Can Sumoi

Can Sumoi és una finca immensa que hi ha entre el Baix Penedès i l'Alt Camp, quan les muntanyes de l'entorn del Montmell toquen el Pla de Manlleu, prop del que fou, en el seu temps, el municipi del Marmellar —etimològicament, «terra de codonys». Ara és una terra d'alzinars i garrigues, d'ermots i d'antigues vinyes, enlairada sobre la plana, ventada per la marinada, feréstega.

Can Sumoi —la vella masia, el casalot (relativament) nou encimbellat dalt del turó, les vinyes que l'envolten— és una fita per als que circulem sovint amb bicicleta per aquestes carreteres: La TP-2442, que uneix Sant Jaume dels Domenys amb el Pla de Manlleu i segueix fins Bonany per girar després cap a Santes Creus —o bé cap a Pontons— és una ruta magnífica que els ciclistes apreciem molt. La pujada no és gaire dura, però és pujada tanmateix, i quan veiem el rètol «Can Sumoi» sabem que el pendent ja s'ha acabat —de moment— i ens podem preparar per la mica de baixada cap a Aiguaviva. Si, a més, el ciclista és aficionat al vi —com és el meu cas— aquest nom Sumoi el pot fer recordar les delícies d'aquest raïm que, afortunadament, hem sabut redescobrir, abans que no fos massa tard.    

Jo havia pedalat moltes vegades aquestes rutes delicioses i cada dia, quan veia el rètol i afluixava el ritme, tenia uns instants de reflexió sobre la màgia d'aquest indret, sobre l'aspecte ruïnós i envellit de les masies i les vinyes, sobre el vi que suposava que havia nascut en aquest indret al llarg dels segles —potser sumoll?— sobre els temps esdevenidors —de ruïna o tal vegada de rehabilitació— que podíem esperar.

Per tot això, vaig sentir un interès molt viu quan vaig saber que Raventós i Blanc havia comprat aquesta finca per plantar-hi la llavor de la seva nova gamma de «vins naturals». I en dic naturals, encara que m'agradi tant poc aquesta nomenclatura, perquè és el que hi diu a l'etiqueta i perquè, malgrat tot, és una manera breu —massa breu, aquest és el problema— de resumir les característiques de la viticultura i l'enologia que fan que aquests vins siguin com són —i com seran.

Amb un gran desvergonyiment —que encara em fa enrojolar una mica— vaig dir-li a la Judith Baldris com m'agradaria conèixer «a fons» Can Sumoi. Parlo de tastar els seus vins i de molt més que això: trepitjar les vinyes, conèixer les persones i els paisatges, aprendre quines inquietuds els han dut a aquestes muntanyes del Penedès, entendre quin vins volen fer i com els volen fer...

La resposta de la Judith va ser d'una generositat molt gran i un matí de finals d'abril, juntament amb quatre experts i amb en Francesc Escala, vam anar plegats a Can Sumoi i van tenir temps de fer realitat aquelles vivències que jo anhelava. Vam tocar els ceps i la terra cretàcica, vam tastar, vam aprendre, vam beure, vaig poder entendre algunes coses que, d'alguna manera, aniran conformant la meva mirada sobre el vi.

A l'entorn de la casa hi ha unes vint hectàrees, majoritàriament de parellada, també de xarel·lo i de sumoll. Per cert: encara que «sumoi» sigui també una manera de denominar el sumoll, el nom de la finca no prové —si més no, directament— del de la varietat, sinó que és el llinatge dels propietaris de la finca des del segle XVII.

El projecte de Can Sumoi —vins naturals, vins d'alçada, vins amb origen— es materialitza, ara mateix, en sis vins que ja són al mercat o bé hi seran ben aviat. Alguns hereten el nom d'un vi ben conegut de Raventós i Blanc —Perfum o La Rosa— però, pel que jo he pogut tastar, crec que es pot parlar d'una «refundació» evident. Can Sumoi Perfum 2017 és un blanc absolutament seductor fet amb moscatell, parellada i macabeu. Can Sumoi la Rosa 2017 té un color delicat i una gran riquesa d'aromes. La meitat del raïm és sumoll i la resta és parellada i xarel·lo. S'ha macerat amb les pells durant quatre hores. Completen el grup de vins tranquils un Xarel·lo 2017 de gran puresa i un sumoll que encara s'està acabant d'arrodonir a l'ampolla. Tots aquests vins han fermentat amb llevats indígenes de la vinya i no s'hi ha afegit cap producte enològic. El compromís amb l'autenticitat és total. Les ampolles són atípiques i a mi, sincerament, m'agraden força (i és estrany, perquè sempre m'he declarat aferrissat partidari de l'ampolla «clàssica»).    

Hi ha també dos vins espumosos de fermentació única —«ancestrals»— un Montònega i un Sumoll.

Ara, des de casa meva, rememoro l'estona que vaig passar a Can Sumoi —aquest article no és altra cosa que la difícil traducció en paraules dels meus records— i, per fer més vives les imatges d'allò que vaig experimentar aquell dia, he anat a comprar una ampolla de Can Sumoi Xarel·lo 2017, he anat a buscar una copa apropiada —la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo chardonnay— i m'he posat  a escriure. Vi natural d'alçada, Serra de L'Home, dinou dies de fermentació espontània amb llevats indígenes de la vinya, fermentació malolàctica espontània, tres mesos amb «battonage» dos cop per setmana, cap producte enològic afegit, sense estabilitzar, sense filtrar, tapat amb suro de les Gavarres, vinya Palmeres i vinya Noguer Nou, cinc-cents setanta metres sobre el Mediterrani... Salut!

Textures

A l'article anterior parlava de sumolls i, de fet, parlava de sumolls tranquils perquè, si he de ser sincer —en aquest blog ho considero imprescindible— les elaboracions del sumoll amb bombolles que he tastat mai no han aconseguit excitar-me prou. Ara això ha canviat amb el Textures de Pedra.  

Tampoc no és pas un sumoll cent per cent. En el cupatge d'aquest vi tan singular hi ha un trenta-cinc per cent de raïm blanc —xarel·lo i una mica de parellada— i la resta està formada per sumoll (d'uns ceps de seixanta anys), xarel·lo vermell i un quinze per cent de bastard negre. Aquesta última varietat no és gaire coneguda al nostre país, però sí que ho és a llocs com la Ribeira Sacra —suposant que el seu merenzao o bastardo sigui realment el mateix que aquest bastard negre de la conca de l'Anoia. Curiosament, no apareix a la base de dades Vitis catalana, però el Diccionari d'en Favà sí que documenta aquest nom —bastard— el 1818 a l'Alguer. Tanmateix, és millor que deixem per als experts tots aquests temes ampelogràfics tan complexos i que nosaltres ens dediquem a parlar del vi que en resulta.

Crec que la primera collita d'aquest vi espumós de Raventós i Blanc devia ser la del 2011, que em va fascinar. Vaig fer-ne un comentari a l'article «Conca del riu Anoia» on hi deia coses com aquesta:

«[...]em tornaré a deixar endur per....la pura fascinació d'un vi singular i múltiplement complex»

Crec que no he tastat la collita 2012 però avui, en unes circumstàncies que s'ho mereixien, n'hem destapat una ampolla del 2013 i, amb les precioses Riedel Veritas que tant li escauen, hem pogut gaudir d'una estona d'exaltació dels sentits, una d'aquelles estones que fan que el vi sigui el monument cultural i sensual que pot arribar a ser.

Com explicaria el seu color? Quan m'ho plantejava, no podia deixar de pensar en aquell fenomen que es produeix quan, per exemple, mirem les Plèiades en una nit fosca i serena: si hi fixem la mirada, el cúmul es veu ben poc, però si passem la mirada ràpidament pel seu damunt, el cúmul de les Plèiades esdevé un núvol de miríades d'estrelles. Igualment, la tonalitat d'aquest vi sembla, al nostres ulls fal·libles, que canviï amb cada moviment de la copa, amb cada canvi de punt de vista. Deixant de banda tantes astronomies, crec que amb aquestes subtils tonalitats rogenques hem tingut un bon exemple de metamerisme perquè cadascun de nosaltres, en cada moment, veia una coloració diferent en aquest Textures de Pedra.   

Amb les aromes passa alguna cosa semblant. Què difícil que és descriure aquesta complexitat, aquesta força! Hi ha una combinació que és prou fruitada, però també —com ho diria?— «sòlida» podria ser una paraula adient. Neta, tanmateix. Potent i incisiva, sens dubte. Tot en aquest vi és una mica inusual, personal, atípic. Potser és un dels espumosos que més m'ha agradat ensumar llargament.

A la boca, quina delícia! El sabor és punyent, la bombolla és viva i, curiosament, manyaga. I la «textura»! La paraula que dóna nom a aquest vi d'en Pepe Raventós —un nom que no deu ser fruit de l'atzar ni de cap banal propaganda— és la que em venia constantment al cap mentre anava bevent, amb glops molt petits, el Textures de Pedra 2013, de la Vinya Més Alta, de la Conca del riu Anoia, del celler Raventós i Blanc.

Quan vaig poder parlar d'aquest vi amb persones del celler em van insistir molt que ells el veuen com un vi de guarda, que pot créixer i millorar amb el pas del temps. Jo em sento incapaç de poder-ho intuir i, d'altra banda, hi ha tan poques ampolles disponibles que penso que —ai las!— potser ja no el tornaré a tastar. 

Jo que pensava que només les bombolles d'una vella reserva em podien captivar, i ara trobo que aquest espumós «jove i acolorit» em roba el cor! No sabem mai —com von Aschenbach (no em malinterpreteu!)— quines ocultes sensibilitats podrà arribar a excitar un vi!

Conca del Riu Anoia

Una de les coses més valuoses que m'ha donat aquest blog —i la meva dedicació al món del vi que el blog comporta i exigeix— és poder conèixer, directament de la boca dels grans mestres de les nostres vinyes i els nostres vins, els projectes que els mouen, sovint apassionadament, a fer el que fan.

Com a exemple d'això que dic, m'agradaria transmetre avui l'emoció que vaig sentir no fa gaire, en un sopar a can Raventós, quan en Manuel Raventós ens va parlar del seu projecte "Conca del Riu Anoia".

Aquest projecte es pot entendre de dues maneres diferents. En primer lloc, com un compromís personal i empresarial —que no és poca cosa—, en segon lloc, com un horitzó que només serà realitat si és compartit.

Encara que ja conegueu quin és el compromís al darrere de la menció «Conca del Riu Anoia» per als vins espumosos, fem-ne un resum:

• Vinificació pròpia i elaboració pròpia, amb un mínim del 80% de vinyes pròpies i requisits estrictes de qualitat (perfectament especificats).
• Viticultura biodinàmica i només amb varietats autòctones.
• Sempre vins d'anyada amb criança mínima de divuit mesos.
• Delimitació geogràfica de la zona de producció a la Vall de l'Anoia.

Hi ha altres cellers que compleixen aquests requisits? Sí, n'hi ha pocs però n'hi ha. Hi ha cellers que han fet públics compromisos de qualitat equivalents o fins i tot superiors? Sí, n'hi ha. Hi ha algun altre marc establert que s'assembli a aquest? Sí, però amb algunes mancances. És un projecte ple de sentit? Jo crec que sí, completament. És fàcil o previsible que hi hagi aviat altres cellers que s'incorporin a aquesta «denominació»? Potser no. I en un futur una mica més llunyà? Tant de bo!

Un projecte com aquest no es pot deslligar de la terrible situació d'aquella «denominació-de-res» que es diu «cava» i que, a dia d'avui, té el mateix valor que, per exemple, la paraula «carn» o la paraula «oli»: zero. I no segueixo per aquí, que aquest no és un blog per a parlar de misèries. Parlem, per exemple, del Textures de Pedra 2011.

És un vi que no acabo de trobar les paraules que em semblin justes per explicar-lo. Potser acabaré dient que té un punt de «fascinació» que, segons el DLC és la qualitat d'allò que «captiva irresistiblement amb la mirada, amb algun atractiu poderós, amb el seu prestigi». També puc explicar que les seves aromes són d'un nivell de complexitat inusual, i són d'aquelles que no et cansaries d'ensumar. I a la boca, afirmar que hi ha unes «textures» consistents, persistents, difícils d'oblidar, tampoc no pot passar per una descripció. Vaja, que ja veieu que no me'n surto, de pretendre encasellar aquest vi en una nota de tast objectiva i senzilla. Penso que si demà n'obro una altra ampolla potser m'hi fixaré més... però em temo que em tornaré a deixar endur per.... la pura fascinació d'un vi singular i múltiplement complex.

L'excel·lència que ve de l'Anoia

He estat mirant «The Path to Humility» (el podeu trobar fàcilment a vimeo) acompanyat —apropiadament, jo diria— d'una ampolla de Claus Preisinger Pannobile 2013 i, si bé per al meu gust aquest documental d'en Claude Giraud estaria millor si durés una estona menys, no he deixat de trobar-hi, ben expressades, algunes de les coses que jo crec que donen autèntic valor als vins que estimem. Per motius de proximitat, m'he sentit més atret per les paraules d'en Manuel Raventós i el seu fill Pep, i per l'explicació de la seva sortida del cava per crear i seguir les seves pròpies regles, el seu propi compromís amb el terrer i amb nosaltres.

L'endemà, al vespre, recordant el vídeo i, potser també, influenciat per «The Grapes of Wrath» que ara estic llegint (que, en el fons, és la crònica de les terribles conseqüències de l'anorreament d'un terrer per culpa d'una agricultura destructiva), he volgut destapar alguna delícia de la casa Raventós i Blanc —els hereus directes de qui va crear el primer xampany, ara fa cent quaranta-tres anys—. M'hauria vingut de gust un Textures de Pedra que —ai las!— no tenia a l'abast.

Finalment, hem destapat un Manuel Raventós 2007.

És una ampolla degollada el setembre de l'any passat i deu tenir al voltant d'un 70% de xarel·lo de la parcel·la El Clos, plantada el 1978. La resta és parellada i macabeu. No té licor d'expedició. La primera impressió que causa és la d'una extraordinària netedat al nas, d'una puresa estricta. Una impressió que perdura al llarg de tota l'estona, sense perdre intensitat. I la darrera impressió —quan s'acaba el tast i s'inicia el record— és d'una persistència llarguíssima. Viu i tens, amb les millors virtuts del xarel·lo, amb una rectitud severa.

És un plaer anar assaborint els contrapunts de la tríada formada per, d'una banda, un cos consistent, vinós i ple de força; de l'altra, una sensació setinada i suau i, formant el tercer vèrtex, el deliciós pessigolleig del carbònic, elegant i discret. Lleu aroma d'ametlles, sensació fresca i plena, qualitat. Sabors de maduresa. Tremp. Xarel·lo. Llargada. 

I ara, després d'aquesta ampolla, podríem parlar, si voleu, del projecte «Conca del Riu Anoia» i podem fer grans escarafalls o grans cogitacions. No seré pas jo qui ho faci. Però el que sí que veig clar, absolutament clar, és que ens calen paraules per anomenar les coses que estimem, que hi ha d'haver una paraula o paraules per anomenar això que fan en Manuel i en Pep, i un bon grapat d'altres al·lucinats. I si aquest nom ens manca, deixem-ho en blanc i parlem del vi espumós que fa en Manuel, del que fa en Ton, del que fa en Sergi, del que fa en Guillem, del que fa en Jaume...

Bombolles diverses

Malaguanyat qui només troba solaç en un únic paisatge!

Vull parlar avui de dues ampolles de xampany que, cadascuna en el seu univers sensorial, m'han donat delit. Dues ampolles de dos universos ben diferents.

D'una banda, un Raventós i Blanc De La Finca 2011, d'un celler que fa anys que mereix tot el meu respecte —com a mínim des d'una ampolla memorable de Reserva Personal 2001 que va ser la que va fer-me obrir els ulls, ja fa un temps. El vi neix a les vinyes que hi ha entre el turó del Serral i el llac, lleument exposades al nord. La meitat és xarel·lo, la resta és macabeu i una mica de parellada d'una vinya de més de quaranta anys. El conreu és biodinàmic. No hi ha licor d'expedició. Va ser degollat fa cinc mesos. L'hem begut en unes Riedel Veritas.

Això són fets. El problema és com podria descriure el que no és factual sinó sensorial! Parlo del repte amb què acaba un conegut poema d'en Ferrater:

«has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors.»

Si volgués acostar-me a un impossible càlcul de les «libracions dels cors» potser diria això: El color hi és present, la bombolla és fina, les aromes són elegants i subtils —cítrics i un raïm net i fresc. Hi ha un lleu perfum de flors. Hi ha un tremp acerat i incisiu. La magnífica integració dels elements sorprèn quan saps que «només» és un 2011. Defuig l'espectre aromàtic de l'autòlisi.

A la boca hi ha una solidesa que no es contradiu ni amb la lleugeresa, ni amb el frescor, ni amb l'expressió «lineal», «dreta», del sabor. Hi ha una forta sensació seca —no assecant— i alguna nota amargosa i escaient. Un xampany per anar degustant a pleret, que demostra com és possible de combinar el rigor i la delícia.

* * * * *

I en un altre extrem de l'espectre sensorial —però també ben amunt en les escales del plaer i la qualitat— hi posaria el Vall de Ferret 2004 que vaig destapar fa uns dies. Com l'anterior, és un vi que cal beure amb concentració i una certa serenitat. Un 2004! Collita memorable! A més de la parellada, el xarel·lo i el macabeu, també incorpora pinot noir i chardonnay. La criança, no cal dir-ho, ha estat extremadament prolongada. És el vi insígnia d'en Josep Maria Ferret Guasch —un xampany al que confesso tenir una certa devoció.

És d'un groc ja notable i la bombolla és gairebé imperceptible. És ple de densitat. Ametlles i brioixos, vinós i voluminós. Saborós, lleument untuós, amb bona acidesa. Bombolletes que acaronen i no distreuen dels fonaments del vi. Nèctar? Potser s'hi acosta. Quan el tens a la boca sents uns records de fruits secs i una sensació seca que es resol en cítrics. El sabor s'allargassa i persisteix. Mentre l'anem bevent —també amb les Riedel Veritas que ara m'he acostumant a usar amb els grans xampanys— penso que el definiria com a més «material», més «terrenal» que el Raventós i Blanc, que és més «cerebral». És clar que va per un altre camí. És clar que és tota una altra cosa. És clar que va néixer set anys abans.

Un cop l'ampolla és buida, aquest Vall de Ferret 2004 impregna els sentits amb alguna cosa que, estranyament, roman a la memòria.

Cava català al decantador

Ens agradaria que els nostres millors Caves fossin coneguts i apreciats per la comunitat mundial dels aficionats al vi. Ens agradaria però, ara mateix, estem encara molt lluny de que això succeeixi: Si us passegeu per alguna bona vinoteca de, diguem, Vancouver, Madison o Manchester, hi trobareu una mostra dels nostres millors vins negres però el Cava català de qualitat no el veureu per enlloc.

Sempre hi ha excepcions, és clar, però arreu del món el nostre Cava s'ha creat una imatge francament deplorable de vinet escumós trivial i, per damunt de tot, baratíssim, de manera que, fins que no canviïn les coses, és pràcticament impossible que un consumidor americà (per exemple) estigui disposat a pagar, diguem, trenta dòlars per una ampolla de Cava, per excels que aquest Cava pugui ser.

Caldria treballar molt per començar a canviar aquest estat de coses. Aquests dies, per exemple, s'ha donat un pas important en la bona direcció: L'Andrew Jefford —guanyador del premi Louis Roederer 2010 al millor columnista de vins— publica un article a l'edició de Decanter del mes de novembre de 2010 on, sota el títol "Homenatge a Catalunya" hi diu coses que nosaltres ja sabem, però que, publicades a les pàgines de Decanter, adquireixen una força impressionant. Hi llegim, per exemple,

• El Cava pot ser un vin de terroir.
• El Cava obre tot un nou territori de possibilitats per al vi escumós, que l'hegemonia del Champagne ha estat ocultant al món.
• No és cert que el Champagne sigui l'únic vi escumós digne de ser imitat.
• Hi ha maneres de dotar d'estructura, equilibri i "intriga sensual" un vi escumós, més enllà de la de partir d'un esquelet àcid i afegir-li "carn" com es fa en les zones vinícoles més fredes.
• Els cellers del Penedès no són pas ni menys profunds ni menys frescos que els d'Epernay.
• Els millors Caves posseeixen un sentit de profunditat, puresa, estructura i autoritat.
• Si el Champagne fos Chablis, el Cava podria ser Hermitage blanc i, qui seria capaç de dir quin dels dos és més perfecte?
• És un símptoma de qualitat veure com els més grans entre els productors de Cava tenen cada un d'ells la seva personalitat pròpia, sempre dintre d'una tradició que és prou rica com per encabir totes aquestes diverses formes de l'excel·lència.
• El resultat de combinar criances llargues i matèria primera d'alta qualitat, veremada a ma, és més sumptuós i més refinat del que jo [Jefford] mai hauria somniat que pogués ser el Cava.
  
• Aquest grandíssims Caves no els trobem, ara per ara, als mercats internacionals, però els hi trobarem, aviat.

La lectura de l'article complet és recomanable. Si deixem de banda el títol —que als catalans ja ens sona una mica massa a tòpic— veurem que és un article molt ben escrit que, de ben segur, ha de despertar la curiositat d'un cert sector del públic britànic, com a mínim. Pel que fa a cellers, l'article parla, principalment, de Recaredo, però també d'alguns altres grans noms del millor Cava, com Agustí Torelló, Raventós i Blanc, Mestres i Gramona.

Són aquests cellers —i algun altre— els que han de liderar aquest projecte de trencar amb la imatge cheapie que envolta el nostre Cava. Serà difícil, perquè els cellers als que ja els va bé aquesta imatge de mediocritat són molt poderosos, però ara que des de la important tribuna que és Decanter ens donen un cop de ma, ara ens hi hauríem de posar més que mai.

Mentre reflexiono sobre aquests temes, tasto un cava poc conegut d'un celler petit de Les Peces, municipi d'Albinyana, al Baix Penedès, a tocar del Camp de Tarragona. Només n'hi ha 2.650 ampolles que neixen d'una vinya d'uns cinquanta anys —conreada biodinàmicament— que es troba al Cal Cabellut, prop de Masllorenç. El nom del celler és Cal Sanctó i, des del 2005, elaboren Cava Brut Nature —amb un 60% de Xarel·lo— i diversos tipus de vins tranquils, que m'agradarà comentar quan els hagi tornat a tastar. Els vaig conèixer a la Fira de Vins de Torrelles de Llobregat d'aquest cap de setmana i el seu Cava, en el tast a peu dret, em va semblar molt peculiar, allunyat del mainstream —allunyat en la bona direcció, s'entén. D'ell m'enamora l'elegant integració del carbònic, ben champenoise, que actua allà on ha d'actuar, i també l'equilibri àcid impecable.

Les paraules de l'Andrew Jefford i un parell de copes d'aquest Sanctó Brut Nature em permeten, potser il·lusòriament, mirar el futur del nostre Cava amb un cert optimisme.