Forcada, pirene, gonfaus... i cinquanta més

Ja fa molts anys que vaig sentir a dir que Torres estava recuperant varietats antigues, però el cert és que no hi vaig parar gaire atenció: no era conscient de la magnitud d'aquell projecte. Suposo que, com que no veia que a les ampolles de Torres hi constés cap nom «estrany», vaig donar poca credibilitat a la notícia: no era conscient dels tempos que impliquen un projecte d'aquesta mena. Tot va canviar, però, un dia que en Josep Sabarich em va convidar a les instal·lacions de Pacs del Penedès per fer-me tastar un determinat vi i, de retruc, em va fer tastar un vi exquisit fet amb una varietat recuperada mitjançant aquell projecte que he esmentat —una varietat que li havien posat el nom de «querol». Vaig quedar-ne impressionat però més endavant vaig aprendre que el querol que tant em va agradar era només la punta d'un iceberg immensament més gran i encara més fascinant.

Quan realment vaig aprendre la magnitud i la complexitat del projecte de recuperació de varietats ancestrals de Torres va ser a Alimentaria 2018, en un tast que en Miguel i la Mireia Torres van oferir-nos.

Fa més de trenta anys, la família Torres va començar a recercar, per tot el nostre país, ceps de varietats desconegudes. D'ençà d'aleshores, ha calgut seguir un llarg i laboriós procés d'identificació, sanejament (i.e. eliminació de virus), reproducció, adaptació, conreu i, finalment, vinificació i valoració d'aquelles varietats ignotes de les que ja se n'havia perdut fins el nom. Actualment en tenen mig centenar i n'hi ha sis que ja consideren que estan a punt perquè els seus vins puguin ser comercialitzats. Ara la història completa es pot trobar fàcilment a Internet i no em cal estendre'm més en aquest resum.

Aquell dia a Alimentaria vam tastar cinc varietats d'aquestes. La primera va ser la forcada, que vam poder tastar en dues collites —2015 i 2016— amb la intenció que poguéssim avaluar el seu potencial d'evolució. És una varietat blanca que van trobar a la Vall de Bianya, que té una forta acidesa i em va fer pensar en vins blancs de regions més fredes. Abans de final d'any sortiran les primeres ampolles d'un monovarietal de forcada.

Vam tastar també un vi fet amb la varietat que s'ha batejat amb el nom de pirene i s'ha plantat a la finca de Sant Miquel a les muntanyes de la conca de Tremp, a tocar dels mil metres d'alçada. És un vi molt aromàtic, molt fruitat i fresc i, amb sis mesos de bóta, em va semblar una delícia. Em va fer pensar en l'estimada mencía. De la finca de l'Aranyó procedeixen els raïms de la varietat anomenada gonfaus que vam tastar a continuació: un vi molt interessant, mineral i complex, llaminer i sedós, sorprenent. Una altra varietat recuperada és la moneu que ens va donar un vi amb molta fruita, consistent i lleugerament confitat que em va fer pensar en les virtuts de la sirà.

També vaig poder tornar a tastar un vi fet amb querol —aquella varietat que tant em va impressionar la primera vegada— procedent de les vinyes de Torres a la Conca de Barberà. Quin vi més profund! Complexitat, seda, tensió, excel·lent al nas...

Per sort, l'antic projecte comença a arribar a la seva fase final i aviat, aquests vins que vaig ser tant afortunat de poder tastar estaran a l'abast de tothom.

40 anys enrere, sense enyorança

Quan vaig començar a comprar ampolles de vi —més o menys l'any 80 del segle passat— em va agafar la dèria de col·leccionar les etiquetes de les ampolles que anava bevent. Ara tinc una sèrie d'àlbums antics plens d'aquelles etiquetes que, algunes, corresponen a cellers que ja no existeixen. N'he buscat algunes que fossin de collites dels anys setanta perquè, si teniu prou edat, us puguin dur records dels vins d'aquells temps.

Per exemple, aquest Scala Dei 1976 del que parlava en l'article anterior:

O aquest Marfil Especial 1975, un vi dolç de garnatxa i pansa blanca:

A l'etiqueta següent, si mireu la part de baix a la dreta hi veureu una data: 17.9.84, el dia que vam destapar aquesta ampolla. Recordo que els primers vins de Jean Leon eren molt difícils de trobar. Vaig aconseguir unes ampolles de 1978 i 1979 després d'una certa recerca. Era un vi molt gran, un vi de guarda. Crec que l'última ampolla de 1978 la vaig destapar quan ja havíem entrat al segle XX.

Si teniu una certa edat, recordareu que el Mas La Plana abans es deia Gran Coronas Etiqueta Negra. Crec que aquest 1976 va ser la meva primera ampolla d'una sèrie que encara no s'ha estroncat. Recordo que em va produir un impacte profund.

Quan jo era jovenet, el xampany era un tema de fidelitat familiar: cada família era fidel a una marca i només bevia aquella marca. A casa meva es bevia Canals & Nubiola i a casa els meus padrins es bevia Codorniu. Al meu avi matern, en canvi, li agradava anar provant sempre coses noves —suposo que jo m'hi dec assemblar. Aquesta etiqueta de Recaredo no duu any, però com que el celler es va fundar el 1924, potser és una etiqueta de finals dels anys 70 o, com a molt, primers dels 80.

Aquesta etiqueta sorprendrà els més joves, que no saben que ara fa quaranta anys, Conde de Caralt era un celler amb un bon prestigi i, per exemple, el seu Reserva 1971 era un vi excel·lent.

I és clar que bevíem Rioja. Jo, en particular, era devot de les velles reserves de Viña Tondonia:

Però la meva referència eren el Bordeus i només em recava que no podia comprar-ne tants com n'hauria volgut.

Mas La Plana i un altre

Volia retrobar-me amb les qualitats clàssiques del Mas La Plana i vaig destapar-ne una ampolla del 2004. Com a referència, vaig destapar també un Léoville-Barton del 2006. Per tal de no escatimar-los res, vàrem beure'ls en les Zwiesel 1842 Enoteca.

Les dues ampolles feia anys que les tenia i les havia deixat anar madurant —sense pressa, com diuen que s'ha de fer— a un racó del meu petit celler. Estic segur que quant les vaig comprar —fa deu anys— algú em devia dir que comprar una ampolla per beure-la després de deu anys és un acte massa arriscat, encara més quan ja es tenen els anys que tinc. Jo més aviat penso que és un acte d'optimisme vital.

El Léoville era excel·lent i s'ajustava plenament als paradigmes que esperàvem. Majoritàriament cabernet sauvignon, amb un 20% de merlot —el 2006 el merlot va patir força podridura per les pluges de mitjan setembre— i una mica de cabernet franc. Els tanins, que en el seu moment es va dir que eren poderosos, ara s'han amorosit immensament i el vi és setinat i complex. Beure'l, més enllà del plaer que pot donar-nos, ens explica moltes coses sobre la construcció d'una identitat i, en paral·lel, ens fa entendre millor altres vins d'altres zones —com la Rioja— que van emmirallar-se en aquesta identitat.

Tanmateix, el Mas La Plana 2004 va sintonitzar millor amb la meva sensibilitat actual. De fet, els dos vins eren tan diferents que jo mateix em vaig sentir ridícul per haver-los destapat un al costat de l'altre. 

L'il·lustre cabernet de Torres ocupa un lloc destacat en la meva personal bildungsroman i cada nova ampolla reviu, d'alguna manera, la memòria d'aquelles ampolles de la dècada dels 70 —encara no es deia Mas La Plana— que tan van contribuir a fer-me estimar el vi.

Què diré ara del 2004 que pugui tenir algun sentit? En primer lloc, la sorpresa: el vi m'ha semblat força diferent d'altres collites més antigues que havia begut (o potser —ai las!— de la memòria d'aquelles collites...). Com que mai no he pogut fer una bona vertical d'aquest vi estimat, no sé si realment el seu estil ha sofert variacions al llarg dels anys —més enllà, és clar, de les degudes a la diversitat de les anyades. Hi he trobat més fruita i més calidesa de la que esperava. Al nas, aquesta fruita amorosida es combina amb la farigola i la regalèssia, subtils, però presents en el ventall d'aromes. L'evolució és impecable i deu haver ajudat a aconseguir aquesta integració completa de tots els ingredients, sense que cap no es malmeti. A la boca, tot és dolçor, plenitud i tremp, i la regalèssia encara es fa una mica més present; hi ha força i equilibri i genera onades plaents de sabor profund, setinat i, nogensmenys, incisiu. Exuberància i eclosió del cabernet, en la seva inefable bellesa, massa sovint menystinguda. Una ampolla munífica que em va donar —ens va donar— una llarga estona de beatitud i complaença.

No tinc cap més ampolla de Mas La Plana 2004 però en algun lloc del meu celler, silent, espera una ampolla de la collita 2001 que em fa imaginar —sempre he cregut que aquest delit en l'anticipació forma part dels encants intangibles dels bons vins— em fa imaginar, dic, futures estones de plaer serè i aprofundit.

L'excel·lent tap del Mas La Plana, que hauria de fer avergonyir molts grands crus

Itinerari amb vinyes

Eren les vuit del matí tocades i feia una mica de fresca, però no gaire. He descarregat la meva bicicleta de carretera —que ja fa anys que ha passat de ser «antiquada» a ser «clàssica»— al darrere del celler Rendé-Masdéu, a l'Espluga de Francolí i he començat a enfilar la preciosa carretera que va a Prades pel coll de les Masies. Una boira espessa oculta els paisatges, però m'ha semblat que se n'aniria aviat. Quan pedalejo ran de la muralla que separa les vinyes d'Abadia de Poblet de les de Milmanda, només el Castell de Riudabella sura per damunt del mar de boires, però el sol ja escalfa prou i comença a llepar els ceps arrenglerats de Milmanda. Les vinyes van apareixent rengle a rengle.

La carretera entra al barranc del Tillar i s'acaben les vinyes. La pujada és franca i agradable; no fa ni fred ni calor. Quan comencen les llaçades, ja veig al capdamunt del vessant del Serrat de la Mina les dretes vinyes de Cara Nord, encimbellades entre els vuit-cents cinquanta i els nou-cents cinquanta metres d'altitud. El terreny és de llicorella de color marró. Contradient el nom del celler, aquestes vinyes estan encarades a migdia-llevant, però penso que «Cara Nord» fa referència a que les vinyes són efectivament a la banda més septentrional de les serres de Prades.

Quan deixo enrere aquestes vinyes, entro a l'altiplà de Prades i no veig cap vinya enlloc —sóc a la ratlla dels mil metres. Segueixo en direcció al coll d'Albarca i ben aviat se m'apareix el vessant de llevant del massís del Montsant, on tantes caminades he fet. Perdo alça ràpidament i torno a trobar vinyes, cada vegada més. M'estic acostant a Ulldemolins, on la Cooperativa ha iniciat una certa recuperació que m'agradaria que s'anés consolidant. Hi passo pel costat i veig com un pagès hi entrega la verema. La sentor que desprenen els munts de brisa és forta i característica i, per a mi, deliciosa, perquè em retorna als estius de la meva infantesa —diuen que l'olor és el sentit que millor es fixa a la memòria.

Remunto les crestes de la Llena —només tres quilòmetres, però una mica drets— i m'aturo al mirador a menjar quatre galetes, abans de començar el descens per la carretera del Vilosell. Al km 14 trobo la primera vinya —L'Escala— que crec que és de Cérvoles, però no ho puc assegurar. A partir d'aquí la vinya torna a agafar protagonisme. Passo pel davant de Mas Blanc i Jové i em ve a la memòria el màgnum que tinc al celler, esperant amb paciència que li arribi el seu moment. Quan entro a la Pobla de Cérvoles passo pel davant del celler Cérvoles, que tantes belles ampolles m'ha proporcionat, però que no he seguit a les darreres collites. Ara està sota la direcció d'en Tomàs Cusiné i espero que desenvolupi completament el seu potencial.

M'aturo a la plaça del Vilosell a omplir la cantimplora a la font, al davant del celler d'en Tomàs Cusiné. També s'hi nota que és temps de verema. Agafo una carretera secundària que passa prop de les vinyes on neixen els  magnífics «finques», uns vins admirables que respecto profundament.

Quan arribo a Vallclara, em decideixo a remuntar les rampes de Vilanova de Prades que em resulten una mica feixugues. A Vilanova, l'olor de verema prové del celler Vega-Aixalà. A l'altra banda de la vall, a uns nou-cents metres d'altitud, en terrenys de llicorella encarats al nord, hi ha la vinya d'on surt el pinot noir d'aquest celler, que dóna lloc al seu La Font dels Aubacs. M'aturo uns instants a contemplar com descarreguen la verema que arriba amb un tractor i m'expliquen que tenen un grup de suecs veremant, per esport.

Ara sí que ja enfilo el descens a la vall fins que torno a trobar les vinyes de Milmanda i les de Poblet.

Explico aquest periple de vinya en vinya en homenatge a les nostres vinyes i als nostres viticultors, que percacen la qualitat en un mercat malagraït i magre de rendiments, en un país que beu poc vi i que beu vi que no procedeix, majoritàriament, de les nostres vinyes; un país que massa sovint sembla que es menystingui a si mateix...

De les Garrigues al Purgatori...

El Mas de l'Aranyó, la masia dels Desterrats, la Finca Purgatori... Són noms que fa pocs mesos no tenien, per a mi, cap significat especial. A partir d'avui, seran noms que relacionaré amb un vi —uns vins— i que crec que ocuparan un espai en el meu àmbit d'interès.

Comencem pel principi. El Mas de l'Aranyó es troba a la comarca de les Garrigues, al terme de Juneda, a la carretera que va de les Borges Blanques a Castelldans. Diuen —però jo no ho he pogut confirmar— que aquest mas i la gran finca que l'envolta (més de dues-centes ha) pertanyien, fins l'amortització, a l'Abadia de Montserrat, a la qual subministraven gra, oli i —producte importantíssim, no cal dir-ho— vi. El mas també s'utilitzava amb finalitats que en podríem dir «penitenciàries»: s'hi «desterraven» els frares que es volia castigar. Més enllà d'aquesta història (que miraré de comprovar), el que és clar és que Torres va adquirir la finca el 1999 i va plantar-hi una mica més de cent ha de vinya: carinyena, garnatxa, sirà... —i també les varietats «trobades» o ancestrals que Torres fa anys que investiga. És un terrer extremadament sec i força càlid, amb una gran amplitud tèrmica.

El vi d'aquesta finca de les Garrigues ha anat a marques com, per exemple, el Gran Sangre de Toro, fins ara que —a partir de la collita 2012— s'han produït unes 24.000 ampolles d'un nou vi que es diu Purgatori 2012 que surt de les vinyes més altes de la finca.

He d'agrair al personal de Torres —la Isabel Vea, en Josep Sabarich— l'oportunitat que he tingut de tastar aquest vi —que no estarà al mercat català— i escoltar en la pròpia veu d'en Josep, les intencions, objectius i vicissituds que conformen aquest projecte. No transcriuré tot el què he après avui en aquesta interessant trobada, però sí que vull fer un parell d'apunts sobre aquest vi i sobre altres coses que he tastat.

La varietat que hi predomina és la carinyena, amb un 40%. Després hi ha garnatxa, sirà i una petita part de varietats ancestrals recuperades. La vinificació s'ha fonamentat en aprofitar les característiques climatològiques de la finca i, al mateix temps, fugir dels paranys que aquestes mateixes característiques ens paren. Tot el vi ha passat a bóta de roure francès —menys de la meitat és bóta nova— però el temps que hi ha fet estada ha variat segons els diversos lots.

El resultat és un vi de virtuts notables, profundament negre, intens i atractiu. L'aroma no és gens simple: un lleu torrat, herbes d'olor mediterrània, alguna cosa balsàmica, potser regalèssia, una mica de canyella... tot en ple equilibri sobre la base de l'austeritat i la força de la bona carinyena. A la boca, hi ha moderació, contenció. Les sensacions són fresques i lliscants, molt setinades, estranyament polides. Això no vol pas dir que no hi hagi greix, o tanins, o un cert pes, però tot això hi és delicadament ben posat, en dosis per sota del llindar que les faria dissonants. Hi ha hagut una clara voluntat de reinterpretar la «mediterraneïtat» i el resultat és ben interessant.

He tingut la sort de poder tastar també —per separat— els diversos ingredients que configuren aquest vi, i el joc de voler intuir quins poden ser els orígens de les diverses virtuts del Purgatori ha estat un exercici interessantíssim.

Finalment, en Josep ens ha donat a tastar dues mostres de dues «varietats trobades» de Torres, que ells han batejat, respectivament, com a moneu i gonfaus: Formidables! Diferents, enigmàtiques... Quan tastes coses com aquestes —i no oblidem la increïble querol!— penses en els universos ignots que encara podem (re-)descobrir.

Més amunt

La vinya del celler Cara Nord, a les muntanyes de Prades, arriba als 900 m d'altitud. Les vinyes de Batlliu de Sort són a 925 m d'altitud, que és la mateixa que la de la vinya més alta de Castell d'Encús. Les vinyes de Torres al Pallars Jussà s'enfilen fins els 950 m, mentre que la vinya experimental de Torre del Veguer a Bolvir, a la Cerdanya, es situa a una altitud de 1.180 m.

A l'Alt Urgell també hi ha alguna vinya altíssima. Per exemple, a Alinyà, a l'indret de Cal Galtanegra, hi ha una vinya de poc més de 1 ha, a 1.310 m d'altitud. A Montanissell —a 1.175 m d'altitud—  i a Montan de Tost —a 1.125 m d'altitud— hi ha dues vinyes que són de les que vull parlar avui.

Com que tinc el mal costum de no llegir les notes de premsa, no em vaig assabentar en el seu moment del projecte d'aquestes dues vinyes de l'Alt Urgell. Un dia que em recreava fent una visita virtual a la Vall de la Vansa —és a dir, jugant amb GoogleEarth— vaig trobar-me, en el lloc més inversemblant, el que era clarament la imatge d'una vinya. És una parcel·la de 1.3 ha a l'indret anomenat Parebé, just el lloc on la sinuosa carretera LV-4001 acaba de remuntar el Solà de Montan i entra a les planes on hi ha el petit poble de Montan de Tost.

Havia trobat una vinya. Ara calia trobar el viticultor i, potser, el vi. No va ser gaire difícil. Ben aviat el fil em va dur al Xavier Ribes, viticultor al Penedès, nascut a Montan i artífex d'aquesta agosarada vinya de l'Alt Urgell, una de les més elevades del país. Vàrem parlar una estona molt llarga. De la vinya de Montan, però també de les espectaculars vinyes que en Xavier té al Garraf, d'on han sortit —jo no ho sabia— alguns vins que recordo molt bé. Em va explicar l'estimació que sent per les seves vinyes del Garraf —"les més emblemàtiques de tota la DO", va dir— i com va preparar la seva aventura urgellenca. Anys enrera ja havia empeltat ceps al Penedès recollint varietats de sarments de parres de l'Alt Urgell per tal de comparar maduracions. Finalment, a Montan hi va plantar Gewürztraminer i Riesling i també uns pocs ceps de fins a deu o dotze varietats més —incrocio Manzoni, chardonnay, sauvignon blanc, godello, ull de llebre, merlot...— amb caràcter experimental.

I d'aquesta vinya i d'una altra de minúscula que hi ha a Montanissell en surt un vi que du el nom de Carisma i  el segell Montant i Ssell. És un cupatge de Gewürztraminer i Riesling i s'elabora a un celler de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta.

Vaig trobar una ampolla de Carisma 2012 a la La Bodega de Tremp i ara que l'he oberta trobo que m'agrada força. Potser hi trobo a faltar aquelles aromes més característiques del Gewürztraminer i més aviat l'hauria classificat com a Riesling. Sensacions cítriques fresques i també una certa untuositat lleu, amb un bon volum de fruita blanca com la pera o el préssec blanc, i una mica de raïm. Persistència i equilibri. Netedat i textures lliscants i suaus, ben sustentades per una acidesa en el seu punt just. Hi ha una qualitat que m'incita a tastar les properes collites d'aquest vi que neix tan amunt —a 1.125 m sobre el nivell del Mediterrani, a una comarca del Prepirineu on les vinyes havien anat desapareixent.

Coneixença de Grans Muralles

Als plans de Milmanda, en el triangle que té per vèrtex Vimbodí, L'Espluga i el Monestir de Poblet, envoltant el Castell de Milmanda, hi ha un bé de Déu de vinyes d'on surten alguns dels vins "premium" de Torres —per exemple, el Gran Muralles.

Vinyes de Milmanda al febrer

La primera ampolla d'aquest vi que vaig destapar va ser de la collita 2000 i he de dir que és un vi que no he pogut seguir regularment. Per això, quan la Vinyet Almirall em va anunciar que a l'Alimentària d'enguany Torres oferiria un tast vertical de Grans Muralles, immediatament vaig assenyalar aquest esdeveniment a la meva agenda amb la màxima prioritat.

El tast va tenir lloc com estava anunciat però —ai las!— les condicions materials en què es va produir van ser absolutament lamentables. No ho retrec pas als responsables de Torres, que prou pena deuen tenir d'haver hagut de mostrar el seu vi de tan mala manera. Simplement, com deia en l'article anterior, Alimentària està dissenyat com un show mediàtic i comercial que, deliberadament, fuig de qualsevol possibilitat d'introspecció i produeix rebuig en qualsevol persona d'un elevat nivell de sensibilitat.  [Entre parèntesi, explicaré que hi va haver un celler —Can Ràfols dels Caus— que va trobar la manera de superar aquestes limitacions: el tast —extraordinari!— que ens va oferir va tenir lloc a la mateixa masia de Can Ràfols (hi havia un servei d'anada i tornada en autocar), en unes condicions immillorables que n'augmentaven considerablement el plaer.]

En tot cas, les persones que vàrem assistir al tast de Grans Muralles vam fer un esforç d'abstracció molt gran, perquè el producte que ens oferien mereixia tota la nostra atenció i, fet i fet, estic molt content d'haver pogut conèixer millor aquests vins de la Conca.

Vinyes de Milmanda al febrer

En certa manera, el leit-motiv del Grans Muralles és la recuperació de varietats prefiloxériques pràcticament desaparegudes, però el cert és que la incidència d'aquestes varietats en el Grans Muralles era, fins fa poc, més testimonial que real. Per exemple, la primera collita —va ser el 1996— només contenia un 6% de garró i un 5% de samsó (autèntic samsó —suposo— i no el que ara, per imperatiu legal, n'hem de dir samsó!). L'altra aprenentatge que vaig fer en aquest tast vertical és que aquest vi ha sofert diversos canvis d'estil, de paradigma, com si anés dubitativament a la recerca d'una identitat fugissera.

No us cansaré reproduint les notes de la meva llibreta, però sí que vull fer alguns apunts. El tast va començar amb les anyades 1996 i 1997 que contenien coses valuoses —principalment la primera— però que potser havien superat el seu millor moment i s'acostaven a un cert assecament que potencia les notes animals i càlides. Després va venir la collita 2001 —en format màgnum!— que ja incorporava una bona quantitat de carinyena i que estava impressionant i molt plaent i que seguia una línia que contrastava força amb la dels dos vins anteriors. Elegant, cremós, madur, embolcallant, equilibrat, complex. El va seguir el 2006 que, novament, feia un gir en l'estil i perdia l'equilibri del vi anterior. Va ser el vi menys convincent de tots els que vàrem tastar. A continuació, amb el 2009 i el 2010 em trobo amb uns vins completament diferents —és ja el quart canvi d'estil— que, en la meva opinió, agafen una línia que m'agrada molt. Principalment, el 2010, encara que estigui una mica massa tendre, apunta coses molt interessants.

En aquesta dues darreres collites de Grans Muralles hi ha l'aportació d'una nova varietat recuperada de la que no es coneix el nom antic. Els enòlegs de Torres en diuen querol perquè procedeix d'uns ceps que hi havia en aquest municipi de l'Alt Camp. La Vinyet ja me n'havia parlat amb il·lusió no dissimulada i és possible que ens trobem al davant d'una troballa molt significativa. En efecte, el tast va acabar amb una mostra de querol pur de la collita 2011, criat un any en bóta i en ciment. A mi em va semblar que era un vi excel·lent, de qualitats sorprenents. Negre molt fosc, amb força llàgrima i un cert perfum que no identifico a res habitual. Potser hi ha sentors d'herba. A la boca, era molt fresc, equilibrat, d'encertada i òptima acidesa. Quina bella sorpresa!

Surto del tast recordant el màgnum del 2001 però, molt més encara, pensant en el futur que el 2010 i aquest enlluernador querol apunten i suggereixen.

Alimentària i Sant Bernat

A la porta del meu despatx hi tinc enganxat un cartell que recull una frase atribuïda a Bernat de Claravall:

«L'activitat excessiva, qualsevol que sigui, porta al sofriment de l'esperit, l'encongiment de la intel·ligència i la dispersió de la gràcia.»

Potser trobareu que és una simple boutade, però jo trobo que la frase és magnífica i encertadíssima. És cert que es pot utilitzar com una invitació a la ganduleria —no hi tinc cap inconvenient— però la frase és força més profunda —com correspon a un home savi com fou en Bernat de Claravall. No es limita a dir que l'activitat excessiva sigui perniciosa, sinó que descriu amb gran exactitud quins són els seus tres efectes més nocius. Entre ells hi llegim "l'encongiment de la intel·ligència", que no és poca cosa!

Recordo aquesta frase quan passejo per la barrija-barreja d'Alimentària. M'enlluerna tanta activitat, tant de tràfec i tant de tràfic, útils per al comerç però que poc a poc em van dispersant la "gràcia".

Aquesta recomanació que Sant Bernat va fer al Papa Eugeni III també forma part del meu credo particular i també l'aplico al vi. Em sap greu pensar en tants vins mal-beguts que hi ha al món. Ampolles sublims que s'obren malaguanyadament en algun dinar de negocis on no hi ha ningú que ni pugui ni vulgui apreciar-les; ampolles mal begudes en estat de disbauxa o de "activitat excessiva que porta al sofriment de l'esperit, l'encongiment de la intel·ligència i la dispersió de la gràcia". Predico el bon beure: introspectiu, reposat, amb els sentits afinats i ple coneixement, a pleret...

Passejant pel gran espectacle d'Alimentària (on sovint la grandiositat de cada paradeta és inversament proporcional a l'interès que em desperten els seus vins) intentava allunyar-me de l'activitat excessiva i només aturar-me a tastar alguna cosa puntual i sublim i/o a saludar algun bon amic. I de totes les coses que vaig veure i beure, voldria escriure en aquests apunts la notícia de només dues. La primera és el tast vertical de Grans Muralles, que omplirà un article proper. La segona és el tast en primícia de la "nova" collita del Reserva Particular de Recaredo —i poso la paraula nova en lletra cursiva perquè és la darrera collita que acaba de sortir al mercat, però és la collita de l'any 2004!

Els amics de Recaredo degollaven —manualment, sense congelació, com ho fan sempre— les ampolles del Reserva Particular 2004 in situ a Alimentària i vaig tenir el privilegi de tastar aquest vi monumental en paral·lel a la collita 2003 —tan diferent! Em va impressionar, i penso que potser serà una de les grans collites d'aquest vi de referència. Més enllà de les virtuts que sempre he trobat a cada ampolla de Reserva Particular, hi vaig percebre una verticalitat impressionant, una puresa estricta, una vivacitat sorprenent en un vi escumós de deu anys. Caldrà anar-ne parlant perquè és un vi que hem d'assaborir en les condicions cistercenques que Bernat de Claravall —tanmateix un monjo borgonyó!— ens recomana.

Apèndix

Fins a quin punt la frase que encapçala aquest article és fidel a les paraules de Sant Bernat? Com ha arribat al meu coneixement?

Tinc un amic i col·lega que és molt expert en aquesta mena d'investigacions històriques (és membre de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària) i quan va llegir la frase a la porta del meu despatx, sense que jo li digués res, va voler esbrinar-ne l'origen. Això és el que el meu amic Xavier Mora em va explicar, després d'uns pocs dies:

• La frase apareix en un prospecte turístic editat per l'oficina de turisme del Priorat (Justa la fusta! D'aquest prospecte és d'on la vaig copiar jo).
• En un escrit del 30/1/2006, una religiosa romanesa que es diu Cristina Palici recorda que Sant Bernat ens diu que "numerous occupations often lead to hardness of heart; they are suffering for the spirit, loss of intelligence and dispersion of grace".
• A l'Àngelus del 20/8/2006 (en anglès), Benet XVI parla dels ensenyaments de Sant Bernat sobre la importància del recolliment interior. El Papa cita Sant Bernat dient que many occupations frequently lead to "hardness of heart", "they are none other than suffering of spirit, loss of understanding, dispersion of grace".
• Finalment, Bernat de Claravall, al capítol II-3 del primer llibre de la seva obra De Consideratione —escrita cap el 1148 com a recomanacions al nou Papa Eugeni III— diu, efectivament, que el Papa ha de vigilar molt de no caure en una activitat excessiva i acaba dient, textualment, això: tu quoque in his stulto labore consumeris (Exod. XVIII, 18), quae non sunt nisi afflictio spiritus, evisceratio mentis, evacuatio gratiae.

Agullàdols i el seu vi

La capella de Santa Margarida d'Agullàdols —en direm així perquè és com apareix a les bases toponímiques de l'ICC— es troba al Terme de Baix de Mediona, envoltada de vinyes, en una finca ds Torres, que són el qui la van reconstruir. És d'un bonic estil llombard i, juntament amb la masia adjacent, les vinyes —jo hi compto unes vint-i-cinc ha—, el xiprer, les palmeres i la muntanya de Montserrat al fons, constitueix un indret d'excepcional bellesa.

Dec a aquesta esglesiola i a una intranscendent errada d'impremta el privilegi d'haver pogut gaudir d'una experiència enològica memorable, relacionada amb un vi fastuós de Torres que es diu Reserva Real.

Es dóna la circumstància que a la pàgina torres.cat, al lloc on es presenta aquest vi, es diu —o es deia— que procedeix d'unes vinyes de la finca de "Santa Maria d'Agulladolç" —un topònim sobre el que no vaig poder trobar cap referència. Vaig posar-me en contacte amb Torres per fer-los esment d'aquesta errada i, com no podia ser de cap altra manera, vaig aprofitar per demanar-los informació sobre el seu Reserva Real —un vi que, si descarto una ampolla de la collita del 1998 que vaig compartir amb uns amics i un parell de tastos que he pogut fer en ocasions aïllades, em resultava força desconegut.

Torres és un univers descomunal, massa gran per aquest blog petit, que es va fent amb dies i hores de parlar amb pagesos i enòlegs, de trepitjar vinyes, de passar estones a cellers de mida humana. Torres, en canvi, té una mida tan gegantina que ultrapassa les limitacions d'aquests apunts i, d'altra banda, algunes de les coses que fa m'interessen ben poc. Cal afirmar, però, que aquest imperi té també al seu interior petits regnes autònoms, comarques amb personalitat pròpia, finques i vins notables —i aquests petits regnes sí que haurien d'aparèixer en aquests apunts. Per exemple, el Mas la Plana —un dels meus vins de referència— ha aparegut mantes vegades en aquestes pàgines.

La meva demanda d'informació va rebre resposta de la Vinyet Almirall —"PR Manger" de Torres i persona d'extrema amabilitat i predisposició a l'empatia— i la seva resposta va venir acompanyada d'una invitació a una entrevista amb en Joan Calvet, que és l'enòleg responsable del Reserva Real i del Mas la Plana. Com hauria dit en Woody Allen, tot allò que sempre havia volgut saber sobre aquests dos grans vins, i no havia gosat preguntar, ara podria tenir resposta. No havien passat ni dos dies i, en un matí rúfol i fred —que va acabar donant pas a un sol benigne i radiant— la Vinyet, en Joan i jo sèiem en el pavelló que presideix, des del capdamunt del seu turonet, l'imperi Torres a Pacs del Penedès.

No va ser una disquisició purament teòrica, sinó que en Joan va il·lustrar les seves explicacions amb quatre exemples pràctics: Reserva Real 2009 —la collita que ara és al mercat—, Reserva Real 2011 —encara en període de criança en ampolla—, una mostra de bóta que anirà al cupatge del Reserva Real 2013, i Mas la Plana 2010 —que està a punt de sortir al mercat. Evidentment, les tres hores a Torres no m'han convertit pas en un expert en Reserva Real, però sí que m'han donat uns certs elements de judici que considero molt valuosos.

Efectivament, el Reserva Real procedeix de les vinyes que hi ha a la finca de Santa Margarida d'Agullàdols. Se'n fan només unes mil cinc-centes ampolles cada any i és un cupatge de cabernet sauvignon —que és la varietat prioritària— cabernet franc i merlot. Si comparem amb el Mas la Plana, haurem d'observar que aquest vi és un monovarietal de cabernet sauvignon, que la seva producció és molt més àmplia i que neix d'un sòl al·lubial —més, diguem-ne, bordelès— mentre que Agullàdols es troba en una zona de pissarres del Cambroordovicià. La vinificació i la criança —no cal dir-ho— es fan amb la màxima cura i sense estalviar esforços ni recursos per aconseguir un vi que, fet i debatut, deu ser el vi més exclusiu del celler. Ara que els he tastat un al costat de l'altre, gosaria situar-lo per damunt del Mas la Plana.

Les meves opinions sobre els vins que vaig tastar aquell dia a can Torres tenen molt poc interès, però no puc deixar de recordar que em va impressionar la seva complexitat aromàtica, la suavitat sense pèrdua de fruita, l'opulència i una certa sensació de perfecció. [Utilitzo la paraula "perfecció" no en el sentit de sublim o immillorable, sinó com un qualificatiu que té per a mi un sentit molt concret que ara no tinc temps de desenvolupar.] És un vi que aspira (i exigeix) una llarga guarda —si bé no tant com aquell 1998 que vaig tastar fa anys. El cabernet del 2013 que acabava d'entrar a la bóta contenia una matèria fruitera impressionant i serà apassionant veure com en converteix en el Reserva Real 2013.

Apunts a mà alçada —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar d'algunes vins blancs que havia tastat a la festa de presentació de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany. Ara continuaré amb alguns vins negres, després de tornar a recalcar que només vaig tastar una ínfima part del que era present a la mostra, amb especial predilecció per a vins que m'eren poc coneguts.

Començaré per uns vins monumentals com són les tres garnatxes singulars de Scala Dei: La Creueta, Sant Antoni i Artigots. Perfum exquisit, perfecció, immensitat plena. No els havia pogut tastar fins ara i més enllà d'un enlluernament sobtat, vaig percebre que em caldria molt més temps, molta més reflexió —podria dir meditació— per assimilar tot el que hi ha en aquestes escasses ampolles. La conversa amb en Ricard Rofes —breu i intensa— em va ajudar a acostar-me a la filosofia que presideix la refundació d'aquest celler ancestral.

Vinya al Pla del Diego (La Morera del Montsant)

Seguint amb singularitats excelses, en Joan Ignasi Domènech em va fer tastar el vi de dos màgnums que contenien dues microvinificacions —una garnatxa i una carinyena— que, malgrat que encara els faltava una bona estada a l'ampolla, deixaven l'esperit en suspens durant uns instants màgics. Si el Teixar ens enlluerna, aquestes petites joies amagades al celler de Capçanes potser ens poden acostar a tocar unes engrunes de felicitat.

Cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc és el que diuen que hi ha al Reserva Real 2009 —però no vaig poder treure l'entrellat de la proporció en que participen aquestes varietats en el resultat final, perquè Torres va ser potser l'únic celler que —ai las!— no va estar representat a la mostra per cap persona responsable dels seus vins. És una llàstima, perquè m'agradaria poder conèixer més a fons aquest vi exquisit, complex i clàssic que tan poques vegades he tastat. A l'etiqueta hi diu que surt d'unes vinyes de "Santa Maria d'Agulladolç" i, en canvi, l'única capella coneguda amb un nom similar és la de Santa Margarida d'Agullàdols.... En qualsevol cas, aquest vi que ens diuen que tant va plaure a un cert monarca —d'aquest fet li ve el nom— a mi, que sóc dels que creuen que aquestes monarquies puden, també em plau extraordinàriament.

Del celler Cal Batllet, de Gratallops —que abans coneixíem amb el nom de celler Ripoll-Sans— el vi que més em va emocionar va ser el Torroja Ronçavall 2010 que és un extraordinari monovarietal de carinyena d'una vella vinya de coster que —si no em confonc— és la que es troba a la falda del turó de Montjuic, a tocar del Mas de la Coma. És un vi d'una única bóta, fresc, delicat, perfumat i elegantíssim que, com passa amb les diverses joies que descric en aquestes ratlles, exigeix un tast més reflexiu del que vaig poder fer l'altre dia.

I podria anar seguint... Podria parlar del Cara Nord negre 2012, el vi del nou celler d'en Tomàs Cusiné a les muntanyes de Prades. És un vi de garnatxa, sirà i garrut que neix a una vinya d'unes sis ha que hi ha al Serret de la Mina (es diu així perquè a l'altra banda de la carena hi ha les antigues mines de plom de Vallclara), entre vuit i nou-cents metres d'altitud, amb orientació SE, prop de Poblet —que és on es fa la vinificació. Em va agradar molt el caràcter aromàtic, fi, fluid i saborós d'aquest vi que voldré seguir amb atenció perquè hi vaig trobar un no-sé-què d'innovador, una certa puresa. I parlar dels vins d'en Tomàs Cusiné em pot dur a comentar que vaig poder tastar per primera vegada el Finca Comabarra 2010 —cabernet, garnatxa i sirà de màxima qualitat, exquisit, immensament arrodonit i ben equilibrat, amb unes espectaculars sensacions de dolça plenitud...

I m'aturaré aquí perquè penso que ja dec estar cansant el lector. Deixeu-me acabar amb un vi deliciós i molt sorprenent, un vi d'ull de llebre fet amb maceració carbònica que no me'n sabia avenir de bo que era! Es diu Encantats 2012 i el fan tres viticultors joves de Blancafort dels quals només sé que es diuen Gerard, Ricard i Dani i han creat un celler que es diu Gerida. Diré que jo, que no sóc pas gens sospitós de ser amant dels vins de maceració carbònica, em trec el barret davant d'aquest prodigi de fruita i perfum —que quan és a la boca es resol amb una complexitat inesperada i plaent.

Plaers de cabernet —1—

Jutjar sense apriorismes és difícil. Ara mateix, parlar de cabernet català amb segons qui produeix ganyotes —en el millor dels casos— o menyspreu —força sovint. En aquestes actituds hi ha un component que no és gaire diferent del que feia que, no fa pas tants anys, més d'un cregués que un vi no podia ser prou bo si no duia "varietats nobles" —fa vergonya recordar-ho.

El cas és que jo no podria entendre la meva vida d'aficionat sense algunes ampolles de cabernet que em van marcar profundament, ara fa més de trenta anys. Médoc, tanmateix, però també Jean Leon i Mas la Plana —que en aquella època es deia "Gran Coronas Etiqueta Negra".

El Mas la Plana segueix essent un dels nostres grans vins, un vi que sovint "we take for granted". En record d'aquelles èpoques, cada any n'obro una ampolla d'una collita que hagi fet els deu anys. L'altre dia va ser un Mas la Plana 2003, un any de disbauxes meteorològiques que fan que cada 2003 que obrim pugui ser una sorpresa —de signe divers.

La copa va ser una Zwiesel 1872 Enoteca Bordeaux Premier Cru —una copa d'exquisida bellesa, la millor copa que tinc i una de les millors que hi deu haver. El vi era d'un roig força fosc, sense cap indici d'evolució excessiva, amb aromes característiques, càlides, denses, molt fruitades i vives. Hi havia notes de l'espectre animal, amb uns bons torrats —subtils i ben integrats— i una mica de fumat, en un conjunt complex i encara amb força.

Vaig anar-lo tastant amb plena calma, sense la distracció de cap menja. No cal que digui que donava, per damunt de tot, una sensació d'un cert classicisme. Amb l'aire, el líquid emanava records de fruita madura. A la boca era de textura sedosa, d'acció centrada al mig de la llengua —gairebé vellutat. Hi havia elegància i tremp, contenció i frescor sense exuberàncies ni sobremaduracions ni llepolies. Caràcter d'austera sequedat. Vi saborós que es mantenia a la boca sense cap aresta i persistia estona i estona...

(Continuarà.)

Apunts

Repassant la meva llibreta hi trobo molts apunts recents que no han pujat a aquest bloc. Són vins que he tastat o begut de manera puntual i que s'acumulen mentre esperen una ocasió d'entrar en algun escrit. De tant en tant —ara mateix, per exemple— potser convé que buidi una mica aquest calaix de sastre i passi en net alguns d'aquests apunts dispersos.

Podria parlar d'un Nuat 2008 que va donar transcendència a un sopar de turbot al forn. És un vi que va caldre airejar i aleshores ens va donar la plenitud de la seva complexitat neta i austera, que no defuig les notes d'anís, de pastisseria o de fruits secs. L'atac és magnífic i el vi es manté a la boca amb moltíssim volum i, malgrat això, amb elegància. Hi ha acidesa i una lleu untuositat, ben conjuntades, però ja no hi trobo —és natural— la mateixa fruita que em va enlluernar ara fa un any. No és un vi fàcil ni té cap atractiu superficial. Com seria si fos picapoll pur, si no tingués l'aportació del macabeu?

Poc o molt, he tastat cada anyada de Cérvoles que ha anat sortint. Algun dia d'aquesta tardor vaig obrir-ne una ampolla de 2003 i la vaig compartir amb el meu fill. Suggeridor i penetrant, fluid i amorosit, al punt de maduresa. Quan, a la copa, anava agafant més aire, donava més volum, més opulència. Diria que aquesta ampolla ha donat sentit als anys d'espera pacient.

Obrir un Mas la Plana 2000 em du, inevitablement, a un joc d'expectatives que em destorben l'objectivitat —si és que aquesta cosa realment pot existir. N'espero molt i, per això mateix, el jutjo amb (massa?) severitat. No em puc sostreure al record dels meus primers "Gran Coronas Etiqueta Negra" que em van obrir —fa trenta anys— noves dimensions en la meva incipient relació amb el vi català.

Ara, després de tants altres vins, encara miro de tenir alguna ampolla de cada anyada per poder-la obrir quan ja ha fet els deu anys. Aquest 2000 era una lliçó de classicisme, amb totes aquelles notes aromàtiques que no repetiré aquí i que són la tarja d'identitat d'un gran cabernet quan ha fet els dotze anys. A la boca era perfectament fluid i ben persistent, amb tanins endolcits i lliscants. Però el final... ai el final! S'acabava abans d'hora i era assecant i fins una mica abrupte.
 
I acabaré amb un vi que em va fer conèixer l'amic Ramon Roset i que ara és a la meva llista de vins que vull conèixer millor: Valldeferret 2004. Per si no el sabeu us diré que és un cava brut nature de llarga criança, fet al celler Josep Maria Ferret Guasch, amb parellada, xarel·lo, macabeu, pinot noir i chardonnay. Viu i fresc i equilibrat i amb un nas d'una complexitat espectacular, va ser un dels  highlights —n'hi va haver uns quants!— d'una vetllada memorable a casa d'en Ramon.

Lectures de la llista Parker-Miller

La llista 2011 de Robert Parker amb la puntuació dels vins catalans ja fa prou dies que es va fer pública i ha estat àmpliament comentada arreu. És una llista llarga, que admet moltes lectures —totes més o menys esbiaixades en un sentit o altre— i que té un impacte innegable en la percepció mundial que es té del vi català, i en les conseqüències comercials d'aquesta percepció.

Deixeu-me, doncs, que jo també faci la meva lectura —personal i esbiaixada, tanmateix— d'aquesta llista.

D'entrada, tres consideracions, tres novetats:

• La llista dels vins catalans és independent de la llista dels vins d'Espanya. És un fet que m'agrada i que crec que pot ser útil.
• A la llista irromp amb gran força el cava català. Ja era hora! Alegrem-nos-en!
• Per primera vegada, els vins catalans tenen un tractament local, mentre que fins ara havien estat tractats des del punt de vista d'un producte importat als USA: En Jay Miller ha vingut a Catalunya i ha tastat els vins que "nosaltres" li hem proposat, en contrast amb la situació anterior en que el tast es feia als USA sobre el catàleg dels importadors.

Sempre prefereixo separar els vins de la llista per collites. Ho faré així i miraré la part de dalt, la dels vins de 93 punts o més.

Per tal que siguem conscients del significat d'aquestes puntuacions, pensem que el Cheval Blanc 2007 i el Petrus 2007 es van quedar en 91 punts, el Margaux 2007 no va passar de 92 i La Tâche 2002 en va rebre 93. Als 94 punts hi trobem vins com el Margaux 2008 i el Romanée-Saint-Vivant 2003 de Leroy. El Romanée-Saint-Vivant 2003 de Romanée-Conti arriba als 95 i l'Haut-Brion 2008 als 96. Si volem més de 96 punts hem d'anar a la reduïda elit dels millors vins del món.


Collita 2007

En aquest cas la llista s'ha de completar amb la llista de l'any passat, perquè la llista 2011 no conté els vins que ja van ser puntuats a la llista 2010. Si ajuntem les dues llistes tenim això:

• Al capdamunt de la llista, amb 98 punts, no hi ha sorpreses: Clos Erasmus i Espectacle del Montsant, dos vins extraordinaris que, any rere any, es mantenen al cim del podi.
  
• Amb 96 punts, cinc vins monumentals. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, indiscutibles. I en aquesta mateixa categoria d'excel·lència hi trobem —ja tocava— dos grans vins de Clos Dominc: la Selecció Íngrid i la Seleccio Andreu. Res no diré d'aquestes dues meravelles que no hagi dit abans —sempre podria dir, infantilment: jo ja us ho deia, jo ja us ho deia! Només vull fer notar que el segon d'aquests vins és carinyena 100% (fa poc deia que les carinyenes catalanes són les millors del món, ho recordeu?).

  El cinquè vi d'aquest grupet privilegiat sí que m'ha sorprès una mica. Es tracta del Reserva Real de Torres, un cabernet-merlot, si no m'equivoco. He tastat aquest vi en una única ocasió, fa uns anys: era la collita 1998 i a la meva llibreta hi vaig escriure: "[...] nas profund, magnífic [...] molt elegant, complex, sedós, rodó, llarg [...] potser no desenvoluparà tot el seu potencial fins d'aquí cinc o deu anys [...]" Ara estem parlant de la collita 2007 i no tinc ni idea de quines característiques poden tenir aquestes noves collites. En tot cas, que Catalunya col·loqui un cabernet a la ratlla dels 96 punts, té un punt de mèrit.

• Clos Dominic torna a col·locar un altre dels seus vins al grup dels 95 punts. Quin èxit! Ara és el delectable Vinyes Altes. Enhorabona, Paco i Dominic, per aquest reconeixement tan ben merescut! L'acompanyen el Nit de Nin, el Doix, el Camí Pesseroles de Mas Martinet i la Selecció Especial de Ferrer-Bobet. Quin bé-de-Déu de grans vins!

  Completa el grup el Grans Muralles de Torres, un vi que, en les collites que he tastat, m'ha semblat bo, però no excel·lent. Caldrà, doncs, tastar la collita 2007 i, si s'escau, rectificar la meva opinió.

• Hi ha 14 vins al grup dels 94 punts: Vinyes Baixes de Clos Dominic (que ja té quatre vins a la llista!), Costers i Excel·lent del celler Genium, El 8 de La Vinya del Vuit, Clos Martinet, Costers de Mas Sinén, Vall Llach (més carinyena!), Clos Figueras, Laurel de Clos i Terrasses, Ferrer-Bobet, Somni de Portal del Priorat, Flor de Primavera del Celler de Capçanes i Planots, de Cal Pla. Molts d'aquests vins han anat sortint en aquest bloc perquè són del bo i millor que tenim.

  Encara hi ha un altre vi en aquest grup dels 94 punts, un vi que desconec i que, ni que només fos per això, m'atrau extraordinàriament. El vi es diu Origen i el celler es diu La Fou i és a Batea, a la Terra Alta. Faré tot el possible per conèixer aquest celler i poder-ne parlar en aquest bloc.
  

• El grup dels 93 punts conté sis vins. N'hi ha un —Els Estanys— que crec que la majoria dels meus lectors no coneixen i que requereix, per això mateix, una explicació. Ara fa més o menys un any, quan vaig visitar la masia Carreras (celler Martí Fabra), de Sant Climent, em van donar a tastar un vi "nou", sense nom ni etiqueta, fet amb carinyena de vinyes velles (més carinyena!), que em va semblar meravellós. En vaig parlar, de manera una mica enigmàtica, al final d'aquest article. En aquell moment, vaig demanar en Joan Fabra que me'n reservés, quan el vi finalment surti al mercat, un parell d'ampolles. La setmana passada vaig tornar a la masia Carreras i em van dir que el vi ja tenia nom "Els Estanys" —en referència a uns petits estanys que hi ha a la finca, prop del dolmen de la Cabana de l'Arqueta— però encara no estava comercialitzat. Em complau que el vi més ben puntuat de tot l'Empordà sigui de Martí Fabra, que sigui un carinyena 100% i —permeteu-me aquesta petita vanitat— que jo fos un dels primers a tastar-lo.

  Un altre vi de 93 punts pel qual tinc una estima especial és el Tocs de Terres de Vidalba. (Un dia explicaré en quina situació curiosa vaig conèixer aquest vi per primer cop.)

  Completen el grup el Selecció d'Abadal, Els Escurçons de Mas Martinet, el Mas la Plana de Torres i el Teixar de Vinyes Domènech.
  

(continuarà)

Vins substantius i de llarg recorregut

El volum i la força: El Bugader 2001

Em sembla que El Bugader, del Celler Joan d'Anguera, de Darmós, és un vi que necessita un cert temps de celler per expressar-se de la seva millor manera. Dic això perquè n'havia tastat alguna ampolla que no havia passat per aquest procés de repòs i cap no m'havia impressionat com ho ha fet l'ampolla de la collita 2001 que he obert ara fa uns dies.

La varietat majoritària del Bugader és la syrah, però també hi ha un 15% de cabernet i un 15% de garnatxa (en aquesta collita 2001, si més no). El resultat és espectacular, és una abundància de fruita madura i potent, amb notes d'herba subtils, de fusta fina, de melmelada. És dens i confitat, carnós i vellutat, concentrat i explosiu. No el definiria pas com a elegant, però tota la seva força es manté sotmesa a un equilibri suficient i necessari.

Les vinyes de syrah de Joan d'Anguera són llegendàries. Es diu que és el primer syrah que es va plantar a aquesta banda dels Pirineus. L'indret ---Darmós--- és d'aquells que mereixen ser visitats, pel seu paisatge, per les seves vinyes i pels seus vins. Hi trobareu, a mes d'aquest celler de referència, alguna altra proposta interessantíssima, com el celler Vinyes d'en Gabriel; us podeu arribar també fins a La Serra d'Almos i conèixer el celler Cedó-Anguera i també el Celler Cooperatiu, que elabora uns vins magnífics. I a tocar hi teniu Els Guiamets on s'hi fan vins com l'Acústic o l'Isis...

La blanor i l'elegància: Mas Irene 2003

Una altra joia de Parés Baltà que, a partir dels dos cabernets ---el sauvignon i el franc---, ens ofereix un nas de gran complexitat, fi i potent, i un volum immens, amb sensacions vellutades i madures. Un vi elegant, amb un punt de lleugeresa, amb persistència i harmonia. Un vi diferent, de potència ben continguda, senyorívol, satisfactori.

Jo que ---ho he de confessar--- tinc una certa debilitat pels bordeus de bona mena, m'enamora aquest vi i em satisfà que la nostra terra pugui criar, al mateix temps, un Bugader i un Mas Irene, i tants altres vins d'un espectre tan ampli.

La complexitat i l'equilibri: Mas La Plana 1998

Sigui pel motiu que sigui, tastar vins que ja han passat el seu desè aniversari, com aquest Mas La Plana 1998, és un plaer cada cop més desuet. Ens hem acostumat tant als vins súper-joves, súper-fruitats i súper-potents que, abans de tastar un cabernet del 98 com aquest, ens cal un breu exercici de concentració.

El cas és que el Mas La Plana, quan se'n deia "Gran Coronas Etiqueta Negra", forma part de la meva personal història de tastavins, perquè les collites dels setanta d'aquest vi van contribuir ---i molt!--- a que jo sentís la necessitat d'anar més enllà del vi "ordinari" que, fins aleshores i llevat d'escasses excepcions, havia conegut. I aquesta relació que he tingut sempre amb el Mas La Plana ---diria que he anat tastant gairebé totes les seves collites--- em fan valorar-lo, de vegades, amb una certa severitat i, d'altres vegades, amb una certa complaença.

Aquesta ampolla del 98 tenia un equilibri, una complexitat i una maduresa ben dibuixades. El vi entrava amb pes i volum i fins i tot una certa opulència, amb tanins madurs i domats però no gens plans. Vaig poder gaudir d'un vi evolucionat i força viu que s'expressava en una gran multitud de registres. Ja espero amb delit el moment d'obrir l'ampolla de la collita 1999 que descansa al meu celler!

El factor temps: Dos exemples i un contraexemple

En un cert moment vam passar del culte exagerat a la vellesa a consumir vins que, en la meva modesta opinió, són encara massa "crus". Els cellers ja pràcticament no fan criança en ampolla i no és gens fàcil fer nosaltres mateixos aquest envelliment, en unes condicions acceptables. Tot ens empeny al consum prematur dels magnífics vins catalans. Paral·lelament, el nostre gust s'ha anat decantant cap a una millor apreciació del caràcters joves (cosa, en principi, molt positiva) i a un creixent rebuig ---o, com a mínim, desconeixement--- de les característiques que aporta una maduració en ampolla que tingui la durada justa.

He d'acceptar que a mi m'atreuen poderosament els vins que han madurat i han adquirit aquella dimensió suplementària que el temps i l'ampolla poden aportar, i tinc la sort de disposar d'un àmbit apropiat per deixar que el temps actui amb tranquilitat. Vull comentar aquí dos exemples de vins que he tastat recentment i que, en la meva opinió, han guanyat en qualitat ---i en "profunditat", ni que sigui a costa d'apaivagar la potència jove--- en aquests pocs anys de repòs que els he atorgat. Potser es tracta, com altres vegades, d'opinions esbiaixades i massa personals. Llegiu-les amb esperit crític i jutjeu per vosaltres mateixos.

Crec que la primera collita del Finca Malaveïna, de Peralada, va ser la del 1999, però la del 2000 ha estat potser una de les més reeixides i, ja en el moment en que va sortir al mercat ens vam adonar que l'equip d'enòlegs de Peralada havien creat un vi de referència. Ara bé, aquest Finca Malaveïna 2000, begut a dia d'avui, després de reposar uns 7 anys al celler, s'ha convertit en una petita joia, un vi molt ben afinat i complet, en el qual la força inicial s'ha convertit en una complexa elegància i totes les facetes del vi s'han integrat perfectament. Salvant la fragilitat de la memòria, crec que el temps ha fet pujar aquest vi un parell de graons en el camí de la perfecció. A més, la consciènia d'haver estat capaços d'esperar amb paciència fins el moment just, no deixa de comportar una certa satisfacció afegida...

També ha valgut la pena saber esperar el moment just d'obrir una ampolla de Masia Carreras Blanc 2003. En algun altre lloc d'aquest bloc he deixat constància de com segeueixo i valoro els vins del Celler Martí Frabra, de Sant Climent. Aquest blanc atípic, massiu i dens, obtingut per una llarga criança de carinyena, em va resultar, quan el vaig tastar fa uns anys, enigmàtic i interessant. Ara, després que el temps l'hagi anat afinant i amorosint, posant en moviment ressorts ocults, aquest blanc s'acosta a la monumentalitat i ens deixa sensacions de beatífica plenitud.

Ara bé, saber esperar que un vi vagi madurant lentament fins arribar al seu millor moment té també el seu risc. És inevitable que, en alguna ocasió, ens trobem amb la sensació que tot aquest temps d'esperar ha estat en va o, fins i tot, ha estat contraproduent. Posaré un exemple recent en que un vi que, a priori, tenia totes les qualitats per anar creixent a l'ampolla, a l'hora de la veritat, no va respondre gens ni mica a les expectatives que jo hi havia dipositat. Es tractava d'un Mas La Plana 1997 que, per tant, ja havia superat el seu primer deceni de vida, però que havia perdut bona part de les qualitats que devia posseir fa uns anys, sense guanyar-ne de noves. Un vi relativament lineal, sense arribar a ser, de cap de les maneres, decrèpit. Un vi que em va fer gaudir i, al mateix temps, lamentar els anys d'espera innecessària i, potser, contraproduent.