atípic i singular, que suggereix maridatges d'hedonisme desfermat. I encara l'oli, elaborat al mateix celler, potser un cas únic a tot el Priorat. 

Em faig creus del que tenim a l'enografia del nostre petit país. Hi ha moments que penso que potser no en som dignes.

Temps d'eclecticisme

Repassant el meu quadern em costa veure-hi cap fil conductor que guiï el que he anat bevent en aquestes darreres setmanes. Jo, que en general tendeixo a una mena d'obsessiu ordre geomètric, he passat de les dolçors sàpides d'uns Valpolicella Ripasso (Bertani) a l'austera elegància dels mencía del Bierzo (Losada) o de Valdeorras (Rebolledo). Hi ha hagut Chablis delicats (Jean-Pierre Alexandre Ellevin) i algun Borgonya fresc (Simon Bize & Fils); i també algun Côtes-du-Rhône (la Mereuille) de fruitetes fresques i, al mateix temps, suaument càlides. Si, com escau a n'aquest bloc, em restringeixo als vins de Catalunya, això és el que trobo al meu quadern:

Hi ha vins que jo en dic "de colors", perquè generen un esclat de perfums i sensacions que semblen com les d'un dibuix força acolorit. Si no hi busquem cap fonda profunditat (i hi ha molts moments en què aquesta profunditat no ens hi fa cap falta) els trobem deliciosos i ens poden donar uns moments d'una certa complaença. Com aquest Cosmic 2014 (per què no hi posen l'accent?) de Parés Baltà. És xarel·lo i sauvignon blanc i és delicadament aromàtic. A la boca hi ha equilibri, frescor, fruita (préssec i fins una mica d'albercoc) i s'hi perllonga alguna aroma de flors. S'hi nota l'estructura del xarel·lo, però hi ha una certa exuberància. És un vi atractiu —fins addictiu— que convida a beure. Diria que és una novetat al catàleg de Parés Baltà.

L'altre dia vaig passar per Ca l'Estadant, a l'Alzinar, prop de Guardiola de Font-rubí i vaig comprar algunes ampolles dels vins espumosos que fa en Josep Maria Ferret Guasch —de la nissaga dels Ferret. Les poques ampolles seves que havia destapat fins ara m'havien interessat molt i ara em proposo conèixer millor aquests vins notables. Per exemple, fa poc que he destapat un magnífic Ferret Guasch Brut Nature Gran Reserva 2005, degollat fa un mes i mig. M'ha encantat! És cert que jo tinc una certa inclinació cap aquests vins de tan llarguíssima criança, però aquest diria que és un gran vi sota qualsevol criteri raonable. Immensa sedositat, volum persistent i amorosit, perfum subtil, netedat... No em cansaria de beure'n.

[La copa (ai la copa!) que he usat amb aquest vi espumós ha estat una Spiegelau Authentis. Dic això perquè de les copes que usem amb aquests vins n'hauríem de parlar un dia... estic preparant un article que es podria titular més o menys així: "La més dissortada de les copes".]

I vull acabar aquesta mena de calaix de sastre d'avui amb una ampolla memorable, d'un vi que ja havia begut fa un temps i que ara he tornat a "visitar", com diuen de vegades en anglès. És un Collbaix Singular 2007, el gran cabernet del Pla de Bages, que havia tingut desat fins un moment com ara. L'he decantat perquè tenia una mica de pòsit i també perquè he cregut que li aniria bé agafar aire. És un vi negre, negre, ple de sentors de compotes, amb una gran densitat. Opulent, sense perdre l'elegància. Càlid, especiat, madur, mediterrani, carnós, d'immensa dolçor. Hi ha un indici de regalèssia, d'herbes, hi ha una llargada sublim. I tot això, que és tan consistent i podria ser grofollut, en canvi éstà en perfecte equilibri, sense cap sequedat, cap aresta, cap reducció extemporània. Penso que, dintre del seu estil, podria ser el nostre millor cabernet.

De Plini el Vell a Parker Junior

Prop de dos mil anys de «guies del vi» —o encara més, si comptem Cató— transcorren entre el Llibre XIV de la Naturalis Historia de Plini el Vell (24dC a 79dC) a la Parker's Wine Buyer's Guide de Robert Parker Jr. I resulta divertit —molt divertit!— constatar quantes coses segueixen ben igual entre aquestes dues obres. I ara ho podem fer amb força més facilitat perquè l'editorial entrecomes acaba de publicar l'obra de Plini en una traducció catalana de la Mònica Miró Vinaixa.

Mireu quins temes toca Plini al segle primer i decidiu vosaltres mateixos si és o no gaire diferent del què escrivim ara els bloggers i els prescriptors del món enològic:

• La globalització: «tots els productes, fins i tots aquells que abans estaven amagats, han passat a ser d'ús generalitzat».
• La importància de la multiplicitat de varietats. En descriu desenes i desenes, i se'n riu de Virgili perquè «només esmenta quinze espècies de raïm».
• La transcendència del terrer: «és l'origen i el terreny allò que importa, i no pas el raïm». «La mateixa vinya, segons els llocs, dóna productes diferents». 
• Contra la importació indiscriminada de varietats foranes: «algunes plantes tenen tant d'afecte pels seus llocs d'origen que deixen tot el seu renom en aquests indrets i no traspassen enlloc més la seva perfecció».
• La necessitat d'adequar la varietat al terrer: «En un terreny que es consideri excel·lent i ben exposat al sol, planteu l'aminea petita [...] en un terreny més gras o més exposat als núvols, planteu l'aminea gran». «No hi ha cap vinya [a banda de l'helvennaca] a què escaigui millor un sòl magre».
• El debat entre la quantitat i la qualitat: «[La conseminia] fa vi abundant, però de taula». «l'arceraca [...] és molt resistent a les pluges i a l'envelliment, ara bé, produeix un vi que dura amb prou feines un any i és ordinari, de poc valor». 
• El delit per les puntuacions i classificacions. En primer lloc, ordena les varietats segons la seva qualitat. Posteriorment, ordena també els vins segons un rànquing. Ara bé, recorda que «fins i tot entre els vins que pertanyen al mateix cup, l'un és superior a l'altre, ja sigui en funció de la gerra, ja sigui per una circumstància fortuïta» —cada ampolla és un món, diríem nosaltres— i acaba amb una frase que tots els prescriptors diem sovint: «cadascú es farà a si mateix jutge en aquestes qüestions sobre la primacia».
• La dialèctica terrer/enologia. «La qualitat dels vins que hem esmentat fins aquí s'explica pel tipus de terreny. Entre els grecs, en canvi...» i segueix parlant de diverses tècniques que s'usen per fer vins d'una o altra mena. 
• Viticultors famosos, i famosos que es fan viticultors. «Acili Estènel, que va conrear, a tot estirar, seixanta jovades de vinya i les va vendre per 400.000 sestercis». «Va tenir una gran fama Vetulè Egíal, renom encara més gran pel favor de què gaudia entre els homes públics». I fa esment de Sèneca que diu en una carta que havia comprat unes vinyes capaces de donar 160 àmfores de vi per jovada. 
• Biodinàmica? «Els vins febles, cal conservar-los en gerres enfonsades a terra [...] És prohibit obrir-les si no fa un bon dia, i també quan bufa l'austre, o quan hi ha lluna plena». 
• Els sommeliers i la seva retòrica: «un llibert del diví August, molt expert a l'hora d'establir judicis en qüestions de paladar i encarregat de fer el tast del vi durant els àpats, va dir a un hoste a propòsit del vi del país que a ell aquell gust li resultava nou i que el vi no es trobava entre els coneguts...».

...i tantes altres coses que trobareu interessants si llegiu —us ho recomano— aquest llibre. Per exemple, una cosa que Plini fa millor que nosaltres i és dir que de vi n'hi ha de quatre colors: blanc, groc, roig i negre. O també aquesta afirmació que ens confirma que no estem pas parlant de vins ordinaris:

«quo tenuius, eo odoratius»

és a dir, «com més lleuger és un vi, més perfumat resulta».

Quin vi he triat per acompanyar-me en la lectura d'aquest llibre? Podria ser un Amarone de Valpolicella, com a la fotografia que encapçala l'article —pel fet de ser italià, o per la gran importància que té, en el llibre d'en Plini, el vi de panses. També podria ser l'Amphora 2014, el nou xarel·lo de Parés Baltà, sense sulfurós —vi natural—, nascut a les vinyes de Cal Miret i criat en grans àmfores de terrissa. O també podria ser —de fet, així és com ha sigut— una ampolla digna de ser recordada de Banyuls 1998 de La Tour Vieille, carregada de matisos sàpids i d'aromes intemporals. Un vi que crec que hauria agradat al mateix Plini —i potser també al sommelier del diví August!

Bombolles sense xerinola

Algun dia haurem de valorar si hi hem guanyat o hi hem perdut amb la imatge de banalitat que, sistemàticament, interessadament, s'ha associat al vi escumós. I haurem d'aclarir si les mateixes estratègies comercials que han permès que alguns venguessin milions d'ampolles, són les que han comportat els preus miserables als pagesos, i les que han tancat —o, si més no, obstruït severament— els mercats exteriors al bo i millor dels nostres escumosos. N'hi ha prou amb viatjar una mica per aprendre quina és la imatge que es té d'aquests vins, per exemple, al Japó, al Regne Unit o al Canadà: barats, barateria, banals, succedanis, cheap. 

Segurament, no em pertoca a mi dilucidar aquestes qüestions, ni tampoc no vull parlar d'aquesta «denominació» que a qualsevol observador imparcial ha de semblar forçosament nefasta. Una organització administrativa que, si les coses van com han d'anar —si arribem aviat a la nostra República—, té els dies comptats i el nom de la qual —comença per «c»— no tornarà a aparèixer en aquest blog.

Dic això perquè la situació em sap greu cada vegada que destapo una ampolla d'algun dels nostres vins escumosos que més estimo, i dic això també perquè jo, personalment, contemplo aquests grans vins com a motiu d'introspecció —i no pas de xerinola.

Aquest vespre, per exemple, he tornat a escoltar unes músiques que produeixen en mi sensacions d'aïllament, de lleu malenconia —però no pas una malenconia ploramiques, sinó una malenconia més existencial, més còsmica. Una d'aquestes obres és Her First Dance, de Misha Alperin, amb Anja Lechner al violoncel i Arkady Shilkloper amb la trompa. I per acompanyar aquesta música —lleument pertorbadora, entre amenaçadora i poètica— he destapat una ampolla de Blanca Cusiné 2009 (degollat ara fa uns sis mesos).

És un vi que neix a la finca de les Torres, prop dels set-cents metres d'alçada, en un altiplà sobre la riera de Pontons. Està fet amb chardonnay i un pinot noir que va fermentar en bóta. I és una delícia! Amb bombolla fina i aromes molt netes que conviden a ensumar a pleret, amb fruita com la pera i fruits secs tendres, amb uns lleus indicis de pastisseria i una sensació de «maduresa fresca». Un vi idoni per a una estona de repòs —sense indolència— com la que em proporciona el piano de l'Alperin. Al tast, sorprèn l'equilibrada barreja de corpulència i volatilitat, la intensitat del sabor, el delicat acompanyament de la bombolla, que resta en un segon pla. Cap pesantor oxidativa. Un lleu tacte untuós, una qualitat que persisteix... cap xerinola.

«...propagar el cántico del fruto»

Fa dies que cap vi em plau. És desafinament dels sentits, desajust dels astres, cansament? O és un efecte estadístic inevitable? He destapat amb il·lusió ampolles que esperava que m'engresquessin i, com va escriure l'Espriu en un pròleg ben conegut, em van deixar "fred i enterc com un estocafix".

La meva agenda s'ha anat omplint de notes que mai pujaran a aquestes pàgines. Ahir mateix, una carinyena del 2010 que en Peñín puntua amb 92 punts —d'un celler del qual ja tenia mig enllestit un article, amb fotografies interessants que vaig fer quan la primavera passada em vaig passejar per les seves velles vinyes de garnatxa i carinyena— m'ha decebut àmpliament. He començat a escriure'n retrets: carregós, ardent, amb sentors de fusta agra i tacte de fruita astringent i impura... Fa un parell de dies, un pinot del 2009 —de força bona família— em va semblar fusteny, cansat, càlid, gens fidel a l'esperit d'aquest raïm. Amb un cert emprenyament, vaig destapar un altre pinot 2009 —aquest era de Califòrnia, i també de casa bona— i em va semblar que no era gens millor: torrat fins l'exageració, dolcenc, carnós i animal i sense cap indici de fruita ni de frescor...

Afortunadament, no tot ha estat tant negre en aquestes darreres setmanes. Per Pasqua, per Sant Jordi, hi ha hagut alguna bona ampolla —fins i tot alguna gran ampolla. I és d'aquestes ampolles que s'escau que parli ara. Podria començar, per exemple, per la gràcia directa i neta de la garnatxa, la carinyena i l'ull de llebre del Somdinou 2012 —vi de fruita, de terra i sotabosc, vi per beure a grans glopades, per omplir-se'n la boca i gaudir-ne sense amanerament ni cap excessiva introspecció. O el Pla d'en Fonoll 2012 —sirà i carinyena de l'Agrícola Sant Josep de Bot, amb una mica de criança— que, si deixes que respiri una mica, es mostra aromàtic, molt fruitat, amb sabor persistent i amb tot el cos, la matèria i la textura sense arribar a ser agressiu. O encara el Petit Oller 2013, del que n'he destapat un grapat d'ampolles i cada vegada m'agrada més. És encertat i deliciós, molt agradable, però té alguna cosa més perquè al seu interior hi trobo una certa profunditat d'aromes de fruita llaminera i perfumada i una certa personalitat.

Si passem a l'univers dels escumosos, els dies de Pasqua m'han permès compartir alguna ampolla gloriosa, com un Recaredo Subtil 2007 que era una delícia: 65 mesos de criança, xarel·lo i chardonnay —i una mica de macabeu— en un conjunt de plena harmonia i sòlida qualitat. La bombolla —no cal dir-ho— era finíssima i acaronava la boca; l'aroma, cítrica amb un petit indici de pastisseria, perfectament sòbria. Acidesa consistent, llargada, persistència, caràcter, temp. Un indici cremós, un gran equilibri. I per Sant Jordi tot el vi de l'àpat va ser escumós del Penedès. D'entrada, el Vatua! 2009: moscatell, parellada i gewürztraminer, d'aromes cítriques i meloses ensems, amb un punt de dolçor de fruita i un punt de greix que, tanmateix, deixava als sentits unes sensacions de gran puresa. Jo el vaig trobar deliciós i els amics que no el coneixien foren esbalaïts. Tot seguit, vàrem destapar una ampolla gloriosa de Colet Assemblage 2009 i ... visca Sant Jordi!

I si he de parlar de vins blancs, recordo el tremp, la mineralitat i l'equilibri entre volum i frescor cítrica d'un Calcari 2012 —xarel·lo de Parés-Baltà. Però el gran vi blanc d'aquestes festes ha estat, sense cap dubte, l'emocionant Nuat 2009, aquest picapoll màgic (amb un vint per cent de macabeu) que fan a Abadal i que, cada vegada que n'obro una ampolla, m'enlluerna. És un vi que convé decantar i, per damunt de tot, convé beure'l en un ambient de plena intimitat i reflexió. És un dels meus blancs de culte, de meditació.

I si això no fos un blog d'enografia de Catalunya, ara seguiria i seguiria, parlant d'altres entrades recents que tinc a l'agenda, com  La Dorianne 2011, La Nieta 2011, Liger-Belair Charmes-Chambertin 2010, Viña de Martín Escolma 2009, Dom. Piron Morgon Côte de Py 2011, O'Soro 2009, etc. etc.... Carpe Diem!

[el títol d'aquest article és el darrer vers de l'Oda al vino de Pablo Neruda. Com una divisa...]

Gewürztraminer i la innominada

Vaig passar per Parés Baltà i em van dir que acabaven d'enllestir la nova collita del Gewürztraminer de la Marta i la Maria Elena —es diu Ginesta 2013—, que és un vi que m'havia agradat molt en les seves collites anteriors. Avui, a casa, n'hem obert una ampolla i ens hi hem delit d'allò més.

Gewürztraminer! Us creureu que podria recordar el dia exacte, el lloc i la companyia quan vaig tastar el primer Gewürztraminer de la meva vida? La impressió que em va produir va ser tan forta que encara la recordo vívidament. Fa trenta-quatre anys. Jo vivia a Suïssa, conduïa un esportiu anglès clàssic de dues places i escalava muntanyes de quatre mil metres —a l'hivern. Però tenia ben poc coneixement del que és el vi, i encara menys del que és el vi blanc. (No hem d'oblidar que no fa pas tants anys d'aquella època en què beure vi blanc es considerava poc "viril".) Vaig anar a passar una setmana en un centre de recerca de Schwarzwald que era —encara ho és— la imatge exacta de la "torre d'ivori" on diuen que volen viure els científics. Al vespre, les discussions científiques anaven acompanyades d'un nombre indeterminat d'ampolles de vi que cercàvem al celler del centre. Un col·lega meu va destapar una ampolla de vi blanc i em va convidar. Mai no havia tastat res d'igual i la meva cara va posar de manifest la meva sorpresa. El meu amic em va dir: "Es ist doch ein Traminer!" —i des d'aleshores ja no vaig poder parar de meravellar-me amb els vins diversos que ens ofereix la terra.

El Ginesta potser és el millor Gewürztraminer del nostre país. N'hi ha d'altres que estan força bé, però el Traminer corre sempre el perill de caure en una certa banalitat i els que realment l'estimem volem que tingui una marcada puresa d'aromes. Crec que això es dóna en el vi de Parés Baltà. Si realment us abelleix, feu-ne via perquè només n'hi ha sis mil ampolles i realment és un vi excel·lent. No l'hem de comparar amb els Gewürztraminer d'Alsàcia —més eteris i encara més florals— sinó que l'hem d'acceptar com un producte valuós en ell mateix i, ara que el tinc a la meva copa, us asseguro que jo el trobo delectable i encertat.

Parlar de Gewürztraminer em du a pensar en el Riesling i, encara que al nostre país hi ha algun Riesling interessant —Ekam i Biu, per exemple— hi ha un altre vi que, sense ser Riesling, me'l recorda profundament. És el nou blanc d'Albet i Noya que es diu Marina Rión 2012 i està fet a partir d'una varietat innominada que aquest celler de l'Ordal ha recuperat a partir d'algun cep antic escadusser.  

Aquest vi em va cridar l'atenció a la mostra de la Guia de Vins de Catalunya i vaig anar al celler a comprar-ne alguna ampolla. L'aroma és molt atractiva, amb flors i cítrics i matisos difícils de descriure —que sempre són nets i incisius— i una estranya contradicció entre un atac gràcil i un pas de boca amb pes. A la meva llibreta vaig escriure-hi "refrescant i enigmàtic", adjectius de conjunció poc habitual. Quina suavitat al tast! Quin tremp! Vi llarg i impecable, que recorda les virtuts del Riesling —ja ho he dit— i que suggereix que aquesta varietat innominada podria ser una autèntica joia.

Un màgnum de vi blanc

Quins motius podem tenir per comprar una ampolla en format màgnum, per exemple una ampolla de vi blanc?

N'hi ha diversos. De fet, si ens ho pensem bé, potser creurem que hem de comprar màgnums força sovint. Per exemple, demà mateix serem sis a taula. Què passarà si obro una ampolla de mida "normal"? Doncs passarà que, quan hagi omplert les sis copes, l'ampolla quedarà buida i abans de començar l'àpat caldrà obrir la segona ampolla —una acció que no té mai el mateix interès que l'obertura de la primera ampolla.

Pensem-hi una mica més:

• Un màgnum fa més patxoca. Convida més a parar esment en el vi, en l'ampolla i en el petit ritual d'obrir-la i servir-la. Com que l'ampolla és més gran i pesa més, hom és més conscient del que està fent quan serveix el vi.
  
• Una ampolla de format gran dóna més sensació de cosa valuosa que dues ampolles de tres quarts. La idea d'obsequi és més evident. Pensem, per exemple, en la diferència entre dur a taula uns picantons o un capó de mida màgnum.
  
• Un màgnum és més pràctic: S'omplen les copes i encara queda mitja ampolla; cal obrir una única ampolla en lloc de dos.
• De màgnums n'hi ha pocs al mercat i, normalment, aconseguir el que et ve de gust pot requerir més esforç. Potser caldrà haver-lo encarregat, o haver-lo anat a buscar al propi celler. Per això mateix, dur a taula un màgnum demostra un major compliment als nostres convidats —o als nostres hostes.

Potser són avantatges protocolaris o socials, però no els hem de menystenir. El que és important és que en la mida màgnum també hi ha avantatges estrictament enològics. D'una banda, els cellers embotellen en màgnum els seus vins millors i, com a norma general, el format màgnum és un cert indici de qualitat. D'altra banda, la menor proporció d'aire en els màgnums respecte de les ampolles de tres quarts afavoreix una evolució més lenta del vi. És cert que aquest efecte és subtil i que jo no he tingut ocasió de quantificar-lo d'una manera rigorosa —he begut alguns màgnums excelsos, però mai no els he pogut comparar costat per costat amb el mateix vi i la mateixa collita en ampolla de tres quarts— però jo em decanto per creure que aquest efecte deu ser cert.

En el cas dels vins blancs, la tradició del màgnum és encara més inusual. Ara que a Catalunya tenim vins blancs de gran riquesa i elegància, vins blancs que poden evolucionar i que convé que evolucionin amb gran lentitud, ara hauríem de començar a cobejar els —pocs— màgnums de vi blanc que alguns cellers estan fent, de manera gairebé furtiva.

Com el màgnum de El Rocallís 2007 que he tastat fa poc: precís i elegant al nas, però amb un punt d'originalitat; voluptuós (dlc-iec: Voluptat: Complaença en els delits sensuals) i persistent a la boca; magnífic i engrescador (dlc-iec: que desvetlla l’entusiasme, el desig)

Com que falta poc per Nadal —i el Nadal és temps de taula gran i, per tant, temps de màgnums i qui sap si d'ampolles encara més grosses— he estat parlant amb diversos cellers que fan vins blancs que jo aprecio i he pogut fer una petita llista (segur que és força incompleta) de vins blancs que podem trobar, ara mateix, en format màgnum. Tots ells són vins blancs de grandíssima consistència, de virtuts inefables:

• Improvisació i Nun, els meravellosos xarel·los de l'Enric Soler i l'Ester Nin a Cal Raspallet.
• Taleia, el sauvignon blanc-semillon que en Raul Bobet cria a Castell d'Encús, a les muntanyes del Pallars Jussà.
• Clos Dominic blanc, el vi immens que tants moments delitosos m'ha donat, una de les joies que surten de La Tena i que en Paco i la Dominic saben polir fins transformar en un líquid que ens pot arribar a emocionar.
  
• La Calma (chenin blanc) i El Rocallís (incrocio Manzoni) de Can Ràfols, blancs de referència, impecables i delectables.
• Cérvoles blanc del Celler de Cantonella, un chardonnay-macabeu que m'agrada molt.
• Tros blanc, la garnatxa blanca de llarga criança i de llarga guarda que l'Alfred Arribas fa al Portal del Priorat (i que, lamentablement, encara no he tingut ocasió de tastar, però tastaré demà mateix, si les meves expectatives s'acompleixen).
• Els Bassots, el chenin blanc biodinàmic i sense sulfurós afegit que en Joan Ramon Escoda i la Maria Carme Sanahuja fan al seu petit celler de Prenafeta, a la Conca de Barberà.
• Electio, el gran xarel·lo de Parés-Baltà.

Vins substantius i de llarg recorregut

El volum i la força: El Bugader 2001

Em sembla que El Bugader, del Celler Joan d'Anguera, de Darmós, és un vi que necessita un cert temps de celler per expressar-se de la seva millor manera. Dic això perquè n'havia tastat alguna ampolla que no havia passat per aquest procés de repòs i cap no m'havia impressionat com ho ha fet l'ampolla de la collita 2001 que he obert ara fa uns dies.

La varietat majoritària del Bugader és la syrah, però també hi ha un 15% de cabernet i un 15% de garnatxa (en aquesta collita 2001, si més no). El resultat és espectacular, és una abundància de fruita madura i potent, amb notes d'herba subtils, de fusta fina, de melmelada. És dens i confitat, carnós i vellutat, concentrat i explosiu. No el definiria pas com a elegant, però tota la seva força es manté sotmesa a un equilibri suficient i necessari.

Les vinyes de syrah de Joan d'Anguera són llegendàries. Es diu que és el primer syrah que es va plantar a aquesta banda dels Pirineus. L'indret ---Darmós--- és d'aquells que mereixen ser visitats, pel seu paisatge, per les seves vinyes i pels seus vins. Hi trobareu, a mes d'aquest celler de referència, alguna altra proposta interessantíssima, com el celler Vinyes d'en Gabriel; us podeu arribar també fins a La Serra d'Almos i conèixer el celler Cedó-Anguera i també el Celler Cooperatiu, que elabora uns vins magnífics. I a tocar hi teniu Els Guiamets on s'hi fan vins com l'Acústic o l'Isis...

La blanor i l'elegància: Mas Irene 2003

Una altra joia de Parés Baltà que, a partir dels dos cabernets ---el sauvignon i el franc---, ens ofereix un nas de gran complexitat, fi i potent, i un volum immens, amb sensacions vellutades i madures. Un vi elegant, amb un punt de lleugeresa, amb persistència i harmonia. Un vi diferent, de potència ben continguda, senyorívol, satisfactori.

Jo que ---ho he de confessar--- tinc una certa debilitat pels bordeus de bona mena, m'enamora aquest vi i em satisfà que la nostra terra pugui criar, al mateix temps, un Bugader i un Mas Irene, i tants altres vins d'un espectre tan ampli.

La complexitat i l'equilibri: Mas La Plana 1998

Sigui pel motiu que sigui, tastar vins que ja han passat el seu desè aniversari, com aquest Mas La Plana 1998, és un plaer cada cop més desuet. Ens hem acostumat tant als vins súper-joves, súper-fruitats i súper-potents que, abans de tastar un cabernet del 98 com aquest, ens cal un breu exercici de concentració.

El cas és que el Mas La Plana, quan se'n deia "Gran Coronas Etiqueta Negra", forma part de la meva personal història de tastavins, perquè les collites dels setanta d'aquest vi van contribuir ---i molt!--- a que jo sentís la necessitat d'anar més enllà del vi "ordinari" que, fins aleshores i llevat d'escasses excepcions, havia conegut. I aquesta relació que he tingut sempre amb el Mas La Plana ---diria que he anat tastant gairebé totes les seves collites--- em fan valorar-lo, de vegades, amb una certa severitat i, d'altres vegades, amb una certa complaença.

Aquesta ampolla del 98 tenia un equilibri, una complexitat i una maduresa ben dibuixades. El vi entrava amb pes i volum i fins i tot una certa opulència, amb tanins madurs i domats però no gens plans. Vaig poder gaudir d'un vi evolucionat i força viu que s'expressava en una gran multitud de registres. Ja espero amb delit el moment d'obrir l'ampolla de la collita 1999 que descansa al meu celler!

Vins per a un temps de neu i misèria

La neu ha cobert aquesta terra i ha descobert la misèria d'un país venut a la barateria innoble dels usurers. La neu, que és saó i purificació, la neu que és bonica i útil, ara ens volen fer creure que és una catàstrofe i amb aquesta mentida volen encobrir, de manera matussera, la precarietat d'unes infraestructures que engreixen el lladregam que en treu profit i malserveixen aquest poble que de vegades penso que ja s'ha acostumat a ser mesell...

En aquests dies de tanta neu i tant desori, aquests són alguns dels vins que he tastat i vull compartir amb els hipotètics lectors d'aquestes pàgines.


Començaré amb un merlot molt bo, ple i equilibrat, madur, amb bona fruita i bon pes. Du un nom una mica sorprenent: Més que Paraules 2006, i procedeix del celler Jaumandreu, de Fonollosa, entre Súria i Calaf, al Bages. Diria que és un vi que ja coneixíem amb un altre nom. En qualsevol cas, un merlot ben recomanable, amb una etiqueta força cridanera que inclou un llarg text (difícil de llegir) del Pla més descaradament cínic.

El conegut celler Cérvoles, de La pobla de Cérvoles, acaba de treure al mercat un nou vi que es diu Colors. He visitat aquest celler en més d'una ocasió, atret per la vàlua dels seus vins i, encara més, per la immensa qualitat del paisatge d'aquest vessant nord de la Serra de la Llena. L'indret és plàcid i el celler és proporcionat i ben endreçat. Els seus vins són a la meva curta llista de vins preferits i intento que al meu petit celler hi hagi, com a mínim, una ampolla de Cérvoles de cada nova collita. El Colors 2007 és, com si diguéssim, el seu "segon vi", d'un preu més reduït. Hi són majoritàries les varietats ull de llebre, cabernet i garnatxa. D'un roig bonic, és saborós i té una certa amplada però, fet i fet, és una mica curt i no molt expressiu. Té un bon atac i s'hi noten la fruita madura i un cert caràcter. Interessant.


El Clos Lentiscus 2004, de Viticultors del Mongòs, al Garraf, és un monovarietal de sumoll amb dotze mesos de criança en roure francès. És un vi sorprenent i atípic, que només m'atreviria a recomanar als tastavins més agosarats.

Mai no he volgut defugir la subjectivitat inherent al procés de tastar i apreciar un vi. No aspiro a l'objectivitat i així ho proclamo al propi encapçalament d'aquest bloc: "opinions esbiaixades..." Dic això perquè s'entengui que el plaer que m'ha proporcionat tastar el Gewürztraminer del celler Parés Baltà ---que du el nom de Ginesta 2009--- procedeix, no només de la qualitat d'aquest vi magnífic, sinó també, en bona part, de la seva capacitat de reobrir records d'un passat en que jo vivia a Alemanya i descobria, dia a dia, els seus vins delectables. Riesling, tanmateix, però potser encara més altres coses com Müller-Thurgau o Muskat i, per damunt de tot, Gewürztraminer.

La meva recomanació sobre aquest vi diria, a la manera de Salvat-Papasseit, "si en saps el plaer, no l'estalviïs". A la meva llibreta hi vaig apuntar coses (exagerades? massa subjectives?) com ara aquestes: "Color molt pàl·lid, fràgil, bonic. Nas deliciós, varietal: fruita blanca, préssec de vinya, flors. Caràcter i sensació d'autenticitat. A la boca, magnífic, fresc i melós. Entra molt bé, té volum i longitud. Equilibri. Dolcesa continguda. Acidesa encertada. Vi fràgil. Records d'Alemanya. Molt encertat. Treball acurat. Molt bo!". No descarto deixar envellir alguna ampolla d'aquest vi a veure què ens pot aportar d'aquí a quatre o cinc anys...

Parés Baltà

Vaig visitar Parés Baltà, a Pacs del Penedès, perquè havia sentit a parlar d'un negre notable anomenat Absis. Vaig passar una bona estona al celler i hi vaig aprendre com a mínim dues coses: que Parés Baltà és un nom a tenir molt en compte i que Parés Baltà és força més que l'Absis.

Aquest vi d'etiqueta minimalista que du el nom d'Absis és un vi del qual se n'ha parlat poc, com si es tractés d'un vi "secret", a l'abast de només un petit cercle de seguidors. No sé quina quantitat d'ampolles se'n deuen elaborar cada any, però el propi celler el defineix com a "micro-cuvée". El cas és que l'acollidor celler de Parés Baltà és a tocar de casa i aconseguir una ampolla d'Absis 2003 va ser tan senzill i agradable com fer un truc al celler, quedar per fer-los una visita i conduir fins les boniques vinyes de Pacs.

Ahir al vespre, enfront d'una vedella rostida ben amanida amb ceps saborosos, amb l'ampolla d'Absis 2003 a la temperatura justa, que anava agafant una mica d'aire, i amb el bon record de l'estada al celler, la meva dona i jo ens vam disposar a esbrinar les virtuts d'aquest vi prodigiós.

La impressió que em va causar l'Absis 2003 va ser molt gran. Quin vi més formidable! Opulent com els millors merlots que conec, extraordinàriament voluminós, sense ser sobrecarregat. Greixós, vellutat, amb molta fruita confitada i notes balsàmiques i amb tota aquesta matèria ben endreçada i persistent. Voldria poder comparar aquest 2003 ---any, no cal dir-ho, molt atípic--- amb altres collites més fresques, per fer-me una millor idea d'aquest vi que, a partir d'ara, serà a la meva llista de vins a vigilar. M'agrada, també, la seva singularitat, perquè, ara per ara, no sabria posar-lo de bracet amb cap altra etiqueta del nostre país. Molt recomanable!

D'aquest mateix celler, crec que mereixen esment  els seus dos xarel·los. Ja he comentat en alguna altra banda d'aquest mateix blog amb quin plaer segueixo els magnífics xarel·los que s'estan fent al Penedès, i després de tastar els de Parés Baltà m'he de reafirmar en l'esperança que el xarel·lo arribarà a marcar un punt d'inflexió en els vins tranquils d'aquesta comarca. El Calcari 2008 és un xarel·lo pur i mineral, saborós i aromàtic, fresc sense ser simple, boníssim. El Electio 2007, xarel·lo de la finca Can Miret, fermentat en bóta, és d'una elegància i una definició molt grans i ens mostra un camí a seguir.

Parés Baltà té també un celler al Priorat, el celler Gratavinum de Gratallops. A rel d'aquesta visita meva al celler de Pacs, vaig poder tastar el seu 2PiR, un vi amb un curiós nom de caire matemàtic que sempre m'havia cridat l'atenció i encara no havia tastat. És un Priorat francament bo, ben equilibrat i amb un bon pas de boca, aromàtic i amb caràcter. Una peça més del singular mosaic vinícola del Priorat.