Missatges del passat en una ampolla

Si comparés el tast d'un vi força antic amb la descoberta d'un missatge en una ampolla que arriba en una platja, a més de plantejar un símil decididament cursi, tampoc no explicaria gens ni mica les reflexions que va generar-me el Tast de vins històrics de l'Empordà que en Josep Roca va presentar-nos ahir a Mas Marroch. En aquesta metàfora de l'ampolla amb el missatge hi manca alguna cosa essencial: caldria que el missatge hagués estat escrit en una mena de palimpsest que el faci invisible fins que el mar i el pas dels anys puguin, lentament, fer-lo aflorar.

Miraré d'explicar-me millor. Tots els amants del vi ens delim —uns més que d'altres, i jo sóc dels que més— ens delim, dic, per tastar grans vins que hagin evolucionat lentament, tancats a l'ampolla, fins a desenvolupar aromes i qualitats incomparables. Però mai no m'havia trobat tastant vins extraordinàriament humils, vins que van néixer fa molts anys, vins per al consum immediat, vins rústics —que ho eren—, vins que no han sortit mai a cap llibre, i descobrir-hi qualitats immenses que no hi eren —que jo juraria que no hi eren— quan bevíem aquests vins, fa un grapat d'anys.

Aquesta és la màgia que ens va presentar en Josep Roca. Fixeu-vos, per exemple, en el vi que hi ha en aquesta copa:

És un Blanc Marinada Blanc Suau de la Cooperativa d'Espolla, un vi sense anyada que deu haver complert ben bé els vint anys. Estava fet amb carinyena blanca i macabeu i us asseguro que jo, en aquells anys noranta del segle passat, n'havia begut —amb infinita displicència— alguna copa intranscendent i oblidada. Doncs bé, al tast d'ahir, només d'entrar a la gran cúpula de Mas Marroch, com que el vi ja era a les copes, tot aquell gran espai era ple de les sentors poderoses i plaents que emetia, i el seu tast era d'una riquesa que esborronava.

I com aquest, en Josep Roca ens en va trobar una dotzena. Ben diferents els uns dels altres, però tots vius, singulars, històrics. Un altre de molt sorprenent va ser un Negre d'Espolla del 1981 —carinyena i garnatxa— que jo també havia begut a casa dels que encara no eren els meus sogres, fa trenta anys. En el record que en tinc, jo l'anomenaria, en el seu moment, amb la paraula nondescript i ara —Déu meu!— quina complexitat! Espècies, terra, amargosos, suavitats, plaers...

Tot això havia d'estar ocult a l'interior d'aquests vins. Tot això només pot venir de la vinya que, després dels anys, finalment es manifesta amb tota la seva força tel·lúrica i obvia l'enologia a què s'hagués pogut sotmetre quan va néixer.

No tindré temps de parlar de cadascun dels vins. El més gran, des d'uns paradigmes clàssics, va ser un Gran Claustro 1993 —la primera collita, quan en Josep Lluís Pérez va revolucionar Perelada i, de retruc, l'Empordà—, però el Negre dels Aspres 2001 no era a gaire distància. El mite de l'eterna joventut era representat per un increïble Vinya Selva de Mar 1998 que semblava un jovencell. També em va fer molta il·lusió poder tastar un Gran Recosind 1978, un vi que ens parlava amb un filet de veu, com un vellet pulcre i encara elegant. 

Tastar blancs de deu a quinze anys i descobrir-hi les virtuts que tenien el Blanc dels Aspres 2005 o el Ctònia 2001 és una de les millors experiències que podem imaginar. Aquí el factor sorpresa ja no existia, perquè jo estava segur que aquests vins, que fa anys que conec —i que ara sé, ai las!, que vaig destapar massa aviat— podien arribar fins al punt on els vaig trobar ahir. La intensitat, la completa integració dels seus elements sàpids, l'amorosiment sense pèrdua de tremp... quin privilegi!

Molts d'aquests vins són irrepetibles, perquè en Josep Roca ens devia oferir les darreres ampolles que hi havia en algun racó dels cellers. Que tots elles hagin evolucionat d'aquesta manera, jo —que dec ser un maleït descregut— no m'ho hauria imaginat mai. Gratitud infinita als qui van fer possible aquest tast!

Petites delícies empordaneses

L'agost és, per a mi, temps de retrobar els cellers de l'Empordà i tornar a tastar els seus vins. Temps d'apreciar les noves collites, de conèixer les noves propostes, de recórrer aquells paisatges de vinyes i oliveres que tan estimo. Temps de visitar llocs emblemàtics, gairebé màgics, com el Puig de la Malaveïna, el Coll de Perafita o el Coll de l'Auleda.

Dels diversos vins que m'han acompanyat els vespres d'aquest estiu fresc i lluminós, avui us n'explicaré tres. Potser no són "grans vins", però cada un d'ells ha estat, per a mi, allò que els francesos en diuen una "bella ampolla".

El primer és el Macabeu 2009 del Celler Gelamà, de Vilajuïga. D'aquest celler ---petit, però amb molta empenta--- ja en vaig parlar fa un cert temps i em vaig dir a mi mateix que caldria seguir-ne de prop l'evolució. No m'equivocava: aquest vi blanc potent, untuós, net i rodó té una riquesa que agradarà als afeccionats als blancs contundents i expressius. Procedeix d'una petita vinya de ceps de Macabeu molt vells que en Roger, de Gelamà, ha recuperat i de la qual n'ha sabut extreure un líquid delectable, fins i tot en una anyada com la del 2009, de climatologia salvatge.

Si passeu per Capmany, tindreu moltes opcions per triar algunes bones ampolles. Per exemple, podeu entrar a la botiga del Celler Pere Guardiola i endur-vos un màgnum del seu Floresta 2001.

La collita del 2001 va ser francament bona i alguns vins d'aquell any, com ara aquest Floresta, mostren en aquest moment la maduresa i la plenitud que hem de buscar sempre en un vi. Aquest magnum es trobava en aquell punt dolç en que s'intueixen algunes notes terciàries (subtils, elegants) però la fruita encara s'hi expressa en tota la seva rotunditat. Un vi clàssic, una mica vellutat, sense arestes. És un privilegi poder comprar, a dia d'avui, ampolles com ara aquesta a un preu tan interessant.

El Celler Santamaria, també de Capmany, és un celler pel que sento un gran respecte. L'explicació cal buscar-la en que jo vaig començar a beure vi de l'Empordà en una època en que les úniques ampolles que hi havia duien noms com ara "Tinto Cazador" o "Tinto Garrigal" i tenien una qualitat de la que prefereixo no parlar-ne. Aleshores ---devia ser cap el 1980, més o menys--- va aparèixer el Gran Recosind, del Celler Santamaria i les coses van començar a canviar a millor. Des d'aquell moment, la transformació enològica de l'Empordà ha estat espectacular però jo segueixo bebent, de temps en temps, alguna ampolla de Gran Recosind i em complau veure com aquest celler s'ha anat modernitzant i segueix oferint productes de molt bona qualitat.

Per exemple, el Gran Recosind Merlot 2005 seria una ampolla que jo recomanaria tastar. Penseu, tanmateix, que aquest celler treballa només amb roure americà i això confereix als seus vins un caràcter diferent ---no necessàriament pitjor--- als d'aquells cellers que han optat pel roure francès. Aquest Merlot saborós, amb molt de caràcter, molt madur, amb cos i nervi, deu haver estat envellit a l'espectacular celler del segle XVI que es troba al subsol de la finca i que justificaria, per ell mateix, una visita al celler. En qualsevol cas, Capmany, amb els seus vins i els seus cellers, no defraudarà el visitant afeccionat al vi, tant en la seva dimensió cultural i històrica com en la seva dimensió purament sensorial.