Necrologies i renaixences

Repassant les meves llibretes, he trobat un grup de notes d'un tast de vins del celler Serrat de Montsoriu, fet el novembre del 2010, i mentre llegia el que vaig escriure en aquell moment, he pensat amb tristesa en els diversos cellers que he vist desaparèixer en aquests darrers anys.

Llegeixo que em van enamorar les aromes florals i la frescor del Vinya Ilària 2006, fet amb albarinyo, chardonnay i un munt d'altres varietats. Llegeixo diversos adjectius laudatoris que vaig dedicar al Vinya dels Tons 2006 —pinot, i també merlot i mencía. Eren vins magnífics i peculiars, fruit d'un projecte atípic amb un punt de rauxa que el feia trencador. Molts dels projectes que s'han malmès ho han fet per causes que no tenen res a veure amb l'enologia, sinó més aviat amb la viabilitat econòmica o, en alguns casos, amb el cicle vital dels seus impulsors.

També trobo a les meves llibretes algun apunt del vi d'Espolla que feia en Rubèn Parera. Es deia Terrer d'en Tassis i va tenir una vida efímera. Recordo especialment el seu vi blanc que duia el subtítol de Finca Carbonera i era un "blanc de noirs" de garnatxa roja, criat uns sis mesos en bóta. 

Quan vaig començar a publicar aquests "Apunts d'Enografia de Catalunya" vaig parlar d'un petit celler d'Agullana que es deia Celler Generi, un projecte unipersonal d'on sortia un excel·lent vi negre i un extraordinari blanc de chardonnay, garnatxa blanca i moscatell del que vaig poder tastar-ne diverses collites —la producció era minúscula i artesanal— i em tenia el cor robat.

Si ara em desplaço més cap el sud del país, em toca recordar els vins de la Cooperativa dels Guiamets —principalment el seu formidable Isis, del què tinc la sort de tenir-ne encara alguna ampolla— que va entrar en fallida. O els vins de Mas Perinet, que ben poc temps vaig tenir per conèixer, però les poques ampolles que vaig destapar —incloent el poderós blanc que es deia Clos Maria— em van produir una certa impressió.

En alguns d'aquests casos, encara que el celler hagi desaparegut, les vinyes segueixen donant el seu fruit —amb noves mans i nous projectes. Per exemple, algunes de les vinyes que foren del Celler Generi ara les treballa en Salvador Batlle (Còsmic Viticultors) i pel què m'han dit els seus resultats són molt interessants. I la garnatxa roja de la Finca Carbonera seguirà vivint de la mà d'en Galo, de l'estimat celler Setzevins d'Espolla. Pel que fa a la Cooperativa dels Guiamets, ara forma part de Cellers Unió i potser podem esperar que l'excel·lència de l'Isis segueixi manifestant-se sota alguna nova forma.

Blancs de roja

Un dels microvins del 2012 de La Vinyeta és un vi blanc fet amb garnatxa roja. A l'etiqueta hi llegeixo 14.5 graus i si això us sembla un indici de que a l'ampolla hi pot haver un vi "bestial" (ara se'n diu "freaky"), us he de dir que no aneu pas errats. És un vi poderós, de traç gruixut, de virtuts que s'expressen amb contundència —un vi escrit amb negreta— un vi que estic content d'haver conegut.

Hi ha vins traçats amb tiralínies fi, estrictes i elegants, primmirats i delicats. Els bevem amb respecte i concentració —potser amb una certa fredor. I n'hi ha d'altres que són més descarats i exuberants, generosos i formidables, que ens sotraguen i ens fascinen. Aquesta garnatxa roja —procedent de vinyes molt velles, segons em va explicar en Josep Serra— vinificada en blanc, és un vi d'aquesta segona mena.

A la vista hi trobo uns lleus reflexos rogencs, i la llàgrima és notable. L'aroma és impactant —hi ha fruita blanca dolça i una certa tipicitat de negre. Corpulència aromàtica i mida descomunal que anuncien la sotragada que rebrem quan fem el primer glop. La sensació inicial és d'una gran i saborosa esfera que omple la boca i satura el gust. A continuació hi ha pes i densitat, i van sorgint notes més diverses —alguns tocs amargosos, alguna sensació secant. És un vi en el que hi ha moltes coses juntes i pot donar una sensació una mica aclaparadora. No és apte per als llepafils, però els més hedonistes hi trobaran —així ho crec— unes importants dosis de plaer.

Ahir al vespre, gràcies a la generositat d'en Galo i l'Anna, vaig poder tastar un parell més de blancs de roig. Per ser més exacte, vaig tastar tots els Blanc de Roig que s'han fet —perquè aquest és precisament el nom que du el vi blanc de carinyena roja que s'ha elaborat, en algunes ocasions, al celler Setzevins d'Espolla. Vaig parlar-ne en un article, fa uns anys. Els únics Blanc de Roig que han existit han estat els 2006 i el 2007 i són tant interessants —encara ara o, potser, precisament ara que ja han arribat a una edat considerable— que m'agradaria que en un futur poguéssim tornar a gaudir d'alguna nova collita d'aquest vi.

D'aquells anys 2006 i 2007 ja no en queda pràcticament cap ampolla, però ahir encara en vam poder obrir una de cada i meravellar-nos-en. El 2006 no va tenir cap criança en fusta i està iniciant la seva decadència —després de set anys!— però ho fa amb completa dignitat, perquè és encara ben net i és fresc i té tremp i és ple de boniques notes de fruits secs. Si saps acceptar la seva incipient oxidació, et recompensa amb aromes de gran multiplicitat. El 2007 sí que va passar per bóta i si ja em va sorprendre i agradar quan el vaig tastar ara fa un parell d'anys, ahir a la nit em va semblar que, definitivament, és un  gran vi. Té un daurat net i és equilibrat d'aromes, molt atractiu, en un espectre que va de les notes lleument untuoses a les herbes i les fruites diverses, incloent la poma àcida. És fresc i llarguíssim, formidable en la seva qualitat, elegant en la seva força.

Quadern de vacances

No és un quadern de multiplicacions i divisions, com els que fèiem de petits, sinó un quadern amb ampolles de vi que ens han acompanyat en aquestes vacances que ja s'acaben. Només un recordatori de coses bones que hem anat bevent...

Per exemple, hem tornat a visitar en Galo de Setzevins, al seu celler d'Espolla, i l'Octubre 2010 ha estat a la nostra taula, quan a la brasa s'hi coïen les patates, les albergínies i les cuixes de xai. Aquesta collita que encara no havia tastat m'ha tornat a semblar magnífica! El 2010 té molt poc sirà i és gairebé un 50/50 de garnatxa i carinyena. M'ha semblat important decantar-lo perquè es pugui mostrar en tota la seva potència-sedosa, el seu arrodoniment dens i saborós. També vàrem obrir el "vi petit" del celler, Nèstor 2011 que devia ser ben bo, però va passar totalment inadvertit perquè els nostres sentits en van sadollar amb la sorprenent qualitat de l'Octubre: una petita joia oculta de l'Empordà.

 

Si passem ara del que és més transcendent al que potser és més efímer —i no necessàriament menys plaent—, podria parlar d'una novetat d'enguany al celler Castillo Perelada (sic): el blanc de macabeu i sauvignon blanc que du el nom de Jardins 2012. D'aroma fresca, una mica cítrica, poc complexa però atractiva, molt bevible, molt "estiuenc", precís, amb una mica de tot i un equilibri entre allò que és simplement fresc i allò que ja aporta més volum i fins un punt de sedositat. He de confessar que n'hem obert moltes ampolles, amb tota mena de peixos a la brasa: orades, pagres, llobarros, verats...

Dels vins negres joves, no n'he begut cap aquest estiu que es pugui comparar amb el Samsó 2012 d'en Roger, de Gelamà. Pràcticament estava acabat d'embotellar i el vam airejar amb ganes. Quines sensacions de fruita poderosa i càlida! Quina explosibilitat de sabor i de cos! Quanta matèria primigènia! Si volguéssim ser estrictes, potser el vi és massa gran, massa indòmit, però tant se val! Entapissa la boca i té una llarga persistència, fruitada i càlida. Aquell dia, a la brasa, hi havia una generosa quantitat de sardines, grosses i turgents, molt llamineres.

Si voleu gaudir de l'estil de Vinyes d'Olivardots sense enfrontar-vos ni al preu ni a la complexitat dels seus grans vins, ara teniu la possibilitat de comprar el "petit vi" del celler, que es diu Finca Olivardots 2011. Crec que us agradarà molt perquè hi trobareu la qualitat d'aquest celler de Capmany, en un producte més lleuger, més simple. Crec que hi predomina la varietat sirà i la Carme m'explica que més endavant també hi haurà un Finca Olivardots blanc. Va ser el vi de la gran paella d'arròs carnaroli de l'Estany de Pals amb sipions i calamarsons d'un dia de fortes tempestes que ens van alliberar de la xafogor.

Dues bótes de gatnatxa empordanesa

Parlaré de dos vins de l'Empordà que tenen en comú que només se'n va fer una bóta de cadascun d'ells. També, que són vins de garnatxa, però un dels dos és un vi blanc i l'altre és un vi negre.

El blanc es diu Blanc de Roig 2007 i el van fer al celler Setzevins d'Espolla, un petit celler del que he parlat en un article recent i que em va sorprendre per la qualitat dels seus vins. El nom del vi fa referència a que és un vi blanc fet amb garnatxa roja, una varietat que, a l'Empordà, es coneix com a lledoner roig. És un vi que només s'ha produït, en molt petites quantitats, en algunes anyades escadusseres. He estat afortunat de tastar-lo i em reca que aquest vi sigui tan escàs, perquè m'ha semblat que és un vi valuós i significatiu.

El Blanc de Roig ha estat criat en bóta, però el nas es manté impecable, sense excessos de fusta i amb notes cítriques i una mica meloses, ben netes. Fins hi observo un subtil toc de flors i alguna sensació de pastisseria. És un vi elegant, embolcallant, moderadament untuós sense deixar de ser fresc. Pensant que és un 2007, m'agrada constatar que no s'hi observa cap signe de declivi, cap nota oxidant, espesseïda ni assecant. Nectari i potent, fresc i fi. Sorprenent.

L'altra bóta de garnatxa és d'Empordàlia i es tracta del seu Garnatxa 2005. Pel que m'expliquen al celler, en aquella collita van seleccionar la millor bóta de garnatxa del celler —quatre-centes ampolles mal comptades— i en van fer un vi monovarietal que, a dia d'avui, encara es pot aconseguir a la botiga de Pau o a la de Vilajuïga.

Si us agraden les virtuts de la garnatxa, crec que us agradarà aquest vi d'aromes potents i denses, força múltiples, molt atractives, equilibrades de fruita i alguns torrats. És un vi llaminer, ben afinat, d'aquells que omplen la boca de bones sensacions, amb uns bells tanins, amb caràcter. Per damunt de tot, un vi saborós i de bona mena.

El celler petit d'Espolla

A l'antic edifici de la "guardia civil" d'Espolla, ben bé al peu de la serra de l'Albera, a la sala de sostre voltat on hi havia hagut els cavalls del "cuerpo", ara s'hi elabora un dels vins més minimal i menys conegut de l'Empordà.

Crec que es tracta del celler més petit de la D.O., amb una hectàrea i mitja de carinyena, sirà i les tres garnatxes —blanca, negra i roja. Estic parlant del celler Setzevins, talment un celler de garatge, modest i artesanal, que fa cada any unes dues mil cinc-centes ampolles d'un vi negre que du el nom d'Octubre.

Descobrir aquest celler i aquest vi —aquest estiu ho he fet, gràcies a l'amabilitat del propietari, en Carles Galofré Batlle "Galo"— ha transcendit la simple satisfacció d'una curiositat, per una raó fonamental: l'Octubre és un vi molt bo! Que la modèstia del celler no us enganyi: el vi que s'hi fa té un nivell altíssim que no pot ser —no és— fruit de l'atzar sinó que, necessàriament, ha de respondre a la conjunció de diversos factors com són la terra, la vinya, l'enologia i, tanmateix, la dedicació i la bona feina d'en Galo.

Quan vaig anar al celler Setzevins —el nom fa referència a que el projecte va començar amb un gran nombre de socis, potser setze— vaig comprar tres ampolles: Octubre 2007, Octubre 2008 i una ampolla d'un blanc que han elaborat en alguna anyada especial i es diu Blanc de Roig.

De moment, he tastat els dos negres que, com és natural, tenen característiques similars. La varietat majoritària és la carinyena, que procedeix d'una vinya de més de cinquanta anys que es troba al nord d'Espolla, al camí dels Vilars. També hi ha garnatxa i sirà de vinyes de nova plantació. He preferit l'Octubre 2008, que m'ha semblat més arrodonit, més elegant que el 2007. L'he decantat, i crec que he fet bé, perquè semblava que el vi agraïa l'aire, que feia emergir més i més aromes de fruites i confitures. Fins m'hi ha semblat distingir algunes notes com de pedra, de mineral. A la boca té qualitat i persistència i l'hi pots mantenir una llarga estona —assaborint-lo intensament— sense que defalleixi ni deixi d'aportar-te tonalitats i matisos. Hi ha caràcter, hi ha maduresa, ordre i riquesa tànnica. És francament bo.

Tornem a trobar a l'Empordà una vinya de carinyena d'una edat important de la qual un celler eixerit —i audaç!— ha sabut extreure un vi notable. Felicito en Galo i també, molt especialment, l'enòleg d'aquests vins que no és altre que l'Emili Esteve, l'enòleg d'Empordàlia. M'imagino que aquest Octubre deu representar el vi més personal de l'Emili.