40 anys enrere, sense enyorança

Quan vaig començar a comprar ampolles de vi —més o menys l'any 80 del segle passat— em va agafar la dèria de col·leccionar les etiquetes de les ampolles que anava bevent. Ara tinc una sèrie d'àlbums antics plens d'aquelles etiquetes que, algunes, corresponen a cellers que ja no existeixen. N'he buscat algunes que fossin de collites dels anys setanta perquè, si teniu prou edat, us puguin dur records dels vins d'aquells temps.

Per exemple, aquest Scala Dei 1976 del que parlava en l'article anterior:

O aquest Marfil Especial 1975, un vi dolç de garnatxa i pansa blanca:

A l'etiqueta següent, si mireu la part de baix a la dreta hi veureu una data: 17.9.84, el dia que vam destapar aquesta ampolla. Recordo que els primers vins de Jean Leon eren molt difícils de trobar. Vaig aconseguir unes ampolles de 1978 i 1979 després d'una certa recerca. Era un vi molt gran, un vi de guarda. Crec que l'última ampolla de 1978 la vaig destapar quan ja havíem entrat al segle XX.

Si teniu una certa edat, recordareu que el Mas La Plana abans es deia Gran Coronas Etiqueta Negra. Crec que aquest 1976 va ser la meva primera ampolla d'una sèrie que encara no s'ha estroncat. Recordo que em va produir un impacte profund.

Quan jo era jovenet, el xampany era un tema de fidelitat familiar: cada família era fidel a una marca i només bevia aquella marca. A casa meva es bevia Canals & Nubiola i a casa els meus padrins es bevia Codorniu. Al meu avi matern, en canvi, li agradava anar provant sempre coses noves —suposo que jo m'hi dec assemblar. Aquesta etiqueta de Recaredo no duu any, però com que el celler es va fundar el 1924, potser és una etiqueta de finals dels anys 70 o, com a molt, primers dels 80.

Aquesta etiqueta sorprendrà els més joves, que no saben que ara fa quaranta anys, Conde de Caralt era un celler amb un bon prestigi i, per exemple, el seu Reserva 1971 era un vi excel·lent.

I és clar que bevíem Rioja. Jo, en particular, era devot de les velles reserves de Viña Tondonia:

Però la meva referència eren el Bordeus i només em recava que no podia comprar-ne tants com n'hauria volgut.

Catedral del vi

Quan parlem de les nostres «catedrals del vi» ens referim als cellers modernistes que en Cèsar Martinell i en Pere Domènech van construir arreu del país al primer quart del segle XX. Però fa poc vaig estar en una altra mena de catedral, molt més antiga, molt més primigènia. Si els cellers modernistes són com la Sagrada Família, el lloc on vaig ser potser seria com Sant Pere de Rodes, com Santa Maria de Ripoll...

És una nau closa, antiga, fosca, immensa. Fa una certa basarda. Una nau on, amb tota seguretat, sempre hi ha hagut vi. Vi del bo i millor. Quan al segle XIII es va construir l'església de Scala Dei —el monestir cartoixà ja existia des del 1203— els immensos delmes que els monjos recaptaven de tot el que després se'n digué el Priorat s'emmagatzemaven en aquesta nau amb aspecte de cripta o de catedral profana on es retia culte al vi del Priorat. I aquest culte, amb totes les vicissituds dels vuit segles que han transcorregut, s'ha mantingut fins avui i ara es reafirma amb força, de la mà del nou cellerer que ara governa la catedral enològica de Scala Dei: en Ricard Rofes. 

El capital enològic que tresoreja Scala Dei és incommensurable. Pensem que al llarg dels segles, el monjos van poder anar esbrinant on són els millors terrers del Priorat i encara ara podem trobar registres antiquíssims de les garnatxes de les vinyes que en Ricard conrea. És cert que aquest capital potser encara no ha estat explotat en tota la seva profunditat, però jo no puc deixar de recordar algunes ampolles de Cartoixa de Scala Dei dels setanta que, personalment, van marcar de manera indeleble la meva relació amb el vi de Catalunya.

Encara conservo l'etiqueta de l'ampolla que, fa més de trenta anys, em va fer descobrir el Priorat

Ara la glòria de Scala Dei esclata en les seves garnatxes singulars i precioses —vins escassos de vinyes que es diuen Sant Antoni, el Mas Déu, Artigots, la Creueta, als peus dels cingles de la Serra Major del Montsant, en terrenys d'argiles i pedra calcàrea, a sis-cents metres d'alçada. Vins que en Ricard vinifica seguint uns paràmetres sorprenents que recreen condicions de l'antigor. Vins delicadíssims que, com correspon al lloc sagrat d'on procedeixen, generen culte.

Sobre els mètodes de vinificació que en Ricard aplica a les seves millors garnatxes, se n'ha parlat prou en diversos blogs, però a mi m'ha resultat molt útil poder escoltar directament en Ricard. Deixeu-me que faci alguns apunts: Viticultura molt acurada d'unes vinyes velles i prou altes. Fermentació a temperatura no constant —amb perfil de dents de serra—. Fermentació amb la rapa que, per tal que la rapa aporti al vi uns tanins adients, exigeix el control d'una nova variable que és el nivell de maduració de la pròpia rapa. Ús exclusiu de dipòsits de ciment. Criança en tonells —allò que sovint en diem «foudres».

Imagineu, doncs, quina emoció va sentir un idòlatra de la garnatxa com sóc jo, en aquesta catedral del vi, quan el cellerer Ricard m'anava fent ofrena d'aquests líquids divins que es trobaven en diversos estadis de la seva evolució. Ara, podria caure en el ridícul de voler pontificar, de memòria, sobre les virtuts diverses de cadascun d'ells —d'un Mas Déu 2013 en dipòsit de ciment versus un Sant Antoni 2013 en tonell; d'un Artigots 2014 o encara d'un nou vi blanc preciosíssim de garnatxa i chenin que està reposant en un tonell d'aquella cripta. Però no faré res de tot això, perquè conec les meves limitacions i conec els paranys de la memòria. Que cadascú que llegeixi això begui el seu propi calze convenientment omplert amb alguna d'aquestes garnatxes i, en absoluta pau i recolliment, cerqui la seva pròpia benaurança.

Escriure tot això m'ha fet delir per destapar jo mateix alguna ampolla de les que es fan a Scala Dei. Només en tinc una, un Sant Antoni 2010 que vaig comprar a Escaladei mateix ara fa mig any. Però em reca una mica destapar-lo perquè en Ricard em diu que ell el veu com un vi de guarda i jo tinc tendència a creure-ho. En parlarem —si-Déu-vol!— d'aquí a deu anys.

Notes:

1. Internet és com un gran lloro que va repetint qualsevol error o malentès que es publiqui una sola vegada. Si feu una cerca, trobareu mil pàgines que afirmen que la vinya de Mas Déu es troba a vuit-cents metres d'alçada, però si consulteu un mapa veureu que en realitat es troba entre 600 i 620 metres d'alçada.
2. Hauríem de substituir la paraula francesa «foudre» per la seva millor equivalència en català. N'he parlat amb en  Gerard Codina (Escola d'Enologia) i ell proposa «tonell» i crec que té raó.
3. Res no és perfecte! Si mireu bé les etiquetes d'aquestes garnatxes singulars de Scala Dei hi trobareu —ai las!— un diacrític que s'inclina cap el costat que no toca.

L'any dotze, segons l'he vist a Falset

De totes les infinites activitats de la Fira del Vi de Falset, enguany només he pogut assistir al que s'anomena "Tast de Professionals" en què els cellers de les dues denominacions de la comarca presentaven la collita 2012. Les tres o quatre hores que vaig estar tastant els vins que se'ns oferien em resulten insuficients per avaluar de manera mínimament seriosa totes les qualitats que hi havia en aquelles ampolles, però sí que voldria presentar alguns comentaris que, sense pretendre ser opinions fermes i definitives, poden contenir —així ho espero— algun element d'interès.

• No hi era tot el que m'hauria agradat tastar i potser hi havia coses que no m'hauria calgut tastar. Tanmateix, hi havia molta —moltíssima— qualitat aplegada en aquelles sales del Castell del Vi, amb alguna excepció escadussera i, en certa manera, sorprenent.
• Entre els cellers més grans es distingia una certa divisió —prou marcada— entre uns vins més "tradicionals" i uns altres vins molt més "lleugers" i frescos. Era fascinant anar alternant entre uns i altres. 
• Pren força la tendència a menys fusta nova i a bótes més grans. Comença a ser significativa la utilització dels "foudres" (en direm així fins que no estandarditzem una paraula catalana per aquestes bótes tan grans). 

• Em va sorprendre fins a quin punt la majoria dels vins eren molt més "bevibles" del que jo hauria esperat. Es tractava gairebé sempre de mostres de bóta que encara s'han d'anar fent. Aquí podríem iniciar aquella discussió que agrada tant els britànics sobre si uns vins que són tan atractius tan aviat no arribaran a evolucionar com s'esperaria d'ells.
• Vaig trobar la més gran qualitat en els cellers de més reputació. El que vull dir és que sempre em fa il·lusió descobrir algun vi emocionant en un celler poc conegut i aquesta vegada això no m'ha passat. Cal dir que no he tastat pas tots els vins —calculo que vaig tastar poc més d'un 40% del què hi havia— i no puc descartar que aquest vi existeixi.

• Si vull parlar de vins concrets, en trobaria molts i no tinc prou espai per esplaiar-m'hi convenientment, però heus aquí alguns records d'allò que vaig tastar al Castell del Vi: 
• Si busco la fidelitat a un estil i a uns terrers, aniria cap al Mas Sinén o al Porrera de Vall Llach. Són vins de maduresa, densitat i caràcter. El primer estava encara força tancat dintre seu, mentre que el Vi de Vila era més expressiu i t'omplia la boca de fuita saborosa. Si vull carinyena pura, hi havia el Cims de Porrera —magnífic i gairebé emocionant— i de les garnatxes d'Scala Dei jo em vaig delir amb el Sant Antoni: vi de meditació, vi de cos i esperit, sublim. I si parlem de garnatxa, no puc deixar de recordar la deliciosa Dosterras d'en Josep Grau que, una vegada més, m'ha semblat exuberant de plaer de bona fruita. El celler Mas Alta també segueix fidel al seu estil i a la seva qualitat. Quines sensacions perfumades i elegants tenia La Basseta!
•  Terroir al Límit presentava l'Arbossar —carinyena d'una vinya orientada a l'obaga— i Dits del Terra —carinyena d'una vinya orientada a la solana— i jo em quedaria a ulls clucs amb aquest segon, ple de sentors d'herbes i de fruites, prodigiosament profund i llarg al pas per la boca. Entre els vins més grans hi havia el Ferrer Bobet vinyes velles que, una anyada més, segueix en l'altíssim nivell a que ens ha acostumat. Potser el vi més perfumat i elegant, sense renunciar a la força i al caràcter del terrer.

• En l'apartat de les perplexitats, podria parlar de la sorprenent lleugeresa del Finca Dofí d'aquesta collita i, encara més, d'Els Escurçons que, aquest any, ha estat criat completament sense fusta —en ous de ciment— donant lloc a un resultat peculiar i "discutible" —en el millor sentit d'aquesta paraula. He passat moments de gran delit amb les ampolles d'Els Escurçons que he anat obrint al llarg dels anys i aquest 2012 tan radicalment diferent dels anteriors m'espanta. És segur que aquest vi pot enamorar algú però en mi va sembrar allò que en diuen "la llavor del dubte". Per sort, el Camí Pesseroles sí que tenia les virtuts que jo cobejava —si bé encara estava massa cantellut i haurà d'anar-se afinant mica en mica. I el Mas Martinet era extraordinari en la seva clàssica profunditat i em va refer de l'esglai dels escurçons...
• I el Clos Mogador? Em va semblar el Primus Inter Pares del tast. Fins en el meu tastar atrafegat i maldestre, sense el necessari recolliment, la complexitat d'aquest vi se'm va fer aparent de manera manifesta. Em van dir que, el 2012, també una part del Mogador s'havia criat en foudres. Em deleixo pensant en l'hipotètic moment, d'aquí uns anys, en què obro una ampolla de Clos Mogador 2012.

Apunts a mà alçada —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar d'algunes vins blancs que havia tastat a la festa de presentació de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany. Ara continuaré amb alguns vins negres, després de tornar a recalcar que només vaig tastar una ínfima part del que era present a la mostra, amb especial predilecció per a vins que m'eren poc coneguts.

Començaré per uns vins monumentals com són les tres garnatxes singulars de Scala Dei: La Creueta, Sant Antoni i Artigots. Perfum exquisit, perfecció, immensitat plena. No els havia pogut tastar fins ara i més enllà d'un enlluernament sobtat, vaig percebre que em caldria molt més temps, molta més reflexió —podria dir meditació— per assimilar tot el que hi ha en aquestes escasses ampolles. La conversa amb en Ricard Rofes —breu i intensa— em va ajudar a acostar-me a la filosofia que presideix la refundació d'aquest celler ancestral.

Vinya al Pla del Diego (La Morera del Montsant)

Seguint amb singularitats excelses, en Joan Ignasi Domènech em va fer tastar el vi de dos màgnums que contenien dues microvinificacions —una garnatxa i una carinyena— que, malgrat que encara els faltava una bona estada a l'ampolla, deixaven l'esperit en suspens durant uns instants màgics. Si el Teixar ens enlluerna, aquestes petites joies amagades al celler de Capçanes potser ens poden acostar a tocar unes engrunes de felicitat.

Cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc és el que diuen que hi ha al Reserva Real 2009 —però no vaig poder treure l'entrellat de la proporció en que participen aquestes varietats en el resultat final, perquè Torres va ser potser l'únic celler que —ai las!— no va estar representat a la mostra per cap persona responsable dels seus vins. És una llàstima, perquè m'agradaria poder conèixer més a fons aquest vi exquisit, complex i clàssic que tan poques vegades he tastat. A l'etiqueta hi diu que surt d'unes vinyes de "Santa Maria d'Agulladolç" i, en canvi, l'única capella coneguda amb un nom similar és la de Santa Margarida d'Agullàdols.... En qualsevol cas, aquest vi que ens diuen que tant va plaure a un cert monarca —d'aquest fet li ve el nom— a mi, que sóc dels que creuen que aquestes monarquies puden, també em plau extraordinàriament.

Del celler Cal Batllet, de Gratallops —que abans coneixíem amb el nom de celler Ripoll-Sans— el vi que més em va emocionar va ser el Torroja Ronçavall 2010 que és un extraordinari monovarietal de carinyena d'una vella vinya de coster que —si no em confonc— és la que es troba a la falda del turó de Montjuic, a tocar del Mas de la Coma. És un vi d'una única bóta, fresc, delicat, perfumat i elegantíssim que, com passa amb les diverses joies que descric en aquestes ratlles, exigeix un tast més reflexiu del que vaig poder fer l'altre dia.

I podria anar seguint... Podria parlar del Cara Nord negre 2012, el vi del nou celler d'en Tomàs Cusiné a les muntanyes de Prades. És un vi de garnatxa, sirà i garrut que neix a una vinya d'unes sis ha que hi ha al Serret de la Mina (es diu així perquè a l'altra banda de la carena hi ha les antigues mines de plom de Vallclara), entre vuit i nou-cents metres d'altitud, amb orientació SE, prop de Poblet —que és on es fa la vinificació. Em va agradar molt el caràcter aromàtic, fi, fluid i saborós d'aquest vi que voldré seguir amb atenció perquè hi vaig trobar un no-sé-què d'innovador, una certa puresa. I parlar dels vins d'en Tomàs Cusiné em pot dur a comentar que vaig poder tastar per primera vegada el Finca Comabarra 2010 —cabernet, garnatxa i sirà de màxima qualitat, exquisit, immensament arrodonit i ben equilibrat, amb unes espectaculars sensacions de dolça plenitud...

I m'aturaré aquí perquè penso que ja dec estar cansant el lector. Deixeu-me acabar amb un vi deliciós i molt sorprenent, un vi d'ull de llebre fet amb maceració carbònica que no me'n sabia avenir de bo que era! Es diu Encantats 2012 i el fan tres viticultors joves de Blancafort dels quals només sé que es diuen Gerard, Ricard i Dani i han creat un celler que es diu Gerida. Diré que jo, que no sóc pas gens sospitós de ser amant dels vins de maceració carbònica, em trec el barret davant d'aquest prodigi de fruita i perfum —que quan és a la boca es resol amb una complexitat inesperada i plaent.

Etiquetes i memòries

 Fa trenta anys que conservo —no en diria col·leccionar— les etiquetes dels vins que vaig bevent. Moltes d'aquestes etiquetes em duen memòries especials. Per exemple, un Traminer 1989 de l'Elbtal. Va ser l'any que va caure el mur. Jo no era a Berlin, però sí que era a una ciutat a tocar de la frontera amb la DDR. Acabava de néixer la meva filla i immediatament —la criatura tenia un mes— vam marxar els tres a viure sis o set mesos a Alemanya. Totes les parets cridaven "Zusammensetzung sofort!" Va ser una època plena d'experiències —amb molta son i molt poc son. Jo ja havia viscut alguns mesos a Alemanya i havia començat a conèixer i apreciar els seus vins gloriosos. Però va ser en aquesta estada més llarga quan me'n vaig enamorar definitivament. També vàrem viure l'obertura de la frontera i vàrem assistir a l'espectacle inoblidable del retrobament. Milers de persones venien de l'altra banda i eren rebudes amb abraçades i llàgrimes pels de la nostra banda. Aquesta etiqueta d'una ampolla del 1989 —una ampolla que, d'altra banda, no era excepcional en cap sentit—, em recorda aquell moment. Observeu que a l'etiqueta hi diu clarament que aquesta ampolla no es pot comercialitzar perquè és un "salari en espècies".

*  *  *

Recordo amb força claredat un viatge que vaig fer al Priorat el 1984, quan ja sentia la curiositat del vi i m'intrigaven aquells vins tan "bèsties" que s'hi feien. Tinc mitja dotzena de diapositives d'aquells dies, on hi surt la meva dona i el nostre "Ford Fiesta" que era la nostra petita finestra al món.

Vam anar va raure a Scala Dei i vam comprar algunes ampolles del seu vi de la collita 1976. Aquell vi em va obrir paisatges de sabors que no sabia que existien. Ara llegeixo (per exemple, aquí) que a dia d'avui aquest vi es considera mític. Per a mi ho va ser —amb tota seguretat.

Qui pogués retrobar aquells moments on tot era nou i tot semblava possible! Jo tenia trenta anys i totes les ambicions intactes.

*  *  *

I, anant més enrere en el temps (sense arribar al pa-vi-i-sucre de la meva infantesa, ni a la copeta de vi ranci cada matí, perquè jo era una criatura que no em feia prou) he de parlar del vi d'Alella, del que fèiem a casa i del de la Cooperativa. El nom era Marfil i l'ampolla era alsaciana. És una ampolla que forma part del meu imaginari perquè a casa meva, com a tantes altres llars, el vi era dins d'un porró o d'una ampolla de "graciosa", excepte els diumenges en que a taula hi havia alguna ampolla estreta i punxeguda —característica— de vi d'Alella.

És clar que no tinc cap etiqueta d'aquelles ampolles dels diumenges dels seixanta, però sí que en conservo una de l'any 1975, d'una edició especial de garnatxa i pansa blanca. Era un vi dolç i recordo vagament, malgrat els anys i anys que han passat, que em va semblar una delícia.

Com deia en Pla, es difícil imaginar la nostra vida sense els diversos vins que l'han anat acompanyant.