Com ho celebrarem?

La magnitud del que tenim en joc aquest diumenge és tan monumental que parlar de quins vins beurem si arriba el moment de celebrar la victòria pot semblar una frivolitat. La dignitat i la vida, el benestar dels nostres fills, la supervivència d'una nació i una cultura, la nostra llengua, els camps i els conreus, les ciències i les arts... la democràcia: Això i moltes coses més dependran de les decisions que prenguem cadascun de nosaltres aquest diumenge, al davant de l'urna.

Però aquest és un blog de vins i si, com espero i desitjo, el diumenge fem el primer pas —imprescindible i necessari— cap a la Llibertat, ho voldrem celebrar. Com quan va morir el tirà assassí —o molt més encara! Com no van poder fer mai els nostres pares, ni els nostres avis. I ho celebrarem amb vins de la nostra pàtria. Contra la por, contra l'odi, contra els llops.

Sempre m'ha resultat difícil triar vins de celebració. Si seguiu el meu blog, ja haureu vist que m'agrada el beure relaxat, contemplatiu; m'agraden els vins que exigeixen uns sentits esmolats i amatents. L'apoteosi d'una celebració com la que volem fer aquest diumenge al vespre —amb amics, amb els meus fills— predisposa a destapar les més grans ampolles, una cornucòpia de proporcions mitològiques. Però moltes d'aquestes ampolles contenen elixirs que conviden més a la meditació que a l'eufòria desfermada.

Encara no ho tinc del tot decidit, però podríem destapar vins com, per exemple, una Jeroboam d'Embruix 2010 de Vall Llach. Pel Priorat, per en Lluís Llach, perquè amb una ampolla tan gran en tindrem a dojo per a tothom, perquè aquest vi ha seguit en paral·lel l'extraordinària mobilització que, del 2010 ençà, ens ha dut a poder ara exercir el dret a la llibertat. I també, és clar, perquè és un vi de força i de terrer, i perquè aquestes ampolles grosses s'adiuen amb l'exultació i l'optimisme.

L'altra ampolla que tinc a punt per a la festa és la sublim Garnatxa Solera de Mas Llunes. És un vi del que vaig parlar-ne en aquest blog ara fa tres anys, quan aquest vi encara era pràcticament desconegut. Després va guanyar el premi absolut de la primera edició del Vinari i aquest any torna a estar entre els finalistes del premi. No cal que en canti les lloances perquè tothom que l'ha pogut tastar en alguna ocasió no l'oblidarà fàcilment. Elixir celestial per a una nit de caixa o faixa! També m'agrada que sigui un vi fet pel mètode de solera, perquè em sembla una metàfora apropiada que ens farà recordar que el que guanyem el diumenge no ho hem fet nosaltres sols, sinó que s'haurà guanyat per l'acumulació de tots els afanys dels patriotes d'anys i segles.

I també cal que hi hagi bombolles! En aquest capítol és on encara no he pres cap decisió definitiva.

Crec que a la meva vida només he viscut dos moments que es puguin comparar al de diumenge —si el diumenge vencem— i cap dels dos és més transcendent. El primer va ser la mort biològica del dictador —que lamentablement, segueix exercint un domini tirànic abassegador sobre les nostres vides, quaranta anys després. El segon, la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya, que vaig poder veure en directe perquè jo estava vivint a una ciutat propera a la frontera amb la DDR. Distrec la meva impaciència i la meva angoixa mentre espero el diumenge, pensant en la festa que farem, i en els seus vins.

Postals de Falset 2015

Després d'unes hores al que es coneix com el Tast de Professionals 2015 al Castell del Vi de Falset, el que em ve més de gust no és pas escriure llargues disquisicions ni interminables notes de tast, sinó enviar unes quantes postals com aquestes:

Em va encantar aquest Vespres 2014, fet amb un 90% de garnatxa i un 10% de carinyena i criat lleugerament en un tonell de dos mil litres. El fa en Josep Grau a Marçà i jo encara no el coneixia. Elegant, fresc i subtil, d'aparença —només aparença— simple. Una de les bones sorpreses de la diada.

La vella garnatxa peluda d'on surten les poques ampolles que hi haurà de Teixar 2013 deu seu com una cosa sobrenatural, perquè les delicadeses a què dóna lloc són tant sublims que, mentre el tenia a la boca, pensava si era el millor vi de tota la mostra. Fa temps que els vins de Vinyes Domènech m'emocionen a cada tast.

El que serà el Porrera 2013 de Vall Llach ja està a punt de passar a l'ampolla. L'esperit d'aquesta casa tan honorable hi és en tota la seva plenitud: dolçor embriagadora i maduresa completa. Quin vins més grans!

Els vins de Ferrer-Bobet tenen una elegància i una autenticitat que em fan delir. Aquesta vegada m'ha agradat conèixer el primer vi que fan amb les vinyes joves pròpies. Es diu, simplement, Ferrer Bobet 2013 i hi domina la carinyena. Fresc, equilibrat, deliciós.

Quin preferiu? El Manyetes 2013, intens i complex, o el Mogador 2013, dens, clàssic i càlid? Jo cada vegada em decanto més cap al Manyetes. Potser perquè és 100% carinyena? o perquè, en aquest moment tan prematur, s'ofereix millor al tast que no pas el Mogador?

Una altra gran i inesperada sorpresa. Una petita producció experimental del celler Gratavinum: Àmfora 2013, amb un 85% de carinyena i un 15% de garnatxa, criat en àmfora de terrissa. Perfum deliciós, sensacions fluides i fruitades. Un petit —o gran!— miracle!

La carinyena del Clònic 2013 de Cedó-Anguera és magnífica! Clàssica, balsàmica, deliciosa. Per algun motiu, fins ara m'havia passat desapercebuda.

Martinet! Els dubtes que em van generar els vins de l'any passat, s'han repetit aquest any. Els Escurçons 2013 em fa dubtar entre l'èxtasi i la perplexitat. El Camí Pesseroles 2013 feia de molt mal beure: es trobava en un estadi que exigeix repòs. El Clos Martinet 2013: aromes encisadores, clàssic i poderós, de llarga vida.

Calories del vi

Una amiga va dir-me que havia deixat de beure vi perquè «du moltes calories, sobretot el negre» i vaig tenir curiositat de saber quantes calories té realment el vi que bevem. Com passa sovint, trobar la resposta a aquesta pregunta pot ser molt senzill o força difícil, en funció de quines siguin realment les nostres exigències.

Si formulem la pregunta al Gran Oracle de Google, immediatament tindrem a la nostra disposició vint mil pàgines on es parla de vi i de calories, però cap d'aquestes pàgines em va satisfer. Les respostes varien força, mai no es justifiquen les afirmacions, es parla de «vi» en termes genèrics i es barreja el tema amb tota mena de teories dietètiques i apologètiques o vituperioses del consum de vi. Fins vaig trobar una pàgina on es donaven les calories d'un «got» de vi, sense explicar de quina mida és el got, i una altra on les calories s'explicitaven en funció de la varietat del raïm! Però, en canvi, no en vaig trobar cap que expressés les calories com a funció del grau alcohòlic —que és el factor principal i, de fet, l'únic.

Ara que crec que he tret una mica l'entrellat de tot això, ho explicaré en aquest article de la manera més clara de què sigui capaç. Tanmateix, no explicaré res que un bon expert en nutrició no conegui.

L'origen de tot plegat
La idea de quantificar l'energia que obtenim dels aliments i els experiments científics per avaluar efectivament aquesta energia són obra del Dr. Wilbur Olin Atwater, un químic que va treballar a la Wesleyan University, a Connecticut, a partir del 1896. La teoria de les «calories» que ara són ubiqües, va desenvolupar-se completament ara fa més de cent anys.

El Dr. Atwater (fotografia de domini públic)

En els seus experiments, el Dr. Atwater sotmetia els diversos aliments a combustió i mesurava l'energia que desprenien. D'altra banda, investigant l'energia a la femta i a les diverses secrecions corporals, va intentar determinar, per a cada aliment, quin percentatge d'energia realment es quedava al cos. Aquests experiments tenen un important valor científic però, com és d'esperar, presenten grans variabilitats i les seves conclusions no es poden simplificar —que és el que veurem que s'ha fet— sense desvirtuar-les.

Es cremen els aliments per calcular les seves calories?
No, de cap manera. Les calories de cada aliment, les que consten als envasos, estan determinades per llei. És a dir, no és la ciència, sinó la llei —la normativa  90/496/EEC de la UE i normatives equivalents arreu del món— la que (basant-se, esperem, en els experiments del Dr. Atwater) dóna mitja dotzena de «nombres màgics» que indiquen el nombre de calories legals de cada gram d'hidrats de carboni, proteïna, greix, etc.

En el cas que ens interessa, que és el de l'etanol, el «nombre màgic» és el 7: cada gram d'etanol equival, per llei, a 7 kcal.

Potser ara és el moment de fer esment de la confusió que hi ha a l'hora de parlar de les unitats de mesura que s'utilitzen en aquests assumptes. La unitat d'energia del sistema internacional és el joule, però la tradició des del Dr. Atwater és utilitzar la caloria, que són 4.2 joules i la kilocaloria (kcal) que són mil calories i, per tant, 4.2 kjoules. Ara bé, a Amèrica de la kcal n'acostumen a dir Calorie (amb majúscula) que, de vegades, es confon amb calorie (amb minúscula), que és la caloria. Embolica que fa fort!

D'on surt el nombre màgic 7?
Això sí que són faves comptades: La combustió de l'etanol en la que una mol·lècula d'etanol es combina amb 3 d'oxigen per donar diòxid de carboni i aigua (líquida) proporciona 7.1 kcal/gram d'energia. El pas de 7.1 a 7 pot ser un arrodoniment o pot ser el resultat de descomptar alguna pèrdua (per exemple, en forma de glucosa) a través de l'orina. No ho sé pas.

Finalment, la fórmula.
Comencem dient que la part principal de l'energia del vi (sec) prové de l'alcohol (etanol) que conté, perquè l'energia de les altres substàncies que hi ha al vi és negligible. Tampoc no hi fa res que el vi sigui blanc o negre, de cabernet, zinfandel o garrut.  Per tant, per calcular les kcal d'una certa quantitat de vi (torno a insistir que parlo de vi sec) només hem de multiplicar aquests factors

(quantitat de vi) × (% d'alcohol) × (densitat de l'etanol)  × 7

parant atenció, evidentment, de treballar amb unes unitats de mesura coherents. La densitat de l'etanol és de 0.789 gr/cc. És clar, doncs, que ens cal saber la graduació real del vi que bevem, una cosa que, malauradament, ben poques vegades podem fer, perquè la normativa —que tan estricta és amb segons què— és força laxa en el tema de la graduació i admet desviacions notables entre el què hi diu a l'etiqueta i la graduació real.

Un exemple pràctic

Per posar un exemple, trio un vi que em ve de gust, com pot ser un Porrera Vi de Vila de Vall Llach 2010 del qual coneixem la graduació veritable, que és del 15.5% en volum. Suposem que en prenem dues bones copes —tant li fa Riedel o Schott o Spiegelau!— i suposem que considerem que «una bona copa» vol dir 125 cc. No estem parlant, doncs, de cap micro-dosi de tast, sinó realment de beure vi de Porrera a cor-què-vols-cor-què-desitges. 

Quantes kilocalories estaríem bevent —sempre segons la normativa de la UE—? És ben senzill

(250 cc) × (0.155) × (0.789 gr/cc) × (7 kcal/gr) = 214 kcal.

Encara hi podríem sumar la petita quantitat de calories que procedeix del sucre d'aquest vi de Porrera que, segons la fitxa tècnica, puja a 2.43 gr/l. El número màgic del sucre és de 3.87 kcal/g. Per tant, amb 250 cc tenim poc més de 2 kcal. Total: 216 kcal. Cal fer esment que aquest vi concret deu estar ben bé al límit superior de les calories i que la majoria dels vins que bevem donarien un resultat inferior.

 

216 kcal. És molt o poc? Com que tot és relatiu, potser que ho compari amb alguna cosa que tingui a mà, com el pa «Bimbo Silueta» o les galetes «Fontaneda Digestive Frutas del Bosque».  Miro què hi diu al paquet i constato que les 216 kcal de les meves dues copes de Porrera 2010 equivalen aproximadament a

250 cc de Porrera de Vall Llach = 4 galetes Digestive = 3 llesques de pa Silueta.

Vull dir que són equivalents a nivell de calories, perquè cal tenir en compte que, per exemple, el pa Silueta té un 2.8% de greixos i les galetes Digestive tenen ni més ni menys que un 18.5% de greixos (tres quartes parts d'una de les 4 galetes és greix pur!!!), mentre que el vi no en té absolutament gens.  

Que cadascú tregui les conseqüències que cregui oportunes.

«luxuriously self-indulgent»

Vull parlar de Vall-Llach, de viognier, d'una vinya del capdamunt de la Sentiu, d'un vi que es diu «aigua», d'un projecte de l'Enric Costa, de Porrera i de les coses meravelloses que hi fan les seves gents, els terrers i les vinyes. I m'empeny a fer-ho que abans d'ahir vaig beure una ampolla de la darrera collita del vi blanc descomunal de l'Albert Costa i el seu equip: Aigua de Llum 2013.

En Parker, quan parla dels millors viognier, sovint usa la paraula «decadent» per referir-se a un cert caràcter aromàtic d'aquest cep. És una paraula de significats contraposats perquè, si bé pot fer referència a «allò que decau», també significa —segons el  New Oxford— «luxuriously self-indulgent» —i aquí ja ens acostem més a les característiques de la viognier. La meva experiència personal amb els vins de viognier és limitadíssima, però alguns dels vins blancs que més recordo, alguns dels que m'han marcat, estaven fets amb aquest cep de virtuts «decadents» —és a dir, luxosament plaent, desbocat, pròdig, ociós. Recordo la sorpresa quan vaig tastar, deu fer un grapat d'anys, el vi blanc de Rosa Maria Torres, a Sarral. Recordo —vívidament!— algunes ampolles de Guigal que em van obrir, en el seu moment, nous horitzons sensorials.

L'Aigua de Llum 2013 —que potser encara no ha arribat als mercats, o és a punt de fer-ho— és un vi immens, un luxe auto-indulgent refinat i sublim. És un d'aquells vins —no n'hi ha tants— en què una copa et sadolla plenament. D'aroma potent però «recta», de fruita com l'albercoc, de fruita melosa i de marcada presència, amb alguna nota floral perfumadíssima. Tot amb neta puresa, tot sustentat en una base d'acidesa cítrica que li fa d'esquelet i li dóna frescor.

Com vam gaudir els que abans d'ahir vam compartir aquesta ampolla! Ni recordo què menjàvem, perquè aquest blanc de Porrera va curullar completament el nostre esperit. El vi entrava a la boca amb una amplitud fresca i embolcallant, magnífica, i hi mantenia l'estructura temps i temps, donant notes de mel, de préssec, de dolçor elegant. N'allargàvem voluptuosament el plaer. Tanta densitat sàpida! Tanta força!

A primer d'any vaig destapar una ampolla d'Aigua de Llum 2008 (i en vaig parlar en aquest article) i em va semblar magnífic. Però diria que aquest 2013 és potser més profund, més elegant. Si en podeu heure una ampolla, cerqueu la companyia idònia per beure-la, aïlleu-vos de qualsevol altra influència —és un «vi de meditació»— i practiqueu el decadentisme més desfermat, la luxurious self-indulgence més completa.

L'any dotze, segons l'he vist a Falset

De totes les infinites activitats de la Fira del Vi de Falset, enguany només he pogut assistir al que s'anomena "Tast de Professionals" en què els cellers de les dues denominacions de la comarca presentaven la collita 2012. Les tres o quatre hores que vaig estar tastant els vins que se'ns oferien em resulten insuficients per avaluar de manera mínimament seriosa totes les qualitats que hi havia en aquelles ampolles, però sí que voldria presentar alguns comentaris que, sense pretendre ser opinions fermes i definitives, poden contenir —així ho espero— algun element d'interès.

• No hi era tot el que m'hauria agradat tastar i potser hi havia coses que no m'hauria calgut tastar. Tanmateix, hi havia molta —moltíssima— qualitat aplegada en aquelles sales del Castell del Vi, amb alguna excepció escadussera i, en certa manera, sorprenent.
• Entre els cellers més grans es distingia una certa divisió —prou marcada— entre uns vins més "tradicionals" i uns altres vins molt més "lleugers" i frescos. Era fascinant anar alternant entre uns i altres. 
• Pren força la tendència a menys fusta nova i a bótes més grans. Comença a ser significativa la utilització dels "foudres" (en direm així fins que no estandarditzem una paraula catalana per aquestes bótes tan grans). 

• Em va sorprendre fins a quin punt la majoria dels vins eren molt més "bevibles" del que jo hauria esperat. Es tractava gairebé sempre de mostres de bóta que encara s'han d'anar fent. Aquí podríem iniciar aquella discussió que agrada tant els britànics sobre si uns vins que són tan atractius tan aviat no arribaran a evolucionar com s'esperaria d'ells.
• Vaig trobar la més gran qualitat en els cellers de més reputació. El que vull dir és que sempre em fa il·lusió descobrir algun vi emocionant en un celler poc conegut i aquesta vegada això no m'ha passat. Cal dir que no he tastat pas tots els vins —calculo que vaig tastar poc més d'un 40% del què hi havia— i no puc descartar que aquest vi existeixi.

• Si vull parlar de vins concrets, en trobaria molts i no tinc prou espai per esplaiar-m'hi convenientment, però heus aquí alguns records d'allò que vaig tastar al Castell del Vi: 
• Si busco la fidelitat a un estil i a uns terrers, aniria cap al Mas Sinén o al Porrera de Vall Llach. Són vins de maduresa, densitat i caràcter. El primer estava encara força tancat dintre seu, mentre que el Vi de Vila era més expressiu i t'omplia la boca de fuita saborosa. Si vull carinyena pura, hi havia el Cims de Porrera —magnífic i gairebé emocionant— i de les garnatxes d'Scala Dei jo em vaig delir amb el Sant Antoni: vi de meditació, vi de cos i esperit, sublim. I si parlem de garnatxa, no puc deixar de recordar la deliciosa Dosterras d'en Josep Grau que, una vegada més, m'ha semblat exuberant de plaer de bona fruita. El celler Mas Alta també segueix fidel al seu estil i a la seva qualitat. Quines sensacions perfumades i elegants tenia La Basseta!
•  Terroir al Límit presentava l'Arbossar —carinyena d'una vinya orientada a l'obaga— i Dits del Terra —carinyena d'una vinya orientada a la solana— i jo em quedaria a ulls clucs amb aquest segon, ple de sentors d'herbes i de fruites, prodigiosament profund i llarg al pas per la boca. Entre els vins més grans hi havia el Ferrer Bobet vinyes velles que, una anyada més, segueix en l'altíssim nivell a que ens ha acostumat. Potser el vi més perfumat i elegant, sense renunciar a la força i al caràcter del terrer.

• En l'apartat de les perplexitats, podria parlar de la sorprenent lleugeresa del Finca Dofí d'aquesta collita i, encara més, d'Els Escurçons que, aquest any, ha estat criat completament sense fusta —en ous de ciment— donant lloc a un resultat peculiar i "discutible" —en el millor sentit d'aquesta paraula. He passat moments de gran delit amb les ampolles d'Els Escurçons que he anat obrint al llarg dels anys i aquest 2012 tan radicalment diferent dels anteriors m'espanta. És segur que aquest vi pot enamorar algú però en mi va sembrar allò que en diuen "la llavor del dubte". Per sort, el Camí Pesseroles sí que tenia les virtuts que jo cobejava —si bé encara estava massa cantellut i haurà d'anar-se afinant mica en mica. I el Mas Martinet era extraordinari en la seva clàssica profunditat i em va refer de l'esglai dels escurçons...
• I el Clos Mogador? Em va semblar el Primus Inter Pares del tast. Fins en el meu tastar atrafegat i maldestre, sense el necessari recolliment, la complexitat d'aquest vi se'm va fer aparent de manera manifesta. Em van dir que, el 2012, també una part del Mogador s'havia criat en foudres. Em deleixo pensant en l'hipotètic moment, d'aquí uns anys, en què obro una ampolla de Clos Mogador 2012.

"Cap esforç no cau en terra eixorca"

A la Vall de les Sentius, a la part més alta de la partida del Mas del Porrerà hi ha una vinya amb dos mil ceps de viognier que va plantar l'Enric Costa al començament d'aquest segle.

A una sala de Cal Valdrich s'hi manté viu el record del poeta que hi va fer estada. Els seus versos conviuen amb les bótes on es crien els vins de Vall Llach. La presència del poeta es percep amb força en aquest espai de calma i penombra.

El poeta —parlo d'em Miquel Martí i Pol— i l'Enric ja ens han deixat. En el cas de l'Enric, encara no fa ni un any. L'empremta d'aquests dos "homenots" —"Per mi un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'un manera remarcable" deia en Josep Pla— roman en múltiples àmbits. També en un vi que aquests "apunts d'enografia de Catalunya" no podrien oblidar.

El vi blanc de Vall Llach —aquest celler creat, paradoxalment, per dos abstemis— neix de la vinya que va plantar l'Enric Costa i pren el seu nom d'uns versos d'un poema de Miquel Martí i Pol. El poema es diu "Solstici" i tothom el coneix; el vi es diu Aigua de Llum i s'elabora en algunes anyades excepcionals, sempre en quantitats minúscules.

Recordo que jo era a Porrera el mateix dia que les primeres ampolles d'Aigua de Llum 2008 travessaven la plaça del celler a la botigueta. Va ser així que vaig poder-ne comprar una ampolla que ha sabut esperar fins el dia de Reis d'aquest any de 2014 —l'any de totes les esperances.

Segons la fitxa del celler, és un vi de prop de 16 graus, elaborat amb maceració prefermentativa i criança de quatre mesos en bóta nova. N'hi va haver 820 ampolles i el cupatge va ser d'un 55% de viognier, un 40% de garnatxa i una mica de macabeu, escanyavella i moscatell.

El decanto i deixo que agafi una mica d'aire i que no sigui gaire fred —uns dotze graus— i el bec en copa relativament gran i convexa. La potència del seu color daurat és sorprenent i atípica i ens avisa que ens trobarem amb un vi que pot generar un gran delit —o també un cert refús, en segons qui. Hi ha una profunditat d'aromes i un perfum dolç i poderós, com d'almívar o millor dit de fruita com l'albercoc. També hi ha una mica d'ametllat, una mica de pastisseria, però quan la ment es fixa en la fruita dolça extra-madura, aquestes sensacions passen ja a dominar-ho tot. Cap nota fustenya destorba aquest paisatge aromàtic. Confesso que tenia alguna indefinible prevenció que em feia patir de no trobar-hi una fusta massa dissonant...

A la boca la sensació de nèctar és extraordinària, amb un gran volum i moltes notes meloses —"meloses" de mel, naturalment— equilibrades per una impecable força àcida. És un vi que en podríem dir gros, intens, que ens ofereix diverses meravelloses dialèctiques com són densitat vs. lleugeresa, dolçor vs. amargor, fruita vs. mel...

Mentre bec aquest vi de les Sentius i mentre el comparteixo amb els que són amb mi a la taula del dia de Reis, no puc deixar de pensar en una ampolla de vi blanc que em va colpir profundament, ara fa uns anys: La Doriane 2003. Hi penso i em costa admetre aquesta gran servitud del vi —o potser és una de les seves grandeses? Em refereixo a que el vi només existeix "en directe". Només es pot experimentar en el moment exacte en que s'experimenta. No hi ha "gravacions". Si m'entra el neguit de comparar, per exemple, el concert de Keith Jarrett a l'òpera de Viena del 13 de juliol de 1991 amb el que va fer el 28 de maig de 1981 al Festspielhaus de Bregenz, puc recórrer a les gravacions d'aquests concerts, que tinc al davant dels meus ulls. Però no puc de cap manera comparar aquella ampolla de La Doriane 2003 amb aquesta d'Aigua de Llum 2008. Ja no hi són: En el vi només hi ha el directe.

[El títol d'aquest apunt —no cal dir-ho— és el tercer vers de la segona estrofa de "Solstici", un dels poemes més coneguts de L'Àmbit de tots els àmbits, de Miquel Martí i Pol. Aquest llibre i aquest poema tenen per a mi molts significats que ara no he d'explicar. Quan obro aquest llibre, a la primera pàgina hi trobo una dedicatòria amb data del 26 de juliol de 1982. A la pàgina 49 —que és on hi ha "Solstici"— encara s'hi veu l'empremta d'una flor que hi va romandre al llarg dels anys.]

La vinya del Mas de la Rosa

L'Albert Costa m'ha acompanyat fins la Roca d'en Pere, al capdamunt de la vinya del Mas de la Rosa, allà on neix el barranc de les Escomelles, al terme de Porrera. Fa un vent glaçat i les llums van canviant a cada moment. No fa gaires dies que la vinya es va veremar —el celler Vall Llach l'acostuma a veremar a primers de novembre. La sensació de pau i de natura mineral és intensa. L'Albert em confessa que aquest és exactament l'indret on puja quan vol deixondir l'esperit.

Els ceps —principalment carinyena, però també garnatxa i uns quants ceps de cabernet— llueixen els colors de la tardor, accentuats per la força nítida de la llum. Encara hi ha algun gotim escadusser, dolcíssim. El sòl és un immens trencadís de llicorella.

Potser aquesta és una de les vinyes més velles de Porrera —ja ha fet els cent anys. Al mig hi ha les restes del que fou el Mas de la Rosa on, temps era temps, es vinificava el raïm d'aquesta vinya, de manera que era el vi bo i fet el que calia carregar fins el poble, i no pas els gotims.

El pendent d'aquests costers és exagerat. Costa mantenir-hi l'equilibri —imagineu si, a més, cal arrossegar la portadora amb la verema! Els ceps són esquifits i ens parlen de la duresa del terreny on han sobreviscut tots aquests anys. Calen ben bé quatre ceps per arribar a omplir una ampolla de vi —en els millors anys! Aquest cap de barranc i aquests costers podrien ser el símbol del Priorat tel·lúric i de la seva capacitat de destil·lar la roca per fer-ne un vi reverenciable.

Aquesta vinya que feia temps que volia conèixer té un magnetisme especial —com la Tena, com la vinya de l'Espectacle. Els seus raïms han anat donant, cada anyada, la millor carinyena del celler Vall Llach. És per això que, a partir de la collita 2010, aquest celler elabora el seu vi principal únicament amb aquesta vinya. El gran Vall Llach que coneixem i admirem des de la primera collita del 1998 ara es diu Vall Llach Mas de la Rosa i du el qualificatiu de "Vi de Finca Qualificada".

Fa sol, però el vent potent i fred va penetrant-me mica a mica. No sé quant de temps hem estat aquí dalt. De tornada al celler, l'Albert em mostra unes poques bótes que contenen el fruit d'enguany de la vinya del Mas de la Rosa: potser no en sortiran més de cinc-centes ampolles. Les botes —obertes, en posició vertical— esperen que la natura iniciï espontàniament els processos de la fermentació. A Vall Llach ho fan sempre així, em diu l'Albert. Amb infinit respecte, tasto el most que un dia serà Vall Llach Mas de la Rosa 2013 i la seva immensa matèria fa vertigen —elixir dolcíssim i profund.

Al Priorat hi ha vinyes i cellers —i persones!— que fan vins de qualitat descomunal. Entre aquests, n'hi ha alguns que, a més, pouen les seves virtuts en les més veritables essències d'aquesta terra. Vall Llach n'és un exemple imprescindible i emblemàtic.

Or, Espriu, carinyena

Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.
No tornaràs. Recorda, no t'apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d'estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de barca dins el mar,
el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,
l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l'arbre i la remor del vent
a les branques que s'alcen vers la llum! 

He estat a Poboleda a l'hora del capvespre i la visió de les vinyes del Mas de les Pereres m'ha recordat un vers d'Espriu que ens diu què és allò del què no ens hem d'apartar —i ens diu que hem d'estimar. Mentre mirava aquestes vinyes daurades duia a l'esperit dos vins que encara s'estan fent, dues carinyenes —que no són ceps d'or, sinó de carboncle!—  de vinyes centenàries de virtuts que transcendeixen el meu pobre llenguatge. 

No vull ni puc escriure un article erudit sobre aquests dos vins que avui he gosat destorbar en el seu repòs: un a una cambra d'una casa de Porrera, l'altre a l'interior de la roca del subsol de Poboleda. M'ha pertorbat la seva bellesa. Em sembla que seran molt grans i no vull fer res més ara sinó deixar apuntat aquí el que serà el seu nom, quan finalment neixin:

Vall Llach Mas de la Rosa 2012

1902 de Mas Doix 2012

Amén, amén!

Sant Cugat 1989: Vins Noé

La botiga Vins Noé de Sant Cugat del Vallès celebrarà aviat el seu vint-i-cinquè aniversari i ahir al vespre ens va obsequiar amb una festa a l'Auditori. En tots aquests anys, aquesta botiga i les persones que hi ha al capdavant —principalment l'amic Oleguer— han jugat un paper imprescindible en la meva formació com a aficionat al vi. Els he d'agrair moltes coses i, en canvi, són ells qui ahir van convidar-me a la seva festa on hi havia, a banda d'una bona colla d'amics i coneguts, un bé-de-Déu de vins del bo i millor.

En aquest blog parlo sempre de vinyes i vins, de varietats, madureses i criances, però res d'això podria existir sense la imprescindible baula de la botiga que ens presenta els vins i ens aporta el coneixement que ens els fa més delectables. Sovint, aquesta baula és deficient i feble i per això mateix ens hem d'alegrar quan hi ha una botiga de vins que fa la seva feina amb excel·lència.

Amb el pas del temps veig amb més claredat la gran significació que va tenir l'aparició de Vins Noé al Sant Cugat de finals dels vuitanta. La botiga, és clar, amb la seva filosofia avançada al seu temps, però també el Club de Vins —potser el primer de Catalunya— que, cada mes, em duia a casa mitja dotzena d'ampolles que m'anaven descobrint cellers, zones, varietats i sensibilitats que no coneixia. Aquest club em va ensenyar a acostar-me al vi amb la mentalitat —i els sentits— plenament oberts.

A la festa d'ahir hi havia vint cellers i més de seixanta vins per tastar. L'espai era ampli i agradable, perfecte per a la conversa i per al tast i els cellers ens oferien els seus millors vins. No puc parlar de tot el que vaig tastar —pràcticament tot era de la més alta qualitat— però sí que vull fer esment de quatre vins magnífics que representen quatre varietats:

• Garnatxa: No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant.
• Carinyena: L'Albert Costa en persona em va donar a tastar el gran Vall Llach 2006. Dens, càlid, madur, de cos immens en les tres dimensions, opulent i delectable, amb sentors d'arrop i llarguíssima persistència als sentits i a la memòria sensual.
• Sauvignon blanc i semillon: Tots els vins de Castell d'Encús que vaig tastar ahir em van ser plaents, com si aquest celler es fes més perfecte amb cada nova anyada. Vull deixar constància del seu Taleia 2012, elegant i perfumat, estricte, fresc, complex, lleument greixós, molt estructurat. Magnífic! Cada collita que tasto d'aquest vi em sembla memorable, però potser aquest 2012 —any molt fresc!— serà el millor de tots?
• Sirà: Feia temps que no tastava el gran sirà de la vinya de Garbet i ahir vaig tenir el goig de tenir a la meva copa el preciós Finca Garbet 2006. L'ampolla era acabada d'obrir i vaig haver de tenir paciència mentre el vi s'anava desenvolupant a la copa i anava generant —d'entrada, de manera incipient, després, a dojo!— perfums meravellosos, molt intensos, florals, espectaculars. El glop era ample, vellutat i fluid, extraordinàriament persistent, gran i poderós. Les sensacions de complexitat que generava van aïllar-me, per uns instants, de tot el que m'envoltava ahir al vespre, a la festa dels vint-i-cinc anys de Vins Noé.

Felicitats i llarga vida a Vins Noé!

Collita del 2003

El Tast del Decenni es fa cada any a Falset a la Fira del Vi. Es tracta de tastar vins de fa deu anys i enguany tocava enfrontar-se amb l'estranya collita del 2003. Si penso en aquell any em ve al cap la terrible onada de calor d'aquell estiu, però recordo també que va ser l'any que vaig passar una temporada a Wisconsin —de l'agost del 2002 al febrer del 2003— treballant a la universitat, mentre els meus fills anaven a l'escola pública de Madison i aprenien a viure en un món ben diferent del que els era habitual. Quan vàrem tornar a casa, jo encara vaig marxar un mes més a Zürich, a l'Escola Politècnica. 2003 va ser aquell any que tampoc no vaig poder arribar a la punta Nordend del Monte Rosa, amb esquís, amb uns companys del Club Alpí Suís.

L'estiu del 2003 —ho recordareu, suposo— va ser tòrrid, amb temperatures extremes que van dificultar enormement la viticultura. Per acabar-ho d'espatllar, després va començar a ploure i refrescar —25 litres per metre quadrat el 18 d'agost a Porrera, 30 el primer d'octubre—, el raïm va tenir dificultat per madurar bé, principalment les carinyenes de zones més obagues, i hi va haver una important pansificació. Algunes vinyes es van veremar el novembre. Els resultats van ser molt diversos. Al llarg dels anys he tastat vins del 2003 poc agraciats i també n'he tastat alguns de magnífics. Va ser un any en que el factor humà va ser decisiu.

El tast es va fer a la seu del VITEC en unes condicions òptimes i en un dia extraordinari. Vam poder tastar disset vins del 2003, priorats i montsants, sempre a cegues. També hi havia un «outsider» que va resultar ser un Châteauneuf-du-Pape de Chapoutier, completament mort. Poder fer un tast com aquest és un plaer i un privilegi.

La tria de vins del 2003 —que, a priori, desconeixíem completament— va donar vins força diferents, entre els quals n'hi havia quatre o cinc que eren magnífics i tres o quatre que havien perdut tota la seva harmonia —si és que mai l'havien tingut. La resta de vins presentaven, en diversos graus, combinacions interessants de virtuts i mancances.

Com és natural, em plau més parlar dels vins més reeixits: no hi haurà cap sorpresa. Per exemple, Les Sorts Vinyes Velles, del Celler el Masroig, que va resultar que procedia d'una ampolla màgnum. Un altre vi excel·lent va ser el Vall Llach —complex, potent, saborós, madur (una mica sobre-madur), llarg— un vi que expressava tan bé el seu caràcter que penso que un bon tastador gairebé el podria haver endevinat. Ja sabem que aquesta maduració confitada del Vall Llach no agrada a tothom, però jo, que de vegades l'hedonisme em domina el seny, el vaig trobar boníssim. El Clos Fontà va ser també un dels grans vins del tast: Viu, complex, sedós, elegant i llarg, amb saborosa corpulència. El Mas Doix tenia un nas força més contingut, amb algunes boniques notes confitades i també d'herbes boscanes. Era un vi que s'acostava a la perfecció.

Vaig sentir una forta alegria quan es va revelar que el vi que, de tots els disset, més m'havia impressionat per la seva qualitat era un Mas Sinén 2003, la primera collita d'en Salvador i la Conxita, de Poboleda. I em vaig alegrar per ells, però també per mi: En aquest bloc he lloat, més d'una vegada, les virtuts dels vins de Mas Sinén i, en la meva inseguretat innata, em feia por que hagués desenvolupat un cert reflex condicionat incontrolable que em feia jutjar els vins d'en Salvador i la Conxita amb poca objectivitat. El tast a cegues ha esvaït aquest escrúpol injustificat. El vi generava aromes de gran multiplicitat i elegància i em va semblar més equilibrat i amb més nervi que els altres. Tanins espectaculars i bona fruita. Un vi important i molt viu. Plaent i en plena forma.

El 2004 vaig tornar al Monte Rosa amb esquís, amb els mateixos companys del 2003. Tampoc no vam arribar al cim, però ens hi vam acostar moltíssim. Potser ja no em sento amb forces de tornar a intentar el Monte Rosa amb esquís, però d'ara en un any, si Déu vol, tornaré al Tast del Decenni de Falset. Ja em deleixo pensant en els vins de la gran collita del 2004 que hi podrem tastar.

Festa major a Porrera

Els colors de la tardor d'enguany no acaben de tenir la brillantor d'altres anys. Fins les vinyes —les roges carinyenes, per exemple— tiren més a marró que a aquells grocs i vermells que tan bells són, a Porrera, el mes de novembre. Però tant se val perquè sempre que retorno a Porrera trobo que és bonic, tant si plou com si fa sol. Hi vaig sempre pel coll de les Marrades, perquè així veig millor les vinyes de la Mallola, de la Coma, de Terracuques, dels Perers... I aleshores m'enfilo a Sant Antoni per mirar la vila des de dalt i per contemplar els ceps dels drets costers que miren el barranc, amb el sòl de llicorella que sembla de mirallets.

El Tasta Porrera és una de les festes populars relacionades amb el vi que trobo més reeixida. D'alguna manera, els cellers de Porrera han aconseguit mantenir —que duri!— un ambient relativament tranquil i amable, mentre tantes altres festes estan seguint un camí de massificació —fins i tot xavacaneria— que les fa, per a mi, cada vegada menys atractives. Hi havia força gent, és cert, però sense ser cap gernació, i el dia era clar i temperat, gairebé perfecte. Cal felicitar l'Associació de Cellers de Porrera per oferir-nos aquesta festa, lamentant, això sí, que aquest any hi va haver cinc cellers que no hi van ser presents.

 

Dels vins de Porrera, què us en puc dir que no s'hagi dit? Vaig poder tastar l'immens Vinyes Altes 2008 i el prematur Ferrer Bobet 2010. També el madur i opulent Idus 2009, denigrat per una certa guia de color verd (el mateix Lluís Llach em va dir, sorneguer: "Deixa'ls que malparlin de nosaltres, tu i jo ja sabem què hi ha a dins de l'ampolla"). Em va agradar molt —no és el primer cop— el Roquers de Porrera 2009 del Celler de l'Encastell, de les vinyes del mas d'en Caçador, que són aquelles que es veuen, enfilades cap a la carena de la Serra Alta, quan vas de Porrera a Torroja i puges fins el collet del Pere Joan. Però... si n'hagués de triar només un, si em calgués escollir, potser triaria Les Eres 2007 de Joan Simó. Quines aromes més múltiples i complexes! Quina força amorosida i allargada! No em van sorprendre gens les qualitats d'aquest vi de Porrera, perquè ja coneixia la gran collita 2005 —de fet, en tinc una ampolla desada al meu petit celler. El vi procedeix d'una vinya de carinyena molt vella que du el mateix nom que el vi i també incorpora cabernet del Molar (el celler diu que es tracta del cabernet més vell del Priorat, plantat l'any 78), garnatxa peluda vella de Bellmunt i fins una petita quantitat de picapoll.

Vaig marxar de Porrera per la carretera de Torroja. M'enduia records dels vins que havia tastat i de les vinyes que havia vist. També m'enduia una ampolla de Les Eres 2007. M'agradaria tornar-hi aviat.

Lectures de la llista Parker-Miller

La llista 2011 de Robert Parker amb la puntuació dels vins catalans ja fa prou dies que es va fer pública i ha estat àmpliament comentada arreu. És una llista llarga, que admet moltes lectures —totes més o menys esbiaixades en un sentit o altre— i que té un impacte innegable en la percepció mundial que es té del vi català, i en les conseqüències comercials d'aquesta percepció.

Deixeu-me, doncs, que jo també faci la meva lectura —personal i esbiaixada, tanmateix— d'aquesta llista.

D'entrada, tres consideracions, tres novetats:

• La llista dels vins catalans és independent de la llista dels vins d'Espanya. És un fet que m'agrada i que crec que pot ser útil.
• A la llista irromp amb gran força el cava català. Ja era hora! Alegrem-nos-en!
• Per primera vegada, els vins catalans tenen un tractament local, mentre que fins ara havien estat tractats des del punt de vista d'un producte importat als USA: En Jay Miller ha vingut a Catalunya i ha tastat els vins que "nosaltres" li hem proposat, en contrast amb la situació anterior en que el tast es feia als USA sobre el catàleg dels importadors.

Sempre prefereixo separar els vins de la llista per collites. Ho faré així i miraré la part de dalt, la dels vins de 93 punts o més.

Per tal que siguem conscients del significat d'aquestes puntuacions, pensem que el Cheval Blanc 2007 i el Petrus 2007 es van quedar en 91 punts, el Margaux 2007 no va passar de 92 i La Tâche 2002 en va rebre 93. Als 94 punts hi trobem vins com el Margaux 2008 i el Romanée-Saint-Vivant 2003 de Leroy. El Romanée-Saint-Vivant 2003 de Romanée-Conti arriba als 95 i l'Haut-Brion 2008 als 96. Si volem més de 96 punts hem d'anar a la reduïda elit dels millors vins del món.


Collita 2007

En aquest cas la llista s'ha de completar amb la llista de l'any passat, perquè la llista 2011 no conté els vins que ja van ser puntuats a la llista 2010. Si ajuntem les dues llistes tenim això:

• Al capdamunt de la llista, amb 98 punts, no hi ha sorpreses: Clos Erasmus i Espectacle del Montsant, dos vins extraordinaris que, any rere any, es mantenen al cim del podi.
  
• Amb 96 punts, cinc vins monumentals. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, indiscutibles. I en aquesta mateixa categoria d'excel·lència hi trobem —ja tocava— dos grans vins de Clos Dominc: la Selecció Íngrid i la Seleccio Andreu. Res no diré d'aquestes dues meravelles que no hagi dit abans —sempre podria dir, infantilment: jo ja us ho deia, jo ja us ho deia! Només vull fer notar que el segon d'aquests vins és carinyena 100% (fa poc deia que les carinyenes catalanes són les millors del món, ho recordeu?).

  El cinquè vi d'aquest grupet privilegiat sí que m'ha sorprès una mica. Es tracta del Reserva Real de Torres, un cabernet-merlot, si no m'equivoco. He tastat aquest vi en una única ocasió, fa uns anys: era la collita 1998 i a la meva llibreta hi vaig escriure: "[...] nas profund, magnífic [...] molt elegant, complex, sedós, rodó, llarg [...] potser no desenvoluparà tot el seu potencial fins d'aquí cinc o deu anys [...]" Ara estem parlant de la collita 2007 i no tinc ni idea de quines característiques poden tenir aquestes noves collites. En tot cas, que Catalunya col·loqui un cabernet a la ratlla dels 96 punts, té un punt de mèrit.

• Clos Dominic torna a col·locar un altre dels seus vins al grup dels 95 punts. Quin èxit! Ara és el delectable Vinyes Altes. Enhorabona, Paco i Dominic, per aquest reconeixement tan ben merescut! L'acompanyen el Nit de Nin, el Doix, el Camí Pesseroles de Mas Martinet i la Selecció Especial de Ferrer-Bobet. Quin bé-de-Déu de grans vins!

  Completa el grup el Grans Muralles de Torres, un vi que, en les collites que he tastat, m'ha semblat bo, però no excel·lent. Caldrà, doncs, tastar la collita 2007 i, si s'escau, rectificar la meva opinió.

• Hi ha 14 vins al grup dels 94 punts: Vinyes Baixes de Clos Dominic (que ja té quatre vins a la llista!), Costers i Excel·lent del celler Genium, El 8 de La Vinya del Vuit, Clos Martinet, Costers de Mas Sinén, Vall Llach (més carinyena!), Clos Figueras, Laurel de Clos i Terrasses, Ferrer-Bobet, Somni de Portal del Priorat, Flor de Primavera del Celler de Capçanes i Planots, de Cal Pla. Molts d'aquests vins han anat sortint en aquest bloc perquè són del bo i millor que tenim.

  Encara hi ha un altre vi en aquest grup dels 94 punts, un vi que desconec i que, ni que només fos per això, m'atrau extraordinàriament. El vi es diu Origen i el celler es diu La Fou i és a Batea, a la Terra Alta. Faré tot el possible per conèixer aquest celler i poder-ne parlar en aquest bloc.
  

• El grup dels 93 punts conté sis vins. N'hi ha un —Els Estanys— que crec que la majoria dels meus lectors no coneixen i que requereix, per això mateix, una explicació. Ara fa més o menys un any, quan vaig visitar la masia Carreras (celler Martí Fabra), de Sant Climent, em van donar a tastar un vi "nou", sense nom ni etiqueta, fet amb carinyena de vinyes velles (més carinyena!), que em va semblar meravellós. En vaig parlar, de manera una mica enigmàtica, al final d'aquest article. En aquell moment, vaig demanar en Joan Fabra que me'n reservés, quan el vi finalment surti al mercat, un parell d'ampolles. La setmana passada vaig tornar a la masia Carreras i em van dir que el vi ja tenia nom "Els Estanys" —en referència a uns petits estanys que hi ha a la finca, prop del dolmen de la Cabana de l'Arqueta— però encara no estava comercialitzat. Em complau que el vi més ben puntuat de tot l'Empordà sigui de Martí Fabra, que sigui un carinyena 100% i —permeteu-me aquesta petita vanitat— que jo fos un dels primers a tastar-lo.

  Un altre vi de 93 punts pel qual tinc una estima especial és el Tocs de Terres de Vidalba. (Un dia explicaré en quina situació curiosa vaig conèixer aquest vi per primer cop.)

  Completen el grup el Selecció d'Abadal, Els Escurçons de Mas Martinet, el Mas la Plana de Torres i el Teixar de Vinyes Domènech.
  

(continuarà)

Un dia de novembre, a Porrera

El Tasta Porrera és una festa que sembla feta a mida dels que estem seduïts per aquesta terra i els seus vins. La idea és simple: coincidint amb la festa major d'hivern, els cellers de Porrera ofereixen, a la plaça del poble, un tast dels seus vins. A més, els restaurants s'afegeixen a la festa amb diversos guisats saborosos i els vins es poden comprar a preus rebaixats. El que fa que aquesta idea simple doni lloc a una diada memorable és l'organització acurada i, per damunt de tot, la grandesa dels vins que es conreen i es crien en aquesta vall privilegiada.

L'ambient del Tasta Porrera 2010 és festiu i aquest dissabte de novembre vessa de sol de tardor i té només aquell punt just de frescor que ve de gust. Els organitzadors ens ofereixen copes de molt bona qualitat —Riedel i Schott— i els cellers no són gasius a l'hora d'omplir-les. Hi ha força gent, però l'espai és prou ampli. Vaig trobant bloggers amics que, com he fet jo, no han faltat a aquesta cita. Com en Demos, de elVi.net, amb la seva llibreta i el seu nas privilegiat. O en Joan, de wine@catalonia, un blog en anglès que fa una feina excel·lent de cara a la visibilitat internacional dels nostres vins. També hi havia una bona representació dels Envinats, sempre amatents a l'hora de tastar amb exactitud els nostres millors vins.


Em va satisfer molt veure l'alt nivell enològic del públic de la festa. Més enllà que hi havia força gent prenent notes de cada tast, s'hi feia palès un ambient general de veritable apreciació sensorial del vi, de concentració en el tast, de valoració, comparació i debat de les virtuts i, si fos el cas, mancances, de cadascun dels vins. Fa goig veure que, de gent d'aquesta mena, en som cada dia més i més!

Pel que fa, estrictament, als vins que es podien tastar, quin munt de propostes delitoses! quina multiplicitat de petits —o grans— plaers! Deixant per un instant de banda que cada vi és un món, jo diria —assumint el risc de semblar poc estricte o massa acontentadís— que la gran majoria dels vins del Tasta Porrera 2010 tenien en comú que eren francament bons, decididament notables en la seva qualitat. Dit això, deixeu-me que destaqui algun vi concret.

Clos Dominic és sempre un valor segur i els seus vins —del Clos Petó a les Seleccions— no deixen mai de donar-me plaer. El Clos Petó 2008, malgrat ser el vi més petit del celler, té el tremp dels seus germans grans. Ple de fruita, pur i persistent, traspua una certa complexitat i és molt agradable de beure. Diria que és, en la seva zona de preus, un dels campions del tast. També s'oferia al tast el Vinyes Baixes 2007, complex i elegant, de gran classe.

Les Eres 2006, del celler Joan Simó, estava magnífic de forma, amb un nas perfumat i madur que donava pas a sensacions elegants, amb volum i recorregut.

L'Ardiles 2005 del celler Merum Priorati va ser, per a mi, una descoberta molt notable i un dels vins que més em va impressionar de tots els que vaig tastar. Potent i voluminós, opulent i ple, important en les sensacions de fruita molt madura.

En l'altre extrem de l'espectre, hi havia el Martinet degustació 2005 #2, un extraordinari syrah-cabernet amb un 10% de garnatxa. Al nas, subtil, elegant, delicadament perfumat. A la boca, impecablement equilibrat, amb una "linealitat" poc habitual i una elegància que el fa interessantíssim.

El Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que també em mereix un gran respecte. Vaig tastar el seu Roquers de Porrera 2006 i me'n vaig enamorar. Un bon equilibri entre elegància i potència i una certa puresa d'aromes són els seus punts forts. Dit pla i curt: és molt bo.

El celler Vall-Llach ens presentava el seu Idus 2008, que és "molt Priorat", amb molta fruita i molt de cos i una poderosa matèria que encara s'ha d'acabar d'integrar millor. Crec que, si li donem el temps que li cal, serà una ampolla excel·lent.

Duet càlid de 2003

He obert dues ampolles de 2003 —aquell any de la gran onada de calor, que tantes meravelles i tants desastres enològics va generar. Les he obertes ara, en el seu setè aniversari, perquè la gran opulència dels millors vins d'aquell any tòrrid sembla poc amiga de llargues criances reductives. També puc estar ben equivocat però, en aquests casos, sembre és millor pecar de curt que no pas de llarg.

Els vins són l'Embruix 2003, del celler Vall Llach i el Gneis 2003 del celler Masia Serra, dos vins amb una forta personalitat, dos vins que m'agraden.

L'Embruix és el vi "petit" del celler Vall Llach, de Porrera, el vi que recull el fruit de les vinyes més joves d'entre les que vinifica aquest celler admirable. Conté un 30% de carinyena —les màgiques carinyenes de Porrera— i la resta es reparteix entre cabernet, garnatxa i syrah, amb una miqueta de merlot. En tot cas, el mètode del celler consisteix en vinificar per separat cada "tros" i cada varietat i, quan la criança en bóta arriba a la seva completació, decidir per a cada bóta si el seu contingut anirà al "Grand Vin", a l'Idus o bé a l'Embruix. Això que dic es podria formular, certament, dient que l'Embruix rep el rebuig del celler... però si tasteu aquest vi entendreu que dir les coses d'aquesta manera seria un complet disbarat: l'Embruix és un magnífic Priorat, digne de ser valorat per ell mateix, sense que hagi de patir per les comparacions amb els seus germans grans.

Aquest 2003 ha afirmat la seva presència a la copa amb la força d'unes aromes llamineres i, al mateix temps, profundes i múltiples, que convidaven l'olfacte a entretenir-s'hi una llarga estona, gairebé tancant el ulls: un nas amb empenta, que et fa delejar el tast. Quan, finalment, el vi ens arriba a la boca, ho fa amb una embranzida tànica que el temps d'ampolla no ha ablanit. Calidesa i caràcter fort i una mica cantellut, que no deixen indiferent.

Al Gneis 2003 hi predomina el merlot i la resta procedeix de la garnatxa negra i el cabernet. Tot ell és un paradigma de maduresa, gairebé en el límit de la pansificació, i tot en ell evoca les confitures, el cabell d'àngel, la fruita molt madura i les compotes, amb un puntet de xocolata i torrats. A la boca és opulent i lleugerament vellutat, molt voluminós. Un vi que, utilitzant una paraula arcaica, del temps de Joan Timoneda, potser podríem qualificar —en el bon sentit de la paraula— de demesiat.

Dos vins, doncs, ben mediterranis, abrivats i luxuriants, d'una collita extraordinàriament càlida, signats per dos grans cellers del nostre país. L'un neix a les llicorelles salvatges del Priorat, l'altre ho fa als granits ventolans de l'Albera. Dos vins que, en la meva opinió, estan ara en un bon moment de tast.

En Parker ha parlat!

En Parker ha parlat: Ja s'han publicat les puntuacions que l'equip d'en Parker ---és a dir, en Jay Miller--- ha donat als vins catalans que han tastat.

"..and the winner is..." podríem dir, imitant el moment en que es fan públics els premis Oscar.

Els dos vins classificats en primer lloc, ex-aequo amb 98 punts, són dos vins que ja en anteriors anyades han merescut els elogis de l'equip Parker. Són Espectacle del Montsant, aquesta garnatxa poderosa i escassíssima d'una vinya que en René Barbier va salvar in-extremis de l'anorreament, i Clos Erasmus, un dels "Clos" primigenis del Priorat modern. L'enhorabona a en René, i a la Daphne i a tota la gent que hi ha al darrera d'aquests vins, com l'Esther Nin, en Chistopher Cannan i en Fernando Zamora.

Poc puc parlar d'aquests dos vins. De l'Espectacle, en tinc una única ampolla ---que vaig poder aconseguir amb gran dificultat--- i és de la collita 2005, una collita que sembla ser inferior a les tan aplaudides 2004 i 2007. Clos Erasmus és també un vi no gaire fàcil d'aconseguir. Jo només he pogut tastar la collita 2002 i, repassant les meves notes, observo que no em va impactar excessivament, potser perquè la collita 2002 va ser força atípica o potser perquè vaig tastar el vi en un estadi massa prematur.

Per sota d'aquests dos vins, Parker-Miller destaquen, entre els vins de la collita 2007:

• Amb 97 punts, cap vi.
• Amb 96 punts, L'Ermita i Clos Mogador;
• Amb 95 punts, Nit de Nin i Doix;
• Amb 94 punts, Somni de Portal del Priorat; Coster de Mas Sinen; Vall Llach; Laurel (el segon vi de Clos Erasmus) i Clos Figueres.

(M'agrada veure el Clos Figueres en aquesta llista perquè, en les collites que he tastat, m'ha semblat que aquest vi pertany al màxim nivell.)

Quina importància té aquesta llista de vins catalans puntuats? Es podria argumentar que "nosaltres" ja sabem que aquests vins són excel·lents, sense que en Jay Miller ens ho "descobreixi". Es podria argumentar que aquesta llista reflecteix el gust individual d'una persona concreta, que podria estar molt allunyat del nostre propi gust. O que està feta per orientar el consumidor americà i està sota la influència dels interessos comercials d'un reduït nombre d'importadors dels USA. Es podria dir tot això i molt més. Però és innegable que aquesta llista ---que, ens agradi o no, és LA llista--- té una importància econòmica i mediàtica immensa i ser-hi és un èxit que mereix ser reconegut i aplaudit. Dit això, que cadascú begui el que bonament li plagui, sense pensar en llistes ni en puntuacions!