De la vinya 21

Parlo de la parcel·la 21 de la vinya del celler el Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. És una vinya de cabernet —ja n'he parlat en un article extens— que dóna fins a tres vins excepcionals, fets tots tres amb els mateixos raïms, però amb l'art d'enòlegs diferents: D'una banda, l'U d'Urpina, d'en Joan Soler i en Gerard Escudé; d'una altra, el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler; finalment, el Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé —el vi més emblemàtic del Celler el Molí.

Ja he expressat en alguna ocasió en aquests apunts d'enografia que tinc una certa afecció al Singular, però l'altre dia vaig poder fer l'interessant —i plaent!— exercici de destapar conjuntament una ampolla de Blunt 2009 i una altra de Singular 2009 que havien estat esperant al meu petit celler. Volia fer, potser, un exercici sobre el pes relatiu de la vinya versus l'enologia, però el cert és que —a banda d'unes diferències més o menys acadèmiques, de les que només s'aprecien quan tens les dues copes una al costat de l'altra— els dos vins s'adequaven a uns paradigmes molt similars i assolien, tots dos, un nivell de qualitat impressionant. Digueu-ne, si voleu, «la victòria de la vinya sobre el celler» —o deixem-ho en que els quatre enòlegs (dos per a cada vi) segueixen línies relativament paral·leles.

Deixaré de banda les diferències —que mai no afecten res d'essencial— i parlaré del que uneix aquests dos vins. Un d'ells és potser una mica més fresc, amb menys presència de la fusta, mentre que l'altre té una calidesa exuberant i unes aromes de la millor fusta. Inevitablement, un dels dos —«no recordo» quin— m'ha agradat una mica més que l'altre, però tant se val!

El color és d'un vermell molt fosc i les aromes són potents, d'espècies i compotes, denses, amb móres i figues i amb aquelles notes etèries de fusta bona que tan plaents poden arribar a ser. A la boca, explossió de sedes, sabor immens, pes de fruita amorosida i confitada, tanins immensament dolços sense perdre el tremp. Persistència del sabor a la boca i a la memòria. Tan polit i tan gruixut al mateix temps!

Són vins que cal tastar per ells mateixos —jo no trobo que combinin gaire bé amb menjars sofisticats— i són vins que m'agradarà tornar a tastar d'aquí a deu anys. Hi ha opulència i potser una certa desmesura però, la sensació vellutada és tan marcada! Són vins, també, de tast lent, a pleret, que agraeixen l'aire —els he decantat— i que amb el pas del temps van mostrant nous valors. En algun moment, emeten unes notes torrades, de tabac, de fusta molt fina i aromàtica, perfectament integrades en la pròpia estructura del vi. Són vins molsuts —i molt!—, profunds, densos, de molt bona criança, espectaculars.

Estimo els vins fràgils, delicats i subtils, gairebé frèvols, però em sadollo també amb aquests vins d'opulències desfermades.

Amb aquests dos vins magnífics i ben personals, i amb l'adició de l'U d'Urpina que tant em va agradar, aquesta vinya 21 que hi ha sota el turó de Collbaix, i en Joan, en Gerard, en Ricard i en Josep Maria —que són els qui els signen— em sembla a mi que mereixen una menció especial en aquests apunts d'enografia.

Plaers de cabernet —2—

Si a l'article anterior parlava d'un vi que tothom coneix, fins el punt —deia— que ja el donem per descomptat —we take it for granted— avui parlaré d'un altre gran vi de cabernet que potser no és gaire conegut i en el qual tots els paràmetres contrasten profundament amb els del Mas la Plana.

L'altre cabernet immensament plaent que he begut en aquests dies de novembre procedeix d'una vinya que potser podríem qualificar de màgica: la parcel·la 21 del celler El Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. El vi es diu U d'Urpina. Fem-ne la presentació:

 

• La parcel·la 21 és una extraordinària vinya de cabernet que sembla que posseeix una especial virtut. Forma part de la propietat del celler El Molí i els seus raïms donen lloc al Collbaix Singular, un vi del qual ja he parlat en algun altre article.
• Aquesta parcel·la podríem dir que és "multiús" —com si parléssim de Montrachet, però diferent— perquè dóna lloc a tres vins elaborats per separat per persones diferents —tots tres d'un altíssim nivell, entre el bo i millor que el cabernet dóna al nostre país. Un d'aquests vins ja l'acabo de dir: Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé. L'altre és el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler. El tercer és l'U d'Urpina.
• L'elaboració d'aquest vi forma part del projecte de la Fundació Ampans que des del 1965 desenvolupa al Bages una tasca de servei a les persones amb discapacitat.
• La vinificació de l'U d'Urpina es fa a les instal·lacions del celler El Molí —igual que el Singular i el Blunt. Els responsables enològics són en Joan Soler (La Fou) i en Gerard Escudé (10 Sentits). Parlem, doncs, d'un vi "de bona família", perquè els seus pares són uns autèntics mestres de l'ofici de fer vi, amb un currículum impressionant.
• La fermentació es fa en bóta oberta i la criança —divuit mesos— es fa en bótes noves Cadus de gra extrafí. Jo mateix, que he tingut el privilegi de visitar el celler i tastar una bona quantitat de mostres de bóta, discutint amb en Gerard les virtuts de cada una d'aquestes bótes, sóc testimoni de la immensa cura que tenen aquests enòlegs a l'hora de triar les seves fustes.
• De la collita 2010 de l'U d'Urpina només se n'ha fet 1.300 ampolles. Si en trobeu alguna, no us la deixeu perdre.

Tastar aquest vi que m'era desconegut va donar-me un gran plaer. En primer lloc, per la qualitat aromàtica, amb torrats elegants i sensacions opulentes i equilibrades. Vi profund, plaent al nas, amb una estranya dialèctica entre calidesa i frescor. Fruita molt madura, cireres, potser móres, però cap nota apegalosa ni discordant. Més Califòrnia que Bordeus. A la boca és molt melós, amb sensacions vellutades i arrodonides, però amb molt de tremp i amb plenitud de sabor, que sembla emergir per estrats successius. Sensacions dolces, de plenitud, records d'espècies, fruita que em sadolla, riquesa elegant.

Una gran troballa que, si no hagués estat per en Josep Maria i en Gerard, potser no hauria arribat a conèixer.

Triangulacions

Si voleu fer un bonic exercici de contraposició entre la força de la vinya i la força de l'enòleg, us en proposo un que és, al mateix temps, senzill de fer i absolutament deliciós. Imagineu una vinya i dos enòlegs que fan cadascú el seu vi a partir dels raïms d'aquesta mateixa vinya. Imagineu que els dos vins que resulten són ambdós magnífics. Aquesta situació es dóna aquí mateix, a tocar de Manresa. Els vins es diuen Singular i Blunt. El primer el fa en Gerard Escudé i en vaig parlar en un article d'aquest bloc. El segon el fa en Joan Soler. Tots dos surten de la mateixa vinya del Celler el Molí.

Malauradament, no he pogut fer el tast simultani d'aquests dos vins, però l'altre dia vaig obrir una ampolla d'Aire de Blunt 2006 i és un vi que per ell mateix ja té una presència i unes virtuts prou sòlides com per que en faci esment en aquesta pàgina. És un vi d'aromes potents i confitades, de denses llàgrimes, un vi que manifesta maduresa i tipicitat varietal. A la boca hi entra amb notes dolces, madures i voluminoses i a mig camí mostra molt de caràcter —una forta tensió— per donar pas a unes sensacions una mica assecants, completament correctes. Hi ha un bon equilibri entre tot un munt de variables com són la fruita, la maduresa, l'acidesa, el tremp i la virtut de la fusta.

* * * *

 Per Nadal érem dotze a taula. És un bon moment per a les ampolles màgnum —per molts motius, ja n'he parlat algun cop. I és també un bon moment per unes ampolles que sàpiguen donar-nos plaer i, al mateix temps, sàpiguen quedar en un segon pla, sense interferir en l'ambient de bullícia d'aquests àpats. Un  vins que, de cap manera, exigeixin un tast introspectiu i pausat.

Dels màgnums que he tingut a la taula d'aquest Nadal, vull esmentar-ne un que em va plaure força. És el Brut 21 d'Albet i Noya (sense anyada), que és un cava de chardonnay i parellada. Em va agradar l'aroma, neta i lleument cremosa, sense perdre la frescor, i em va agradar a la boca perquè era viu i àgil, ben arrodonit i amb un puntet sedós que el feia bo de beure, mentre la conversa fluïa d'un tema a l'altre, anàvem tastant els entrants saborosos que la Núria ens havia preparat i esperàvem l'escudella i la carn d'olla.

* * * *

Hi ha vegades que em ve molt de gust tastar un vi com El Templari de Bàrbara Forés. Vi vermell, lluent, exquisit, subtil, amb fruitetes i un acurat toc de fusta. Aquests dies he obert un parell d'ampolles de la collita 2010 —ja sabeu que aquest vi es fa amb garnatxa i amb una varietat autòctona anomenada morenillo— i he tornat a gaudir d'aquella sensació fresca de fruites primerenques que persisteix a la boca. No és un vi ni prim ni fluix —de cap manera!— però sí que dóna una sensació poc gràvida, mesurada i fluïda. Ja sé que estic comparant peres amb pomes, però no puc evitar, mentre bec aquest vi de la Terra Alta, pensar en algunes sensacions que he experimentat amb alguna ampolla de Morgon.