Tocat —a quatre mans

En Santi Roig i la Mariona Parals tenen algunes vinyes extraordinàries de les que ja he parlar més d'una vegada en aquest blog. Per exemple, la vinya que es diu «el peixet» —a la zona que es coneix com el garrigal de Peralada— que ja deu haver complert els cent anys. D'aquesta vinya en surt el Camí de Cormes, un vi monovarietal de carinyena que és l'estrella del celler Roig-Parals. Manta vegada he fet la lloança del Camí de Cormes (vegeu aquest article, o aquest altre), però avui no en parlaré, sinó que parlaré d'un altre vi que també neix —en part— en aquesta vinya antiga i és una obra a quatre mans, de virtuts diferents.

La centenària vinya del peixet, a Mollet de Peralada, just abans que arribi la pluja

Ja sabeu que en Toni Coca —que no cal que us presenti— i en Santi Roig van iniciar fa uns anys una col·laboració que, com a primer resultat, va donar lloc a un vi tan interessant com el Tocat de l'Ala. En aquest article podeu trobar-ne una descripció. I, si llegiu fins el final de l'article, arribareu en un punt on jo especulava que aquest vi no podia ser encara la culminació del projecte en comú, perquè esperava que arribarien coses superiors.

Aquesta «cosa superior» ja és aquí i es diu Tocat i Posat 2012. L'altre dia vaig anar fins Mollet i vaig comprar-ne una ampolla. És un vi excel·lent però, anem pas a pas. És meitat i meitat de garnatxa i carinyena de vinyes molt velles. La carinyena ve de la mateixa vinya del Camí de Cormes i la garnatxa ve d'una altra vinya que no he pogut identificar. Se'n fan poques ampolles. El color és vermell prou fosc, però deixa passar la claror. El vaig decantar i no estic convençut que calgués haver-ho fet. Al primer moment, l'aroma subtil de fruita madura dóna unes sensacions fresques i elegants que —no he pogut evitar-ho— m'han fet pensar en algun dels vins del Montsant que admiro, com els que fa l'Alfredo Arribas. Després, l'espectre es fa més ample, només una miqueta més confitat, sense cap desviació cap a la llaminadura ni a la fruita exuberant i sobre-madura. Té alguna cosa de la regalèssia. És pur, exacte, ple.

L'entrada a la boca —en diuen «l'atac», però aquí aquest terme bèl·lic em sembla fora de lloc!— l'entrada a la boca, deia, és espectacular i escau parlar de sedositat, d'absència d'arestes, de frescor fluid que, malgrat això, dóna sensació de volum, de tridimensionalitat. Manté aquella elegància que —ja ho he dit abans— tenen alguns Montsant del bo i millor. És garnatxa i carinyena i aquesta dualitat ens presenta una certa contradicció. Segurament, el cupatge augmenta el plaer i la perfecció però també, inevitablement, perdem alguna cosa en caràcter, en tipicitat i en allò que, per dir-ho d'alguna manera, en podríem dir «terrer».

Aquest Tocat i Posat 2012 m'ha produït una molt bona impressió. Si el comparo mentalment —potser un dia els podré comparar realment— amb el seu germanastre Camí de Cormes, penso que no tenen res a veure l'un amb l'altre.

Com que vaig anar fins a Mollet de Peralada, vaig aprofitar per comprar també un Tocat de l'Ala Blanc 2014, que encara no havia tastat mai. És fet amb garnatxa blanca i macabeu, també a quatre mans entre en Santi i en Toni. Em va satisfer molt i molt! Aromes de raïm net i fruita blanca, expressiu sense ser apegalós ni tenir cap aroma artificiosa o equívoca. A la boca hi ha volum i sabor ple i una mica —només una justa miqueta— d'untuositat. Equilibrat de pes, una certa dolçor bona, atractiu, fresc i interessant. Amb aquesta sensació de cosa ben feta que sempre tenen els vins d'en Toni Coca.

Tocat (de l'ala)

Vaig conèixer el Tocat de l'Ala un dia de l'estiu passat que vaig coincidir amb en Santi Roig al seu minúscul celler Roig-Parals de Mollet de Peralada (ara ja s'ha instal·lat a un celler molt més gran). Hi havia anat a comprar-li algunes ampolles del seu gran Camí de Cormes 2007 i ell em va fer tastar un nou vi que encara era a un dipòsit. Em va agradar molt i en Santi em va explicar que es tractava d'una col·laboració entre en Toni Coca i ell. No és pas la primera vegada que un vi m'agrada molt i després sé que al seu darrera hi ha la ma d'en Toni Coca!

Ara aquell vi ja és una realitat i el podeu trobar al mercat. És fet amb garnatxa i carinyenes de vinyes velles —o molt velles— i s'ha criat només quatre mesos en bóta. Es diu Tocat de l'Ala 2011 i he de reconèixer que, si bé el nom no m'acabava d'agradar, un cop he vist l'etiqueta, que posa l'èmfasi en la paraula «TOCAT», els meus escrúpols han desaparegut.

He passat uns dies a l'Empordà, embadalit en la contemplació de la brotada dels ceps enmig de l'esclat primaveral de la vegetació i, a banda d'altres experiències enogràfiques que ja explicaré, si escau, he obert una ampolla d'aquest Tocat de l'Ala 2011. M'ha semblat encara molt millor —més fet, més sòlid— que quan el vaig tastar l'any passat. 

D'entrada diré que recomano que oxigeneu bé aquest vi, si voleu que mostri totes les seves qualitats. Quan ho fa, és magnífic, dens i concentrat, amb força i caràcter. Genera molt de sabor i té textura i cos molsuts, amb sensacions minerals i una llargada que es prolonga una bona estona. El sabor es va desplegant en capes successives, amb records de cacau i presència varietal de la carinyena. Un vi considerable que, a ulls clucs, em diu —que ningú s'escandalitzi!— més «Montsant» que «Empordà».

I caldrà seguir atents a aquesta col·laboració entre en Toni Coca i en Santi Roig perquè a la pàgina web de Coca i Fitó es fa esment d'un cert «Més Tocat de l'Ala» que potser ja és en alguna bóta o algun dipòsit de Mollet, esperant el seu moment...

Vinyes i flors

Hi ha força neu al Pirineu, del Canigó al Puigmal, tancant l'horitzó quan l'Empordà s'acaba. Els ceps ja han fet la brotada i s'hi han afanyat, perquè poc abans de Sant Jordi la bonança ha arribat de pressa. A les vinyes que encara no s'han llaurat hi ha flors a dojo. Tot és un esclat de verd i blau i blanc.

Passejo per vinyes conegudes, que sé que són de Roig Parals, de Masia Carreras, de Terra Remota, de Gelamà... Hi ha una tramuntana fresca, d'escassa violència, que dóna lluminositat als paisatges i fa onejar els sembrats, com si fossin les aigües d'un llac mogudes pel vent. Els contorns de cada bri d'herba, cada rosella, cada fulla primerenca, queden delineats amb precisió per la llum pura i acerada.

Busco vinyes velles, sense emparrar, de ceps que han crescut lliures anys i anys. No penso ara en els vins que en sortiran, sinó en la seva pura i simple dimensió estètica.

Vaig de Mollet a Espolla, de Sant Climent a Capmany i torno a Garriguella, al turó de la Malaveïna, al pla del Molí. De qualsevol lloc que sigui una mica enlairat es veuen les neus del Canigó. Feia mesos que no venia a l'Empordà i avui ho miro tot amb els ulls nets: Les blanques parets del cementiri de Sant Climent, l'Estanyol, el Beurac,...

Quan he arribat a casa he obert una ampolla de Tocat de l'Ala 2011, el vi d'en Toni Coca i Roig Parals. Però avui no vull parlar de vins, sinó de vinyes i flors.

Plenitud de l'Empordà

A Cantallops, a l'Alt Empordà, el topònim S'Alou —o Salou— està recollit per l'ICC i fa referència a una torrentera —el Còrrec de Salou— que baixa del collet de la Inglada cap a la Riera de Torrelles. S'Alou és també el nom d'una vinya que hi ha a tocar d'aquest còrrec i és el nom que el celler Vinyes dels Aspres ha triat per al seu vi més sumptuós. Aquest vi es fa a partir dels raïms de la vinya de S'Alou, però també hi intervenen raïms d'altres finques. De fet, el cupatge del S'Alou es decideix a base de triar les millors bótes de cada collita. Se'n fan unes tres mil ampolles.

En aquests dies de final d'estiu, quan un marcat vent d'esperança ens deixondeix, he obert una ampolla de S'Alou 2008 que m'ha seduït profundament. És un vi complex i profund, expressiu i elegant, que ens dóna una sensació de suavitat, d'esfericitat lliscant, d'equilibri. No hi ha arestes ni cap vel·leïtat de sobre-extracció. L'aroma és d'una gran bellesa, amb un puntet confitat, una mica de torrat i una plenitud sense histrionisme. Hi predomina la garnatxa i també hi ha cabernet, carinyena i sirà. És un dels grans vins negres de l'Empordà.

L'altra ampolla memorable d'aquests darrers dies d'estiu ve d'un celler petit de Mollet de Peralada, del que ja he parlat en alguna altra ocasió. Es tracta del Camí de Cormes 2007 de Roig Parals, un vi de carinyena que procedeix d'una vinya de més de cent anys que hi ha al sud de Mollet (vegeu aquest article). 

És un vi de gran riquesa i profunditat d'aromes, amb molta fruita vermella madura, tanmateix, però també amb moltes altres coses més complexes i suggeridores. L'he decantat i crec que li ha anat bé, perquè a la copa la seva potència s'anava expressant pas a pas. A la boca hi trobo un líquid cremós i voluminós, que excita sensorialment i que és persistent i impecable. Per anar degustant a pleret i deixar que ens ompli amb visions d'opulències i textures consistents i delectables.

Si voleu gaudir del Camí de Cormes 2007, no heu de badar, perquè la Jancis Robinson —que va visitar l'Empordà fa poc i va tastar-ne els vins— n'ha parlat molt i molt bé i ara mateix les ampolles d'aquest vi estan fugint veloçment cap el Regne Unit. En Santi m'explica que algun importador britànic volia tota la producció, però ell ha declinat l'oferta perquè els catalans tinguem també el privilegi de tastar-ho. No l'hem de deixar escapar perquè és un vi magnífic que jo diria que pot encara evolucionar molt positivament amb uns anys de criança en ampolla.

He caminat per les vinyes de S'Alou i Camí de Cormes, he estat als cellers, amb els estris i les bótes. En Santi de Roig Parals i en David de Vinyes dels Aspres m'han explicat les vicissituds i les intencions d'aquests vins. Els he tastat i els he begut i els he compartit. Ara són a la meva memòria i també són al meu celler —on esperaran una conjectural maduresa superior. Dir que la virtut d'un gran vi s'exhaureix a la boca seria com dir que una gran música només excita els nostres timpans.

Tramuntana a Vilablareix

La presentació de vins de l'Empordà que du el títol Vins de Tramuntana i que s'ha fet aquest mes a Mas Marroch —un dels planetes de l'univers Roca—  ha comptat amb un tast magistral presentat per en Josep Roca. Ell ens ha parlat amb coneixement i entusiasme de l'Empordà, de la seva geologia i la seva història enològica, de les seves immenses possibilitats i dels seus vins d'ara. S'ha centrat en les garnatxes i les carinyenes i hem acabat tastant uns deu o dotze vins que ell havia escollit per il·lustrar amb rigor la "teoria" que ens havia estat impartint. Jo, que m'he dedicat i em dedico a ensenyar, em sento immensament feliç quan algú que en sap m'ensenya a mi.

No cal parlar dels vins que vàrem tastar perquè, separats del seu context didàctic, perdrien una bona part de la seva significació. Però sí que vull deixar constància d'un d'aquests vins que em va produir un trasbals considerable. Es tractava d'unes ampolles no comercials d'un vi de garnatxa blanca que havia estat elaborat en inoxidable per en Delfí Sanahuja. Dit això, agafeu-vos fort per escoltar el que ve a continuació: era un vi de la collita del 1994! Era un vi d'una intensitat impressionant, amb tota mena d'aromes de fruits secs, de bolets, de sentors de terra immensament arrodonits... Memorable!

Després de la lliçó d'en Josep Roca vaig poder recórrer les taules dels diferents cellers de l'Empordà i anar tastant —sense cap ordre premeditat, com un simple tastaolletes— vins d'aquí i d'allà. Més que res, vaig aprofitar per parlar amb els enòlegs que conec des de fa ja un grapat d'anys. No vaig prendre notes de tast i això vol dir que no us enfarfegaré ara amb una llista de vins.

En tot cas, sí que voldria fer esment de tres o quatre vins que van restar en la meva memòria. D'una banda, S'Alou 2008, de Vinyes dels Aspres. També, els vins de Terrer d'en Tassis que no coneixia gaire i que intentaré conèixer més a fons quan en tingui l'ocasió. La nova collita del Camí de Cormes, la carinyena de ceps centenaris de Roig Parals també em va semblar esplèndida. Finalment, em va interessar molt el Samsó 2010 de Gelamà. Són vins que miraré de tastar amb més deteniment en aquests propers mesos.

Carinyenes de l'Empordà -2-

En un article del 2004 al seu bloc, Jancis Robinson es preguntava si la carinyena podria realment arribar a donar mai grans vins. Amb moltes matisacions, la seva conclusió era més aviat negativa, però feia una excepció important:

And yet, and yet. There are wines made almost exclusively from Carignan that are very impressive. Some of the most obvious are grown not in France but over the Spanish border on the distinctive brown schists of Priorat in Catalonia.

Si ara Jancis Robinson tornés a considerar el tema, potser hauria d'ampliar l'excepció a l'Empordà, perquè hi ha diversos cellers de l'Empordà —Vinyes d'Olivardots, La Vinyeta, Martí Fabra, Roig Parals, Empordàlia...— que estan elaborant monovarietals de carinyena que són realment molt i molt sòlids. El secret es troba en que la fruita procedeix de vinyes molt velles. No em pregunteu per què —no ho sé pas— però aquesta varietat té realment molt poc valor fins que la vinya no arriba a una edat venerable. Per aquest motiu, l'existència al nostre país —encara!— de vinyes molt velles de carinyena és un patrimoni valuosíssim que està en perill de desaparèixer i que ens cal conservar i explotar.

Un d'aquests cellers que té la sort de posseir vinyes ancestrals de carinyena i té la saviesa que cal per extreure'n un vi notable és el petit celler Roig-Parals de Mollet de Peralada.

Fa uns dies, en Santi i la Mariona, els propietaris del celler, em van mostrar la seva vinya de carinyena, plantada el segle XIX. Es troba a la zona del Garrigal de Peralada, un terreny que s'ha considerat, des de sempre, com un dels millors per als vins negres de l'Empordà. Aquesta vinya ha estat propietat de la família d'en Santi i ara la jove parella s'ha entestat en voler-ne extreure tot el potencial de que és capaç aquest terrer.

El celler Roig-Parals és força recent, però procedeix d'una llarga tradició familiar, molt relacionada amb la Cooperativa de Mollet. En aquests moments, les instal·lacions s'encabeixen en el que fou el celler familiar, un espai clarament insuficient que aviat serà substituït per un nou celler més ampli. A banda d'aquesta vinya valuosíssima de carinyena vella, el celler té fins a deu ha de carinyena, cabernet, merlot, i també una vinya molt interessant de varietats blanques —moscatell, macabeu i garnatxa blanca—, situada a la lleu elevació que separa Mollet de Sant Climent.

Al llarg d'aquest estiu he anat tastant tota la gamma de vins d'aquest celler i n'hi ha més d'un que podria ben bé generar una entrada en aquest bloc —per exemple, el Mallolet 2010 o el Pla del Molí 2007— però parlaré només de dos vins que m'han semblat extraordinaris.

El Camí de Cormes 2006 és el vi emblemàtic d'aquest celler i és el vi que procedeix de la vinya del XIX que vaig tenir la sort de visitar. Ha estat per a mi un dels grans vins d'aquest estiu. Fosc, dens, potent, embolcallant, complex, concentrat. És un vi que agraeix una bona oxigenació (decantació) i que ens rep amb unes aromes poderoses de fruites confitades que contrasten magníficament amb un pas de boca ben equilibrat i força fluid, amb tanins ben marcats i ben agradables. M'ha sorprès i m'ha agradat l'equilibri que s'aconsegueix entre les dues sensacions aparentment contradictòries de cos i de fluïdesa. No deixa de ser interessant veure com un vi tan gros, amb tanta matèria, pot ser ben equilibrat.

Aquest vi no ha estat cap xamba. De fet, vista la vinya i el compromís de la Mariona i en Santi, i després de tastar algun Camí de Cormes que encara no està embotellat, jo diria que les noves collites d'aquest vi seran encara millor, en el sentit de més elegants i amb un punt més de subtilesa. Ja ho veurem.

Pel que fa al nom, en Santi m'explica que el Camí de Cormes era un camí que anava de Mollet al Coll de Banyuls i el seguien els veremadors que passaven a França. La vinya vella de carinyena es trobaria, doncs, al costat d'aquest camí.

L'altre vi de Roig-Parals que m'ha interessat molt és el vi negre jove Roig Parals 2010, que el fan amb carinyena i merlot i és un dels vins joves més complets i plaents que he tastat darrerament. Dic complet en el sentit de plenitud, de cosa acabada i ben feta. És un vi amb molt de cos, que omple la boca d'agradables sensacions de fruita madura, però que al mateix temps té prou recorregut i és prou ample d'espectre. Cal deixar-lo respirar una mica —no cal decantar-lo, n'hi ha prou amb fer que s'oxigeni una mica a la pròpia copa— i també cal saber trobar el punt just de temperatura —com en tots els vins—; aleshores, gaudirem d'un vi profund i llaminer al mateix temps, amb caràcter però sense arestes, fresc però molsut, perfumat i accessible.