D'Herodes a Pilat

...o de Jay Miller a Neal Martin.

De blogger a pontífex 

En Neal Martin era un blogger especialitzat en Bordeus que publicava un bloc que es deia The Wine-Journal on hi havia una gran quantitat d'informació sobre els diversos châteaux de Bordeus, amb centenars de notes de tast. Jo n'era un lector habitual —encara que la majoria dels seus vins estan ben lluny de la meva capacitat adquisitiva— i m'agradava el seu estil força clar i les seves opinions desacomplexades. Era la referència que consultava si un dia gosava comprar un Bordeus classé o havia de decidir si podia obrir una certa ampolla o calia esperar més temps. El seu bloc era independent i gratuït i, per això mateix, entrava en competència directa amb els interessos econòmics de Robert Parker.

En un moment donat, en Parker el va contractar per al seu equip i The Wine-Journal va tancar. A partir d'aquell moment van passar dues coses. En primer lloc, la informació que ens donava gratuïtament en Neal Martin sobre els châteaux de Bordeus, ara s'ha de pagar. En segon lloc, en Neal Martin ha passat a ser un empleat de RP i li toca tastar i descriure el que el boss indiqui. Aquest any, doncs, al Neal Martin li han "tocat" els vins de Catalunya i ens trobem que una persona que, possiblement, no tenia cap remota idea sobre la nostra terra ni els nostres vins, s'ha convertit, en virtut de la unció de RP, en el summe pontífex que ha de separar el bon blat de les males herbes en els vins catalans...

Que consti que no dubto gens ni mica de la professionalitat ni de la capacitat sensorial d'en Martin. Estic segur que és extraordinàriament competent, però això no està en contradicció amb el que acabo d'explicar.

La llista del 2012

Doncs bé, en Martin ha vingut, ha tastat, ha escrit i ha puntuat. Llegint les seves puntuacions, podem fer-nos una idea força exacta de com són els vins que li agraden. Aquest coneixement —quin són  exactament els gustos personals del senyor Martin— no tindria cap importància, si no fos que el que digui en Martin és "paraula de RP" i marca, per bé o per mal, la valoració que els nostres vins puguin tenir en el mercat mundial.

Com en anys anteriors, la llista conté un poti-poti de collites —hi ha en un mateix sac vins del 2001 i vins del 2011, encara a mig fer— errors de diverses menes i també l'estranya inclusió d'un grapat de vins de Mallorca. Són coses que donen una imatge de manca de cura, són coses que mai no farien amb els vins d'alguna regió "de prestigi".

Les puntuacions són marcadament més baixes que les d'en Jay Miller de l'any passat. Potser el temps dels 99's i els 100's —que tant van ajudar a que se'ns situés a l'enoplaneta— ja s'han acabat.

Podem trobar casos en que un mateix vi apareix en les dues llistes —la de Miller i la de Martin— amb puntuacions ridículament diferents. Com aquestes:

• Espectacle del Montsant 2008. Miller 98, Martin 92.
• Clos Mogador 2008. Miller 96, Martin 93.
• Clos Figueras 2008. Miller 94, Martin 90.
• Torres Perpetual 2008. Miller 94, Martin 87.

Ja veieu de quines aleatorietats depèn la sort dels nostres vins!

No analitzaré a fons la llista dels 676 vins que ha puntuat en Martin. A mi em produeix un cert vertigen. No envejo gens la feina d'haver de tastar i puntuar aquests centenars de vins, en un temps limitat i a corre-cuita. Felicito els que han quedat al capdamunt i planyo tots aquells vins —molts d'ells excel·lentíssims— que s'acumulen a la part baixa de la llista.

I, si parlem de la part més baixa de la llista, no puc deixar de fer esment d'un vi que jo vaig tastat i em va arribar a emocionar i que ara ha aconseguit l'honor d'obtenir exactament la pitjor puntuació de tots els 676 vins tastats per en Neal Martin! Es tracta, ni més ni menys, del Peralada Ex Ex 6 (en vaig parlar en aquest article)!

Els negres del 2009

Vull acabar citant pel seu nom els divuit vins negres del 2009 que han obtingut més de 92 punts.

• Al capdamunt de tot, amb 97 punts, el Clos Martinet. Honor a n'ell!
• Tres vins amb 96 punts: L'Ermita, el Camí Pesseroles i Les Manyes. Tres vins monumentals.
• Tres vins més amb 95 punts. Els Escurçons, L'Arbossar i Teixar. 
• Amb 94 punts hi figura l'extraordinari picapoll negre d'Orto —Les Tallades de Cal Nicolau—, el Mans de Samsó de Vinyes d'en Gabriel, el Dits del Terra de Terroir al Límit i un vi que desconec: Roncavall, del celler Ripoll Sans de Gratallops. 
• Finalment, amb 93 punts hi ha la garnatxa de Dosterras, l'Espectacle del Montsant, la Selecció Especial de Ferrer-Bobet, La Carrerada d'Orto, i dos vins de l'Empordà: la carinyena de llicorella V d'O 1.09 de Vinyes d'Olivardots i el Comabruna d'Espelt. També hi ha un altre vi de Gratallops —ja en són dos— que m'és desconegut: Finca Tobella.

Amb les dues excepcions que he esmentat, és una col·lecció de vins que aprecio immensament.  Pel que fa a totes aquestes llistes que es fan i es desfan, diria el que deia la meva àvia: tot sigui a fi de bé!

Vins substantius i de llarg recorregut

El volum i la força: El Bugader 2001

Em sembla que El Bugader, del Celler Joan d'Anguera, de Darmós, és un vi que necessita un cert temps de celler per expressar-se de la seva millor manera. Dic això perquè n'havia tastat alguna ampolla que no havia passat per aquest procés de repòs i cap no m'havia impressionat com ho ha fet l'ampolla de la collita 2001 que he obert ara fa uns dies.

La varietat majoritària del Bugader és la syrah, però també hi ha un 15% de cabernet i un 15% de garnatxa (en aquesta collita 2001, si més no). El resultat és espectacular, és una abundància de fruita madura i potent, amb notes d'herba subtils, de fusta fina, de melmelada. És dens i confitat, carnós i vellutat, concentrat i explosiu. No el definiria pas com a elegant, però tota la seva força es manté sotmesa a un equilibri suficient i necessari.

Les vinyes de syrah de Joan d'Anguera són llegendàries. Es diu que és el primer syrah que es va plantar a aquesta banda dels Pirineus. L'indret ---Darmós--- és d'aquells que mereixen ser visitats, pel seu paisatge, per les seves vinyes i pels seus vins. Hi trobareu, a mes d'aquest celler de referència, alguna altra proposta interessantíssima, com el celler Vinyes d'en Gabriel; us podeu arribar també fins a La Serra d'Almos i conèixer el celler Cedó-Anguera i també el Celler Cooperatiu, que elabora uns vins magnífics. I a tocar hi teniu Els Guiamets on s'hi fan vins com l'Acústic o l'Isis...

La blanor i l'elegància: Mas Irene 2003

Una altra joia de Parés Baltà que, a partir dels dos cabernets ---el sauvignon i el franc---, ens ofereix un nas de gran complexitat, fi i potent, i un volum immens, amb sensacions vellutades i madures. Un vi elegant, amb un punt de lleugeresa, amb persistència i harmonia. Un vi diferent, de potència ben continguda, senyorívol, satisfactori.

Jo que ---ho he de confessar--- tinc una certa debilitat pels bordeus de bona mena, m'enamora aquest vi i em satisfà que la nostra terra pugui criar, al mateix temps, un Bugader i un Mas Irene, i tants altres vins d'un espectre tan ampli.

La complexitat i l'equilibri: Mas La Plana 1998

Sigui pel motiu que sigui, tastar vins que ja han passat el seu desè aniversari, com aquest Mas La Plana 1998, és un plaer cada cop més desuet. Ens hem acostumat tant als vins súper-joves, súper-fruitats i súper-potents que, abans de tastar un cabernet del 98 com aquest, ens cal un breu exercici de concentració.

El cas és que el Mas La Plana, quan se'n deia "Gran Coronas Etiqueta Negra", forma part de la meva personal història de tastavins, perquè les collites dels setanta d'aquest vi van contribuir ---i molt!--- a que jo sentís la necessitat d'anar més enllà del vi "ordinari" que, fins aleshores i llevat d'escasses excepcions, havia conegut. I aquesta relació que he tingut sempre amb el Mas La Plana ---diria que he anat tastant gairebé totes les seves collites--- em fan valorar-lo, de vegades, amb una certa severitat i, d'altres vegades, amb una certa complaença.

Aquesta ampolla del 98 tenia un equilibri, una complexitat i una maduresa ben dibuixades. El vi entrava amb pes i volum i fins i tot una certa opulència, amb tanins madurs i domats però no gens plans. Vaig poder gaudir d'un vi evolucionat i força viu que s'expressava en una gran multitud de registres. Ja espero amb delit el moment d'obrir l'ampolla de la collita 1999 que descansa al meu celler!

Garatges al Montsant

L'èxit recent que ha obtingut un vi del Celler Acústic, dels Guiamets (95 punts de Robert Parker), m'ha fet recordar una visita que vaig fer a diversos cellers d'aquesta zona. Algun d'ells, com aquest Acústic, són uns cellers tan minúsculs que exemplifiquen ben bé el que s'ha donat en anomenar "vins de garatge". Produccions molt petites, dirigides per persones amb un entusiasme fenomenal, que surten d'instal·lacions minimalistes i que, en un bon nombre de casos, dónen resultats excel·lents, gairebé "màgics", per utilitzar una paraula que ens sorprèn de trobar a l'etiqueta d'aquest "Auditori 2007". Una altra característica comuna d'aquests petits cellers és que treballen sempre a partir d'una matèria primera de gran qualitat.

Parlaré dels vins que més m'han interessat d'entre els "garatges" que vaig visitar, ara deu fer cosa d'un any, i començaré, doncs, pel Celler Acústic, la visita del qual va ser molt agradable. En una nau no massa gran que hi ha en un dels carrers del nucli dels Guiamets, un membre de la família Jané Ventura (un celler importantíssim del Penedès, del que hauré de parlar algun dia), desenvolupa el seu projecte personal que es tradueix en dos vins de garnatxa i carinyena que jo recomano plenament. Es diuen Acústic, com el propi celler, i Braó i ambdós són d'una qualitat notable. Crec que el Braó agrairà un cert temps de criança a l'ampolla.

Recordo que, quan vaig visitar Acústic, em van convidar a tastar, directament d'un dipòsit d'acer inoxidable, una garnatxa excepcional. És possible que es tractés del que avui és el vi que du el nom de Auditori i el subtítol de "vinyes velles màgiques de garnatxa". Ja he comentat que aquest vi, del qual sembla que només n'han sortit unes 2.000 ampolles que han anat, pràcticament totes, a Amèrica, és el que l'equip de Robert Parker ha puntuat ni més ni menys que amb uns impressionants 95 punts. Més enllà de la credibilitat que ens mereixi R.P. o de la relació d'amor-odi que hi tinguem, a mi m'agrada que un celler com aquest pugui entrar en el mercat mundial amb una carta de presentació tan covejada com aquesta. Respon el vi a les expectatives que la puntuació de R.P. genera? No m'estranyaria gens, però encara no ho puc afirmar. Aconseguir-ne una ampolla no ha estat gens fàcil (hauria estat impossible sense l'ajuda dels companys de verema.com) i ara que la tinc al davant, potser penso que més valdria esperar un parell o tres d'anys a obrir-la...

Anem ara d'un petit celler dels Guiamets a un altre de més petit encara, a la localitat de Darmós. Les instal·lacions del Celler Vinyes d'en Gabriel es redueixen a un petit garatge que hi ha al costat de la carretera principal, a ma dreta, poc abans d'arribar al Celler Joan d'Anguera. En contrast amb la simplicitat dels mitjans materials, els dos vins que surten d'aquest celler són magnífics i extraordinàriament fruitats. Es diuen L'heravi. Ja n'he parlat en algun altre moment.

I en aquesta progressió de petit a minúscul, podríem parlar ara del celler Vermunver, les instal·lacions del qual s'encabeixen en una planta baixa ben estreta d'una casa de poble de Marçà. El vi que elaboren s'anomena Gènesi i la seva qualitat em va deixar àltament impressionat.

Al mateix municipi de Marçà hi ha un celler (que ja no és tan minúscul) que també ha iniciat fa poc una trajectòria molt encertada. Parlo del Portal del Montsant, que són els autors del Brunus i del Santbru blanc i negre. Em manca informació de primera ma sobre aquest celler perquè es van limitar a vendre'm unes ampolles dels seus vins, però els dos Santbru em van semblar uns vins plens de caràcter i especialment el blanc, sense ser un vi fàcil, em va semblar complex i important.



Per acabar, vull parlar d'un vi d'un altre celler de Marçà que no he tingut ocasió de visitar i del qual, per tant, no sé més del que pugui haver après navegant per internet. Com que segueixo la norma de no posar en aquest blog res que no hagi experimentat per mi mateix o, com a mínim, en tingui un coneixement prou directe, res no diré del celler Josep Maria Vendrell, només que vaig tastar el seu L'Alleu 2005 i, per la seva qualitat, l'he de posar en la mateixa lliga que els vins anteriors.

Quan el vi negre no té fusta

La major part del vi negre que bec ha estat criat en roure i quan tasto un vi jove la probabilitat que en surti decebut és força alta. Pot tractar-se d'un defecte meu o potser té alguna explicació objectiva relacionada amb el fet que, en aquest país, el millor vi va a parar, indefectiblement, a la criança. De tota manera, ara i adés trobo un negre jove que em satisfà i em sorprèn i m'agrada parlar-ne i recomanar-lo.

Un negre jove hauria de ser, d'entrada, saborós i fàcil de beure, hauria de tenir un munt de fruita i, sense exigir-li la complexitat de la criança i la reducció, hauria de tenir una certa personalitat i un nas fi i engrescador. Avui parlaré de dos vins que s'acosten a aquest ideal i m'han reconciliat amb els vins joves.

El primer és un Montsant. Es diu L'Heravi 2006, del celler Vinyes d'en Gabriel de Darmós. Si a algun vi li escau el nom de "vi de garatge", és aquest, perquè el "celler" és realment una nau minúscula, ben bé un garatge que hi ha a l'entrada del poble i que em va sorprendre molt quan el vaig visitar. Gens ni mica de "glamour" i uns mitjans correctes, però elementals, encabits en un espai mínim, és el que trobarem en aquest simpàtic celler, si en fem la visita. Produeixen, en petites quantitats, aquest vi jove i també un criança, que no està gens malament. La base de tot plegat, evidentment, està en una matèria prima excel·lent i en unes vinyes molt ben treballades.

L'Heravi 2006 és de color roig viu, molt atractiu. El nas és franc i llaminer, amb un punt d'espècies. Fins i tot hi ha una certa complexitat. És un vi fresc, agradable, prou rodó. Molta fruita i molt bona. Fet amb Garnatxa, Syrah i Carinyena. Una qualitat sorprenent en un vi que cal tenir en compte.


L'altre vi jove que recomanaria prové d'una finca entre Balaguer i Agramunt, a la DO Costers del Segre. Es tracta del Flor del Sió 2007, un monovarietal d'Ull de Llebre, de vinyes joves, del celler Costers del Sió que és propietat, per cert, del fill de l'alcalde Porcioles... Deixant de banda les anècdotes, no deixa de ser curiós comparar la immensa finca agrícola i ramadera on neix aquest vi amb les modestes instal·lacions del celler anterior. En qualsevol cas, el Flor del Sió és un negre de maceració carbònica que res té a veure amb alguns altres tristos exemples de maceració carbònica que han aparegut i desaparegut als mercats d'aquest país. Ben al contrari! Es tracta d'un vi extraordinàriament saborós i fresc, un autèntic plaer de fruita madura que omple la boca, un vi satisfactori i no pas simple, llaminer i una mica sorprenent. Un encert!