Itinerari amb vinyes

Eren les vuit del matí tocades i feia una mica de fresca, però no gaire. He descarregat la meva bicicleta de carretera —que ja fa anys que ha passat de ser «antiquada» a ser «clàssica»— al darrere del celler Rendé-Masdéu, a l'Espluga de Francolí i he començat a enfilar la preciosa carretera que va a Prades pel coll de les Masies. Una boira espessa oculta els paisatges, però m'ha semblat que se n'aniria aviat. Quan pedalejo ran de la muralla que separa les vinyes d'Abadia de Poblet de les de Milmanda, només el Castell de Riudabella sura per damunt del mar de boires, però el sol ja escalfa prou i comença a llepar els ceps arrenglerats de Milmanda. Les vinyes van apareixent rengle a rengle.

La carretera entra al barranc del Tillar i s'acaben les vinyes. La pujada és franca i agradable; no fa ni fred ni calor. Quan comencen les llaçades, ja veig al capdamunt del vessant del Serrat de la Mina les dretes vinyes de Cara Nord, encimbellades entre els vuit-cents cinquanta i els nou-cents cinquanta metres d'altitud. El terreny és de llicorella de color marró. Contradient el nom del celler, aquestes vinyes estan encarades a migdia-llevant, però penso que «Cara Nord» fa referència a que les vinyes són efectivament a la banda més septentrional de les serres de Prades.

Quan deixo enrere aquestes vinyes, entro a l'altiplà de Prades i no veig cap vinya enlloc —sóc a la ratlla dels mil metres. Segueixo en direcció al coll d'Albarca i ben aviat se m'apareix el vessant de llevant del massís del Montsant, on tantes caminades he fet. Perdo alça ràpidament i torno a trobar vinyes, cada vegada més. M'estic acostant a Ulldemolins, on la Cooperativa ha iniciat una certa recuperació que m'agradaria que s'anés consolidant. Hi passo pel costat i veig com un pagès hi entrega la verema. La sentor que desprenen els munts de brisa és forta i característica i, per a mi, deliciosa, perquè em retorna als estius de la meva infantesa —diuen que l'olor és el sentit que millor es fixa a la memòria.

Remunto les crestes de la Llena —només tres quilòmetres, però una mica drets— i m'aturo al mirador a menjar quatre galetes, abans de començar el descens per la carretera del Vilosell. Al km 14 trobo la primera vinya —L'Escala— que crec que és de Cérvoles, però no ho puc assegurar. A partir d'aquí la vinya torna a agafar protagonisme. Passo pel davant de Mas Blanc i Jové i em ve a la memòria el màgnum que tinc al celler, esperant amb paciència que li arribi el seu moment. Quan entro a la Pobla de Cérvoles passo pel davant del celler Cérvoles, que tantes belles ampolles m'ha proporcionat, però que no he seguit a les darreres collites. Ara està sota la direcció d'en Tomàs Cusiné i espero que desenvolupi completament el seu potencial.

M'aturo a la plaça del Vilosell a omplir la cantimplora a la font, al davant del celler d'en Tomàs Cusiné. També s'hi nota que és temps de verema. Agafo una carretera secundària que passa prop de les vinyes on neixen els  magnífics «finques», uns vins admirables que respecto profundament.

Quan arribo a Vallclara, em decideixo a remuntar les rampes de Vilanova de Prades que em resulten una mica feixugues. A Vilanova, l'olor de verema prové del celler Vega-Aixalà. A l'altra banda de la vall, a uns nou-cents metres d'altitud, en terrenys de llicorella encarats al nord, hi ha la vinya d'on surt el pinot noir d'aquest celler, que dóna lloc al seu La Font dels Aubacs. M'aturo uns instants a contemplar com descarreguen la verema que arriba amb un tractor i m'expliquen que tenen un grup de suecs veremant, per esport.

Ara sí que ja enfilo el descens a la vall fins que torno a trobar les vinyes de Milmanda i les de Poblet.

Explico aquest periple de vinya en vinya en homenatge a les nostres vinyes i als nostres viticultors, que percacen la qualitat en un mercat malagraït i magre de rendiments, en un país que beu poc vi i que beu vi que no procedeix, majoritàriament, de les nostres vinyes; un país que massa sovint sembla que es menystingui a si mateix...

Bo i millor. Trinca de delícies

L'etiqueta fa patxoca i és atractiva. El contingut encara ho és més. Dono la benvinguda a un nou Porrera —un Vi de Vila del 2009 de Cims de Porrera, fet amb carinyena i garnatxa de vinya jove (segons diu l'etiqueta, amb una tipografia cridanera). La idea dels «vins de vila» m'agrada i em faria il·lusió que s'arribés a consolidar, que sentíssim als restaurants com es demana un «Porrera», un «Batea», un «Capmany»... Però tampoc no cal anar més de pressa del què el públic vulgui assumir.

Quina sorpresa aquest vi! Que n'és de bo! Sé que no m'hauria de meravellar que l'Adrià i en Marc hagin fer aquest redimoni de vi, perquè fa temps que tasto coses seves —parlo de mostres de celler— que em deixen sense esma, però és que no estem pas parlant del «grand vin» del celler, sinó d'un vi de preu modest... i virtuts descarades i sensuals.

Negre i opac com la nit absoluta, amb aromes que esclaten amb força només destapant l'ampolla —aromes de fruita molt densa i d'allò que diem de vegades, encara que no sapiguem gaire què vol dir: mineral. La densa llàgrima fa vitralls modernistes a la copa. Sensació de pedra —de pedra impregnada de vi del Priorat més clàssic. M'esbalaeix trobar tanta força en un vi sense que sigui ardent, ni licorós, ni caramel·litzat. Vi per beure en estat de rauxa —o amb ganes d'assolir-lo. Un cop és a la boca, l'esclat de sabor no és gens simple: està moderat per unes textures típicament prioratines. Excita els sentits i dóna una certa sensació d'autenticitat, de país, de terrer.

El segon vi d'aquesta trinca d'avui és un vi de l'Empordà que ja fa anys que em dóna bons moments de plaer, però que sovint em sembla que estic bevent-lo abans d'hora, que li aniria bé una llarga estona de repòs a l'ampolla. Ara em sembla que sí que he sabut esperar com cal, perquè he destapat un 2007, que és un any en què es van fer grans vins en aquella zona. El vi el fa en Joan Fabra a Sant Climent: Martí Fabra Selecció Vinyes Velles 2007. Conté una fruita dolcíssima que recorda la compota o millor el codonyat —amb una mica de pedra i una mica de bosc i de les plantes que en defineixen les sentors. Hi ha densitat expressiva, que s'ha potenciat amb la decantació. Hi ha un fons de fusta torrada, però el que domina és la dolçor blana. Quina opulència a la boca! Quina maduresa! Com un arrop, però amb prou tremp.

I el que completa la trinca ve del Vilosell, de les vinyes que hi ha entre el nucli urbà i el coll de Targa, d'una partida que es coneix com a Comabarres, per sobre dels set-cents metres d'alçada.  Així, el nom d'aquest vi d'en Tomàs Cusiné —Finca Comabarra 2010— que pot fer una certa gràcia perquè recorda una denominació australiana, està plenament justificat perquè recull (amb una petita distorsió, potser) el topònim real de l'indret on es cull el raïm.

La base d'aquest vi és el cabernet, acompanyat de garnatxa i sirà i forma part de la sèrie de «Finques» d'en Tomàs Cusiné —una sèrie a la que hauré de dedicar algun dia l'espai que es mereix. Aquesta ampolla la vaig destapar en unes circumstàncies que no permetien ni el tast reposat i reflexiu ni, encara menys, la redacció d'unes mínimes notes de tast, però no vull deixar d'anotar en aquests «Apunts...» la seva immensa qualitat, la seva elegància profunda i la sensació d'equilibri que transmet: «ars est celare artem».

Discreció i tensió interior

El meu fill, ara que ja viu pel seu propi compte, em va demanar que li recomanés algun vi de preu discret, i vaig pensar en el  Montsant d'en Tomàs Cusiné, que es diu Mineral del Montsant 2012. Aquest vespre que n'he destapat una nova ampolla i he tornat a escoltar —quantes vegades ho he fet?— la música de «My Song» —aquestes notes de les que s'ha dit que són «relaxed and introspective yet full of inner tension»— em qüestiono per quins motius m'agrada el vi que, en aquesta vetlla plàcida, tinc a la copa.

M'agrada la carinyena. No pas d'una manera cega i abstracta: vull dir que m'agraden les carinyenes que m'agraden o que quan un vi de carinyena m'agrada, m'agrada molt. M'explico? M'agrada aquest caràcter una mica —o molt!— esquerp i rabiüt, sense concessions a la llaminadura, ple de «inner tension» i, quan el vi és realment gran, delicadament vellutat. I el Mineral té alguna cosa d'aquestes.

Busco sovint —cada vegada més?— una frescor fluïda, una discreta elegància «relaxed and introspective», una levitat que eviti l'enfarfegament, una certa simplicitat geomètrica, una certa des-saturació. Quan em trobo en aquest mood, em percaço alguna ampolla de Rully —quina petita joia aquell les Cloux 2012 de Paul & Marie Jacqueson que vaig destapar l'altre dia!— o de Givry, o bé destapo alguna ampolla d'en Joan Asens —un Orto, per exemple o, si tant gran és el meu delit, una ampolla de la Carrerada— o de l'Alfredo Arribas —un trossos. I el Mineral també té, a menor escala, alguna cosa d'aquestes.

No faig escarafalls de les aromes de fustes, si són delicades. Al vi que tinc ara a la copa hi ha uns indicis prou clars de llapis —de fusta de llapis i de mina de llapis— i uns torrats lleus i suaus. Hi ha una tonalitat vermella i jove, hi ha percepció de fruita fresca, hi ha un bonic equilibri. És un vi amb un 80% de carinyena i un 20% de garnatxa i s'ha criat 6 mesos en roure francès. És un «vi petit», és discret, i recordem que el DLC defineix la discreció com la «manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir».

Apunts a mà alçada —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar d'algunes vins blancs que havia tastat a la festa de presentació de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany. Ara continuaré amb alguns vins negres, després de tornar a recalcar que només vaig tastar una ínfima part del que era present a la mostra, amb especial predilecció per a vins que m'eren poc coneguts.

Començaré per uns vins monumentals com són les tres garnatxes singulars de Scala Dei: La Creueta, Sant Antoni i Artigots. Perfum exquisit, perfecció, immensitat plena. No els havia pogut tastar fins ara i més enllà d'un enlluernament sobtat, vaig percebre que em caldria molt més temps, molta més reflexió —podria dir meditació— per assimilar tot el que hi ha en aquestes escasses ampolles. La conversa amb en Ricard Rofes —breu i intensa— em va ajudar a acostar-me a la filosofia que presideix la refundació d'aquest celler ancestral.

Vinya al Pla del Diego (La Morera del Montsant)

Seguint amb singularitats excelses, en Joan Ignasi Domènech em va fer tastar el vi de dos màgnums que contenien dues microvinificacions —una garnatxa i una carinyena— que, malgrat que encara els faltava una bona estada a l'ampolla, deixaven l'esperit en suspens durant uns instants màgics. Si el Teixar ens enlluerna, aquestes petites joies amagades al celler de Capçanes potser ens poden acostar a tocar unes engrunes de felicitat.

Cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc és el que diuen que hi ha al Reserva Real 2009 —però no vaig poder treure l'entrellat de la proporció en que participen aquestes varietats en el resultat final, perquè Torres va ser potser l'únic celler que —ai las!— no va estar representat a la mostra per cap persona responsable dels seus vins. És una llàstima, perquè m'agradaria poder conèixer més a fons aquest vi exquisit, complex i clàssic que tan poques vegades he tastat. A l'etiqueta hi diu que surt d'unes vinyes de "Santa Maria d'Agulladolç" i, en canvi, l'única capella coneguda amb un nom similar és la de Santa Margarida d'Agullàdols.... En qualsevol cas, aquest vi que ens diuen que tant va plaure a un cert monarca —d'aquest fet li ve el nom— a mi, que sóc dels que creuen que aquestes monarquies puden, també em plau extraordinàriament.

Del celler Cal Batllet, de Gratallops —que abans coneixíem amb el nom de celler Ripoll-Sans— el vi que més em va emocionar va ser el Torroja Ronçavall 2010 que és un extraordinari monovarietal de carinyena d'una vella vinya de coster que —si no em confonc— és la que es troba a la falda del turó de Montjuic, a tocar del Mas de la Coma. És un vi d'una única bóta, fresc, delicat, perfumat i elegantíssim que, com passa amb les diverses joies que descric en aquestes ratlles, exigeix un tast més reflexiu del que vaig poder fer l'altre dia.

I podria anar seguint... Podria parlar del Cara Nord negre 2012, el vi del nou celler d'en Tomàs Cusiné a les muntanyes de Prades. És un vi de garnatxa, sirà i garrut que neix a una vinya d'unes sis ha que hi ha al Serret de la Mina (es diu així perquè a l'altra banda de la carena hi ha les antigues mines de plom de Vallclara), entre vuit i nou-cents metres d'altitud, amb orientació SE, prop de Poblet —que és on es fa la vinificació. Em va agradar molt el caràcter aromàtic, fi, fluid i saborós d'aquest vi que voldré seguir amb atenció perquè hi vaig trobar un no-sé-què d'innovador, una certa puresa. I parlar dels vins d'en Tomàs Cusiné em pot dur a comentar que vaig poder tastar per primera vegada el Finca Comabarra 2010 —cabernet, garnatxa i sirà de màxima qualitat, exquisit, immensament arrodonit i ben equilibrat, amb unes espectaculars sensacions de dolça plenitud...

I m'aturaré aquí perquè penso que ja dec estar cansant el lector. Deixeu-me acabar amb un vi deliciós i molt sorprenent, un vi d'ull de llebre fet amb maceració carbònica que no me'n sabia avenir de bo que era! Es diu Encantats 2012 i el fan tres viticultors joves de Blancafort dels quals només sé que es diuen Gerard, Ricard i Dani i han creat un celler que es diu Gerida. Diré que jo, que no sóc pas gens sospitós de ser amant dels vins de maceració carbònica, em trec el barret davant d'aquest prodigi de fruita i perfum —que quan és a la boca es resol amb una complexitat inesperada i plaent.