Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   

No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.

Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.

Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

La calaixera de l'àvia

Diuen que hi ha coses que passen directament d'avis a nets. Per exemple, la calaixera de l'àvia que tinc a la sala de casa meva. És un moble antic —dels que en diuen «de la ditada»— que va sobreviure a la (falsa) modernitat del conglomerat, el contraplacat i la fòrmica. En el seu temps, era una peça humil, sense cap connotació de luxe. Ara, és una peça preciosa, que m'estimo molt i ennobleix casa meva —o a mi m'ho sembla.

He estat pensant tot això —que, de vegades, a les coses els cal saltar una generació per adquirir el valor que la generació intermèdia no sap veure— a partir d'una ampolla del nou Sumoll de Solergibert.

Deia en un article anterior que darrere de cada vinya de sumoll hi ha una història. Aquí es tracta d'una vinya vella, molt petita, que hi ha a Artés, a la riera de Malrubí, a la partida de Can Grifoller —«Malrubí», «Grifoller», quins topònims tan expressius que tenim al nostre país!— a uns tres-cents cinquanta metres d'alçada. És una vinya d'en Joan, que té vuitanta-vuit anys i encara la treballa dia a dia, amb una dedicació meticulosa i constant —però ara en Joan ja no es fa el seu propi vi de sumoll, sinó que és el celler Solergibert qui vinifica els poc més de dos mil quilos que donen aquest ceps.

A l'etiqueta —que jo trobo molt elegant— s'hi llegeix «sumoll treballat a vall obert». Tinc entès que això vol dir que en Joan treballa la vinya amb la fanga i fa unes rases —o valls— entre els rengles, on hi posa els sarments de l'esporgada. El raïm s'ha collit a ma, ha passat una selecció al celler, ha fermentat en inoxidable i s'ha criat quatre mesos en bótes de quart o cinquè any. A la collita 2014 —que es la de la fotografia i la que tinc a la meva copa— n'han sortit 332 ampolles d'un rosat tímid i eteri —deliciós— i 930 de negre —o, si volem parlar correctament, roig.

Aquest vi té un encant que es fa difícil d'explicar. Si de vegades parlem d'un vi «càlid», potser també podríem dir que aquest vi és «fred», sense que això hagi de tenir cap consideració pejorativa. Al nas, una mica de bosc humit, de fruita com les cireres i els gerds. A la boca, lleu, ingràvid, fresc, amable. Com els vins més purs de les terres fredes del nord, cap concessió ni al greix ni als tanins, només una mínima sensació aspre al final, característica del sumoll.

Com que no tenim estàndards sobre com beure el sumoll, per associació amb altres varietats —pinot, nebbiolo,...— he triat una copa Zwiesel 1872 The First 122, de la sèrie dissenyada per Enrico Bernardo. És una copa d'una bellesa i una qualitat impressionants, que he omplert amb vins extraordinaris —de la majoria dels quals, però, no toca parlar-ne en aquest blog perquè són de més enllà del nostre país. Amb aquest sumoll, la copa i el vi s'han entès molt bé l'una amb l'altre.

Matacans

El topònim Matacans és antiquíssim. En un document de l'any 889, quan el rei Odó concedeix la vall d'Artés al bisbe Godmar, es parla de la "villam Matacanis". Les diverses investigacions arqueològiques que s'han fet en aquest jaciment del Pla de Bages constaten una ocupació —ibèrica, romana i medieval— des del segle III a.C. fins el segle XVI. El jaciment es troba al Pla de Can Vila, a migdia de la vila d'Artés.

Per a un enògraf, la importància de Matacans —més enllà de la història i l'arqueologia— rau en que en aquest indret ancestral hi ha una vinya del celler Solergibert d'Artès i que d'aquesta vinya en surt un vi remarcable. Avui n'he obert una ampolla —tinc la copa al meu costat— i crec que és escaient que en parli en aquest blog. Em refereixo al Solergibert de Matacans 2011, que és un cupatge dels dos cabernets, criat dotze mesos en bona fusta, fet amb els millors raïms de la vinya de Matacans.

Quan he obert l'ampolla i, amb ànsia, he tastat el vi, he arrufat el nas, perquè s'allunyava força dels bons records que jo en tenia: Li calia aire. L'he decantat i he esperat una bona estona, durant la qual el vi ha fet un canvi espectacular.
Ara hi ha força i fruita, sobre un lleu fons de fustes que encara poden integrar-se millor —és tot just un 2011! El glop és voluptuós i combina sedositat i tremp. S'allargassa, és amorosit i consistent, ple de fruita madura i desposseït d'arestes, amb dolçor i fermesa, molt plaent en allò que en diuen el mid-palate. És jove, vivaç i saborós. Genera volums amplis sense cap indici de pesantor. És boníssim! Reivindicaria —si calgués— el vi de cabernet.

I si us agraden els contrastos i les antinòmies, si creieu que us podeu sostreure als prejudicis i les modes, tasteu el Conxita Serra 2002 del mateix celler Solergibert. És un merlot que es va criar dos anys complets en roure americà i que ens retorna a certs vins clàssics, plens de notes terciàries, gens decadents. És tot un altre món, un món de fustes aromàtiques ben esmorteïdes i complexos records de bosc; ric i estructurat, amb tabac i fruites en compota —sense ser dolces. Fluid, arrodonit, sedós i amb  força, com un Saint-Émilion classé.

De vins com aquest Conxita Serra se n'està perdent la mena perquè els esnobs els menyspreen. Si voleu ser un bon esnob us recomano que eviteu aquest vi: És un merlot —varietat no-nostrada i, per això, "per-ver-sa"—, de la collita 2002 —que tothom sap que va ser un any "do-len-tís-sim"—, criat en roure americà —mentre tothom sap que "el bo" és el francès—, amb 24 mesos de bóta —no és mitja-criança, sinó que és doble-criança—, d'un celler modest i gens mediàtic d'una DO modesta i poc mediàtica,...

Addictius

Hi ha vins dels que m'és força difícil escriure'n cap nota de tast, perquè quan els tinc a taula les copes es van omplint sovint i quan vull adonar-me'n l'ampolla ja és buida. Són vins que m'agraden tant, i em resulten tan plaents, que de seguida en compro una segona ampolla —i fins una tercera, jo que sóc tan tastaolletes! Són hedonistes i inciten a l'optimisme. S'adiuen amb qualsevol menjar i conviden a fer gresca. Són addictius i són molt bons.

Vull parlar avui d'alguns d'aquests vins. Per exemple, el Blau 2010, que du un 50% de carinyena i la resta és garnatxa i sirà a parts iguals. Quin "tros de vi"! D'aroma poderosa, especiada, agradable i fresca, omple la boca amb volum, amb molt de sabor i amb un bonic puntet cremós. Dic tot això "de memòria": no tinc pas la copa al meu costat —com faig sempre que puc— perquè després de sopar l'ampolla ha quedat buida. Però tinc el vi ben present, i era saborós i franc, amb una potència ben equilibrada i amb un gust que perdura estona i estona a la boca. Vi de plaer —addictiu— però no pas trivial ni simple. Vi que "passa bé" però que ens aporta densitat —densitat de matèria i també densitat de sensacions— i es fixa en el record. Era el vi que encara no coneixia de la trilogia que la Núria López crea al Molar. Els altres dos són el Can Blau i el Mas de Can Blau, dels que ja he parlat en alguna ocasió.

L'altre vi que vull anotar aquí és força diferent, però comparteix amb el Blau les sensacions agradables i directes que comentava més amunt. És un merlot jove que elaboren en Josep Solergibert i la Teresa Serra a Artés, al Pla de Bages. Du el nom de Toc 2011 i conté un 80% de merlot i un 5% de cabernet i la resta és cabernet de la collita 2010 que s'ha criat 10 mesos en bótes de roure francès.Té un color net i lluent i l'aroma és senzilla i directa, fruitada i llaminera, embolcallant —exemplar. Potser és aquest 10% de cupatge amb vi de criança, o qualsevol altra cosa, però hi trobo més profunditat que en altres vins joves. És un vi que em podria retornar la fe en el merlot català, perquè a la boca és net i fresc, immensament bevible, amb fruita i acidesa modèliques. Un vi per beure i gaudir-ne sense mesura —amb addicció.

En Josep Solergibert parla del seu Toc amb modèstia, diu que és un "petit vi", fet a mida per a la restauració. I és clar que no s'ha de comparar amb els grans vins de Solerbibert —dels quals en vull parlar, a pleret i de manera detallada en un article proper. Però és bo que tinguem vins com aquest!

Campions per punts

S'acaba el campionat de lliga de futbol, però abans de proclamar els campions definitius, s'aplica a cada equip uns coeficients que tenen en compte:

• El percentatge de jugadors autòctons.
• El pressupost del club.
• El disseny de la samarreta.

Aleshores, combinant aquests elements, convenientment ponderats, s'arriba a la classificació final.

No, la lliga de futbol no funciona així, però aquesta simulació sí que reflecteix prou bé el modus operandi de la Guia de Vins de Catalunya. Res a objectar. Entre altres coses, res a objectar perquè els autor de la Guia expliquen clarament i sense embuts què és el que fan.

M'ha vingut al cap aquesta comparació futbolística perquè fa pocs dies vàrem tenir l'oportunitat de tastar els millors vins —vol dir els vins amb la puntuació més alta, després d'aplicar els barems— de la nova edició de la Guia.  Va ser una ocasió esplèndida per gaudir d'uns vins meravellosos, d'uns vins que fan il·lusionar. Res m'agrada més que veure, any rere any, com cada cop em costa més seguir el ritme dels vins de Catalunya —malgrat que hi esmerci, cada vegada, més temps i més esforç.

Vins excelsos i persones compromeses amb la seva feina. Malauradament, l'espai que es va triar aquest any no ajudava gens ni mica a que aquests vins poguessin expressar-se en tota la seva plenitud. Empentes i sensació de claustrofòbia i anxovament;  música "disco" fortíssima i llums de les que quan jo era jove en deien "psicodèliques"; escopidors escassos i oiosos; ampolles calentes... Calia una gran capacitat d'abstracció per poder tastar mínimament bé alguna cosa. Reunir tots aquests vins magnífics té un immens valor. Fer-ho en condicions dignes hauria convertit la festa en un esdeveniment memorable.

Hi havia tanta excel·lència en aquella cova anomenada Otto Zutz que no puc pas fer ni un retrat aproximat del que vaig tastar. Però sí que vull deixar constància de mitja dotzena de vins que em vam impressionar i de vins dels que he pres nota de cara a poder, un dia, conèixer-los més a fons.

• Tres vins negres gegantins. D'una banda, el Vd'O 2.09 de Vinyes d'Olivardots. És la collita 2009 d'una vinya molt vella de carinyena sobre terreny de sauló que hi ha a tocar d'aquest celler de Capmany. D'aquesta vinya i d'aquest vi en vaig parlar aquí, amb motiu de la collita 2008. Una joia amb un segell aromàtic que a mi em diu "Olivardots". El Ferrer Bobet Selecció Especial 2009 també em va semblar d'una estatura immensa: un altre vi per reivindicar les nostres vinyes velles de carinyena —i l'art dels nostres enòlegs. Finalment, el Tros Negre 2010 de l'Alfredo Arribas em va esgarrifar per la seva perfecció i complexitat. Aquí parlem de garnatxa, però d'una garnatxa transformada en un líquid eteri, singular i difícil de contextualitzar, que incita a la reflexió.
• Dos blancs imponents, ambdós de garnatxa blanca: El Tros Blanc 2010 de Portal del Priorat i el sorprenent Brisat 2011 d'Orto Vins. Cadascun d'ells requeriria —si els vull fer un mínim de justícia— un llarg article en aquest bloc que, si puc, escriuré.
• Una col·lecció de vins blancs excel·lents i molt atractius, alguns dels quals no coneixia. Per exemple, el picapoll criat en acàcia Pd'A 2011 de Solergibert; el Tern 2011 d'un celler relativament nou de Batea; el Xarel·lo Macerat 2011 de Coma Romà; el macabeu de Sàtirs 2011 d'Arché Pagès; el Quintà Blanc 2011 de Bàrbara Forés; el Bouquet d'Alella 2011...
• La bona notícia de la incorporació de la Cooperativa d'Ulldemolins en una nova etapa de qualitat de la que Les Pedrenyeres negre 2009 n'és un bon exemple.
• ...I tantes altres coses delectables!

És ben lamentable que hi hagi alguns cellers catalans que encara s'aferrin a la postura absurda de no voler participar a la Guia de Vins de Catalunya.