Un sirà de l'Empordà: Delit i reflexions

El sirà —el raïm preferit dels senglars, com saben molt bé els pagesos que el conreen— té una presència notable en els vins de l'Empordà. També, en els vins de la banda nord de l'Albera, però d'això ja en parlarem un altre dia. Si penso en l'Empordà i en el sirà, immediatament em vénen a la memòria el Finca Garbet de Perelada i el Vd'O 3 d'Olivardots, però també anem trobant sirà —en una proporció més o menys important— en molts dels vins més estimats de l'Empordà, com el Clos d'Agon o el S'Alou, i tants d'altres.

Però ara vull parlar d'un vi de sirà que, si descomptem una breu menció en un article antic, mai no ha aparegut en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya —encara que té prou mèrits per ocupar-hi un lloc. Es tracta del Clos Adrien de Terra Remota, un celler que es troba a cavall dels termes de Capmany i Sant Climent, entre l'indret dels Tallats i l'estany (dessecat) del nord de la Cardonera.

Terra Remota és un celler que podríem dir, si més no, que és «peculiar». Una arquitectura singular, propietaris i enòloga francesos, noms dels vins «curiosos», escàs arrelament al país, vins amb un caràcter molt distintiu, força aïllats de l'entorn... El mateix nom del celler —ja ho he dit alguna altra vegada— em produeix un cert malestar, per les seves inexplicables connotacions colonials. Però... aquest Clos Adrien 2011 que he destapat avui, d'una banda em pot redimir el celler i de l'altra em provoca una notable perplexitat —o, si ho voleu dir diferentment, m'indueix a unes reflexions prou complexes.

Del Clos Adrien 2011 se'n van fer cinc mil ampolles, procedents d'una selecció d'una parcel·la de la finca de Terra Remota. El 90% és sirà i la resta és garnatxa. Hi va haver sis setmanes de maceració i el vi s'ha criat vint-i-quatre mesos (!) en bóta nova de 225 l.

Les aromes són complexes i múltiples, molt ben integrades, molt elegants i subtils. Hi ha fruita madura, un indici de torrat, una mica de canyella, potser cacau, tot sense cap estridència ni cap densitat excessiva, ni cap excés de maduració. Tot és ben net i diàfan i la fusta, malgrat la llarguíssima permanència en bóta nova, està exquisidament integrada en el conjunt. Cap sensació ardent, ni tan sols càlida —malgrat que a l'etiqueta hi diu «15º». 

A la boca és extraordinari. Colpeix la seva densitat de sabor, sense densitat de textures. Vull dir que la textura és setinada, elegantíssima. L'espectre dels tanins és també encertadíssim. L'equilibri, la llargada, la força delicada...

I les reflexions que he esmentat abans? Intentaré resumir-les en una conversa que, encara que és fictícia, no està gaire lluny de la que realment ha tingut lloc avui, a taula:

—Què et sembla aquest vi de Sant Climent Sescebes? No et recorda alguna ampolla de Côte-Rotie? O potser un Hermitage?

—El vi m'encanta, i em sorprèn que hagi estat dos anys en bóta nova. Com és que estem cansats de tastar vins amb molt menys temps de bóta en què la fusta «canta» tant?

—No ho sé pas. Aquí hi ha algun savoir-faire que se'ns escapa.

—És clarament un vi francès. No és un Empordà!

—Per què dius això? Com hauria de ser per ser fidel, segons tu, al terrer?

—Li manca «mediterraneïtat». Més calidesa, més densitat, més cos. Més Empordà.

—No ho tinc clar. Qui ha dit que el que és autènticament empordanès és aquestes calidesa i densitat que tu dius? No estàs més aviat parlant de l'estil que va arribar amb en Parker i, a partir del Priorat, s'ha anat estenent arreu de Catalunya? Fins el punt que ara tu afirmes que aquest estil —i cap altre— és el que és empordanès de debò!

—No ho sé. Però torno a dir que això és un vi del Roine, no pas un vi de l'Empordà.

—Mira: Tu i jo fa molt anys que bevem vi de l'Empordà. Digues: els vins de l'Empordà de fa més de trenta anys, tenien aquesta mediterraneïtat que dius?

—Aquells vins no valien pas gaire. I no, no tenien aquest caràcter que dius.

—És a dir, aquest estil que ara tu exigeixes a un vi de l'Empordà perquè sigui «realment» de l'Empordà, no és cap estil ancestral, sinó una manera de fer relativament moderna, oi?

—Bé, potser tens raó.

—En el vi, com en aquella coneguda frase d'en Kafka, podem dir que «les reflexions a què dóna lloc no tenen fi».

—Tant se val! Beguem-ne una última copa cadascun! I no t'hi capfiquis tant. Carpe Diem!

Amb els Envinats

Els Envinats són un grup de blocaires amb els que cada dos per tres coincidim en algun acte d'interès enològic. Són gent que en saben i també saben gaudir-ne amb ganes. Actuen d'agitadors socials —en el millor sentit de la paraula— i organitzen uns tastos per a la seva colla i els seus amics que ja són tot un referent a Girona. Els trobareu al seu bloc Envinats, que és un bloc que val la pena d'anar visitant sovint perquè sempre hi trobareu apunts molt encertats sobre vins catalans ben triats.

L'altre dia em van convidar a un dels seus tastos i va ser una experiència molt agradable. Devíem ser unes cinquanta o seixanta persones i vaig tenir la sort de trobar-m'hi dos personatges del món del vi i la comunicació que respecto molt. D'una banda, en Ramon Roset, que escriu un bloc que cal llegir. De l'altra, l'Agustí Ensesa, mestre tastavins, col·laborador de Dominical, fundador del Girovi i de l'Escola de Tastavins del Gironès. Tastar al seu costat va ser un privilegi.

Els amics Envinats ens van preparar vuit vins de quatre cellers de l'Empordà. En David Molas ens va presentar el Blanc dels Aspres 2011 i S'Alou 2008. De Terra Remota vam tastar el Caminante 2011 i el Camino 2010. A continuació en Joan Fabra ens va presentar el Masia Carreras blanc 2010 i el Martí Fabra Vinyes Velles màgnum 2008. Per acabar, la Maria Jesús Polanco en va presentar el Sota els Àngels blanc 2011 i Sota els Àngels negre 2008. Després va arribar el moment de sopar i encara va aparèixer alguna altra ampolla de vi empordanès.

D'aquest quatre cellers i dels seus vins ja n'he parlat a bastament en diversos articles en aquest bloc. No voldria acabar, però, sense destacar tres d'aquests vuit vins. D'una banda, el delectable S'Alou 2008, un vi que he tingut la sort de tastar —i beure!— en diverses ocasions recents. Vaig escriure això i no em desdic gens ni mica del que vaig dir aleshores. Aquesta nova ampolla m'ha confirmat —si encara calgués— el que ja pensava i les opinions concordants d'en Ramon i l'Agustí em deien que no vaig errat. 

L'altre vi memorable d'aquella nit va ser, per a mi, el Masia Carreras blanc 2010, un vi que he anat seguint cada anyada —la primera va ser la del 2003— i pel que sempre he sentit un interès especial. En Joan ens explica que el vi procedeix d'una vinya molt antiga, plantada just després de la fil·loxera amb ceps híbrids, una vinya on hi ha una barreja de varietats blanques i negres com la garnatxa, la carinyena i el picapoll. La criança amb les mares s'ha perllongat tot un any, sense usar bótes noves. El resultat és espectacular ara mateix —i encara potser ho serà més en el futur. No sé si en Joan omple algun màgnum amb aquest vi, però sembla talment la mena de vi que hauríem de comprar en ampolla grossa i deixar que evolucioni durant una bona temporada. L'equilibri de sensacions de fruita i criança és impecable —cap nota fustenya desafinada— i al nas hi ha un munt d'aromes complexes i atractives, de fonoll i anís i tota mena d'herbes.

La tercera ampolla de la que em plau parlar és també obra d'en Joan Fabra —aquest "crack" de l'Empordà, de tarannà modest i de gran coneixement. El seu màgnum de Vinyes Velles 2008 va passar de l'ampolla a la copa en pocs minuts i va caldre que tinguéssim el seny d'esperar ben bé una mitja hora si volíem apreciar-ne plenament les virtuts. El premi per als que vàrem saber esperar va ser força gran. Era un vi amb un bon pes i amb recorregut impecable, clàssic i opulent, amb força i capacitat de créixer. Ben allunyat del S'Alou i, nogensmenys, també enfilant-se cap a l'excel·lència.

Acostament a "Terra Remota"

L'altre dia vaig passar, una vegada més, per les impressionants instal·lacions del celler Terra Remota, que es troben a cavall entre els municipis de Sant Climent i Capmany. Volia tastar les noves collites, és a dir, el negre 2007 i el blanc 2008, però encara no estaven disponibles. La sorpresa va ser que em van mostrar un nou vi, anomenat Clos Adrien 2006, en el que hi predomina el syrah i que representa el nivell superior de la producció d'aquest celler.
El cert és que aquest "Clos" (que procedeix d'unes vinyes que de closes no en tenen res...) mostra un caràcter i una qualitat molt interessants i em fan esperar encara amb més interès, les successives collites que estic segur que mereixeran la nostra atenció.

Només vull fer dos comentaris crítics.

El primer fa referència al preu d'aquest "Clos Adrien". Té poc sentit afirmar que es tracta d'un vi "car". Però sí que és cert que el seu preu el fa "jugar" en un determinat sector del mercat, en el qual hi ha, per exemple, jugadors com poden ser el Cims de Porrera o l'Alión.

L'altre comentari que, amb tot el respecte pel celler i les persones que el promouen, no em puc callar, és que trobo que el nom del celler "Terra Remota" té, per a mi, unes desagradables connotacions colonials. Senyors propietaris: l'Empordà no en té res, de remot. Anomenar-lo "terra remota" només pot voler dir que vostès se'l miren des de massa lluny.

Malgrat tot això que he dit, vull seguir d'aprop els vins d'aquest celler perquè crec que tot apunta a que ens donarà productes formidables. El Clos Adrien 2006 n'és una bona mostra.