40 anys enrere, sense enyorança

Quan vaig començar a comprar ampolles de vi —més o menys l'any 80 del segle passat— em va agafar la dèria de col·leccionar les etiquetes de les ampolles que anava bevent. Ara tinc una sèrie d'àlbums antics plens d'aquelles etiquetes que, algunes, corresponen a cellers que ja no existeixen. N'he buscat algunes que fossin de collites dels anys setanta perquè, si teniu prou edat, us puguin dur records dels vins d'aquells temps.

Per exemple, aquest Scala Dei 1976 del que parlava en l'article anterior:

O aquest Marfil Especial 1975, un vi dolç de garnatxa i pansa blanca:

A l'etiqueta següent, si mireu la part de baix a la dreta hi veureu una data: 17.9.84, el dia que vam destapar aquesta ampolla. Recordo que els primers vins de Jean Leon eren molt difícils de trobar. Vaig aconseguir unes ampolles de 1978 i 1979 després d'una certa recerca. Era un vi molt gran, un vi de guarda. Crec que l'última ampolla de 1978 la vaig destapar quan ja havíem entrat al segle XX.

Si teniu una certa edat, recordareu que el Mas La Plana abans es deia Gran Coronas Etiqueta Negra. Crec que aquest 1976 va ser la meva primera ampolla d'una sèrie que encara no s'ha estroncat. Recordo que em va produir un impacte profund.

Quan jo era jovenet, el xampany era un tema de fidelitat familiar: cada família era fidel a una marca i només bevia aquella marca. A casa meva es bevia Canals & Nubiola i a casa els meus padrins es bevia Codorniu. Al meu avi matern, en canvi, li agradava anar provant sempre coses noves —suposo que jo m'hi dec assemblar. Aquesta etiqueta de Recaredo no duu any, però com que el celler es va fundar el 1924, potser és una etiqueta de finals dels anys 70 o, com a molt, primers dels 80.

Aquesta etiqueta sorprendrà els més joves, que no saben que ara fa quaranta anys, Conde de Caralt era un celler amb un bon prestigi i, per exemple, el seu Reserva 1971 era un vi excel·lent.

I és clar que bevíem Rioja. Jo, en particular, era devot de les velles reserves de Viña Tondonia:

Però la meva referència eren el Bordeus i només em recava que no podia comprar-ne tants com n'hauria volgut.

De Can Credo a Cal Tiques

Potser si hagués nascut a la vora del Loira, potser si fes vins negres —que al nostre país sembla que atorguin un plus de prestigi a qui els fa—, potser si no fos una persona de tan exquisida modèstia, potser si estigués una mica menys a la vinya i una mica més als actes socials —jo espero que no ho faci mai!—, potser si fóssim tots menys gasius en reconèixer els mèrits dels nostres grans winemakers.... aleshores potser sí que en Joan Rubió seria un gran personatge de la viticultura, conegut i admirat per tothom.

Si m'aturo a pensar tot el que li devem, no me'n sé avenir. Crec que, des de fa uns quinze anys, en Joan Rubió és el responsable del bé de Déu de grans ampolles que es fan a Recaredo. No pas ell tot sol, és clar, que hi ha tot un equip, i uns terrers màgics, i una història, i una voluntat, però ell ha estat allà, amb la seva passió per la vinya, per l'agricultura natural, per la puresa en els vins. Pensem en els vins de Can Credo, aquests cinc evangelis que, des de cinc angles diferents, proclamen la grandesa del xarel·lo. Pensem en els espumosos —sense oblidar el precís Turó d'en Mota, exacte com un tiralínies— i en tantes ampolles que a mi em sembla que m'han fet més savi, més entenimentat, millor.

En Joan, des de la collita 2015, ha començat a fer els seus propis vins a la seva masia pairal de Cal Tiques, al veïnat de Muscarola, a mig camí entre Vilafranca i la Múnia. Ens trobem, doncs, a l'inici d'un projecte personal que comença amb les petites parcel·les de vinya de xarel·lo i macabeu que en Joan té escampades a un entorn proper de la masia, entre la Rovira i Ratera, i que continuarà amb monestrell i sumoll i encara amb alguna altra varietat sorprenent que anirem coneixent. La producció és minúscula i l'exigència, no cal dir-ho, és altíssima. Treballa molt acuradament les maceracions i utilitza bótes de cinc-cents i àmfores —terrissa roja i terrissa blanca d'en Carles Llarch—.

No cal que digui quin interès vaig sentir quan vaig conèixer l'existència d'aquest nou projecte! En Joan, amablement, em va convidar a casa seva i, d'aquesta manera, un dia a mitjan novembre ell i jo som al minúscul Turó de Can Rigol on un sol tebi ens acompanya mentre anem resseguint amb la mirada tota aquesta comarca, reblerta de vinyes i de masies. Després, anem a trepitjar les vinyes, on les pluges que —finalment!— han xopat el sòl, han fet néixer, entre els ceps, una esponerosa tofa d'herbes. Jo identifico la ravenissa i el trèvol i en Joan me n'explica unes quantes més que, lamentablement, no puc retenir a la meva memòria. M'explica també com cadascuna d'aquestes herbes insignificants ens transmet un missatge sobre l'estat del sòl, i com poden arribar a modificar-ne les propietats. M'agrada escoltar-me'l, encara que, interiorment, m'avergonyeixi de la meva gran ignorància de les arts del conreu.

He comprat algunes ampolles dels vins de Cal Tiques —n'hi ha poques!— i, quan les vagi destapant, segur que en parlaré en aquest blog. De moment, acabo l'article amb alguns comentaris esquemàtics.  El Tiques 2015 és un xarel·lo amb una important maceració estàtica, sense sulfurós afegit, que és molt viu, molt expressiu, molt tens i una mica rebel. Va canviant a la copa i ens aporta una riquesa de sensacions complexes i fruitades. Només 650 ampolles i una graduació alcohòlica de 10.5 graus. Aquesta graduació tan atípica és compartida pels quatre vins que van sortir de la collita 2015 i a mi em du records d'ara fa vint-i-set anys, quan vivia a Alemanya i vaig aprendre a estimar alguns vins amb poc alcohol.

L'Essencial 2015 és extraordinari. Molt aromàtic, equilibrat, ample, llarguíssim. Més clàssic que el Tiques, comparteix amb ell la tensió. La maceració és més curta, la precisió és més gran. L'Obstinat 2015 du a l'extrem la tècnica de maceració —també amb una mica de rapa—. Al nas, anís i altres herbes i a la boca es comporta amb gran austeritat, una mica tancat en ell mateix, monolític i enigmàtic, extremat. Finalment, el Joanots 2015, en contrast amb els tres xarel·los anteriors, és un vi de macabeu d'una vinya de trenta anys de mitja hectàrea.  870 ampolles d'un vi de gran puresa, elegant i «vertical», profundament estricte i contingut. Una interpretació interessantíssima del macabeu, executada pel mestre Joan Rubió.

Emocions sentides a can Credo

Elegància
Les definicions que conec de la paraula elegància inclouen sempre la senzillesa. A la wikipedia es defineix l'elegància com una bellesa que mostra efectivitat i simplicitat inusuals; el DLC parla d'executar alguna cosa de manera neta i simple. Als amics de can Credo sempre els he vist atènyer la difícil elegància amb una increïble facilitat aparentment innata. El to de veu, el refinament sense afectació, la bonhomia sense la que no hi ha elegància possible, la senzillesa també sense afectació —que n'és d'odiosa aquella espúria senzillesa afectada!—. Cada vegada que m'han convidat al celler del carrer Tamarit hi he trobat una elegància incomparable, fonamentada en allò que és senzill, sobri, autèntic i bo, sense oripell.  

El Turó d'en Mota és un dels vins més elegants que conec. No en bec tot el que el meu esperit voldria, d'aquest vi de salut —física i espiritual— però quan n'he pogut destapar alguna ampolla tots els que ens hem aplegat al seu voltant hi hem trobat aquella bellesa pura i simple de la veritable elegància. Fa uns dies que ja és disponible la collita 2005 —que, com va passar amb la del 2002, ha sortit abans que la de l'anyada anterior— i vaig tenir la sort de ser convidat a la presentació que es va fer a la fondària de la cripta on jeuen les ampolles de les successives anyades d'aquest vi que va néixer el 1999. En aquesta cripta d'absolut silenci, unes Zalto delicadíssimes —receptacles gairebé virtuals, de frangible elegància— contenien, per al nostre delit, un Turó d'en Mota 2005 que en Jordi Mata acabava de degollar. 
 

Autenticitat
Recordo una vegada que en Ton Mata definia ell i el seu equip com a «elaboradors de vi blanc de criança» i m'explicava que el mètode de doble fermentació que fa néixer el xampany és la sublimació del concepte de criança i la millor manera d'agermanar el vi blanc i el temps. També em deia que «encara no coneixem els límits dels xarel·lo». Autenticitat: es defineix com l'expressió de la veritat i, en el cas del vi, aquesta veritat comença a la vinya, entesa —com ho fan a Recaredo— com un tot format per sòl, plantes, fauna, temps... Compromís: amb l'agricultura natural, amb el respecte a la vida, amb la qualitat d'un procés de criança impol·lut.

Els 10 anys de criança ni l'han enfosquit ni li han llevat vivor. Puresa fresca i linealitat extrema. Sobrietat absoluta: cap barroquisme, cap amanerament, cap pesantor, cap d'aquells tics d'alguna criança massa forçada. Alguna lleu aroma com de fonoll, o de camamilla, la serenor del millor xarel·lo, la bombolla que fins oblides que hi és —no pren cap protagonisme!—, una estranya i deliciosa dolçor —per donar-li un nom, potser poc acurat—, una gran i incisiva tensió, una dialèctica entre els matisos de l'acidesa —deliciosament cítrica—  i els de l'amargor; austeritat mística, reforçada per aquesta Zalto tan oberta, tan fina i tan lleugera, una copa extremada i atípica per a un vi espumós —a mi m'ha encisat—, que allunya qualsevol faramalla i ens concentra en allò que és essencial d'aquest xarel·lo insigne. 

Esplet
No sé si hi ha alguna banda del país on aquesta paraula encara sigui viva. Fa referència a abundor i plenitud, al conjunt d'una collita abundant, a allò que s'ha obtingut amb esforç. Com el fruit de la vinya del Turó d'en Mota i el vi preciós que, deu o dotze anys després, podem acostar-nos als llavis. Un fruit que no és pas abundant en quantitat, però sí que és ple d'un profund plaer que sembla il·limitat — «encara no coneixem els límits dels xarel·lo», deia en Ton—. Per tornar-ho a constatar, degollen alguna ampolla de Turó d'en Mota 1999, que a mi em sembla que és la millor de les collites que ja estan fetes (no he tastat la 2002), i ens l'ofereixen al tast. És molt gran! Fa uns cinc o sis anys, vaig poder fer un tast vertical de la 1999, la 2000 i la 2001 i ja aleshores em va semblar que la 1999 —la primera de la nissaga Turó d'en Mota— tenia un encís especial.

Ara que aquell vi del 1999 ja du 199 mesos —es diu de pressa!— a l'ampolla, m'ha tornat a semblar una valuosa joia, un d'aquells vins que em nego a voler analitzar o descriure perquè no vull perdre'm ni un instant de l'estona beatífica que el tinc a la boca i els meus sentits en reben els seus efectes que em sadollen amb el gran «esplet de la vera beneuyrança».

Àpats de festa i (alguns d') els seus vins

Són dies de destapar moltes ampolles. Algunes —força significatives—, de fora del nostre país: Génération XIX 2012 d'Alphonse Mellot, Échezeaux 2006 de Robert Arnoux, Pago de los Capellanes Reserva 2001, Amarone 2011 de Villa Arvedi... D'altres —la majoria—, de Catalunya, i de tres d'aquestes ampolles vull deixar record en aquests Apunts.

Carn d'olla i Saó
Fa anys que vam tornar a l'escudella i la carn d'olla «completa», és a dir amb tots els ingredients que jo recordo de quan era petit, sense oblidar —mai de la vida!— l'exquisida orella de porc, ni el morro, la cua, els cigrons, la col, la patata...

Jo penso —no em feu massa cas, que no tinc cap títol d'expert en maridatges— que la carn d'olla, en contra del que pugui semblar en un primer moment, no requereix pas un vi massa «contundent». L'ampolla que vaig triar va ser una mica especial: un màgnum del 2008 que feia uns anys que descansava al meu celler: Saó «Guinovart» 2008, de Mas Blanch i Jové. Va ser una de les primeres collites d'aquest celler de la Pobla de Cérvoles. Justament quan el celler començava, vaig anar-lo a visitar (vegeu aquest article) i vaig aconseguir aquest excel·lent màgnum que ara ens ha acompanyat magníficament.

El vi està fet amb garnatxa, cabernet i ull de llebre, i és perfumat, elegant, viu, ric i pur. Maduresa (primària) que ha anat madurant (en l'altre sentit de la paraula) en aquests anys dins de l'ampolla màgnum. Deliciós, equilibrat, amb el pes just i una fluïdesa clàssica i delicada —sense ser fràgil—. Quina gran ampolla per al dia de Nadal!

Cuixa de porc i Biu
La nit de Cap d'Any va estar presidida per una (desmesurada) cuixa de porc feta al forn —amb la seva cotna, deliciosa fins a límits que transgredeixen el pecat de gola— i el vi va ser un pinot noir lleuger i gràcil que, curiosament, va adir-se perfectament amb la grossa bèstia.

El celler Batlliu de Sort acaba de treure la collita 2014 del seu Biu Negre i està boníssim. Ni sé quantes ampolles n'hem buidat! És vermell, força clar, i és ple de perfum fresc, de flors i cireres. A la boca hi trobo l'acidesa fresca i neta, que «neteja la boca». És clar que no hi ha gaires tanins, ni confitats, ni pes, i potser és per això que complementa tan bé el sabor greixós del porc. Aquest Biu Negre 2014 m'ha recordat fortament una ampolla recent: Les Perrières 2012 de Bize & Fils.

Intimitat i Recaredo
I quan els convidats marxen i ens quedem sols la meva dona i jo, arriba el moment de destapar una ampolla de les que mereixen silenci, introspecció, tranquil·litat. Com el Recaredo Reserva Particular 2004. Un dels monuments enològics de Catalunya. Una ampolla de la que res no diré perquè, a mida que un vi es va acostant a la divinitat, més difícils —o inútils— són les paraules:

...vidi cose che ridire
né sa né può chi di là sù discende
(Paradiso, Canto Primo)

L'estranya història de la copa de xampany

Les vicissituds que ha sofert la copa de xampany al llarg del temps em produeixen perplexitat i sovint em sembla que, en aquest camp, encara estem vivint una època prehistòrica.

No fa pas gaires anys, bevíem el xampany —que és com se n'ha de dir, en llenguatge ordinari, dels vins espumosos obtinguts per doble fermentació a l'ampolla— en una copa estranyíssima (la de més a la dreta a la fotografia) que, més enllà de llegendes apòcrifes, vés a saber d'on venia. Aquesta copa tenia dues propietats clares: 1) impedia apreciar la qualitat del vi; 2) deixava clar a tothom que no s'estava bevent «vi plebeu», sinó «xampany aristocràtic», inaugurant així una confusió intencionada que encara perdura (com si el xampany no fos vi!).

La copa que apareix a la dreta de la fotografia és una Stölzle d'excel·lent qualitat que forma part d'una dotzena de copes que ens van regalar l'any 1983. Ben aviat, aquestes copes absurdes van ser substituïdes per les infaustes i omnipresents «flautes», com la segona copa de la foto. Curiosament, aquest disseny de copa manté les dues propietats de la copa «pompadour»: pèssima per a l'apreciació conscient del vi i òptima per a mantenir el ridícul «glamour» de manifestar que estem bevent una cosa «diferent». La forma tan estreta i llargaruda es justifica perquè el xampany «no s'esbrava» (fa més bromera) i permet observar com les bombolletes pugen i pugen de baix a dalt, tan bufones...

Amb aquestes «eines» es fa difícil poder gaudir plenament d'un bon xampany. L'única manera era —encara ho és— prescindir d'aquestes flautes i utilitzar una copa de vi blanc que s'hi adapti bé. Afortunadament, mica a mica algunes primeres marques de cristall han començat a fer unes copes de xampany força millors que les nefastes flautes. Per exemple, la tercera copa de la fotografia és una Spiegelau Authentis, que és la copa que estic utilitzant jo de manera habitual. Visualment, pot semblar que no és massa diferent d'una flauta, però si la tens a la mà i comences a usar-la, de seguida t'adones que és una eina infinitament més plaent.

Però encara no n'hi ha prou, perquè hi ha vins espumosos que clarament exigeixen anar més enllà d'una «mitja flauta» com l'Spiegelau anterior. I les primeres marques de cristall estan començant a fer —finalment!— copes de xampany «de debò». N'hi ha pocs models i són difícils de trobar. Jo m'he acabat decidint —provisionalment, si més no— per la nova Riedel Veritas Champagne, que és la copa que apareix a l'esquerra de la fotografia.

No sóc gaire amic de Riedel —la major part de les meves copes són Schott o bé Zwiesel 1872— perquè crec que Riedel és una marca excessivament sobrevalorada. Gràcies al seu màrqueting astut, aquesta empresa aconsegueix vendre copes de vidre —Oberture i Wine— al preu de copes de cristall, i copes fetes a màquina al preu de copes fetes a mà. És cert que les Riedel Vinum del 1986 van ser un revulsiu per al món de les copes de vi, però avui dia aquestes Vinum —també en tinc algunes— no justifiquen ni de lluny el preu que costen. Riedel sap vendre...

A banda d'aquesta Riedel Veritas, també m'agraden —sobre el paper, perquè no les tinc al meu abast— la Zwiesel 1872 Gusto Champagner i la Zwiesel 1872 Enoteca Champagner 77. I, sobre tot, la Zwiesel 1872 The First Champagner 77, dissenyada per l'Enrico Bernardo... Però Riedel ven per correu i Schott és força difícil d'aconseguir.

En qualsevol cas, jo he anat a parar a la Veritas i, sense haver-la provat prou encara, em sembla una copa molt bona. L'estrena la vaig fer amb un vi grandíssim: Reserva Particular de Recaredo 2004 —del que res no diré, perquè és un vi que està tant amunt que quan en bec, les paraules em resulten insuficients. M'incita al silenci, com a màxima expressió de la paraula.

[Nota: Aquest oxímoron del «silenci, com a màxima expressió de la paraula» té una important base documental. Podríem citar el «love minus zero/no limits» del mestre Dylan:

«...my love / she speaks like silence...»

 però jo prefereixo fer referència a un parell de ratlles de Borges que em van impressionar molt i sempre he recordat: el «duelo de los bardos» del conte Guayaquil.

«Uno, acompañándose con el arpa, canta desde el crepúsculo del día hasta el crepúsculo de la noche. Ya bajo las estrellas o la luna, entrega el arpa al otro. Éste la deja a un lado y se pone de pie. El primero confiesa su derrota.»]

Ratpenats, Ratpenat

Cada temporada, a un racó del sostre d'una terrassa de casa —al Pallars— hi tinc un grupet de ratpenats. Potser abans en venien més que ara. Passen l'hivern arrecerats a les golfes d'una casa propera fins que es desperten i vénen al meu balcó. Cap al vespre, comencen el seu gran tiberi d'insectes.

El Celler Credo, en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de Granollers, treballa en la recuperació dels ratpenats a les vinyes, com a elements de suport en el control de les plagues. I nosaltres, els fidels seguidors de tot allò que es gesta a can Credo, som doblement afortunats. En primer lloc, perquè cada nou pas del celler en el més estricte respecte a la natura ens du un cert consol a tots. En segon lloc, perquè el celler celebra aquesta iniciativa amb la creació d'un nou vi —els beneficis del qual aniran en part al projecte.

El vi es diu Ratpenat 2013 i és el primer vi de macabeu del celler. És una petita cuvée de 1.649 ampolles elaborades amb un bon treball de maceració, fermentació en bóta no nova i criança en aquesta mateixa bóta durant uns tres mesos. Com en els altres vins del Celler Credo, s'utilitza l'ampolla més lleugera del mercat —només 390 g de vidre— per reafirmar, si cal, el compromís d'aquest celler amb la sostenibilitat.

Macabeu. El celler que representa —per a mi i un reduït grup de seduïts adeptes— la més profunda puresa del xarel·lo, ara ens ofereix un vi de macabeu. A la família egrègia de l'Estrany, el Capficat, el Can Credo i l'Aloers —amb les seves exquisides i elegantíssimes etiquetes blanques— ara s'hi afegeix un parent diferent, d'etiqueta negra com la nit i d'una altra nissaga. No ens n'hem d'estranyar. Pensem que Can Credo és la cara tranquil·la de Recaredo i que els insignes Brut de Brut i Reserva Particular tenen el macabeu com a base fonamental: El macabeu també forma part, amb el xarel·lo, del codi genètic de Recaredo, des de 1924.

M'agradaria dir que sóc ara en aquella terrassa pallaresa on hi nien els ratpenats, però no hi sóc. Però tinc una copa de Ratpenat 2013 al meu costat i sóc al Vallès, escoltant els "Children's Songs" de Chick Corea. Jo hi trobo el ple caràcter de can Credo. És estricte, de densitat fresca, d'acidesa equilibrada. S'intueix la maceració, algun indici cítric, matisos amargs, raïm fresc. Hi ha aromes de fruites intrigants que podrien ser albercoc o potser lichi —sense aquell perfum fat que de vegades té el lichi. En qualsevol cas, l'aroma d'aquest vi és profunda i, dintre de la seva austeritat, seductora. Sense ser untuós, omple la boca i hi persisteix. No és dens de cos, sinó dens de sabor, sense perdre fluïdesa. Vi sense cap afectació ni cap concessió a les modes més xarones.

«...propagar el cántico del fruto»

Fa dies que cap vi em plau. És desafinament dels sentits, desajust dels astres, cansament? O és un efecte estadístic inevitable? He destapat amb il·lusió ampolles que esperava que m'engresquessin i, com va escriure l'Espriu en un pròleg ben conegut, em van deixar "fred i enterc com un estocafix".

La meva agenda s'ha anat omplint de notes que mai pujaran a aquestes pàgines. Ahir mateix, una carinyena del 2010 que en Peñín puntua amb 92 punts —d'un celler del qual ja tenia mig enllestit un article, amb fotografies interessants que vaig fer quan la primavera passada em vaig passejar per les seves velles vinyes de garnatxa i carinyena— m'ha decebut àmpliament. He començat a escriure'n retrets: carregós, ardent, amb sentors de fusta agra i tacte de fruita astringent i impura... Fa un parell de dies, un pinot del 2009 —de força bona família— em va semblar fusteny, cansat, càlid, gens fidel a l'esperit d'aquest raïm. Amb un cert emprenyament, vaig destapar un altre pinot 2009 —aquest era de Califòrnia, i també de casa bona— i em va semblar que no era gens millor: torrat fins l'exageració, dolcenc, carnós i animal i sense cap indici de fruita ni de frescor...

Afortunadament, no tot ha estat tant negre en aquestes darreres setmanes. Per Pasqua, per Sant Jordi, hi ha hagut alguna bona ampolla —fins i tot alguna gran ampolla. I és d'aquestes ampolles que s'escau que parli ara. Podria començar, per exemple, per la gràcia directa i neta de la garnatxa, la carinyena i l'ull de llebre del Somdinou 2012 —vi de fruita, de terra i sotabosc, vi per beure a grans glopades, per omplir-se'n la boca i gaudir-ne sense amanerament ni cap excessiva introspecció. O el Pla d'en Fonoll 2012 —sirà i carinyena de l'Agrícola Sant Josep de Bot, amb una mica de criança— que, si deixes que respiri una mica, es mostra aromàtic, molt fruitat, amb sabor persistent i amb tot el cos, la matèria i la textura sense arribar a ser agressiu. O encara el Petit Oller 2013, del que n'he destapat un grapat d'ampolles i cada vegada m'agrada més. És encertat i deliciós, molt agradable, però té alguna cosa més perquè al seu interior hi trobo una certa profunditat d'aromes de fruita llaminera i perfumada i una certa personalitat.

Si passem a l'univers dels escumosos, els dies de Pasqua m'han permès compartir alguna ampolla gloriosa, com un Recaredo Subtil 2007 que era una delícia: 65 mesos de criança, xarel·lo i chardonnay —i una mica de macabeu— en un conjunt de plena harmonia i sòlida qualitat. La bombolla —no cal dir-ho— era finíssima i acaronava la boca; l'aroma, cítrica amb un petit indici de pastisseria, perfectament sòbria. Acidesa consistent, llargada, persistència, caràcter, temp. Un indici cremós, un gran equilibri. I per Sant Jordi tot el vi de l'àpat va ser escumós del Penedès. D'entrada, el Vatua! 2009: moscatell, parellada i gewürztraminer, d'aromes cítriques i meloses ensems, amb un punt de dolçor de fruita i un punt de greix que, tanmateix, deixava als sentits unes sensacions de gran puresa. Jo el vaig trobar deliciós i els amics que no el coneixien foren esbalaïts. Tot seguit, vàrem destapar una ampolla gloriosa de Colet Assemblage 2009 i ... visca Sant Jordi!

I si he de parlar de vins blancs, recordo el tremp, la mineralitat i l'equilibri entre volum i frescor cítrica d'un Calcari 2012 —xarel·lo de Parés-Baltà. Però el gran vi blanc d'aquestes festes ha estat, sense cap dubte, l'emocionant Nuat 2009, aquest picapoll màgic (amb un vint per cent de macabeu) que fan a Abadal i que, cada vegada que n'obro una ampolla, m'enlluerna. És un vi que convé decantar i, per damunt de tot, convé beure'l en un ambient de plena intimitat i reflexió. És un dels meus blancs de culte, de meditació.

I si això no fos un blog d'enografia de Catalunya, ara seguiria i seguiria, parlant d'altres entrades recents que tinc a l'agenda, com  La Dorianne 2011, La Nieta 2011, Liger-Belair Charmes-Chambertin 2010, Viña de Martín Escolma 2009, Dom. Piron Morgon Côte de Py 2011, O'Soro 2009, etc. etc.... Carpe Diem!

[el títol d'aquest article és el darrer vers de l'Oda al vino de Pablo Neruda. Com una divisa...]

Alimentària i Sant Bernat

A la porta del meu despatx hi tinc enganxat un cartell que recull una frase atribuïda a Bernat de Claravall:

«L'activitat excessiva, qualsevol que sigui, porta al sofriment de l'esperit, l'encongiment de la intel·ligència i la dispersió de la gràcia.»

Potser trobareu que és una simple boutade, però jo trobo que la frase és magnífica i encertadíssima. És cert que es pot utilitzar com una invitació a la ganduleria —no hi tinc cap inconvenient— però la frase és força més profunda —com correspon a un home savi com fou en Bernat de Claravall. No es limita a dir que l'activitat excessiva sigui perniciosa, sinó que descriu amb gran exactitud quins són els seus tres efectes més nocius. Entre ells hi llegim "l'encongiment de la intel·ligència", que no és poca cosa!

Recordo aquesta frase quan passejo per la barrija-barreja d'Alimentària. M'enlluerna tanta activitat, tant de tràfec i tant de tràfic, útils per al comerç però que poc a poc em van dispersant la "gràcia".

Aquesta recomanació que Sant Bernat va fer al Papa Eugeni III també forma part del meu credo particular i també l'aplico al vi. Em sap greu pensar en tants vins mal-beguts que hi ha al món. Ampolles sublims que s'obren malaguanyadament en algun dinar de negocis on no hi ha ningú que ni pugui ni vulgui apreciar-les; ampolles mal begudes en estat de disbauxa o de "activitat excessiva que porta al sofriment de l'esperit, l'encongiment de la intel·ligència i la dispersió de la gràcia". Predico el bon beure: introspectiu, reposat, amb els sentits afinats i ple coneixement, a pleret...

Passejant pel gran espectacle d'Alimentària (on sovint la grandiositat de cada paradeta és inversament proporcional a l'interès que em desperten els seus vins) intentava allunyar-me de l'activitat excessiva i només aturar-me a tastar alguna cosa puntual i sublim i/o a saludar algun bon amic. I de totes les coses que vaig veure i beure, voldria escriure en aquests apunts la notícia de només dues. La primera és el tast vertical de Grans Muralles, que omplirà un article proper. La segona és el tast en primícia de la "nova" collita del Reserva Particular de Recaredo —i poso la paraula nova en lletra cursiva perquè és la darrera collita que acaba de sortir al mercat, però és la collita de l'any 2004!

Els amics de Recaredo degollaven —manualment, sense congelació, com ho fan sempre— les ampolles del Reserva Particular 2004 in situ a Alimentària i vaig tenir el privilegi de tastar aquest vi monumental en paral·lel a la collita 2003 —tan diferent! Em va impressionar, i penso que potser serà una de les grans collites d'aquest vi de referència. Més enllà de les virtuts que sempre he trobat a cada ampolla de Reserva Particular, hi vaig percebre una verticalitat impressionant, una puresa estricta, una vivacitat sorprenent en un vi escumós de deu anys. Caldrà anar-ne parlant perquè és un vi que hem d'assaborir en les condicions cistercenques que Bernat de Claravall —tanmateix un monjo borgonyó!— ens recomana.

Apèndix

Fins a quin punt la frase que encapçala aquest article és fidel a les paraules de Sant Bernat? Com ha arribat al meu coneixement?

Tinc un amic i col·lega que és molt expert en aquesta mena d'investigacions històriques (és membre de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària) i quan va llegir la frase a la porta del meu despatx, sense que jo li digués res, va voler esbrinar-ne l'origen. Això és el que el meu amic Xavier Mora em va explicar, després d'uns pocs dies:

• La frase apareix en un prospecte turístic editat per l'oficina de turisme del Priorat (Justa la fusta! D'aquest prospecte és d'on la vaig copiar jo).
• En un escrit del 30/1/2006, una religiosa romanesa que es diu Cristina Palici recorda que Sant Bernat ens diu que "numerous occupations often lead to hardness of heart; they are suffering for the spirit, loss of intelligence and dispersion of grace".
• A l'Àngelus del 20/8/2006 (en anglès), Benet XVI parla dels ensenyaments de Sant Bernat sobre la importància del recolliment interior. El Papa cita Sant Bernat dient que many occupations frequently lead to "hardness of heart", "they are none other than suffering of spirit, loss of understanding, dispersion of grace".
• Finalment, Bernat de Claravall, al capítol II-3 del primer llibre de la seva obra De Consideratione —escrita cap el 1148 com a recomanacions al nou Papa Eugeni III— diu, efectivament, que el Papa ha de vigilar molt de no caure en una activitat excessiva i acaba dient, textualment, això: tu quoque in his stulto labore consumeris (Exod. XVIII, 18), quae non sunt nisi afflictio spiritus, evisceratio mentis, evacuatio gratiae.

Introibo ad altare deum

Rosat, gairebé vermell, característicament pinot, amb la fina bombolla que ja sabem. Intens. Ho és i se'n diu: és l'Intens 2010 de Recaredo —el primer vi escumós amb certificació biodinàmica. Trenta mesos de criança, un 40% de monestrell i la resta és pinot: intensament pinot, un pinot llaminer que m'acosta a un pinot català que m'encanta, que és el Biu de Batlliu de Sort.

N'he obert una ampolla fa un parell de dies i l'hem begut a taula, amb entusiasme, perquè és un vi deliciós que pot acompanyar gairebé qualsevol menja. He dit ja que és intens? En aquest cava, la tradicional austeritat de Recaredo sembla que s'hagi relaxat una mica per donar-nos un vi que, sense sortir dels paràmetres de qualitat d'aquest celler, és més obert, més fàcil, ple de cireres i magranes, de color desacomplexat, de bombolla manyaga i de pas de boca pur.

Però aquesta ampolla d'Intens 2010 només ha estat el nostre particular Introibo ad altare deum, perquè teníem la intenció d'obrir una ampolla que feia mesos que esperava el seu moment de glòria terrenal: Reserva Particular de Recaredo Enoteca 2002.

Es tracta d'una edició especial de 628 ampolles numerades que es va fer amb motiu del 50è aniversari de la primera Reserva Particular que en Josep Mata Capellades va elaborar el 1962. En aquests 50 anys s'han fet 39 collites d'aquest vi superlatiu i jo em considero molt afortunat d'haver-ne pogut tastar —en aquests darrers cinc o sis anys— algunes de les més mítiques: 1984, 1991, 1993, 1996, 1999, 2001, 2002. Parlo de vins amb dos-cents o tres-cents mesos de criança!

L'ampolla de l'altre dia va ser degollada el 17 de setembre del 2012, quan duia 112 mesos de criança. Tot ell era un prodigi de delicadesa, de matisos tènues i gloriosos, de sumptuosa harmonia. Podria intentar adjectivar-lo —ja ho sabeu: que si pastisseria, que si fruits secs, que si integració completa del carbònic, que si autòlisi— però tant se val! Hi ha un nivell de perfecció a partir del qual aquests adjectius més aviat denigren qui els emet perquè el vi vola força més amunt. Diguem que va ser una ampolla memorable.

I les copes? En algun article anterior ja he revelat la meva pueril preocupació per no haver trobat encara una copa per a vins espumosos que em satisfaci. Ara en tinc unes que m'agraden força i que van ser les que vaig utilitzar amb aquests dos vins de Recaredo: Spiegelau Authentis 440-01-85.

Vins de Nadal

A casa meva per Nadal sempre som una bona colla —ahir érem exactament una dotzena— i mengem i bevem en abundància, seguint les tradicions de l'escudella, la carn d'olla, el xai, el capó... És un dia per compartir vins que no reclamin un protagonisme exagerat —que en un dia de Nadal no obtindrien. Els vins de Nadal —així és com ho veig jo— han de ser vins de festa i no pas vins de meditació.

Aquestes són les ampolles que hi ha haver ahir a la nostra taula. Una elecció personal tan vàlida i aleatòria com la de qualsevol altra llar.

La copa de benvinguda —a mida que els parents anaven arribant— va ser de la nova malvasia seca de l'Hospital Sant Joan Baptista: Blanc Subur 2012. El vi és fresc i simple, lleument aromàtic, amb un moderat volum a la boca i unes notes sàpides que sorprenien una mica els convidats i cridaven —per uns instants— la seva atenció. La copa va ser una Schott-Zwiesel de vi negre amb disseny dels anys vuitanta: impecable a nivell de qualitat del cristall, però amb una forma que ara ja no consideraríem encertada per a un negre. Crec que s'adeia perfectament a aquesta malvasia.

Quan seiem a taula és el moment d'obrir les ampolles de Recaredo Brut Nature 2008, un vi del que no cal que digui res: qualitat plenament garantida, plaer a tots els nivells —com més atenció li dediques més profunditat hi trobes— i el valor d'un celler compromès plenament amb el respecte a la terra i la vinya. Malauradament, em va tocar servir-la amb les nefastes "flautes", unes copes que cada dia que passa em semblen més equivocades i que vull substituir el més aviat possible. [Em costa molt trobar una copa per a vins espumosos que m'agradi. Quan la trobi, us ho explicaré. És segur que entre els lectors d'aquest blog hi ha gent experta que em podia aconsellar.]

El plat principal era de xai i el vi va ser Les Crestes 2010 màgnum de Mas Doix. Conté garnatxa i carinyena de les vinyes més joves d'aquest celler de Poboleda, i també una mica de sirà. Evidentment, es tracta del "vi petit" de Mas Doix, i està lluny de la profunda complexitat d'un Salanques o un Doix —però us asseguro que aquest màgnum em va agradar moltíssim i va complir a la perfecció la missió d'acompanyar la festa. Abans de servir-lo, vaig decantar el vi i vaig tornar-lo a l'ampolla, i aquesta oxigenació va fer que mostrés tota la seva expressivitat —que era prou alta. La copa era la meva copa habitual —la de cada dia— que és una Schott-Zwiesel Cru Classic.

I a l'hora dels torrons vaig oferir la garnatxa Carratell del Celler de Capçanes i el moscatell El Vi del Vent 2012 de Mas Vicenç. Aquest segon vi m'ha agradat molt cada vegada que l'he tastat: el seu perfum deliciós a l'olfacte i el seu equilibri de sensacions dolces i seques al gust són magnífics! La copa va ser una Schott-Zwiesel antiga, d'aquelles que abans eren "de vi blanc" i ara més aviat les usaríem per als dolços.

En aquests dies també hi ha hagut alguns regals. En particular, he rebut un bell i pertorbador anagiros fet amb fusta de brosimum guianense i signat per un artista suís. Més rellevant per al contingut d'aquest blog és l'altre regal que, per sorpresa, vaig rebre el dia del meu aniversari: l'ampolla 058/850 del nou vi de Mas Doix fet amb la carinyena d'una vinya centenària i singular, plantada l'any 1902:

Els xarel·los de Can Credo —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar dels tres vins blancs del Celler Credo que duen els noms de Miranius, Aloers i Can Credo. Simplificant moltíssim, adjectivava el Miranius com a «modest», l'Aloers com a «bell» i el Can Credo com a «perfecte». Ara toca parlar dels dos vins que completen la sèrie i en diuen «de l'obrador de Can Credo». Són vins de producció minúscula —440 ampolles d'un i 660 de l'altre— i caràcter experimental, molt interessants, de virtuts sorprenents i en els que hi podrem trobar —si som prou afortunats de tenir-ne alguna ampolla— la sublimació de la filosofia de les gents de Recaredo.

• Estrany 2011 és un blanc de maceració amb les pells —més d'una setmana— de tonalitats daurades, nas sorprenent i meravellosament perfumat. Sorgeix d'una vinya molt vella i passa només dos o tres dies a la bóta. A la boca desplega una complexitat incomparable, tot un ventall de notes amargoses, característiques i diverses, que cal llegir poc a poc. Hi ha força cítrica i un grandíssim nervi. Hi noto puresa i rauxa, en perfecta dialèctica, hi noto l'autenticitat de Can Credo i la netedat del millor xarel·lo. Si he parlat dels altres vins com «el perfecte», «el modest» i «el bell», potser d'aquest en podria dir «el barroc» —pensant més en la música que en l'arquitectura. La meva relació amb aquest vi va néixer fa dos anys, quan en Ton Mata i en Joan Rubió em van donar a tastar un increïble vi blanc de llarga maceració que havien fet a la collita del 2003 —el vi tenia, doncs, uns vuit anys— i em van explicar que estaven treballant per tornar a fer un vi com aquell. Més endavant, un dia que vaig ser al celler, vaig poder tastar el que ara és aquest Estrany 2011 i també el que serà l'Estrany 2012 i, des d'aquell moment, vaig estar pendent de la sortida al mercat d'aquest vi que avui és formidable i del qual penso deixar reposar una ampolla fins d'aquí uns anys. Si, quan arribi el moment d'obrir-la, encara segueixo amb aquesta dèria d'escriure sobre Enografia de Catalunya, us en parlaré. Segur.
• Capficat 2012 és potser el vi més introvertit i més polièdric de tota la sèrie i és el que s'acosta més a l'enologia natural (no té sulfurós afegit). El seu nom juga amb l'equívoc. En sentit estricte, «capficat» és el sarment d'un cep que s'enterra per obtenir un nou cep. Fora de la viticultura, «capficat» té el sentit que tots coneixem. I si mirem com està escrit a l'etiqueta —una etiqueta que, per cert, té un dibuix preciós— pot suggerir-nos un vi on no s'hi ha ficat cap ingredient aliè. Què us diré d'aquest vi! El tinc ara mateix a la meva copa.... Ja fa una hora que l'he decantat i és ara quan em sembla que dóna tot el que du a dintre. Sorprenents notes fumades, herbes, cítrics, amargosos, fins algun indici mineral... però tot està una mica amagat, com «capficat». Em recorda vins de nord enllà.

Cinc vins meravellosos. L'apoteosi  del xarel·lo —amb cinc interpretacions diferents. Uns vins per a la seducció intel·lectual. Uns xarel·los que jo, personalment, beuria sense cap acompanyament, sense cap maridatge. Només amb música —Purcell o Teleman. A pleret, amb els sentits esmolats. Amb «intel·ligència sensorial».

Vull acabar fent una observació que pot semblar secundària però no ho és —a Recaredo res no és secundari. Fixeu-vos en les ampolles que han triat per aquests vins: no estan sobredimensionades ni en la mida ni en el pes. De fet, potser són de les més lleugeres del mercat. Han decidit que siguin així per motius d'estalvi d'energia i jo els ho agraeixo. Crec que cal superar l'etapa en que cada vi intenta atraure l'atenció dels compradors amb ampolles ampul·loses, de mida exagerada i pes descomunal. L'opció del Celler Credo s'adreça directament al comprador intel·ligent al que no cal seduir amb fatxenderies.

Els xarel·los de Can Credo

Ja feia anys que el vi blanc que feien a Recaredo —se'n deia Can Credo, en record del nom tradicional del mas pairal de la família— era per a mi una referència del xarel·lo més pur i precís, com a mi més m'agrada. Ara, els amics d'aquest celler admirable —principalment en Joan Rubió— han donat una sèrie de turns of the screw importants, tots en la bona direcció. Han segregat —conceptualment— els vins tranquils dels caves, sota el nom de Celler Credo; han culminat el seu procés cap a l'agricultura més respectuosa amb la terra; s'han centrat en el xarel·lo; han passat d'un únic xarel·lo a una gamma de, com a mínim, tres vins diversos —i l'han completada amb un nombre variable de vins singulars, experimentals, agrupats sota el nom de L'Obrador de Can Credo.

Sentir parlar en Joan sobre el conreu de la terra m'embadaleix. Dir-ne només «biodinàmica» és simplificar massa. Hi ha seny, respecte, coneixement empíric, ciència, consciència, radicalitat i rauxa; i en canvi no hi ha ni un bri d'afectació ni de superstició —dos defectes que més d'una vegada enterboleixen el món de la biodinàmica. Si mai heu tingut el plaer de parlar d'agricultura amb ell —millor encara si és a la mateixa vinya, envoltats pels ceps, els fems, la matèria viva— segur que enteneu el que vull dir.

Parlem, doncs, dels xarel·los del Celler Credo, que vénen tots ells de vuit hectàrees de vinya a l'indret de la Pedra Blanca, entre la font del Ferro i el torrent de la Salada. Ara per ara, hi ha cinc vins —tres de la gamma «comercial» i dos de l'Obrador— i he tingut el privilegi de poder-los tastar tots junts, en companyia d'en Joan i d'un grup de persones expertes. Els vins són aquests:

• Miranius 2012 —el modest. La paraula «miranius» significa «badoc» i no apareix ni al DLC ni a l'Alcover-Moll, però em consta que és encara una paraula prou viva a diversos indrets. En Joan m'explica que se'ls va acudir quan es van trobar a la vinya una guineu que badava tranquil·lament. És l'únic vi de la sèrie que no és cent per cent xarel·lo: Hi ha macabeu i una miqueta de chardonnay. Senzill, modest, però amb la bona educació i les virtuts dels seus germans més grans. Frescor cítrica, puresa del xarel·lo i només un puntet de complaença, de relaxament, que el fa més assequible, menys «intel·lectual».
• Aloers 2011 —el bell. El nom fa referència a un alou. És cent per cent xarel·lo d'una vinya plantada l'any noranta-quatre. La vinificació és interessantíssima perquè aquest vi blanc té maceració amb la rapa i un parell de mesos de criança amb les mares, sense contacte amb fusta. El resultat és extraordinari —és un vi de gran bellesa— amb un nas que és al mateix temps complex i elegant, en el que hi pots trobar, si hi pares prou atenció, notes d'herbes d'olor del nostre país. Les característiques comunes de tots aquests xarel·los —puresa, austeritat, caràcter reductiu, acidesa cítrica, sabors de la gamma dels amargosos— hi són ben presents. És un vi que evoluciona constantment mentre el tens a la copa i incita al plaer.
• Can Credo 2010 —el perfecte. Aquest xarel·lo emblemàtic passa dos o tres dies de maceració amb les pells i un mes en bóta usada. Crec que he anat tastant cada nova collita des de fa uns anys i sempre m'ha agradat. Necessita temps a l'ampolla i també necessita un temps a la copa per anar-se obrint. Quan ho fa, va deixant anar aromes cítriques, potser minerals, molt subtils i elegantíssimes, sense màcula. Em produeix sensació de perfecció sensorial, de puresa, de rectitud —orthos— com la del tiralínies. Delícia de volum contingut, de pes equilibrat, sedós i tens. Vi de silenci, de glop atent. Vi que potser pot créixer al celler durant un parell o tres d'anys. 

Endemés, hi ha dos xarel·los de l'Obrador de Can Credo, de producció minúscula, que es diuen Estrany 2011 i Capficat 2012.  Dos vins impressionants que intentaré dilucidar a la segona part d'aquest article.

Vins que no he tastat

Jorge Luís Borges va dedicar un poema a un llibre que no havia llegit. Al "Otro Poema de los Dones" dóna gràcies a una llarga llista dels que, segons ell, són alguns dels dons més importants que ens han estat concedits i, en un vers, cap a la meitat del poema, dóna gràcies

"Por el nombre de un libro que no he leído: Gesta Dei per Francos,"

M'aixoplugo en aquest precedent il·lustre per parlar de tres vins que no he tastat —encara— però que m'atrauen i que la seva mera existència me'ls fa delectables i desitjables.

No he tastat mai Le Soula, el projecte de Gérard Gauby i Richards Walford a la Fenolleda. Suposo que podríem discutir llargament sobre si un vi de la Fenolleda —la mal coneguda comarca de llengua occitana que fa de frontissa entre el Conflent, el Rosselló i el Llenguadoc— ha de cabre o no en aquest bloc, però l'etiqueta del vi proclama inequívocament que es tracta d'un vi de les Côtes Catalanes i no penso fer-hi cap escarafall. El celler és al que fou la cooperativa de Prunyanes i les vinyes —unes vint-i-dues ha, amb alguna vinya plantada fa prop de cent anys— són a l'entorn de Sant Martí de Fenollet. A partir d'aquests terrers, en Gauby fa un blanc de sauvignon, macabeu, garnatxa blanca, una mica de chardonnay i encara un petit percentatge de varietats diverses com la malvasia o la garnatxa grisa, que es cria amb les mares durant divuit mesos en dipòsits de fusta de 600 litres. I també fa un vi negre de carinyena, garnatxa i una mica de sirà que es cria fins a vint-i-un mesos en fustes diverses. Ja he dit que no conec aquest vi, però sí que he tastat La Muntada, del mateix Gauby i el record d'aquest vi excel·lent em fa desitjar conèixer Le Soula. Em sembla motiu suficient per arribar-me fins la Fenolleda, algun dia.

Albet i Noya fa un dels vins més enigmàtics del nostre país. Es diu Belat i està fet amb una varietat autòctona recuperada per aquest celler, que sembla que no se'n coneix ni el nom. El projecte de recuperació de varietats antigues, prefil·loxèriques, d'Albet i Noya es va iniciar l'any 1998 i en una primera fase va consistir en recollir varietats de vinyes abandonades, molt velles, o de ceps individuals trobats en algun indret. Posteriorment, tres d'aquestes varietats han manifestat un bon potencial per fer vins de qualitat i una d'elles és la que dóna el Belat. De belat n'hi ha tan pocs ceps que només en surten cinc-centes ampolles cada any. Tot indica que l'interès d'aquest vi va més enllà de la seva raresa: Tinc amics que han tastat el Belat i em diuen que és realment un vi molt bo.

Pel que fa al tercer "vi que no he tastat"... no és del tot cert que no l'hagi tastat. Parlo de l'Estrany de Can Credo —és a dir, Recaredo— que és l'impressionant nou vi brisat de xarel·lo d'en Toni Mata i en Joan Rubió. És un vi blanc que té maceració amb les pells durant uns set dies i que vaig tenir el privilegi de tastar quan encara no estava embotellat. Els primers indicis de la gestació d'aquest vi els vaig tenir el juliol del 2011 quan en Ton Mata ens va deixar tastar un xarel·lo amb maceració del 2003 (!) i ens va dir que tornarien a fer un vi com aquest (en vaig parlar aquí). Fa uns mesos, en Ton em va confirmar el nom d'aquest nou vi —Estrany— i em va convidar a tastar les dues anyades, el 2011 i el 2012, encara a mig fer. Ara que el vi del 2011 ja està acabat de fer friso per tastar-ne una ampolla, però em diuen que les poques ampolles que van fer-ne han volat —literalment— a la Gran Bretanya. L'enhorabona a Recaredo!

La força del temps

Hi havia un anunci, fa temps, que es preguntava si l'autèntic luxe no era l'espai. Jo em pregunto si l'autèntic luxe no és el temps.

No vull parlar ni de Kant ni d'Einstein, sinó d'alguns vins que he begut recentment i que, en la meva opinió, han assolit la grandesa per la força combinada del temps i de la seva virtut intrínseca. Són tres ampolles de collites que ja en podríem dir antigues i que el temps les ha fet com són ara. Ja sé que, per motius que no puc entendre, el vi "vell" ha perdut la credibilitat. No tenim temps per esperar que un vi maduri i es veu que el mercat vol vins joves. Aleshores, fent de la necessitat virtut, fa temps que se'ns diu que no, que no té sentit esperar, que els vins es malmeten, que no hi ha res com la fruita d'un vi jove, que ara toca beure els 2010...

La primera ampolla és un Finca Malaveïna 2003. A l'etiqueta hi diu que està fet amb un 40% de merlot, un 10% de garnatxa i la resta a parts iguals entre sirà i cabernet. Se'n van ver 28.468 ampolles i em sap greu pensar que la majoria d'aquestes ampolles ja fa anys que es van buidar, molt abans que el vi pogués desenvolupat les virtuts impressionants que jo hi he trobat ara. De fet, jo mateix n'he quedat sorprès. He tastat molt bones ampolles de Malaveïna, però aquesta potser les supera totes. Aromes molt complexes i perfectament netes, amb sensació de profunditat i concentració. A la boca hi entra com una gran esfera que es va desfent en capes consecutives (com una ceba) i després es va allargassant sense perdre l'equilibri. Ple de vida, però també ple de maduresa, ple de temps. Magnífic!

Dec a l'Adrià —el fill d'en Josep Lluís Pérez— el plaer de tastar un màgnum de Cims de Porrera 1997. La guineu —que no les pot haver— diria que va ser una collita fluixa, però ja us asseguro jo que aquest màgnum, que fins avui ha dormit al celler de Porrera, és una de les coses més delicioses que he tastat darrerament. És ben cert que els paladars massa acostumats als vins joves (pa tou?) hi posarien objeccions, però la llarga i plaent suavitat d'aquest vi, begut avui, ens incita a reflexionar sobre fins on pot arribar un priorat de quinze anys.

I la darrera ampolla de la que voldria parlar —però em mancaran les paraules— és un Reserva Particular de Recaredo 1984. He tastat aquest vi en dues ocasions memorables, sempre a les galeries de les caves de Recaredo, amb l'ampolla acabada de degollar, després d'un quart de segle de temps de criança. De la primera vegada ja en fa uns dos anys i mig. La segona va ser ara fa poc, quan vaig tenir l'honor de ser convidat a la celebració dels 50 anys —i 39 collites— de la Reserva Particular. Que jo parli aquí d'aquest vi sublim, quan en aquella festa hi havia alguns dels millors experts, només em podria dur al plagi o al ridícul. Podria parlar —això sí— de les meves sensacions, del meu personal èxtasi —que no deu interessar ningú. En lloc de fer res d'això, em limitaré a fer una reflexió molt concreta: Situem-nos a l'any 1984 i pensem en en Josep Mata Capellades i els seus fills fent aquest cava, seguint uns principis que, possiblement, només podem entendre ara que han passat vint-i-cinc anys. Ni el rendiment immediat, ni l'èxit fàcil, ni molt menys cap tripijoc mediàtic podien moure'l a fer el que calia fer per aconseguir això que ara jo he begut. Només el devia moure fer les coses com creus que s'han de fer, amb obsessió per la perfecció. I posar-les a les mans del temps.

Alguns vins (però pensant en Recaredo)

La festa d'abans d'ahir a les entranyes de Recaredo em va commoure fins el punt que avui m'imposo parlar d'altres coses i d'altres vins. Si voleu conèixer els fets, en Ramon Francàs ho va explicar de manera impecable al seu bloc. Si voleu conèixer les meves sensacions, potser aquestes traspuaran un dia en aquest bloc meu i vostre. Aquest dia no és avui, encara:

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure [...]
[...] Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?
(G. Ferrater) 

He obert una ampolla del nou vi de l'Albert Jané. És un Priorat que surt de vinyes velles boniques de garnatxa i carinyena. (M'agrada llegir "carinyena" a l'etiqueta, amb totes les lletres!) No en sé pas gaire coses, d'aquest vi. No he visitat l'Albert des dels temps en que el seu celler era un garatge dels Guiamets, però els seus vins, que vaig bevent sovint, em diuen prou coses per ells mateixos. Aquest d'ara du el nom de Ritme 2010 i és vermell fosc i viu, de nas seductor i potent, atractiu i fruitat, gran quan agafa aire. A la boca em sorprèn el seu estil més fluid del que m'esperava. És llaminer, atractiu, lineal i net. El bevem amb plaer i l'ampolla gairebé se'ns fa curta.

L'altra ampolla de la que em plau fer un apunt avui és un Abadal 2007 Selecció 25 Aniversari. L'havia tastat fa uns anys i m'havia semblat que estava encara massa dur i li calia temps d'ampolla. I tant! Com ha evolucionat! Quina densitat d'aromes! Compotes i fustes ben integrades, maduresa, esfericitat, plenitud. Tanins, caràcter i força —que s'amoroseixen a la boca i es tornen fluids. Quin equilibri més bonic de fruita i solidesa! Aquest celler d'Horta d'Avinyó m'ha donat tants vins memorables —penso en el seu Nuat 2008 que tinc ara al meu davant, a dins de la vinoteca, i en el Selecció 2001 del que, ai las!, ja no me'n queda cap ampolla.

M'he entretingut parlant de dos vins delectables. Però encara no em puc treure Recaredo del cap.

La importància dels cigrons

L'altre dia, a la seu de Recaredo, en Ton Mata m'explicava amb vehemència la importància dels cigrons.

En primer lloc —com que tots sabem que hi ha cigrons i cigrons— diguem que estic parlant del "cigronet de l'Anoia", que és una varietat de qualitats delicioses, tradicional i exquisida, impossible de trobar fins no fa gaire. Diguem també que parlo de cigrons de cultiu biodinàmic que Recaredo planta a les seves finques de guaret i que juguen un  paper importantíssim en la regeneració natural d'aquestes finques, abans que s'hi torni a plantar la vinya.

He menjat Cigronets de Can Credo per dinar, aquest dissabte plujós que és el primer dia que sembla realment de tardor. La Núria els ha cuinat amb espinacs i morro de bacallà i el resultat ha estat d'una rotunditat pràcticament sensual. És un cigró saborós i tendre, consistent i de pell subtil, que absorbeix magníficament el gust del bacallà i el fa seu. Per coherència, el tomàquet llarg —de Vilafant— que acompanyava el plat l'hem amanit amb l'oli de Can Credo.

Al subsol de Recaredo, mentre tastàvem coses inexplicables —i.e. que seran explicades quan arribi el moment de la seva revelació— en Ton em deia que si decideixes fer una viticultura que col·labori amb la natura en lloc d'oposar-s'hi, et veus necessàriament abocat a tenir en compte tots els processos agrícoles d'una manera global. Aquest convenciment és el que els ha dut a triar els cigrons com a aliats seus en  el manteniment del cicle natural del nitrogen.

Els cigrons que he menjat per dinar es van plantar el mes de maig a la que fou la Vinya del Savall, un terreny que ara estarà en repòs uns vuit anys fins que el sòl s'hagi recuperat i s'hi pugui tornar a plantar vinya. Per celebrar la primera collita d'aquest cigró petit, vuit restaurants de l'Alt Penedès proposen plats fets amb aquesta lleguminosa concreta. Es tracta de La Cava d'en Sergi i Cal Blai de Sant Sadurní;  El Cigró d'Or i Cal Ton, de Vilafranca; Cal Pere del Maset, Cal Saldoni i Cal Xim de Sant Pau d'Ordal; i Sol i Vi de Subirats.

M'agrada la manera d'entendre la viticultura que es respira a Recaredo. M'agrada l'esperit inquiet d'en Ton Mata i la seva aposta per la "innovació a partir del respecte als cicles de la natura". Mentre tastem un líquid preciós i escàs que es convertirà —no abans de l'any vint!— en un cava Recaredo, en Ton em diu que, de la mateixa manera que voler fer el millor cava possible els ha dut a ser viticultors, voler la millor vinya possible els duu a ser pagesos en el sentit més global i més noble de la paraula.

Quan el cava no fa bromera

Fa un parell de dies, els companys que ens apleguem un cop al mes, des de fa ja un grapat d'anys, per tastar vins de tota mena, vam voler posar costat per costat dos dels vins escumosos catalans més significatius: el Celler Batlle i el Reserva Particular de Recaredo. Per completar la trinca, vam escollir un vi d'Agustí Torelló Mata. Van ser unes dues hores de tast en que els tres gegants van anant mostrant-nos les seves virtuts. Dues hores d'un tast lúdic i engrescador, amb prou temps per a la reflexió, la controvèrsia, la re-evaluació, la dialèctica, el desacord, les empaties... i fins per aquells instants fugissers d'èxtasi que uns vins d'aquest nivell poden donar-nos.

Són tres vins ben diferents. Per origen, per criança, per intenció. Potser només tenen en comú la seva llarga criança i la gran qualitat i les amples dosis de plaer que poden aportar al tastador amatent.

El Celler Batlle 2001 de Gramona —l'etiqueta, ai las!, totalment en idioma castellà— és un brut basat en el xarel·lo —setanta per cent—, amb més de vuit anys de criança i sense contacte amb la fusta. Al Reserva Particular 2001 de Recaredo (8.740 ampolles), en canvi, hi predomina el macabeu —seixanta per cent— i el xarel·lo es va fermentar en bótes petites. És un brut nature amb set anys i mig de criança. Finalment, el Reserva Barrica 2007 d'Agustí Torelló Mata és cent per cent macabeu —una cosa poc habitual en un cava—, brut nature i fermentat parcialment en bóta.

Em vénen a la ment unes paraules d'en Ferrater:

[...] has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors—

El vi de l'Agustí Torelló —que havia vingut a fer d'acompanyant i, tanmateix, va seure a taula al mateix nivell que els altres dos— era deliciós. Als qui tant ens plau el vi de macabeu —jo en sóc un—, aquest cava de llarga criança, de cos fort i bombolla manyaga, diferent i opulent, fresc i net, ric de matisos, ens aporta sensacions que no són trivials, sensacions d'una certa plenitud.

El Celler Batlle —no cal que el vulgui "descobrir" ara— és immens en la seva exactitud i em va recordar, en molts aspectes, el grandíssim Turó d'en Mota 2001. Quina bombolla més integrada en el cos del vi! Quina sensació de lleugeresa i elegància! Quina puresa de matisos! Hi ha cos i longitud, maduresa i tremp —sense concessió a cap frivolitat amanerada. Tota la colla vam tastar aquest vi amb admiració i respecte i vàrem estar d'acord en que un vi d'aquesta qualitat honora la nostra terra. Poder-lo beure és un privilegi.

I tanmateix... a mi potser em va agradar més, em va donar un plaer més elevat, més sensual, el Reserva Particular 2001. L'aroma és d'una fondària inabastable. Podria començar a parlar de la pastisseria, les ametlles,... però serien tòpics massa simples. Diré que és d'aquells vins que no et canses d'ensumar. I a la boca, equilibri i plenitud, longitud i una persistència impressionant. Un bell joc dinàmic entre les sensacions seques i les sensacions untuoses. Gran i memorable.

En acabat el tast, quan ens n'anem a casa, satisfets, parlem sobre la contradicció manifesta entre la imatge dominant del nostre cava arreu del món —barat, efervescent, trivial— i l'existència de caves com els tres que hem tastat avui.

Lectures de la llista Parker-Miller (2)

En la primera part d'aquest article vaig parlar, principalment, del que les puntuacions de Parker-Miller ens diuen sobre els vins catalans de la collita 2007. Vegem ara els vins de la collita 2008.

Collita 2008

En aquest cas, cal tenir en compte que hi haurà vins de la collita 2008 que no sortiran a la llista fins l'any que ve. De moment, tenim aquests vins:

• El "podi" està format per dos vins "habituals" Clos Erasmus (99 punts) i Espectacle del Montsant (98 punts) i també per la Selecció Especial de Ferrer-Bobet (97 punts).
• El grup dels 96 punts està format per quatre vins. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, que sempre són al capdamunt de la llista. De l'altra, el Ferrer-Bobet "normal" i La Creu Alta, del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. Veiem, doncs, que els dos vins de Ferrer-Bobet han obtingut, en aquesta collita 2008 (que no he tastat) uns resultats excel·lents. També m'agrada veure en aquesta posició privilegiada el vi de Mas Alta. Quan he tastat vins d'aquest celler de la collita 2008 (Artigas, Cirerets) els he trobat dotats d'una estranya i fresca perfecció i, per tant, no se'm fa difícil de creure que el seu La Creu Alta 2008 mereixi realment aquests 96 punts.
  

• En el grup dels 95 punt només hi ha tres vins, tots tres ben coneguts: Nit de Nin, Camí Pesseroles i Doix. Tal i com passava amb la collita 2008, el Camí Pesseroles torna a ser el vi més ben puntuat de Mas Martinet. Crec que hi estic d'acord.
• En els 94 punts hi trobem un altre vi de Mas Alta: La Basseta. També tres priorats infal·libles, com són Clos Martinet, Vall Llach i Clos Figueras. Hi ha el Laurel de Clos i Terrasses i Els Escurçons de Mas Martinet. Hi ha també dos vins més que potser, fins a cert punt, eren menys previsibles. El primer d'aquests dos, Perpetual, de Torres, és un priorat que no he tastat i que, si he de ser franc, no m'esperava trobar en aquesta zona tan alta de la llista —potser per un prejudici meu.

  L'altre vi de 94 punts pertany a un celler que no és ni del Priorat ni del Montsant i és, per això, el vi més ben puntuat de fora d'aquestes dues denominacions. El fan a un celler pel que tinc una certa predilecció: Vinyes d'Olivardots, a Capmany. El vi és el V d'O 3.08, que és un monovarietal de sirà. Si tenim en compte que el V d'O 2.08 —un monovarietal de carinyena (recordeu què deia de la carinyena del nostre país?)— obté 93 punts, crec que hem de felicitar aquest celler empordanès per aquest èxit impressionant. Per tal que quedi clar, torno a repetir que 94 punts és exactament el que va rebre el Château Margaux 2008.

• A més d'aquest V d'O 2.08, hi ha vuit vins més a la zona dels 93 punts. El Finca Dofí empata amb el vi de vila Gratallops, ambdós de l'Álvaro Palacios. L'enhorabona al Celler de l'Encastell per col·locar el seu Roquers de Porrera en aquesta zona —s'ho ben mereixen! També el Martinet Bru obté 93 punts, una puntuació excepcional per al que, en teoria, és el vi "petit" del celler. Completen el grup Tros Negre i Somni de Portal del Priorat, Vinya Les Sorts, del celler Clos Berenguer —un celler del Molar que no conec— i un vi anomenat Besllum que em resulta totalment desconegut —mai no s'acaba d'aprendre tot el que hi ha en el món dels vins de Catalunya!

El Cava

Seixanta-tres vins amb noranta punts o més! Quin reconeixement tan important al cava català! Ja tocava, ja era hora, tenim cellers que s'ho han ben guanyat... podem dir això i moltes altres coses, però el que ara ja no es pot discutir és que hi ha vins fets a Catalunya pel mètode del xampany que es situen al màxim nivell mundial pel que fa a la qualitat.

Dintre d'aquest èxit global del cava català (és trist que no hi hagi una paraula per designar el cava català), hi ha un celler que destaca per damunt dels altres i aconsegueix un èxit merescut i importantíssim: Recaredo. En efecte, els seus caves meravellosos apareixen al capdamunt de la llista i, de fet, el que seria el "podi" de la llista està format exclusivament per cava de Recaredo. Turó d'en Mota 1999 obté la puntuació màxima de 96 punts i Turó d'en Mota 2000 i Reserva Particular 2001 el segueixen amb 95 punts. No hi ha cap altre cava en aquest segment. El Recaredo Brut de Brut 2003 obté 94 punts i és també l'únic cava del mercat amb aquesta puntuació. (És cert que a la llista hi dos caves més amb 94 punts, però són ampolles d'enoteca de les collites 1988 i 1997 que no em sembla equitatiu que entrin en aquesta comparació.) Als 93 punts hi trobem el Recaredo Subtil 2006 —el que abans se'n deia "Recaredo Gran Reserva"—, el Gramona III Lustros 2001 i l'Agustí Torelló Kripta 2005.

Si seguiu aquest bloc, ja sabeu que en més d'una ocasió he cantat les alabances de la feina que està fent Recaredo. No cal que digui que el fet de veure aquesta feina reconeguda pels crítics més influents del món m'omple de satisfacció.

Vi blanc

Les valoracions dels vins blancs catalans estan molt allunyades de les dels negres, però crec que aniran pujant. Fem un repàs dels blancs de la llista. El blanc que trobem més amunt és el Coma Blanca 2009 de Mas d'en Gil, amb 93 punts. Després, hi ha un grup de vins de 92 punts: El Rocallís 2007, de Can Ràfols; Taleia 2009, de Castell d'Encús; Clos d'Agon 2009; Mas d'en Compte 2009; Artigas 2009 i 2010, de Mas Alta (Déu-n'hi do, quin èxit ha obtingut aquest celler de la Vilella Alta!); Tros Blanc 2008 i 2009 (aquest segon amb una forquilla 92-94), de Portal del Priorat i Pedra de Guix 2009 —un blanc que no conec—, de Terroir al Límit. Molts d'aquests vins excel·lents han anat apareixent a la pàgines d'aquest bloc i m'han proporcionat, personalment, moments de gran plaer.

Aquesta és la lectura que jo he fet d'aquesta llista de Parker-Miller. N'hi ha moltes d'altres. El que sí que voldria dir és que em sembla igualment equivocat sacralitzar aquestes puntuacions —no deixen de ser, en el fons, una opinió d'una persona concreta en un moment concret— o menystenir la seva importància mediàtica, econòmica i conceptual. Caure en qualsevol d'aquests dos errors seria lamentable.

[Afegit el 14 d'agost: Recomano llegir aquest article que ha publicat Chis Kissack: $15.000 for a lecture?]

Tres copes i un quartet

Es parla de música i s'analitza la música, i es parla —parlem— de vi i l'analitzem, com si el vi i la música fossin construccions funcionals que admetessin judicis mecanicistes. Sabem, en canvi, que el vi i la música només tenen sentit en l'àmbit de les sensacions i que, per això mateix, els seus efectes van plenament lligats als estats de la nostra sensibilitat, a les coordenades del nostre esperit.

Dono voltes a aquestes idees de filosofia barata mentre sóc en una sala de L'Agrícol de Vilafranca. Un quartet de saxos (Roger Martínez, Sergi Raya, David Miret i Dani Margalef) interpreta alguns standards d'aquells que tan estimem —Monk, Gillespie...— i al meu davant hi tinc tres copes de vi blanc del Penedès. Música i vi: sensacions que podríem voler analitzar i categoritzar, però no ho aconseguiríem. Sóc a Vilafranca, durant el VIJAZZ 2011 i la música i el vi són arreu.

M'enamora el jazz, però el que realment m'ha dut fins aquí té a veure amb el vi. En Ton Mata i en Joan Rubió, del celler Recaredo, han convidat un petit grup de persones a escoltar aquest quartet i tastar, al mateix temps, alguns dels vins tranquils d'aquest celler, un celler que els que llegiu el meu bloc ja sabeu que tinc en bona estima. A més, en Ton m'havia dit que, en el tast, hi hauria alguna sorpresa.

Mentre escoltem A Night in Tunisia (Paparelli & Gillespie) tastem Aloers 2010, una novetat de Recaredo, de la que vaig parlar fa poc, quan la van presentar a les Drassanes de Barcelona. Em va semblar, una vegada més, immensament atractiu.

Quan sona el conegudíssim Blue Monk tastem el Can Credo 2009 i la puresa d'aquest xarel·lo em torna a commoure. Finalment, amb els acords de Round Midnight (Williams & Monk) arriba la sorpresa —la gran sorpresa. Abans de dir-ne res, mireu aquesta fotografia:

Què és això que hi ha a la copa de la dreta? És un vi que no és ni blanc ni negre ni rosat. És el que a Itàlia en diuen "vino arancione". Per si no hi esteu familiaritzats, n'hi ha prou amb dir que el "vi taronja" és un vi blanc fet amb una varietat blanca, però amb una llarga maceració amb la pell del raïm. Era un vi tradicional a Itàlia que, com tantes altres coses, havia estat força oblidat fins fa uns pocs anys en que ha tornat a agafar embranzida i ara hi ha diversos cellers que l'estan treballant —no només a Itàlia, sinó també a Califòrnia i altres indrets.

La història d'aquest "xarel·lo taronja" tan singular és força interessant. El que hi ha a la meva copa es diu El Xarel·lo de Can Credo 2003 i és un xarel·lo cent per cent, vinificat, com he dit, amb una maceració extremadament llarga, per tal d'extreure tot el que la pell d'aquest raïm ens pugui arribar a donar. Es veu que a Recaredo van voler treballar el xarel·lo d'aquesta manera, amb la intenció d'experimentar fins a quin punt es podia arribar amb aquesta varietat tan tradicional. Hi va haver, doncs, un petit nombre d'ampolles de xarel·lo vinificat "en taronja" el 2002 i el 2003, i prou. El vi mai no va sortir de casa. Entre altres coses, perquè la DO Penedès va rebutjar aquest vi "incomprensible". Aquestes ampolles, van passar a formar part, doncs, de la sèrie de tresors ocults que s'amaguen als cellers de casa nostra.

La meva dona i jo no ens acabem de posar d'acord en si preferim l'aroma o el gust d'aquest xarel·lo 2003. Ella va quedar fascinada pel ventall d'olors que emanaven d'aquesta copa de color sorprenent. Notes de mel i cítrics, de panses i confiteria —per dir alguna cosa, sabent que no serà pas exacta, perquè aquest vi (que, recordem-ho, no és ni negre, ni blanc, ni rosat) és intrínsecament diferent de qualsevol altre vi. A mi, en canvi, el caràcter oxidatiu del nas d'aquest vi se m'alçava com un mur que em separava d'aquelles olors i, en canvi, quan el tenia a la boca, tot jo m'omplia d'una certa beatitud, com si el jazz de Monk se'm fes, de cop i volta, clar i transparent.

Quan el tast s'estava acabant, ens sentíem feliços d'haver tastat aquest vi inversemblant i delitós, però teníem la recança de pensar que era un vi pràcticament inexistent i que mai més no el podríem tornar a tastar. Tot plegat havia estat com un miratge. Aleshores, en Ton Mata i en Joan Rubió van dir-nos que ells pensaven tornar a fer un vi d'aquesta mena. I van afegir: "...si ningú no el compra, ens el beurem nosaltres." Amen!