Amb els Envinats

Els Envinats són un grup de blocaires amb els que cada dos per tres coincidim en algun acte d'interès enològic. Són gent que en saben i també saben gaudir-ne amb ganes. Actuen d'agitadors socials —en el millor sentit de la paraula— i organitzen uns tastos per a la seva colla i els seus amics que ja són tot un referent a Girona. Els trobareu al seu bloc Envinats, que és un bloc que val la pena d'anar visitant sovint perquè sempre hi trobareu apunts molt encertats sobre vins catalans ben triats.

L'altre dia em van convidar a un dels seus tastos i va ser una experiència molt agradable. Devíem ser unes cinquanta o seixanta persones i vaig tenir la sort de trobar-m'hi dos personatges del món del vi i la comunicació que respecto molt. D'una banda, en Ramon Roset, que escriu un bloc que cal llegir. De l'altra, l'Agustí Ensesa, mestre tastavins, col·laborador de Dominical, fundador del Girovi i de l'Escola de Tastavins del Gironès. Tastar al seu costat va ser un privilegi.

Els amics Envinats ens van preparar vuit vins de quatre cellers de l'Empordà. En David Molas ens va presentar el Blanc dels Aspres 2011 i S'Alou 2008. De Terra Remota vam tastar el Caminante 2011 i el Camino 2010. A continuació en Joan Fabra ens va presentar el Masia Carreras blanc 2010 i el Martí Fabra Vinyes Velles màgnum 2008. Per acabar, la Maria Jesús Polanco en va presentar el Sota els Àngels blanc 2011 i Sota els Àngels negre 2008. Després va arribar el moment de sopar i encara va aparèixer alguna altra ampolla de vi empordanès.

D'aquest quatre cellers i dels seus vins ja n'he parlat a bastament en diversos articles en aquest bloc. No voldria acabar, però, sense destacar tres d'aquests vuit vins. D'una banda, el delectable S'Alou 2008, un vi que he tingut la sort de tastar —i beure!— en diverses ocasions recents. Vaig escriure això i no em desdic gens ni mica del que vaig dir aleshores. Aquesta nova ampolla m'ha confirmat —si encara calgués— el que ja pensava i les opinions concordants d'en Ramon i l'Agustí em deien que no vaig errat. 

L'altre vi memorable d'aquella nit va ser, per a mi, el Masia Carreras blanc 2010, un vi que he anat seguint cada anyada —la primera va ser la del 2003— i pel que sempre he sentit un interès especial. En Joan ens explica que el vi procedeix d'una vinya molt antiga, plantada just després de la fil·loxera amb ceps híbrids, una vinya on hi ha una barreja de varietats blanques i negres com la garnatxa, la carinyena i el picapoll. La criança amb les mares s'ha perllongat tot un any, sense usar bótes noves. El resultat és espectacular ara mateix —i encara potser ho serà més en el futur. No sé si en Joan omple algun màgnum amb aquest vi, però sembla talment la mena de vi que hauríem de comprar en ampolla grossa i deixar que evolucioni durant una bona temporada. L'equilibri de sensacions de fruita i criança és impecable —cap nota fustenya desafinada— i al nas hi ha un munt d'aromes complexes i atractives, de fonoll i anís i tota mena d'herbes.

La tercera ampolla de la que em plau parlar és també obra d'en Joan Fabra —aquest "crack" de l'Empordà, de tarannà modest i de gran coneixement. El seu màgnum de Vinyes Velles 2008 va passar de l'ampolla a la copa en pocs minuts i va caldre que tinguéssim el seny d'esperar ben bé una mitja hora si volíem apreciar-ne plenament les virtuts. El premi per als que vàrem saber esperar va ser força gran. Era un vi amb un bon pes i amb recorregut impecable, clàssic i opulent, amb força i capacitat de créixer. Ben allunyat del S'Alou i, nogensmenys, també enfilant-se cap a l'excel·lència.

Àngels a les Gavarres

El Mas Rostei es troba en una plana a la Riera de Pastells, en un indret que, sense que se'l pugui qualificar d'aïllat, dóna una gran sensació de recolliment. És a tocar de la riera del Vilar, a la banda de tramuntana del Puig d'Arques. Ara el mas està sent renovat completament i la plana és una vinya d'entre set i vuit hectàrees. La carretera de La Bisbal d'Empordà a Calonge pel coll de Ganga passa ben a prop.


Aquesta vinya —recollida, com un clos— i el celler que du el nom suggeridor de Sota Els Àngels són el projecte personal de la María Jesús i en Gay que no fa gaires anys es van instal·lar en aquest vell mas del Baix Empordà amb la voluntat de conrear-hi una vinya i fer-hi uns vins sofisticats i personals. "Sota els Àngels" pot voler dir moltes coses, però l'origen concret del nom —segons m'expliquen la María Jesús i en Gay— rau en la presència, a uns deu kilòmetres del mas, del santuari de la Mare de Déu dels Àngels.
    La direcció enològica és d'en Jaume Serra i em sembla que en aquest projecte que va començar de zero, en Jaume Serra va poder desenvolupar-hi tota la seva creativitat i tot el seu coneixement sense constrenyiments ni servituds. A la vinya hi ha carménère, picapoll, merlot, carinyena, sirà i cabernet i la viticultura té fonaments biodinàmics. En particular, la presència, una mica insòlita, de la varietat carménère, pot tenir una part de responsabilitat en el caràcter diferenciat i atípic del seu vi negre.

L'acurada elecció de les fustes de criança, el disseny —sobri, elegant, discret— de l'etiqueta de les ampolles, l'ambient —plàcid, bonancenc— del mas i el celler, la voluntat de la María Jesús i en Gay de treballar sense concessions ni grandiloqüències, fan pensar que el producte final tindrà una qualitat especial, unes virtuts pròpies.


He tastat els vins de Sota els Àngels en diverses ocasions —a casa meva, al celler, a la fira Vins de Tramuntana— i ara mateix tinc al meu costat una copa de Sota els Àngels negre 2007 que m'incita a escriure les lloances d'aquest celler.

Hauríem de començar pel vi "menor" del celler, que és el Desea 2008, amb tres quartes parts de sirà i la resta merlot i una mica de carinyena. Hi noto fruita fresca sobre un fons torrat, sense agressivitat, fins amb un cert caràcter "atlàntic". A la boca és molt fluid, amb recorregut i qualitat i un equilibri impecable entre fruita i criança. M'agrada, però encara m'agrada més el Sota els Àngels blanc 2010, que és fet meitat i meitat de viognier i picapoll, criats tres mesos en roure francès amb les mares. El recordo —ni vaig escriure notes ni, ai las!, el tinc ara al meu davant— intens i cremós, amb molta estructura, delectable.


El Sota els Àngels negre 2007 té carménère i merlot a parts iguals i la resta és sirà, cabernet i carinyena. Ja em va semblar excel·lent al celler, però sempre m'agrada contrastar les sensacions que es generen al celler —que sovint són més emocionals que no pas racionals— amb les d'un tast a casa meva, fet a pleret.

Sento com sona "Epigraphs" de Ketil Bjørnstad i David Darling i, ara i adés, acosto el nas a la copa: calidesa elegant, amb algunes notes torrades, complexes, cremoses. No hi ha cap desequilibri, però sí que és cert que descobrir la tipicitat de la carménère en un vi català pot produir una certa desorientació. L'atac és cremós i fluid, una mica sedós. Més endavant, el vi incideix més al centre de la boca, amb tanins suaus i elegants i unes curioses sensacions dolces —que no són dolces, però ja m'enteneu— dintre d'un conjunt molt "bevible", molt bo.

Els que defensem la cultura de la diversitat —que no vol pas dir perdre els orígens—, ens sentim feliços de poder tastar vins com aquest.

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.