Apunts d'agenda —3—

Avui segueixo transcrivint notes de la meva llibreta d'apunts, notes que segurament haurien de donar lloc a article més complets, més ben escrits i argumentats.

• A Mas Llunes han d'etiquetar el miler mal comptat d'ampolles de la seva gran carinyena blanca de la vinya de Fontanilles amb l'eufemisme «blanc de vinyes velles» perquè, com bé sabeu els que estimeu aquesta varietat minoritària, els complicadíssims tràmits burocràtics que cal seguir perquè, finalment, la carinyena blanca sigui «legal» no han finalitzat encara. He destapat una ampolla de la collita 2015 i, com en les collites anteriors, el vi m'ha agradat moltíssim. M'ha sorprès el seu color amb una molt lleu tonalitat vermellosa i m'ha encantat la seva aroma complexa que recorre un ample espectre que va de l'anís als fruits secs i algunes herbes, dels cítrics a la fruita blanca. L'equilibri entre la frescor i una delicada untuositat li dóna elegància. Hi ha sabor i hi ha força i profunditat. Al final apareixen uns agradables tocs amargosos ben amorosits.  
• He parlat força en aquests Apunts d'Enografia dels vins de Vinyes d'Olivardots, però gairebé sempre m'he referit als seus vins «de col·lecció» —els grans Vd'O— i he oblidat massa els seus vins de vinyes més joves —no diré «els seus vins 'senzills'»— que són els tres Finca Olivardots. Són vins ben bons que, si no hi hagués els Gresa i els Vd'O —Déu-nos-en-guard!— podrien seguir mantenint el celler al meu mapa enogràfic. L'última ampolla que he begut va ser un Vermell 2014 —sirà, garnatxa i cabernet de vinyes joves i una mica de carinyena de vinya vella— d'aromes profundes i confitades, de sabor fresc i amb tanins marcats i saborosos. Hi ha una sensació de textura que no contradiu la fluïdesa que fa que el vi «circuli» sense màcula i deixi una persistent empremta al paladar. 
• La proliferació del vins «de marca blanca» no s'atura i algunes denominacions —com l'Empordà— sembla que siguin especialment atractives per aquests projectes mercantils. Aparentment, són productes que saben atreure l'atenció —i la mà— del consumidor que ressegueix amb la mirada les lleixes dels nostres supermercats. Reconec que jo també n'he comprat alguna ampolla (a contracor) perquè penso que és interessant tastar aquests vins si volem entendre quins paràmetres els fan atractius per a un públic prou ampli. L'altre dia vaig destapar una ampolla de vi negre 2015 do Empordà, amb un nom mig en anglès mig en català i sense que hi consti cap celler a l'etiqueta. Com en moltes altres ocasions, el vi no estava pas malament: marcava força la fusta i tenia el caràcter «clàssic» d'una llarga criança en bóta. A la boca, es mantenia ben bé a la part frontal i tenia un final força assecant, però es podia beure bé i tampoc no estava gaire allunyat de tants vins «de marca» que, per mandra de fer una descripció millor, ens posem d'acord en anomenar «comercials».    

Els dos sirà d'Olivardots (fins ara)

S'ha abusat molt d'aquell vers d'en Foix:

«M'exalta el nou i m'enamora el vell»

però avui l'he d'invocar perquè hem destapat, a casa, una ampolla de cadascun dels dos monovarietals de sirà que han aparegut a la col·lecció «varietals de terrer» de Vinyes d'Olivardots, un de la collita 2008 i l'altre de la collita 2012. Ha estat un gran delit poder tenir a taula aquests dos vins tan diferents i tant magnífics —el «nou» i el «vell», com al poema— i, encara més, poder comparar el 2008 amb el record que en tinc de quan el vi era molt més jove  i el vaig tastar en una ocasió memorable de la que crec que en va sorgir algun article en aquest blog.

Segons la terminologia del celler, aquests vins són el Vd'O 3.08 (780 ampolles) i el Vd'O 3.12 (1180 ampolles) i duen el subtítol «syrah sorra» que fa referència als sòls de sauló on hi ha el celler, a Capmany, a la partida de l'Hort d'en Riera. El 2008 el vaig comprar quan va sortir i ha estat fins ara desat al meu petit celler. En aquell moment era, ras i curt, enlluernador! Una delícia, un vi excel·lent i immensament atractiu, que em va fascinar. «M'exalta el nou», deia en Foix. Tanmateix, en aquell moment el vaig tastar juntament amb els 1.08 i 2.08 —i altres delícies— que són els grans vins de carinyena d'Olivardots i que parlaven als meus sentits en un llenguatge molt més contundent i sòlid —tel·lúric— que no pas el juganer sirà.

Han passat els anys i aquell jove Vd'O 3.08 ha arribat a una grandíssima saó que ha revelat una immensa quantitat de matisos i virtuts. Quines aromes més profundament meloses, gairebé confitades, quina densitat de dolçor! L'he decantat i hem pogut veure com s'anava «despertant» amb l'aire. El contrast amb el vi que recordo és ben gran, i aquella «bellesa» que semblava una mica superficial ha donat pas a unes complexitats fondes i setinades. És llaminer, és melós, té una llargada estesa i un pes de fruita madura magníficament acoblada amb uns tanins amorosits i un volum que tot ho sadolla. Vi corpulent i voluptuós, que interpel·la amb força els sentits sense necessitat de cap cogitació teosòfica.

Sospito que, en aquest país poc amic dels vins convenientment evolucionats, ara deu ser ben difícil trobar una ampolla d'aquell sirà.

Ja he dit que, fins el moment actual, només dues collites del sirà d'Olivardots han merescut formar part de la col·lecció dels Varietals de Terrer. La primera va ser la del 2008. La segona va ser la del 2012, i jo també en tenia una ampolla —la meva devoció pels vins de la Carme m'empeny a aplegar-ne tantes ampolles com m'és possible!  D'aquesta manera, hem tingut el plaer de poder comparar les virtuts diverses d'aquests dos vins, procedents d'una mateixa vinya i un mateix celler, però de dues collites climatològicament ben contrastades.

Tenim al nostre davant, doncs, el «vell» 2008 —que ens «enamora»— i el «nou» 2012 —que veurem si ens «exalta». 

El Vd'O 3.12 és d'un vermell molt lluent, i la vora sembla una mica porpra. Tot en ell indica una frescor que contrasta força amb el 2008. Hi ha un ventall aromàtic que no és massa extravertit, però que combina moltes fruites, espècies, potser fins i tot flors. Al fons de tot, alguna lleu nota torrada i/o fumada. Aquí jo no parlaria de «voluptuositat» com he fet abans, sinó d'equilibri, plenitud i perfecció. També de mesurada acidesa, sabor net, tremp (que no es contradiu amb una suavitat setinada). El conjunt és deliciós, força «lineal», ple de sabor i de textures líquides. Les seves virtuts romanen llargament a la boca. La sensació final és d'elegància.

Quan tens dos vins al davant, sembla inevitable voler-ne preferir un per damunt de l'altre. M'agradaria més no fer-no, però si em calgués, recordaria unes paraules que una vegada em va dir, parlant dels seus vins, un dels nostres grans enòlegs: «no busco la perfecció, sinó l'emoció». Potser el 3.12 s'acosta més a un cert ideal de perfecció però a mi, ara i aquí, el vi que m'ha emocionat és el 3.08.

Cementiri de Sant Climent

De Mollet de Peralada surt una carretereta estreta que remunta una costa i de seguida baixa a Sant Climent, sempre entre vinyes, excepte un breu tram on travessa una pineda i, a continuació, un camp d'oliveres. Al punt més elevat hi ha el cementiri de Sant Climent Sescebes, amb les seves parets blanques que reflecteixen amb força el sol de l'estiu. Si hi bufa la tramuntana —i aquest agost ha bufat pràcticament deu dies seguits—, la blancor del cementiri ressalta encara més amb l'atzur intens del cel, el verd de les vinyes i el blau-verd metàl·lic de les oliveres. És una ruta que no en canso de visitar.

Aquestes partides es coneixem com l'Oratori, els Pedreguers, els Plans, els Pardalets... i d'aquestes vinyes en surten vins extraordinaris que duen el segell de Martí Fabra, Roig Parals, Vinyes d'Olivardots... Just al darrere del cementiri, hi ha una petita vinya de raïm blanc que va ser plantada l'any 24 del segle passat i conté ben barrejats, com era normal en aquells temps, ceps de varietats diverses, com la garnatxa blanca i la garnatxa roja, la carinyena blanca, o fins i tot el picapoll. D'aquesta vinya singular —Camí de Mollet— n'ha sortit el Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots.

El Vd'O 7.13 —recordem que aquesta nomenclatura indica que és la collita 2013 del setè vi de la sèrie Vd'O— té alguna cosa de mític, com correspon a allò que és valuós i escàs o inabastable. La producció va ser minimal: una única bóta de cinc-cents litres, i la impressió que va causar en les persones que el van tastar quan encara era possible trobar-ne una ampolla va ser notable. Per exemple, va guanyar un Vinari de Plata 2015 i va quedar al capdamunt del podi de la Guia de Vins de Catalunya 2016. Jo mateix, que el vaig tastar dues vegades, vaig fer-ne esment en aquest article del novembre del 2014 i en aquest altre del maig del 2015. Per sort, jo en tenia una ampolla i ara, quan el vi ja és a punt de complir els tres anys i deu ser gairebé impossible d'aconseguir, l'he destapada i l'hem compartida en el dinar d'avui.

Aquest lledoner roig es va criar vuit mesos en una bóta nova de cinc-cents litres, amb les seves mares. Respecte als tastos que vaig fer el 2014 i el 2015, he trobat que conserva la seva magnificència, però que s'està acostant perillosament a l'oxidació. Però també s'ha amorosit encara més i, com és natural, ha transmutat les característiques més fruitades cap a coses més complexes. Del préssec a l'albercoc, els fruits secs i la mel, per exemple. 

 El color és groc marcat i les aromes són denses i meloses. És clar que no agradarà als que prefereixen els blancs frescos i gràcils, però la sensació de plenitud que ens dóna el seu glop, voluminós i amb mil cares, pot acostar-nos a l'èxtasi o, com a mínim, no ens deixarà indiferents. Nectari, enlluernador, cremós, es manté sòlidament a la boca, fins que es resol en alguna nota cítrica que s'allargassa. Aquell vi que, ara fa un any i mig, estava contingut en les seves exuberàncies, ara s'ha desfermat i es mostra opulent i descarat.

Cabernet.cat

Ara que sembla que «l'esbroncada dels Beocis» ja s'ha mitigat, potser haurem de tornar a parlar del cabernet, potser l'haurem de tornar a tastar sense apriorismes: tanmateix sense aquell tronat concepte de les «varietats nobles» que ara més aviat ens fa riure, però també sense tractar aquest cep magnífic com si fos una mala herba que cal extirpar —com sentíem dir fins abans d'ahir—.

Ara mateix, a banda de les vinyes venerables on neixen els cabernets que ens han acompanyat des dels llunyans anys setanta —la Scala, Mas la Plana—,  a banda de les vinyes dels vuitanta que han completat els cupatges de vins memorables —del Mogador a l'Avgvstvs Trajanvs, del Reserva Real al Finca Dofí—, ara mateix tenim uns cabernets més novells que ens parlen d'un terrer i de les idees d'uns enòlegs desacomplexats. I, amb aquests vins, ens adonem que aquell argument que s'ha esgrimit manta vegada que «com que es fa cabernet arreu, el cabernet mai no reflectirà un terrer català» és una fal·làcia.

Pensava aquestes coses mentre bevia una deliciosa ampolla de Les Poyeux 2010 de l'Antoine Sanzay, o quan destapava un Collbaix Singular 2008 del Celler el Molí, o el Vd'O 4.09 de Vinyes d'Olivardots. Crec que anirem tenint més vins d'aquests, amb una personalitat inconfusible. Vins com el sorprenent —a mi m'ha sorprès— Mas dels Clavers Cabernet Sauvignon 2013.

Vaig visitar —o, per ser més exactes, vaig fer el passavolant— a Can Gallego, atret pel desig de conèixer el seu sumoll. Sembla que aquesta masia, que es troba a tocar de la capella de Sant Nicolau del Tretzè, en una curiosa clotada que fa el riu Anoia a la vora de Sant Jaume Sesoliveres, s'havia anomenat, als anys del segle XV, el Mas dels Clavers. En aquesta finca de Can Gallego i a la finca adjacent de Can Codony s'hi havia conreat la vinya des de temps ben remots, però ara en Josep Duran i el seu germà han emprès un projecte de viticultura de qualitat que potser ens donarà vins ben interessants.

Seria massa presumptuós voler fer ara una descripció d'aquest celler quan només hi he estat una breu estona i quan només he destapat una única ampolla de les que s'hi estan fent. Però aquest cabernet sí que val una nota en aquests apunts d'enografia perquè és un vi que ha encès en mi les reflexions amb les que començava aquest article. M'ha fet pensar, encara que sembli agosarat dir-ho, amb aquell Les Poyeux que he esmentat.

Només sis-centes ampolles i una criança de tretze mesos —jo diria que en roure americà—. L'he decantat i és cert que és un vi que no té por de l'aire, ans al contrari: la copa que vaig deixar per al vespre encara havia adquirit uns relleus més interessants. El color és vermell fosc i hi ha força perfum, alguna nota de regalèssia, fruita esmorteïda, lleus torrats, elegància. Quan el tinc a la boca m'encanta. Fluid i sense excessiva densitat, però ple de sabor, fresc, «diferent». Torna la fruita roja com les prunes, hi ha tremp, és líquid i setinat, d'equilibrada acidesa. Sí, té alguna cosa d'aquell Les Poyeux i alguna cosa d'algun cabernet d'Okanagan que tinc en el meu record. Un vi magnífic que em sap greu no haver conegut abans.

De les altres ampolles que surten d'aquest mas que es troba a l'Espai Natural Protegit Valls de l'Anoia —i dels bonics projectes que en Josep Duran em va anar explicant— espero poder-ne anar parlant en aquest blog. I del seu sumoll —és clar!—, que en tinc una ampolla i, si em plau com m'imagino, ho explicaré aviat.

Panoràmica del lledoner roig

En podríem dir garnatxa roja, però li escau més el nom de lledoner roig que és com en diuen a l'Empordà. De fet, en Carlos dels Vilars ens explica que, antigament, aquest era el «lledoner»—és a dir, la garnatxa— per antonomàsia de l'Empordà. Ara es veu que n'hi deu haver unes setanta hectàrees a tot el país —la majoria són a l'Empordà— de les que en surten una dotzena mal comptada de vins inequívocament de lledoner roig (sense comptar els vins dolços). Els vàrem poder tastar i comentar gairebé tots en una jornada memorable que van organitzar en Ramon Roset i en Jaume Pallàs, amb la col·laboració del celler Espelt i d'un bon nombre de cellers de l'Empordà.

És una varietat ancestral, perfectament adaptada als sòls pobres i els climes eixuts. Els viticultors encara fan una certa distinció entre el lledoner realment roig que es troba a les vinyes més antigues —a La Vinyeta en tenen una de noranta anys!— i el lledoner de pell una mica més clara o grisa que es troba a les vinyes que es van plantar més recentment —parlem encara d'uns cinquanta anys— que sembla que procedeix de la garnatxa grisa del Rosselló. S'acostuma a vinificar en blanc i en alguns casos, com veurem, en rosat.

Al tast hi havia els viticultors de cadascun dels cellers, que van explicar els seus vins amb el coneixement i l'estimació del qui parla d'allò que és més propi. L'ambient serè que generava l'àmplia sala superior d'Espelt —amb els finestrals encarats a la plana de l'Empordà, farcida de vinyes— ens va permetre fer un tast reflexiu i amable, com cal. Espelt —els amfitrions— ens van presentar les anyades 13 i 14 del seu Lledoner Roig. En Jordi Esteve de Celler d'en Guilla ens oferí el Vinya del Metge 2014 (rosat) i l'Edith 2013. L'Albert Amat de La Vinyeta ens va dur l'introbable Microví Torrats 2013. De Vinyes dels Aspres va venir en David Molas amb l'Oriol 2014. També vam tastar el Gerisena Rosat 2014 de la Cooperativa de Garriguella i el Confiança 2014 (rosat) que fa en Salvador Batlle al celler Còsmic. En Pau Albó va dur-nos la novetat del celler cooperatiu d'Espolla que es diu Finca El Beurac 2013. En Toni Roig va presentar-nos el Singulars 13.02 (del que ja vaig parlar en un article en aquest bloc) i, finalment, la Carme Casacuberta va cloure el tast amb el seu Vd'O 7.13 (que també ja ha sortit en aquest bloc). Si haguéssim pogut incloure en el tast el vins de Mas Estela i de Setzevins, crec que hauríem pogut dir que el tast arribava a un nivell ecumènic!

Un dels grans encants del tast —permeteu-me que ho digui— va ser que no es tractava de cap xou enoturístic per a esnobs displicents ni, passant a l'altre extrem, tampoc no era cap exhibició mediàtica amb finalitats comercials. Com que pràcticament tots els presents eren cellerers, viticultors i enòlegs simultàniament, i parlaven entre ells dels seus propis vins, l'acte tenia una autenticitat molt agradable.   

Deixeu-me que, de tot aquest bé de Déu de vins delectables, en triï només quatre per fer-ne un apunt una mica més personalitzat.

• Oriol dels Aspres 2014, d'uns ceps de 38 anys que procedeixen de la zona dels Aspres, al Rosselló. Fermentat en inoxidable i criat sobre les mares durant tres mesos, també en inoxidable. Sempre m'ha agradat l'Oriol d'en David i cada collita en destapo una o dues ampolles. Però en aquesta collita del 2014 jo hi trobo alguna cosa que me'l fa encara més plaent. Potser és un efecte de la frescor d'aquell estiu o d'una intenció de conservar mes la puresa del lledoner. La fruita recorda la pera o, encara més, la poma, i a la boca és amable i complex, dens i pur, arrodonit. Hi ha tot un equilibri de textures que s'expandeixen a la boca, amb un lleu punt d'untuositat, sense perdre la puresa. 
• Microví Torrats 2013. D'unes vinyes de 90 anys, va començar la fermentació en inoxidable i la va acabar en bótes de roure francès de tres-cents litres de torrat mig, en les que s'hi va criar durant tres mesos. És un vi molt més tel·lúric, ple de caràcter. Al nas hi ha complexitat, densitat, gran maduresa i indicis de dolçor melosa. I, aleshores, al tast em sorprèn amb unes virtuts fresques, fluides, netes i delicioses. El conjunt és atípic i radical, ple de força, memorable.

• Singulars 13.02 de Mas Llunes. És d'una vinya de més de setanta anys, amb sòl de pissarra. Després de tres hores de maceració amb les pells, una part va fermentar en una bóta de roure francès i s'hi va criar durant cinc mesos, i l'altra es va premsar suaument i va fermentar en inoxidable. El resultat és extraordinari i em va enamorar. El vi estava en perfecte equilibri entre la puresa i la profunditat, entre l'elegància i una certa personalitat. Net i ple de sabor, sense cap dissonància. Un sabor que persistia llargament a la boca i als sentits. Potser encara està millor que ara fa prop d'un any, quan el vaig tastar per primera vegada. Que bé que en tinc una ampolla a casa!
• Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots. Quan la Carme treu un nou Vd'O, ja em poso a l'aguait i em deleixo! Aquest vi procedeix dels vells ceps de la vinya de Comamillana (*), plantats el 1924. Va fermentar en una bóta nova de cinc-cents litres i s'hi va estar divuit mesos en contacte amb les mares. El vaig tastar al celler el novembre de l'any passat (vegeu aquest article) i, usant la mateixa paraula que vaig escriure aquella vegada, em va embadalir. Poc més puc afegir: caràcter estricte, complex, magnificent. Potència i fruita, sabor i volum, polidesa impecable, austeritat i exactitud. Emoció, introspecció, meditació... 

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior.

Arc del cel a Olivardots

Plovia adesiara una pluja fina i intermitent sobre els ondulats turons on l'Empordà es troba amb l'Albera. Amb persistència, un arc de Sant Martí ens emmarcava el paisatge del Puig de Serrallobera. Els sentits volien concentrar-se en els vins magnífics que omplien la meva copa, però l'esperit —potser incitat pels delectables plaers que el vi suggeria— s'embadalia en la contemplació del cel —que adquiria successivament tots els colors que hi ha de la foscor a la lluminositat—, en l'aroma inimitable de la terra que comença a mullar-se, en la gran arcada dels colors de la llum.

La Carme i l'Antoni ens havien convidat al seu celler de Capmany, al paratge d'Olivardots, i ens estaven obsequiant amb un reguitzell dels seus millors vins i amb tota mena d'altres delícies. S'hi estava molt bé. La pluja, les nuvolades, no posaven «gens de malícia al cel».

Suposo que espereu, d'aquests apunts d'enografia, que més que descriure les bonances d'un determinat locus am­oenus, comenti alguns dels vins que vaig poder tastar. Aquí en teniu alguns:

Podria parlar, per exemple, d'un extraordinari màgnum de Gresa 2007, confitat i múltiple, posseïdor d'aquella cremosa suavitat que persisteix en molts vins d'aquest celler, i els dóna identitat. O també del cabernet Vd'O 4.09 —un vi que ja havia tastat ara deu fer un any i que en aquell moment em va semblar prematur i tímid, mentre que ara trobo que ja ha crescut poderosament, sense perdre ni la frescor, ni la maduresa, ni l'elegància. Crec que és un vi de llarg recorregut al que hem de deixar fer. O encara, del Blanc de Gresa 2012 que em va semblar magnífic —és un vi que sempre m'agrada molt—, aromàtic i net, però amb un pes considerable, melós i tens, exacte en el traç, boníssim.

I si us interessen les novetats i els vins una mica «salvatges», us he de recomanar que estigueu amatents a l'aparició al mercat —encara trigarà un cert temps— del V d'O 7.13 que és ni més ni menys que una garnatxa roja de la vinya centenària de Comamillana (*) (vegeu aquest article), vinificada en blanc i criada fins a vuit mesos en bóta de cinc-cents. És la mateixa vinya (*) d'on va sortir l'espiritual carinyena blanca del Vd'O 6.11 i ara ens dóna aquest prodigi de força i complexitat, aquest vi difícil de classificar però que us pot embadalir, que és —que serà— el 7.13.

A banda dels vins pròpiament d'Olivardots —que sempre m'han fet delir— m'interessava molt poder conèixer millor els vins que duen la marca «Troç d'en Ros» (Mare de Déu Santíssima, quin nom més «atroç»!!), que també es fan a Olivardots. Vaig tastar alguna cosa força discutible, però també dos o tres vins excel·lents. Per exemple, la garnatxa 2011 que neix a una petita vinya de Colera —a la riera de Molinàs. Ja havia tastat aquest vi magnífic en alguna altra ocasió i m'ha tornat a seduir. Fresc i amorosit, ple de fruita i amb un gran equilibri de criança. Tot el caràcter de la millor garnatxa, en un conjunt elegant i boníssim. I encara més —a mi m'ho sembla— la gran carinyena 2010 del garrigal de Mollet: un vi amb una exquisida profunditat d'aromes cremoses, torrades i subtils i amb unes textures a la boca que fan delir els qui, com jo, tant estimem la bona carinyena. I finalment, un novell xarel·lo 2012 d'una vinya de Masarac (ben poc xarel·lo hi ha a l'Empordà!) que ha fermentat parcialment en bóta i que a la boca es mostra pur, lineal i ple.

Tot això, i moltes altres coses, hi havia a la festa d'Olivardots. I també l'arc de Sant Martí.

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior. 

Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:

• Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
• Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

 

• I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).

Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.

El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

Comamillana

Vaig anar a l'indret de Comamillana a l'hora de cap al tard, en un dia de tramuntana suau, suficient per pintar de blau intens el cel i deixondir el cos, cansat de dies de xafogor i calitja.

 
Comamillana és una partida que es troba al triangle que tindria com a vèrtex les viles de Mollet de Peralada i Sant Climent Sescebes i el Priorat de Santa Maria de l'Om. En aquest triangle hi ha, a més de Comamillana, les partides Les Coromines, Les Auledes i Els Pardalets. És lloc de vinyes i, segons em deia en Santi Roig —del celler Roig-Parals— és d'on tradicionalmentment sortia el millor vi blanc d'aquesta banda de l'Empordà.

Si heu sentit a parlar del "Roure de Comamillana", heu de saber que aquest arbre singular es troba —naturalment— en aquesta mateixa partida. És un exemplar bonic, però no crec que el puguem qualificar com a "arbre monumental" —si espereu alguna cosa espectacular, us decebrà.

He anat a l'indret de Comamillana buscant una vinya més que centenària —diuen que es va plantar l'any 1900— de garnatxa blanca, garnatxa roja i carinyena blanca. He seguit les instruccions de la Carme Casacuberta —de Vinyes d'Olivardots— i, després d'un parell de marrades, he trobat la vinya en aquesta horabaixa d'agost en que l'Albera és veu propera i nítida, per efecte de la tramuntana.

Amb els raïms de carinyena blanca d'aquesta vinya, triats acuradament gra a gra, l'equip de Vinyes d'Olivardots va elaborar, amb la verema del 2011, el primer varietal de terrer blanc del celler: Vd'O 6.11. Jo vaig tenir el plaer de tastar aquest vi en una ocasió magnífica, de la que vaig parlar en un article recent en aquest mateix bloc. Avui mateix, per celebrar coses que no cal dir, n'he obert una ampolla i he assaborit a pleret les subtils notes de préssec blanc i de flors, les sensacions àmplies, sedoses, fluïdes i persistents, —l'austeritat, el secretisme— l'elegància i una bellesa una mica amagada —que el vi em va donant, poc a poc.

Tinc a la copa, doncs, un gran vi de carinyena blanca, una varietat escassa i valuosa que encara es conserva en algunes velles vinyes de l'Empordà. Em produeix tristor pensar que és un vi doblement proscrit. D'una banda, el nom "carinyena" no té dret a aparèixer a les ampolles de vi fetes amb carinyena —dret legal, vull dir, perquè dret de debò el té tot. A més, la carinyena blanca, és una varietat que no està "reconeguda" —"no existeix"— malgrat que el vi que ara estic bevent procedeix d'una vinya de més de cent anys. Ens caldria tenir més seny!

Quadern de vacances

No és un quadern de multiplicacions i divisions, com els que fèiem de petits, sinó un quadern amb ampolles de vi que ens han acompanyat en aquestes vacances que ja s'acaben. Només un recordatori de coses bones que hem anat bevent...

Per exemple, hem tornat a visitar en Galo de Setzevins, al seu celler d'Espolla, i l'Octubre 2010 ha estat a la nostra taula, quan a la brasa s'hi coïen les patates, les albergínies i les cuixes de xai. Aquesta collita que encara no havia tastat m'ha tornat a semblar magnífica! El 2010 té molt poc sirà i és gairebé un 50/50 de garnatxa i carinyena. M'ha semblat important decantar-lo perquè es pugui mostrar en tota la seva potència-sedosa, el seu arrodoniment dens i saborós. També vàrem obrir el "vi petit" del celler, Nèstor 2011 que devia ser ben bo, però va passar totalment inadvertit perquè els nostres sentits en van sadollar amb la sorprenent qualitat de l'Octubre: una petita joia oculta de l'Empordà.

 

Si passem ara del que és més transcendent al que potser és més efímer —i no necessàriament menys plaent—, podria parlar d'una novetat d'enguany al celler Castillo Perelada (sic): el blanc de macabeu i sauvignon blanc que du el nom de Jardins 2012. D'aroma fresca, una mica cítrica, poc complexa però atractiva, molt bevible, molt "estiuenc", precís, amb una mica de tot i un equilibri entre allò que és simplement fresc i allò que ja aporta més volum i fins un punt de sedositat. He de confessar que n'hem obert moltes ampolles, amb tota mena de peixos a la brasa: orades, pagres, llobarros, verats...

Dels vins negres joves, no n'he begut cap aquest estiu que es pugui comparar amb el Samsó 2012 d'en Roger, de Gelamà. Pràcticament estava acabat d'embotellar i el vam airejar amb ganes. Quines sensacions de fruita poderosa i càlida! Quina explosibilitat de sabor i de cos! Quanta matèria primigènia! Si volguéssim ser estrictes, potser el vi és massa gran, massa indòmit, però tant se val! Entapissa la boca i té una llarga persistència, fruitada i càlida. Aquell dia, a la brasa, hi havia una generosa quantitat de sardines, grosses i turgents, molt llamineres.

Si voleu gaudir de l'estil de Vinyes d'Olivardots sense enfrontar-vos ni al preu ni a la complexitat dels seus grans vins, ara teniu la possibilitat de comprar el "petit vi" del celler, que es diu Finca Olivardots 2011. Crec que us agradarà molt perquè hi trobareu la qualitat d'aquest celler de Capmany, en un producte més lleuger, més simple. Crec que hi predomina la varietat sirà i la Carme m'explica que més endavant també hi haurà un Finca Olivardots blanc. Va ser el vi de la gran paella d'arròs carnaroli de l'Estany de Pals amb sipions i calamarsons d'un dia de fortes tempestes que ens van alliberar de la xafogor.

Les constants de l'Univers

Els físics es pregunten per què les constants bàsiques de l'Univers tenen precisament els valors que tenen —i no uns altres. Aquestes constants són les que governen les lleis del nostre Univers i una ínfima variació ens portaria a un Univers absolutament diferent del nostre.

No se sap el motiu que fa que aquestes constants siguin com són. Una teoria parla de que no hi ha un Univers, sinó molts —infinits— i que en cada un d'aquests universos les constants tenen valors diferents —tots els valors possibles. Vivim en l'Univers on les constants tenen els valors que ens permeten existir, afirma aquesta teoria dels Multiversos.

Què té a veure tot això amb l'enografia?

Hi he pensat perquè recentment he pogut fer dos tastos que, rotundament, pertanyen a universos diferents. Vins amb "constants cosmològiques" desfasades una de l'altra.

El primer tast es deu a la generositat d'en Julien —el cap d'aquell indret de culte que es diu La Part dels Àngels— i contenia una dotzena de vins de l'Ardecha, la Turena, el Jura, el Roine, el Beaujolais... Els noms eren Jouret, Villemade, Bornad, Lapierre, Thévenet pare i fill, Dutraive, Souhaut, Dard & Ribo, Sanzay... No tocaria parlar d'aquests vins en el meu bloc, però no puc deixar d'anotar les sensacions perfumades i fresques del magnífic cabernet franc Les Poyeux 2010 d'Antoine Sanzay, ni l'elegància austera i tensa, la linealitat estricta del Morgon 2011 de Thévenet —un vi extraordinari que ara mateix tinc a la copa, mentre escric això. I, encara, el privilegi de tastar i comparar, un al costat de l'altre, els dos Morgon 2012 de Lapierre —el deliciós, fresc, fruitat, aromàtic, llaminer, tens i pur vi "normal" i l'immensament més pur, més elegant, més profund, més seriós vi "sense sulfurós afegit". Són vins d'un altre Univers, on les constants de la física —i del plaer— són unes altres de ben diferents.

El segon tast és de vins del nostre propi Univers, del nostre "país petit" —de l'Empordà. Un tast que potser encara és més extraordinari i que també es deu a la generositat d'una persona, en aquest cas la Carme de Vinyes d'Olivardots —i a la bona feina d'en Ramon Roset i en Jaume Pallàs. Conscient que m'arrisco a fer-vos caure en el terrible pecat d'enveja que farà que us cusin els ulls al segon cercle del Purgatori, explicaré que en aquest tast inoblidable vam poder beure, comparar i discutir tots els "varietals de terrer" Vd'O que han existit, alguns que existiran i fins algun que potser no existirà.

Ja coneixeu l'altíssima qualitat dels Vd'O i, si seguiu una mica aquests meus Apunts d'Enografia, ja sabreu com m'agraden aquests vins, des d'aquell llunyà juliol del 2008 en que vaig tastar la primera collita del 2006 de Vinyes d'Olivardots i vaig quedar-ne enamorat.

Si voleu un relat complet i acurat d'aquell tast, el podeu llegir al bloc d'en Ramon Roset. Però, encara que ell ja ho hagi dit millor que jo, deixeu-me que m'esplaï en el record d'alguns d'aquells vins. En primer lloc, els que duen el dígit "1", que són les carinyenes de la "Vinya de l'Avi" de Vilamaniscle i "El Roquer" de Rabós, en terrenys de pissarra. El clàssic 1.07, el complex i voluminós 1.08, l'extraordinari 1.09 —concentradíssim, aromàtic, cremós, arrodonit, madur, especiat...— i el misteriós 1.10 que ara mateix és força difícil de beure però podria representar la màxima expressió d'una carinyena salvatge, poderosa i inoblidable —en funció de com evolucioni.

El dígit "2" identifica les carinyenes de sauló de la centenària vinya de "l'Hort d'en Joan", a Capmany i, ni que sigui per un petit marge, són potser els vins més excelsos d'Olivardots. Quin plaer ens van donar el 2.08 i el 2.09, dos vins que freguen la perfecció! Dos vins que són a la llista dels millors vins de carinyena que es puguin fer al món! El 2.08 és monumental, però jo diria que el 2.09, amb el temps, l'arribarà a superar. No hi haurà 2.10 perquè aquesta vinya, que és la darrera que es cull a la finca, pels volts del dia del Pilar, aquell any va rebre els assots d'una pluja ferotge.

L'únic "3" que s'ha fet és el 3.08, que és un sirà espectacular —malgrat que procedeix d'unes vinyes de només 6 anys. Un vi immens i plaent, un vi que enlluerna, un vi de sapiditat densa i amb un impacte aromàtic que no deixa indiferent ningú. Més alegre, sense aquella dignitat austera que t'acosta al terrer de les carinyenes, però bo, molt i molt bo!

Tastem també un 4.09 —un cabernet que és un bon cabernet, però ha de créixer molt si vol acostar-se als seus companys— i un 5.10, que és una deliciosa garnatxa, perfumada i elegant, pura fruita líquida, amb força per anar creixent amb el temps. I vam tastar alguna altra cosa, com una mostra de bóta d'un hipotètic 2012, l'any del foc, que impressionava perquè ens feia reviure aquell desastre.

I la sorpresa va ser un 6.11, que és una carinyena blanca de la vinya centenària de Comamillana, prop de Mollet, criat vuit mesos amb les mares, en inoxidable. És un vi interessantíssim, de nas bonic, elegant i peculiar, amb unes qualitats a la boca que el fan delectable —sedós, equilibrat, arrodonit, saborós, elegantíssim, subtil i diferent. Un vi escàs que convida a la meditació.

Miríades d'universos en el planeta enogràfic.

Abundància

El Foyer de l'Auditori de Barcelona és un espai gran i diàfan, de sostre alt i claror generosa on s'ha fet la setena edició de l'exposició Vitis Vinifera, que organitza Cuvée 3000. Vaig poder passejar-m'hi i tastar a cor què vols, cor què desitges. Potser un centenar de cellers, potser sis-cents vins, en una sala de característiques excel·lents. Tot donava sensació d'abundància.

La Carme de Vinyes d'Olivardots em va oferir el nou V d'O 5.10, que és una garnatxa de vinya de sauló de la pròpia finca, amb la qualitat a que em té acostumat Olivardots, gustós i amb molt bona fruita; i també aprofito per tastar, conjuntament, els excel·lents V d'O 1.09 i V d'O 2.09, que són les carinyenes de pissarra i de sauló —respectivament— de les que ja he parlat algun altre cop. A partir de la collita 2009, aquest celler vinifica també el raïm d'una vinya de Colera que no pertany al celler. En surten molt poques ampolles d'un vi que s'hauria de dir Tros d'en Ros, però malauradament es diu «Troç» d'en Ros —difícil d'entendre! M'ha agradat força, principalment la garnatxa pura de la collita 2010.

En Dominik m'insisteix que el deliciós Pedro Ximenes Terra de Cuques 2011 és "simplement" un vi divertit —per oposició al seu vi seriós que és el Pedra de Guix 2011. És clar que té raó, i és clar que el Pedra de Guix és monumental, però... el Terra de Cuques és tan bo, tan melós, tan atractiu!

Fins l'octubre no sortirà al mercat la nova collita de Ferrer-Bobet Selecció especial 2010, però ja el vam poder tastar a Vitis Vinifera. El vaig trobar extraordinari. Diferent del 2009 —més fresc, possiblement. Un vi on hi ha abundància de tot, aromàtic, ple de fruita, complex i substancial. Encara es troba en un estadi incipient de la seva vida, però vaig pensar que només per tastar aquest vi ja quedava justificada la visita a l'exposició.

De Mas Candí volia tastar-ne el Can 28, però ara treballen el seu mandó d'una manera diferent. Se'n diu Viu de 2012 i és vermell, lleuger i prim, aromàtic i àcid, agradable. Diuen que l'han fet pensant en el mercat japonès. El Camí de la Font 2011, el gran macabeu de l'Oriol d'El Vi a Punt no em decep gens —té aquella combinació de frescor una mica cítrica amb recorregut exacte i final corpulent que no deixa indiferent. El Nita 2010 que em van oferir venia d'un màgnum acabat d'obrir i estava tancat a pany i forrellat, però ja manifestava signes de grandesa. Els amics de Batlliu de Sort duien unes mostres del que seran els vins del 2012. El seu riesling —sense cupatge, encara, amb el viognier— em va semblar que tenia una força que fa augurar  bones coses per al Biu Blanc 2012.

Hi havia una bona representació del món dels vins naturals, i vaig tastar algunes coses, però cap no em va plaure prou com per cabre en aquests apunts. Ja em perdonareu, però jo amb els vins naturals hi trobo una certa dosi d'allò que en diuen «xantatge emocional»:  com que a tots ens agraden que les coses siguin «naturals», sembla com si dir que un vi natural no t'agrada et converteixi immediatament en un advocat de l'artificialitat i l'agricultura destructiva...

Acabaré aquesta nota donant notícia de dues descobertes personals. Em refereixo a dos cellers que coneixia més aviat poc i que, ara que he tastat alguns vins seus, han entrat a la meva llista de cellers a conèixer millor. D'una banda, Bodegues Puiggròs d'Òdena de la que coneixia el seu sumoll Mestre Vilavell. Gràcies a Vitis Vinifera vaig poder tastar el Sentits Negre 2010 i el Sentits Blanc 2011 i tots dos vins m'han semblat magnífics. L'altre celler es diu DG Viticultors i es troba a Pontons. Recordo que em va agradar molt el seu Cinclus SC 2009 fet amb incrocio Manzoni, albarinyo i loureiro.

Passejant pel Foyer de l'Auditori hi vaig anar trobant força amics i vaig tastar també coses de fora del país, que no toca que discuteixi aquí. Em sentia com si passegés pel jardí de l'abundància.

Campions per punts

S'acaba el campionat de lliga de futbol, però abans de proclamar els campions definitius, s'aplica a cada equip uns coeficients que tenen en compte:

• El percentatge de jugadors autòctons.
• El pressupost del club.
• El disseny de la samarreta.

Aleshores, combinant aquests elements, convenientment ponderats, s'arriba a la classificació final.

No, la lliga de futbol no funciona així, però aquesta simulació sí que reflecteix prou bé el modus operandi de la Guia de Vins de Catalunya. Res a objectar. Entre altres coses, res a objectar perquè els autor de la Guia expliquen clarament i sense embuts què és el que fan.

M'ha vingut al cap aquesta comparació futbolística perquè fa pocs dies vàrem tenir l'oportunitat de tastar els millors vins —vol dir els vins amb la puntuació més alta, després d'aplicar els barems— de la nova edició de la Guia.  Va ser una ocasió esplèndida per gaudir d'uns vins meravellosos, d'uns vins que fan il·lusionar. Res m'agrada més que veure, any rere any, com cada cop em costa més seguir el ritme dels vins de Catalunya —malgrat que hi esmerci, cada vegada, més temps i més esforç.

Vins excelsos i persones compromeses amb la seva feina. Malauradament, l'espai que es va triar aquest any no ajudava gens ni mica a que aquests vins poguessin expressar-se en tota la seva plenitud. Empentes i sensació de claustrofòbia i anxovament;  música "disco" fortíssima i llums de les que quan jo era jove en deien "psicodèliques"; escopidors escassos i oiosos; ampolles calentes... Calia una gran capacitat d'abstracció per poder tastar mínimament bé alguna cosa. Reunir tots aquests vins magnífics té un immens valor. Fer-ho en condicions dignes hauria convertit la festa en un esdeveniment memorable.

Hi havia tanta excel·lència en aquella cova anomenada Otto Zutz que no puc pas fer ni un retrat aproximat del que vaig tastar. Però sí que vull deixar constància de mitja dotzena de vins que em vam impressionar i de vins dels que he pres nota de cara a poder, un dia, conèixer-los més a fons.

• Tres vins negres gegantins. D'una banda, el Vd'O 2.09 de Vinyes d'Olivardots. És la collita 2009 d'una vinya molt vella de carinyena sobre terreny de sauló que hi ha a tocar d'aquest celler de Capmany. D'aquesta vinya i d'aquest vi en vaig parlar aquí, amb motiu de la collita 2008. Una joia amb un segell aromàtic que a mi em diu "Olivardots". El Ferrer Bobet Selecció Especial 2009 també em va semblar d'una estatura immensa: un altre vi per reivindicar les nostres vinyes velles de carinyena —i l'art dels nostres enòlegs. Finalment, el Tros Negre 2010 de l'Alfredo Arribas em va esgarrifar per la seva perfecció i complexitat. Aquí parlem de garnatxa, però d'una garnatxa transformada en un líquid eteri, singular i difícil de contextualitzar, que incita a la reflexió.
• Dos blancs imponents, ambdós de garnatxa blanca: El Tros Blanc 2010 de Portal del Priorat i el sorprenent Brisat 2011 d'Orto Vins. Cadascun d'ells requeriria —si els vull fer un mínim de justícia— un llarg article en aquest bloc que, si puc, escriuré.
• Una col·lecció de vins blancs excel·lents i molt atractius, alguns dels quals no coneixia. Per exemple, el picapoll criat en acàcia Pd'A 2011 de Solergibert; el Tern 2011 d'un celler relativament nou de Batea; el Xarel·lo Macerat 2011 de Coma Romà; el macabeu de Sàtirs 2011 d'Arché Pagès; el Quintà Blanc 2011 de Bàrbara Forés; el Bouquet d'Alella 2011...
• La bona notícia de la incorporació de la Cooperativa d'Ulldemolins en una nova etapa de qualitat de la que Les Pedrenyeres negre 2009 n'és un bon exemple.
• ...I tantes altres coses delectables!

És ben lamentable que hi hagi alguns cellers catalans que encara s'aferrin a la postura absurda de no voler participar a la Guia de Vins de Catalunya.

D'Herodes a Pilat

...o de Jay Miller a Neal Martin.

De blogger a pontífex 

En Neal Martin era un blogger especialitzat en Bordeus que publicava un bloc que es deia The Wine-Journal on hi havia una gran quantitat d'informació sobre els diversos châteaux de Bordeus, amb centenars de notes de tast. Jo n'era un lector habitual —encara que la majoria dels seus vins estan ben lluny de la meva capacitat adquisitiva— i m'agradava el seu estil força clar i les seves opinions desacomplexades. Era la referència que consultava si un dia gosava comprar un Bordeus classé o havia de decidir si podia obrir una certa ampolla o calia esperar més temps. El seu bloc era independent i gratuït i, per això mateix, entrava en competència directa amb els interessos econòmics de Robert Parker.

En un moment donat, en Parker el va contractar per al seu equip i The Wine-Journal va tancar. A partir d'aquell moment van passar dues coses. En primer lloc, la informació que ens donava gratuïtament en Neal Martin sobre els châteaux de Bordeus, ara s'ha de pagar. En segon lloc, en Neal Martin ha passat a ser un empleat de RP i li toca tastar i descriure el que el boss indiqui. Aquest any, doncs, al Neal Martin li han "tocat" els vins de Catalunya i ens trobem que una persona que, possiblement, no tenia cap remota idea sobre la nostra terra ni els nostres vins, s'ha convertit, en virtut de la unció de RP, en el summe pontífex que ha de separar el bon blat de les males herbes en els vins catalans...

Que consti que no dubto gens ni mica de la professionalitat ni de la capacitat sensorial d'en Martin. Estic segur que és extraordinàriament competent, però això no està en contradicció amb el que acabo d'explicar.

La llista del 2012

Doncs bé, en Martin ha vingut, ha tastat, ha escrit i ha puntuat. Llegint les seves puntuacions, podem fer-nos una idea força exacta de com són els vins que li agraden. Aquest coneixement —quin són  exactament els gustos personals del senyor Martin— no tindria cap importància, si no fos que el que digui en Martin és "paraula de RP" i marca, per bé o per mal, la valoració que els nostres vins puguin tenir en el mercat mundial.

Com en anys anteriors, la llista conté un poti-poti de collites —hi ha en un mateix sac vins del 2001 i vins del 2011, encara a mig fer— errors de diverses menes i també l'estranya inclusió d'un grapat de vins de Mallorca. Són coses que donen una imatge de manca de cura, són coses que mai no farien amb els vins d'alguna regió "de prestigi".

Les puntuacions són marcadament més baixes que les d'en Jay Miller de l'any passat. Potser el temps dels 99's i els 100's —que tant van ajudar a que se'ns situés a l'enoplaneta— ja s'han acabat.

Podem trobar casos en que un mateix vi apareix en les dues llistes —la de Miller i la de Martin— amb puntuacions ridículament diferents. Com aquestes:

• Espectacle del Montsant 2008. Miller 98, Martin 92.
• Clos Mogador 2008. Miller 96, Martin 93.
• Clos Figueras 2008. Miller 94, Martin 90.
• Torres Perpetual 2008. Miller 94, Martin 87.

Ja veieu de quines aleatorietats depèn la sort dels nostres vins!

No analitzaré a fons la llista dels 676 vins que ha puntuat en Martin. A mi em produeix un cert vertigen. No envejo gens la feina d'haver de tastar i puntuar aquests centenars de vins, en un temps limitat i a corre-cuita. Felicito els que han quedat al capdamunt i planyo tots aquells vins —molts d'ells excel·lentíssims— que s'acumulen a la part baixa de la llista.

I, si parlem de la part més baixa de la llista, no puc deixar de fer esment d'un vi que jo vaig tastat i em va arribar a emocionar i que ara ha aconseguit l'honor d'obtenir exactament la pitjor puntuació de tots els 676 vins tastats per en Neal Martin! Es tracta, ni més ni menys, del Peralada Ex Ex 6 (en vaig parlar en aquest article)!

Els negres del 2009

Vull acabar citant pel seu nom els divuit vins negres del 2009 que han obtingut més de 92 punts.

• Al capdamunt de tot, amb 97 punts, el Clos Martinet. Honor a n'ell!
• Tres vins amb 96 punts: L'Ermita, el Camí Pesseroles i Les Manyes. Tres vins monumentals.
• Tres vins més amb 95 punts. Els Escurçons, L'Arbossar i Teixar. 
• Amb 94 punts hi figura l'extraordinari picapoll negre d'Orto —Les Tallades de Cal Nicolau—, el Mans de Samsó de Vinyes d'en Gabriel, el Dits del Terra de Terroir al Límit i un vi que desconec: Roncavall, del celler Ripoll Sans de Gratallops. 
• Finalment, amb 93 punts hi ha la garnatxa de Dosterras, l'Espectacle del Montsant, la Selecció Especial de Ferrer-Bobet, La Carrerada d'Orto, i dos vins de l'Empordà: la carinyena de llicorella V d'O 1.09 de Vinyes d'Olivardots i el Comabruna d'Espelt. També hi ha un altre vi de Gratallops —ja en són dos— que m'és desconegut: Finca Tobella.

Amb les dues excepcions que he esmentat, és una col·lecció de vins que aprecio immensament.  Pel que fa a totes aquestes llistes que es fan i es desfan, diria el que deia la meva àvia: tot sigui a fi de bé!

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.

Carinyenes de l'Empordà -3-

El 1909 el país començava a recuperar-se de la devastació de la fil·loxera, el meu avi arribava a la colònia Gomis ("can Gomis") desnonat de la casa pairal de l'Alt Camp, i a Capmany —en un terreny sorrenc del "paratge d'Olivardots"— es plantava la vinya de l'Hort d'en Joan. Ara que han passat cent anys, Can Gomis ha desaparegut, però els vells ceps de carinyena de Capmany estan ben vius i donen el que pot ser un dels millors vins de l'Empordà.

La vinya no és pas gaire gran. Es troba a tocar del celler Vinyes d'Olivardots, en una lleu clotada de terra de sauló. No pertany al celler, però la Carme, l'enòloga, controla el procés de viticultura d'aquesta petita joia que, en la collita 2008, ha donat un vi extraordinari, elegantíssim i profund, que es diu V d'O 2.08. En aquest repàs que estic fent —la d'avui és la tercera entrega— dels millors vins de carinyena de l'Empordà, calia que, en algun moment, em referís al dos vins de carinyena que elabora —quan l'anyada arriba a un cert nivell d'excel·lència— el celler Vinyes d'Olivardots.

El V d'O 1 és un carinyena cent per cent d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, en terreny de pissarra. El vi du el subtítol "Samsó de Pissarra" i se n'han fet 2.500 ampolles el 2007 i només 750 el 2008. El V d'O 2 du el subtítol "Samsó de Sorra" i és un carinyena cent per cent d'aquesta vinya del 1909. La primera collita, amb només 1.350 ampolles, ha estat la del 2008 i, com amb la resta de vins de la col·lecció V d'O, només existirà en aquelles anyades que donin alguna bóta de virtuts excepcionals.

Un vespre d'aquest setembre estiuenc vam obrir, amb els companys de sempre, una ampolla de V d'O 2.08. Fèiem un tast de vins de carinyena de procedències diverses. El cas és que aquest V d'O em va enamorar: Potència i complexitat però, per damunt de tot, una elegància que incitava al silenci i a la reflexió. Aquell punt dolç d'equilibri entre el pes d'una fruita molt madura i la finor avainillada d'unes fustes que són on han de ser —ni més amunt ni més avall. Textures sedoses, molt precises, impecables en el pas de boca. Sensacions esfèriques plaents, amb un final que s'allarga i s'arrodoneix. Elegància —ja ho he dit— i una certa sensació —inversemblant en un vi que, segons l'etiqueta, arriba als quinze graus— de delicadesa.

He caminat per la vinya de l'hort d'en Joan. He conegut el procés meticulós que practica aquest celler. He tastat el Vd'O 2.08 amb els meus amics, en una llarga vesprada plena de vivències i dialèctiques a l'entorn d'unes ampolles de carinyena. Em considero privilegiat.

Blanc de garnatxes i carinyena

Avui, finalment, ha entrat la tramuntana —més aviat ha entrat el que en Pla en diria la tramuntaneta— i s'ha endut la gran xafogor que ens havia estat entorpint els sentits en aquests darrers dies. L'aire ha quedat ben net i me n'he anat a visitar la vinya d'on surt el Blanc de Gresa de Vinyes d'Olivardots.

És una vinya vella que hi ha al camí de Sant Climent a Mollet, a tocar d'unes vinyes magnífiques del celler Martí Fabra, en un indret de terra sorrenca, una mica elevat sobre la plana, bonic de veritat. La carena de l'Albera sembla a tocar, més avui que la tramuntana ens allarga la vista i ens fa les coses més properes. Fins el Canigó sembla aquí mateix.

No havia tingut ocasió de tastar aquest vi escàs i delectable fins fa uns pocs dies, quan la Carme —l'enòloga de Vinyes d'Olivardots— me'n va oferir una copa i me'n va explicar les característiques. El cupatge del Blanc de Gresa 2010 —del que n'hi havia 1780 ampolles que, ai las!, ja s'han exhaurit— és engrescador: Hi ha, a parts iguals, garnatxa blanca, garnatxa roja i carinyena blanca. Ja sabem que les garnatxes blanques de l'Empordà són llegendàries; vinificar la garnatxa roja en blanc és innovador; finalment, la carinyena blanca és una varietat força escassa, de propietats atípiques. Les vinyes d'on surten aquests raïms són —ja ho he dit— centenàries, i una d'elles és la que he visitat avui.

La garnatxa blanca i la garnatxa roja han fermentat i s'han criat en bótes noves de roure francès de cinc-cents litres —escollides, n'estic segur, amb la cura exquisida amb que aquest celler tria la fusta dels seus vins— durant vuit mesos, mentre la carinyena blanca s'ha vinificat en un dipòsit inoxidable. El vi no s'ha filtrat.

La combinació d'aquestes tres varietats dóna un resultat una mica sorprenent. Aromàticament, se'm va fer difícil de classificar el que sentia en el tast, perquè hi havia com uns contrapunts interessants, sempre molt elegants i purs. A la boca, el vi era pur plaer: omplia la boca amb una esfera que perdurava i, finalment, es resolia en un conjunt de sensacions fresques i força exactes, plenes de tremp.

Encara he pogut adquirir una ampolla —només una!— d'aquest vi i, sabent com n'és de bo, m'hauré d'enfrontar a un dilema força típic: Obrir-la avui, aquest vespre, en aquesta terrassa de l'Alt Empordà, i sadollar-me amb les seves virtuts... o bé deixar-me vèncer per l'avarícia i esperar que el vi segueixi evolucionant durant dos o tres anys, al llarg dels quals, potser, adquirirà propietats encara inconegudes i, conjecturalment, sublims...

Lectures de la llista Parker-Miller (2)

En la primera part d'aquest article vaig parlar, principalment, del que les puntuacions de Parker-Miller ens diuen sobre els vins catalans de la collita 2007. Vegem ara els vins de la collita 2008.

Collita 2008

En aquest cas, cal tenir en compte que hi haurà vins de la collita 2008 que no sortiran a la llista fins l'any que ve. De moment, tenim aquests vins:

• El "podi" està format per dos vins "habituals" Clos Erasmus (99 punts) i Espectacle del Montsant (98 punts) i també per la Selecció Especial de Ferrer-Bobet (97 punts).
• El grup dels 96 punts està format per quatre vins. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, que sempre són al capdamunt de la llista. De l'altra, el Ferrer-Bobet "normal" i La Creu Alta, del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. Veiem, doncs, que els dos vins de Ferrer-Bobet han obtingut, en aquesta collita 2008 (que no he tastat) uns resultats excel·lents. També m'agrada veure en aquesta posició privilegiada el vi de Mas Alta. Quan he tastat vins d'aquest celler de la collita 2008 (Artigas, Cirerets) els he trobat dotats d'una estranya i fresca perfecció i, per tant, no se'm fa difícil de creure que el seu La Creu Alta 2008 mereixi realment aquests 96 punts.
  

• En el grup dels 95 punt només hi ha tres vins, tots tres ben coneguts: Nit de Nin, Camí Pesseroles i Doix. Tal i com passava amb la collita 2008, el Camí Pesseroles torna a ser el vi més ben puntuat de Mas Martinet. Crec que hi estic d'acord.
• En els 94 punts hi trobem un altre vi de Mas Alta: La Basseta. També tres priorats infal·libles, com són Clos Martinet, Vall Llach i Clos Figueras. Hi ha el Laurel de Clos i Terrasses i Els Escurçons de Mas Martinet. Hi ha també dos vins més que potser, fins a cert punt, eren menys previsibles. El primer d'aquests dos, Perpetual, de Torres, és un priorat que no he tastat i que, si he de ser franc, no m'esperava trobar en aquesta zona tan alta de la llista —potser per un prejudici meu.

  L'altre vi de 94 punts pertany a un celler que no és ni del Priorat ni del Montsant i és, per això, el vi més ben puntuat de fora d'aquestes dues denominacions. El fan a un celler pel que tinc una certa predilecció: Vinyes d'Olivardots, a Capmany. El vi és el V d'O 3.08, que és un monovarietal de sirà. Si tenim en compte que el V d'O 2.08 —un monovarietal de carinyena (recordeu què deia de la carinyena del nostre país?)— obté 93 punts, crec que hem de felicitar aquest celler empordanès per aquest èxit impressionant. Per tal que quedi clar, torno a repetir que 94 punts és exactament el que va rebre el Château Margaux 2008.

• A més d'aquest V d'O 2.08, hi ha vuit vins més a la zona dels 93 punts. El Finca Dofí empata amb el vi de vila Gratallops, ambdós de l'Álvaro Palacios. L'enhorabona al Celler de l'Encastell per col·locar el seu Roquers de Porrera en aquesta zona —s'ho ben mereixen! També el Martinet Bru obté 93 punts, una puntuació excepcional per al que, en teoria, és el vi "petit" del celler. Completen el grup Tros Negre i Somni de Portal del Priorat, Vinya Les Sorts, del celler Clos Berenguer —un celler del Molar que no conec— i un vi anomenat Besllum que em resulta totalment desconegut —mai no s'acaba d'aprendre tot el que hi ha en el món dels vins de Catalunya!

El Cava

Seixanta-tres vins amb noranta punts o més! Quin reconeixement tan important al cava català! Ja tocava, ja era hora, tenim cellers que s'ho han ben guanyat... podem dir això i moltes altres coses, però el que ara ja no es pot discutir és que hi ha vins fets a Catalunya pel mètode del xampany que es situen al màxim nivell mundial pel que fa a la qualitat.

Dintre d'aquest èxit global del cava català (és trist que no hi hagi una paraula per designar el cava català), hi ha un celler que destaca per damunt dels altres i aconsegueix un èxit merescut i importantíssim: Recaredo. En efecte, els seus caves meravellosos apareixen al capdamunt de la llista i, de fet, el que seria el "podi" de la llista està format exclusivament per cava de Recaredo. Turó d'en Mota 1999 obté la puntuació màxima de 96 punts i Turó d'en Mota 2000 i Reserva Particular 2001 el segueixen amb 95 punts. No hi ha cap altre cava en aquest segment. El Recaredo Brut de Brut 2003 obté 94 punts i és també l'únic cava del mercat amb aquesta puntuació. (És cert que a la llista hi dos caves més amb 94 punts, però són ampolles d'enoteca de les collites 1988 i 1997 que no em sembla equitatiu que entrin en aquesta comparació.) Als 93 punts hi trobem el Recaredo Subtil 2006 —el que abans se'n deia "Recaredo Gran Reserva"—, el Gramona III Lustros 2001 i l'Agustí Torelló Kripta 2005.

Si seguiu aquest bloc, ja sabeu que en més d'una ocasió he cantat les alabances de la feina que està fent Recaredo. No cal que digui que el fet de veure aquesta feina reconeguda pels crítics més influents del món m'omple de satisfacció.

Vi blanc

Les valoracions dels vins blancs catalans estan molt allunyades de les dels negres, però crec que aniran pujant. Fem un repàs dels blancs de la llista. El blanc que trobem més amunt és el Coma Blanca 2009 de Mas d'en Gil, amb 93 punts. Després, hi ha un grup de vins de 92 punts: El Rocallís 2007, de Can Ràfols; Taleia 2009, de Castell d'Encús; Clos d'Agon 2009; Mas d'en Compte 2009; Artigas 2009 i 2010, de Mas Alta (Déu-n'hi do, quin èxit ha obtingut aquest celler de la Vilella Alta!); Tros Blanc 2008 i 2009 (aquest segon amb una forquilla 92-94), de Portal del Priorat i Pedra de Guix 2009 —un blanc que no conec—, de Terroir al Límit. Molts d'aquests vins excel·lents han anat apareixent a la pàgines d'aquest bloc i m'han proporcionat, personalment, moments de gran plaer.

Aquesta és la lectura que jo he fet d'aquesta llista de Parker-Miller. N'hi ha moltes d'altres. El que sí que voldria dir és que em sembla igualment equivocat sacralitzar aquestes puntuacions —no deixen de ser, en el fons, una opinió d'una persona concreta en un moment concret— o menystenir la seva importància mediàtica, econòmica i conceptual. Caure en qualsevol d'aquests dos errors seria lamentable.

[Afegit el 14 d'agost: Recomano llegir aquest article que ha publicat Chis Kissack: $15.000 for a lecture?]

Al peu de Collbaix

Gairebé es podria dir que vaig tastar aquest vi a cegues: sense saber-ne res, sense esperar-ne res. I ens uns instants —només en acostar el meu nas a la copa— vaig passar de la displicència a l'exultació.

La situació era aquesta. Estava sol a casa, assegut a taula, a la cuina, a punt de sopar. A la copa hi tenia un cert cabernet —d'uns disset euros— que m'havien recomanat a Vins Noè i que m'era desconegut. M'acosto la copa al nas i, com en un d'aquells cops d'efecte que veiem sovint al teatre, tot el que hi ha al meu entorn desapareix i la copa i el líquid que conté capten el cent per cent de la meva atenció. Penso: Aquest vi és extraordinari! Abandono el plat que hi ha a taula i m'enduc la copa a la sala. Encara no me l'he acostada a la boca. Segueixo flairant, embadalit, les olors magnífiques que n'emanen. I el tast m'absorbeix completament durant un temps indefinit.

És una situació que no és pas freqüent. Recordo, per exemple, un cas similar amb la primera collita del Gresa de Vinyes d'Olivardots. I també amb el Saó Expressiu del celler Mas Blanch i Jové.

Diguem el nom d'aquest vi: Collbaix Singular 2007. És un cabernet sauvignon cent per cent d'un celler que hi ha al peu del Turó de Collbaix, entre Monistrolet i Sant Joan de Vilatorrada, al Bages. Se'n diu Celler el Molí i l'endemà mateix vaig anar-lo a visitar, perquè és evident que un vi d'aquesta qualitat no pot sorgir pas per casualitat i jo volia esbrinar-ne l'origen.

La silueta de Montserrat domina, per la banda de migdia, el panorama de les vinyes d'aquest celler, que s'ajeuen a la falda del Collbaix, al voltant del mas. Hi ha cabernet sauvignon i cabernet franc, ull de llebre, merlot, picapoll i macabeu, i també hi ha olivera. En total, uns trenta mil ceps i unes vuit mil oliveres.

El vi més sumptuós del celler, el Singular —del que només se'n fan quatre bótes de tres-cents cada anyada— surt de la millor vinya de la finca, situada a la part més enlairada. L'indret dóna sensació de bon endreç, i la vista sobre la plana del Bages, tancada per les familiars siluetes de Montserrat i Sant Llorenç, atorga amplitud i espai. La marinada visita la finca, els vespres d'estiu, i hi du la fresca i la renovació de l'aire.

Hi ha tres persones involucrades en aquest projecte. D'una banda, en Josep Maria Claret i en Sebastià Catllà, que controlen el celler i les vinyes. De l'altra, l'enòleg Gerard Escudé. En la meva visita, només vaig conèixer en Josep Maria, però en vaig tenir prou per entendre que aquest projecte té aspiracions de qualitat molt sòlides i que la rotunditat del Singular 2007 no és pas fruit de l'atzar sinó el resultat d'un afany —"Esforç treballós, penible, ansiós. Desig viu", segons el DLC— meticulós i savi d'aquestes tres persones.

El Celler el Molí elabora oli verge extra d'arbequina, un rosat de merlot, un blanc de picapoll i macabeu i un negre de cupatge de les varietats de la finca. Les dues cuvées de nivell superior són els negres La Llobeta i Singular. Tenen en ment, també, un hipotètic Singular blanc, quan les condicions siguin les adients per aconseguir un blanc de criança d'un nivell apropiat. Parlaré d'aquests vins —n'estic segur— en un futur proper, però ara s'escau que em concentri en el Singular 2007.

Si us fa peresa seguir llegint, si voleu anar directament a la conclusió, si voleu la "versió curta" de la història, us diré que no conec cap altre cabernet del nostre país que se li pugui comparar. I si, buscant a la meva memòria, he de trobar algun vi tastat recentment que s'assembli a n'aquest, he d'anar al sumptuós Viader 2000 de la vall de Napa.

L'aroma d'aquest vi —ja ho he dit abans— és espectacular, seductora, molt potent, fortament cremosa, enorme. De gran riquesa, té una maduresa que no es decanta cap a la melmelada, sinó que té un tremp que no cansa, inequívocament cabernet. A la boca, podríem parlar d'aquell tòpic de la bombolla de fruita, però no ens hauríem de confondre, perquè aquesta "bombolla" s'ha d'entendre amb una grandíssima densitat de criança —que vol dir fusta, clar que sí, però vol dir fusta finíssima i també vol dir molt més que fusta: La cura d'en Gerard Escudé a l'hora d'escollir les quatre bótes noves on es farà aquest vi és extraordinària. Elegant, potent, untuós, especiat, amb capacitat per créixer més a l'ampolla. Em venen al cap records de La Conseillante, Pichon-Baron, Pape-Clément... però no és exactament això. És més Napa Valley, però "amb seny mediterrani".

Al celler tasto el Singular 2009, que encara no està embotellat. També n'hi ha només quatre bótes i ara mateix em sembla que està al mateix nivell —potser fins i tot una mica més amunt— que el Singular 2007 del que he estat parlant tot aquest temps.

Aniré tastant els altres vins d'aquest celler. Aconseguiré —si puc— una ampolla de cada nova collita. En tornaré a parlar en aquest bloc (encara no he dit res del grup d'enòlegs 10 sentits...). He desat una ampolla d'aquest Singular 2007 al meu celler, perquè voldré tastar-la d'aquí a uns anys.

Parlar de vins com aquests justifica —ho vull creure— el bloc Vins de Catalunya.