Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vins de Foresta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vins de Foresta. Mostrar tots els missatges

dijous, 4 de maig del 2017

Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   


No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.


Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.


Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

dijous, 30 de juny del 2016

Apunts de la Cimera

El dilluns es va celebrar, a l'Ermita de Foix, la segona edició de la Cimera del Xarel·lo, un tast magnífic que agrupa una bona part dels productors de vins xarel·lo 100%. Vaig tenir la sort de poder-hi anar i tastar a cor-què-vols-cor-què-desitges. Vaig prescindir d'aquells vins que conec millor, vaig repassar vins més o menys clàssics i vaig tastar per primera vegada algunes coses que em van interessar força. També, és clar, hi va haver algun glop decebedor. En conjunt, per als adoradors del xarel·lo —com jo mateix— un gran regal.

Com que tinc poc temps, faré allò que la meva àvia en deia «la feina del mandrós»: penjaré unes notes «telegràfiques» (ja sé que ara no se'n diu així, però jo sóc del temps antic), uns Apunts de la Cimera:




[Correcció: El celler que en aquests apunts anomenava "Serra de Marca", realment es diu "Terra de Marca". ]

diumenge, 21 de febrer del 2016

Una de picapoll i una de marselan

Per poc que pugui, sempre tinc al meu celler alguna ampolla de Nuat —el gran picapoll de guarda d'Abadal— que espera el seu moment de saó, i cada ampolla que destapo proclama el llarg recorregut d'aquest vi i la seva capacitat d'anar adquirint profunditat amb el pas del temps, mantenint la seva elegància.


La collita d'ahir al vespre va ser la 2009, que vaig decantar perquè em sembla que li va força bé. El color era prou pujat de to, però l'aroma era perfectament neta, sense cap desviació, ni cap indici de cansament. Hi havia una certa fruita, un record de fonoll, tot auster, dens, ple de força. Crec que el vi conté també una petita part de macabeu —que acompanya discretament— i que ha estat sotmès a una llarga criança amb les mares. És un vi consistent i profund, sedós i voluminós, de gran pes. Quan ja ha fet els set anys, cap màcula destorba la seva presència viva i neta i tot és maduresa i densitat sàpida. Hi ha aquella elegant sensació que abans en dèiem glicèrica i que una acurada criança amb les mares, partint d'una fruita excel·lent, pot arribar a generar.

* * * * *
No ens enganyem: la varietat marselan no té glamour, però ara que ja no caiem en el ridícul de parlar de «varietats nobles» —com fèiem no fa pas tants anys— tampoc no hauríem de caure en l'apriorisme de menystenir una varietat per la seva manca de «nobilitat». En tot cas, si la menystenim, fem-ho per la seva manca de virtuts, si cal. El cas és que els marselan catalans que jo he anat bevent han fet mèrits per ser tinguts en compte i, fins i tot, per ser apreciats.  Un que m'ha agradat molt és el Foresta Marselan 2013, que ja havia pogut tastar quan era a la bóta i que, ara que l'ampolla l'ha acabat de perfilar, m'ha complagut notablement.


És negre com la tinta i només a la vora deixa anar una tonalitat porpra. Entre les seves aromes —que s'expressen amb més netedat quan el vi ha tingut ja una estona de contacte amb l'aire— hi detecto un ventall força ampli: hi ha espècies, cacau, coses dolces i denses, cafè i compota. Em du records d'Itàlia —no sé per què— i em predisposa a trobar-hi una certa textura, una espessor. Vi de consistències i persistències, d'estructures i complexitats. I tot això, sense ser ni pesat ni apegalós. Molt interessant.

dijous, 25 de juny del 2015

De Can Felip Bord a l'Arboçar

La transició de la plana de Vilafranca al petit altiplà de l'Arboçar sembla molt poca cosa si la dibuixes sobre un mapa. Però si fas aquest trajecte, superes la serra de les Gunyoles i entres a la petita vall —de vinyes i boscos— on hi ha els tres nuclis de l'Arboçar, notaràs un canvi de terrer i de clima que no és pas negligible. El roquer i la flora et diu que ets al Garraf i la marinada t'indica que el mar no és lluny. Si remuntes les terrasses de vinyes entre la població i la serra —quatre-cents metres d'alçada— accediràs a un paisatge descomunal: La roca de Montserrat, les serres prelitorals (Collbaix, Miralles, Bufaganya...), la gran plana de Vilafranca... i, en l'altre sentit, el massís del Garraf i, més enllà, Sitges i el mar. I vinyes arreu! Més contínues a la plana i més clapejades de bosc a la banda del Garraf.



Si, des d'aquesta miranda privilegiada, poguéssim travessar en línia recta cap a Montserrat, potser passaríem per la Beguda Alta i trobaríem, encongides per la pressió urbanística de banda i banda, les vinyes que envolten la gran masia de Can Felip Bord. I entre aquestes vinyes, n'hi ha una de sumoll, de més de quaranta anys. Per què? Les vinyes de sumoll que sobreviuen al nostre país, totes tenen alguna història, alguna explicació que ens digui com és que no van sucumbir com totes les altres. Voltant pel país i parlant amb els cellers i els pagesos, vaig coneixent algunes d'aquestes històries —sovint són històries d'anar contra allò que en diuen «el progrés»— però la de can Felip Bord no la sé.

He parlat de l'Arboçar i de Can Felip Bord. On vull anar a parar? És molt senzill. L'altre dia vaig poder conèixer en Joan Olivella i en Lluís Carsí, que formen el celler Vins de Foresta i fan unes poques ampolles d'un sumoll extraordinari que surt de la vinya de Can Felip Bord. També fan un xarel·lo i un marselan. Petites quantitats. Tria i cura extremes. Terrer i conreu. Preciosisme en la vinificació.

Parlem, però, del seu sumoll. En faré via, perquè no he pogut tastar el 2012 —ja no en queda ni una ampolla— ni tampoc el 2013 —no existeix. El 2014 encara trigarà força temps a sortir al mercat, i n'hi hauran molt poques ampolles: estem parlant de nombres de tres dígits. Però... hi ha un gran però, i és que en Joan i en Lluís van ser tan generosos de permetre'm tastar el Sumoll 2014 que ara reposa en unes poques botes —roure francès de diversos vins— al garatge de l'Arboçar que en podríem dir celler.

Aquest Sumoll 2014 —que encara s'està fent i conté una petita part de marselan (menys d'un 10%, diria)— em va semblar una delícia. Només acostar la copa al nas i ja em va envair la clara alegria de retrobar aquelles aromes tan fresques i florals i delicades que em fan delir tant. Aquella elegància. Aquella levitat. Aquelles cireres madures. Aquelles herbes com les que ensumàvem al capdamunt de la serra. A la boca ja marca caràcter i tremp, fluïdesa i acidesa. Deixem que es vagi fent! N'hi ha tant poc, que si en vull una ampolla —és clar que la vull!— em caldrà percaçar-la amb afany!


Avui que estic recordant aquell contacte brevíssim amb un sumoll que encara no puc heure, he destapat un Xarel·lo 2013, de Vins de Foresta, i n'estic gaudint ara mateix, amb tots els meus sentits. És el resultat de diversos components: Una vinya de xarel·lo de més de setanta anys, dues vinyes de xarel·lo més joves —«només» quaranta o cinquanta anys—, unes bótes on s'hi ha criat la meitat del vi i, finalment, l'addició d'una petita part de viognier —un encertat toc barroc en una estructura essencialment austera i clàssica. Un vi senyorívol, de bella presència —en anglès en diríem «assertive»— que, per ell mateix, ja justifica que aquests «apunts d'enografia» situïn Vins de Foresta al mapa enogràfic del nostre país.