Missatges del passat en una ampolla

Si comparés el tast d'un vi força antic amb la descoberta d'un missatge en una ampolla que arriba en una platja, a més de plantejar un símil decididament cursi, tampoc no explicaria gens ni mica les reflexions que va generar-me el Tast de vins històrics de l'Empordà que en Josep Roca va presentar-nos ahir a Mas Marroch. En aquesta metàfora de l'ampolla amb el missatge hi manca alguna cosa essencial: caldria que el missatge hagués estat escrit en una mena de palimpsest que el faci invisible fins que el mar i el pas dels anys puguin, lentament, fer-lo aflorar.

Miraré d'explicar-me millor. Tots els amants del vi ens delim —uns més que d'altres, i jo sóc dels que més— ens delim, dic, per tastar grans vins que hagin evolucionat lentament, tancats a l'ampolla, fins a desenvolupar aromes i qualitats incomparables. Però mai no m'havia trobat tastant vins extraordinàriament humils, vins que van néixer fa molts anys, vins per al consum immediat, vins rústics —que ho eren—, vins que no han sortit mai a cap llibre, i descobrir-hi qualitats immenses que no hi eren —que jo juraria que no hi eren— quan bevíem aquests vins, fa un grapat d'anys.

Aquesta és la màgia que ens va presentar en Josep Roca. Fixeu-vos, per exemple, en el vi que hi ha en aquesta copa:

És un Blanc Marinada Blanc Suau de la Cooperativa d'Espolla, un vi sense anyada que deu haver complert ben bé els vint anys. Estava fet amb carinyena blanca i macabeu i us asseguro que jo, en aquells anys noranta del segle passat, n'havia begut —amb infinita displicència— alguna copa intranscendent i oblidada. Doncs bé, al tast d'ahir, només d'entrar a la gran cúpula de Mas Marroch, com que el vi ja era a les copes, tot aquell gran espai era ple de les sentors poderoses i plaents que emetia, i el seu tast era d'una riquesa que esborronava.

I com aquest, en Josep Roca ens en va trobar una dotzena. Ben diferents els uns dels altres, però tots vius, singulars, històrics. Un altre de molt sorprenent va ser un Negre d'Espolla del 1981 —carinyena i garnatxa— que jo també havia begut a casa dels que encara no eren els meus sogres, fa trenta anys. En el record que en tinc, jo l'anomenaria, en el seu moment, amb la paraula nondescript i ara —Déu meu!— quina complexitat! Espècies, terra, amargosos, suavitats, plaers...

Tot això havia d'estar ocult a l'interior d'aquests vins. Tot això només pot venir de la vinya que, després dels anys, finalment es manifesta amb tota la seva força tel·lúrica i obvia l'enologia a què s'hagués pogut sotmetre quan va néixer.

No tindré temps de parlar de cadascun dels vins. El més gran, des d'uns paradigmes clàssics, va ser un Gran Claustro 1993 —la primera collita, quan en Josep Lluís Pérez va revolucionar Perelada i, de retruc, l'Empordà—, però el Negre dels Aspres 2001 no era a gaire distància. El mite de l'eterna joventut era representat per un increïble Vinya Selva de Mar 1998 que semblava un jovencell. També em va fer molta il·lusió poder tastar un Gran Recosind 1978, un vi que ens parlava amb un filet de veu, com un vellet pulcre i encara elegant. 

Tastar blancs de deu a quinze anys i descobrir-hi les virtuts que tenien el Blanc dels Aspres 2005 o el Ctònia 2001 és una de les millors experiències que podem imaginar. Aquí el factor sorpresa ja no existia, perquè jo estava segur que aquests vins, que fa anys que conec —i que ara sé, ai las!, que vaig destapar massa aviat— podien arribar fins al punt on els vaig trobar ahir. La intensitat, la completa integració dels seus elements sàpids, l'amorosiment sense pèrdua de tremp... quin privilegi!

Molts d'aquests vins són irrepetibles, perquè en Josep Roca ens devia oferir les darreres ampolles que hi havia en algun racó dels cellers. Que tots elles hagin evolucionat d'aquesta manera, jo —que dec ser un maleït descregut— no m'ho hauria imaginat mai. Gratitud infinita als qui van fer possible aquest tast!

Plany per la garnatxa d'Empodà

Què en farem de la garnatxa ambre, de Garriguella, de Cantallops, d'Espolla o Sant Climent? Per què som tan pocs els qui ens delim pel dolç fruit del lledoner de l'Albera? Potser aquest líquid amorós, afable, d'aromes antigues, persistents i profundes, no s'adiu a l'estil esnob i fugisser que ara cal estrafer, al vertigen del canvi constant que ara cal adoptar, a les mistificacions que ara cal pontificar d'un dia per l'endemà.

Qui —quan, on— beu a pleret una copa menuda de garnatxa d'Empordà? Qui troba aquest moment de repòs per a un plaer tan clàssic? A quina celebració, a quina diada, es destapa una d'aquestes ampolles de preu petit i valor monumental?

Tinc un amic que coneix el plaer d'aquests nèctars i m'explica que una copa de garnatxa és l'acompanyant diari del seu esmorzar. Quan jo era petit, també en prenia una copa per esmorzar, perquè era de mena escardalenc i una mica nyicris. Com em delia per la copeta —petita, de vidre gravat que feia unes espigues— i amb quina fal·lera em menjava l'ou cru —preludi de la copeta— que em faria fer gran!

A l'estiu, a la masia on els padrins estiuejaven, algun dia venia el mossèn i els padrins em cridaven perquè li fes l'amistat. Aleshores, jo veia, al damunt de la tauleta de la sala en penombra, la copa amb el seu líquid color de mel i la seva aroma que jo ja coneixia. D'aquell vi no me'n donarien —ja ho sabia— ni que fos per apaivagar l'instant de fàstic que sentia a l'hora de besar la ma del mossèn. O quan venia a passar la tarda la senyora Déu, o les germanetes Sala. Quan venia la senyora Déu tots havíem de fer veure que anàvem ben nets i que sabíem menjar bé, i que érem polits —encara que, quan ja dúiem un parell de mesos a la masia, ens haguéssim convertit en bestioles mig salvatges—. I aleshores sí, a l'hora de les postres, amb la coca que havia pastat el padrí o amb les lioneses que duia la senyora Déu, la canalla rebíem la nostra petita ració del líquid daurat que era dolç —però ho era d'una manera diferent a com ho eren el codonyat i el cabell d'àngel que feia el padrí.

I què diré del codonyat? Vam ser l'altre dia a la Fira del Codony de Tremp i vam poder comprar unes miques de codonyat que m'han fet retrobar records que creia oblidats. A casa, al vespre, la senzillesa d'un tall de codonyat de l'Obrador de Llimiana, d'un tall de Sarró de Montbrú i d'una copa —o dues— del Vi de Panses 2006 de Vinyes dels Aspres —indescriptible en la seva monumental qualitat— ens van fer sentir una mica més a gust amb nosaltres mateixos, ens van fer alentir el ritme, anar a dormir amb pau.

Cal que trobem el temps, el «mood», per recuperar la garnatxa més quotidiana, la garnatxa de les postres, la garnatxa de la celebració, la garnatxa dels petits plaers austers i continguts. És difícil, perquè tot ens empeny en la direcció contrària, però ens aniria bé de trobar alguna petita pau, algun petit repòs, amb la companyia d'una bona, clàssica, coneguda, amorosa, ampolla de garnatxa d'Empordà.

Vi de Panses 2006 de Vinyes dels Aspres, codonyat de l'Obrador de Llimiana, formatge de Montbrú, copa Zwiesel 1872 «The First»

Panoràmica del lledoner roig

En podríem dir garnatxa roja, però li escau més el nom de lledoner roig que és com en diuen a l'Empordà. De fet, en Carlos dels Vilars ens explica que, antigament, aquest era el «lledoner»—és a dir, la garnatxa— per antonomàsia de l'Empordà. Ara es veu que n'hi deu haver unes setanta hectàrees a tot el país —la majoria són a l'Empordà— de les que en surten una dotzena mal comptada de vins inequívocament de lledoner roig (sense comptar els vins dolços). Els vàrem poder tastar i comentar gairebé tots en una jornada memorable que van organitzar en Ramon Roset i en Jaume Pallàs, amb la col·laboració del celler Espelt i d'un bon nombre de cellers de l'Empordà.

És una varietat ancestral, perfectament adaptada als sòls pobres i els climes eixuts. Els viticultors encara fan una certa distinció entre el lledoner realment roig que es troba a les vinyes més antigues —a La Vinyeta en tenen una de noranta anys!— i el lledoner de pell una mica més clara o grisa que es troba a les vinyes que es van plantar més recentment —parlem encara d'uns cinquanta anys— que sembla que procedeix de la garnatxa grisa del Rosselló. S'acostuma a vinificar en blanc i en alguns casos, com veurem, en rosat.

Al tast hi havia els viticultors de cadascun dels cellers, que van explicar els seus vins amb el coneixement i l'estimació del qui parla d'allò que és més propi. L'ambient serè que generava l'àmplia sala superior d'Espelt —amb els finestrals encarats a la plana de l'Empordà, farcida de vinyes— ens va permetre fer un tast reflexiu i amable, com cal. Espelt —els amfitrions— ens van presentar les anyades 13 i 14 del seu Lledoner Roig. En Jordi Esteve de Celler d'en Guilla ens oferí el Vinya del Metge 2014 (rosat) i l'Edith 2013. L'Albert Amat de La Vinyeta ens va dur l'introbable Microví Torrats 2013. De Vinyes dels Aspres va venir en David Molas amb l'Oriol 2014. També vam tastar el Gerisena Rosat 2014 de la Cooperativa de Garriguella i el Confiança 2014 (rosat) que fa en Salvador Batlle al celler Còsmic. En Pau Albó va dur-nos la novetat del celler cooperatiu d'Espolla que es diu Finca El Beurac 2013. En Toni Roig va presentar-nos el Singulars 13.02 (del que ja vaig parlar en un article en aquest bloc) i, finalment, la Carme Casacuberta va cloure el tast amb el seu Vd'O 7.13 (que també ja ha sortit en aquest bloc). Si haguéssim pogut incloure en el tast el vins de Mas Estela i de Setzevins, crec que hauríem pogut dir que el tast arribava a un nivell ecumènic!

Un dels grans encants del tast —permeteu-me que ho digui— va ser que no es tractava de cap xou enoturístic per a esnobs displicents ni, passant a l'altre extrem, tampoc no era cap exhibició mediàtica amb finalitats comercials. Com que pràcticament tots els presents eren cellerers, viticultors i enòlegs simultàniament, i parlaven entre ells dels seus propis vins, l'acte tenia una autenticitat molt agradable.   

Deixeu-me que, de tot aquest bé de Déu de vins delectables, en triï només quatre per fer-ne un apunt una mica més personalitzat.

• Oriol dels Aspres 2014, d'uns ceps de 38 anys que procedeixen de la zona dels Aspres, al Rosselló. Fermentat en inoxidable i criat sobre les mares durant tres mesos, també en inoxidable. Sempre m'ha agradat l'Oriol d'en David i cada collita en destapo una o dues ampolles. Però en aquesta collita del 2014 jo hi trobo alguna cosa que me'l fa encara més plaent. Potser és un efecte de la frescor d'aquell estiu o d'una intenció de conservar mes la puresa del lledoner. La fruita recorda la pera o, encara més, la poma, i a la boca és amable i complex, dens i pur, arrodonit. Hi ha tot un equilibri de textures que s'expandeixen a la boca, amb un lleu punt d'untuositat, sense perdre la puresa. 
• Microví Torrats 2013. D'unes vinyes de 90 anys, va començar la fermentació en inoxidable i la va acabar en bótes de roure francès de tres-cents litres de torrat mig, en les que s'hi va criar durant tres mesos. És un vi molt més tel·lúric, ple de caràcter. Al nas hi ha complexitat, densitat, gran maduresa i indicis de dolçor melosa. I, aleshores, al tast em sorprèn amb unes virtuts fresques, fluides, netes i delicioses. El conjunt és atípic i radical, ple de força, memorable.

• Singulars 13.02 de Mas Llunes. És d'una vinya de més de setanta anys, amb sòl de pissarra. Després de tres hores de maceració amb les pells, una part va fermentar en una bóta de roure francès i s'hi va criar durant cinc mesos, i l'altra es va premsar suaument i va fermentar en inoxidable. El resultat és extraordinari i em va enamorar. El vi estava en perfecte equilibri entre la puresa i la profunditat, entre l'elegància i una certa personalitat. Net i ple de sabor, sense cap dissonància. Un sabor que persistia llargament a la boca i als sentits. Potser encara està millor que ara fa prop d'un any, quan el vaig tastar per primera vegada. Que bé que en tinc una ampolla a casa!
• Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots. Quan la Carme treu un nou Vd'O, ja em poso a l'aguait i em deleixo! Aquest vi procedeix dels vells ceps de la vinya de Comamillana (*), plantats el 1924. Va fermentar en una bóta nova de cinc-cents litres i s'hi va estar divuit mesos en contacte amb les mares. El vaig tastar al celler el novembre de l'any passat (vegeu aquest article) i, usant la mateixa paraula que vaig escriure aquella vegada, em va embadalir. Poc més puc afegir: caràcter estricte, complex, magnificent. Potència i fruita, sabor i volum, polidesa impecable, austeritat i exactitud. Emoció, introspecció, meditació... 

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior.

Amb els Envinats

Els Envinats són un grup de blocaires amb els que cada dos per tres coincidim en algun acte d'interès enològic. Són gent que en saben i també saben gaudir-ne amb ganes. Actuen d'agitadors socials —en el millor sentit de la paraula— i organitzen uns tastos per a la seva colla i els seus amics que ja són tot un referent a Girona. Els trobareu al seu bloc Envinats, que és un bloc que val la pena d'anar visitant sovint perquè sempre hi trobareu apunts molt encertats sobre vins catalans ben triats.

L'altre dia em van convidar a un dels seus tastos i va ser una experiència molt agradable. Devíem ser unes cinquanta o seixanta persones i vaig tenir la sort de trobar-m'hi dos personatges del món del vi i la comunicació que respecto molt. D'una banda, en Ramon Roset, que escriu un bloc que cal llegir. De l'altra, l'Agustí Ensesa, mestre tastavins, col·laborador de Dominical, fundador del Girovi i de l'Escola de Tastavins del Gironès. Tastar al seu costat va ser un privilegi.

Els amics Envinats ens van preparar vuit vins de quatre cellers de l'Empordà. En David Molas ens va presentar el Blanc dels Aspres 2011 i S'Alou 2008. De Terra Remota vam tastar el Caminante 2011 i el Camino 2010. A continuació en Joan Fabra ens va presentar el Masia Carreras blanc 2010 i el Martí Fabra Vinyes Velles màgnum 2008. Per acabar, la Maria Jesús Polanco en va presentar el Sota els Àngels blanc 2011 i Sota els Àngels negre 2008. Després va arribar el moment de sopar i encara va aparèixer alguna altra ampolla de vi empordanès.

D'aquest quatre cellers i dels seus vins ja n'he parlat a bastament en diversos articles en aquest bloc. No voldria acabar, però, sense destacar tres d'aquests vuit vins. D'una banda, el delectable S'Alou 2008, un vi que he tingut la sort de tastar —i beure!— en diverses ocasions recents. Vaig escriure això i no em desdic gens ni mica del que vaig dir aleshores. Aquesta nova ampolla m'ha confirmat —si encara calgués— el que ja pensava i les opinions concordants d'en Ramon i l'Agustí em deien que no vaig errat. 

L'altre vi memorable d'aquella nit va ser, per a mi, el Masia Carreras blanc 2010, un vi que he anat seguint cada anyada —la primera va ser la del 2003— i pel que sempre he sentit un interès especial. En Joan ens explica que el vi procedeix d'una vinya molt antiga, plantada just després de la fil·loxera amb ceps híbrids, una vinya on hi ha una barreja de varietats blanques i negres com la garnatxa, la carinyena i el picapoll. La criança amb les mares s'ha perllongat tot un any, sense usar bótes noves. El resultat és espectacular ara mateix —i encara potser ho serà més en el futur. No sé si en Joan omple algun màgnum amb aquest vi, però sembla talment la mena de vi que hauríem de comprar en ampolla grossa i deixar que evolucioni durant una bona temporada. L'equilibri de sensacions de fruita i criança és impecable —cap nota fustenya desafinada— i al nas hi ha un munt d'aromes complexes i atractives, de fonoll i anís i tota mena d'herbes.

La tercera ampolla de la que em plau parlar és també obra d'en Joan Fabra —aquest "crack" de l'Empordà, de tarannà modest i de gran coneixement. El seu màgnum de Vinyes Velles 2008 va passar de l'ampolla a la copa en pocs minuts i va caldre que tinguéssim el seny d'esperar ben bé una mitja hora si volíem apreciar-ne plenament les virtuts. El premi per als que vàrem saber esperar va ser força gran. Era un vi amb un bon pes i amb recorregut impecable, clàssic i opulent, amb força i capacitat de créixer. Ben allunyat del S'Alou i, nogensmenys, també enfilant-se cap a l'excel·lència.

Plenitud de l'Empordà

A Cantallops, a l'Alt Empordà, el topònim S'Alou —o Salou— està recollit per l'ICC i fa referència a una torrentera —el Còrrec de Salou— que baixa del collet de la Inglada cap a la Riera de Torrelles. S'Alou és també el nom d'una vinya que hi ha a tocar d'aquest còrrec i és el nom que el celler Vinyes dels Aspres ha triat per al seu vi més sumptuós. Aquest vi es fa a partir dels raïms de la vinya de S'Alou, però també hi intervenen raïms d'altres finques. De fet, el cupatge del S'Alou es decideix a base de triar les millors bótes de cada collita. Se'n fan unes tres mil ampolles.

En aquests dies de final d'estiu, quan un marcat vent d'esperança ens deixondeix, he obert una ampolla de S'Alou 2008 que m'ha seduït profundament. És un vi complex i profund, expressiu i elegant, que ens dóna una sensació de suavitat, d'esfericitat lliscant, d'equilibri. No hi ha arestes ni cap vel·leïtat de sobre-extracció. L'aroma és d'una gran bellesa, amb un puntet confitat, una mica de torrat i una plenitud sense histrionisme. Hi predomina la garnatxa i també hi ha cabernet, carinyena i sirà. És un dels grans vins negres de l'Empordà.

L'altra ampolla memorable d'aquests darrers dies d'estiu ve d'un celler petit de Mollet de Peralada, del que ja he parlat en alguna altra ocasió. Es tracta del Camí de Cormes 2007 de Roig Parals, un vi de carinyena que procedeix d'una vinya de més de cent anys que hi ha al sud de Mollet (vegeu aquest article). 

És un vi de gran riquesa i profunditat d'aromes, amb molta fruita vermella madura, tanmateix, però també amb moltes altres coses més complexes i suggeridores. L'he decantat i crec que li ha anat bé, perquè a la copa la seva potència s'anava expressant pas a pas. A la boca hi trobo un líquid cremós i voluminós, que excita sensorialment i que és persistent i impecable. Per anar degustant a pleret i deixar que ens ompli amb visions d'opulències i textures consistents i delectables.

Si voleu gaudir del Camí de Cormes 2007, no heu de badar, perquè la Jancis Robinson —que va visitar l'Empordà fa poc i va tastar-ne els vins— n'ha parlat molt i molt bé i ara mateix les ampolles d'aquest vi estan fugint veloçment cap el Regne Unit. En Santi m'explica que algun importador britànic volia tota la producció, però ell ha declinat l'oferta perquè els catalans tinguem també el privilegi de tastar-ho. No l'hem de deixar escapar perquè és un vi magnífic que jo diria que pot encara evolucionar molt positivament amb uns anys de criança en ampolla.

He caminat per les vinyes de S'Alou i Camí de Cormes, he estat als cellers, amb els estris i les bótes. En Santi de Roig Parals i en David de Vinyes dels Aspres m'han explicat les vicissituds i les intencions d'aquests vins. Els he tastat i els he begut i els he compartit. Ara són a la meva memòria i també són al meu celler —on esperaran una conjectural maduresa superior. Dir que la virtut d'un gran vi s'exhaureix a la boca seria com dir que una gran música només excita els nostres timpans.

Tramuntana a Vilablareix

La presentació de vins de l'Empordà que du el títol Vins de Tramuntana i que s'ha fet aquest mes a Mas Marroch —un dels planetes de l'univers Roca—  ha comptat amb un tast magistral presentat per en Josep Roca. Ell ens ha parlat amb coneixement i entusiasme de l'Empordà, de la seva geologia i la seva història enològica, de les seves immenses possibilitats i dels seus vins d'ara. S'ha centrat en les garnatxes i les carinyenes i hem acabat tastant uns deu o dotze vins que ell havia escollit per il·lustrar amb rigor la "teoria" que ens havia estat impartint. Jo, que m'he dedicat i em dedico a ensenyar, em sento immensament feliç quan algú que en sap m'ensenya a mi.

No cal parlar dels vins que vàrem tastar perquè, separats del seu context didàctic, perdrien una bona part de la seva significació. Però sí que vull deixar constància d'un d'aquests vins que em va produir un trasbals considerable. Es tractava d'unes ampolles no comercials d'un vi de garnatxa blanca que havia estat elaborat en inoxidable per en Delfí Sanahuja. Dit això, agafeu-vos fort per escoltar el que ve a continuació: era un vi de la collita del 1994! Era un vi d'una intensitat impressionant, amb tota mena d'aromes de fruits secs, de bolets, de sentors de terra immensament arrodonits... Memorable!

Després de la lliçó d'en Josep Roca vaig poder recórrer les taules dels diferents cellers de l'Empordà i anar tastant —sense cap ordre premeditat, com un simple tastaolletes— vins d'aquí i d'allà. Més que res, vaig aprofitar per parlar amb els enòlegs que conec des de fa ja un grapat d'anys. No vaig prendre notes de tast i això vol dir que no us enfarfegaré ara amb una llista de vins.

En tot cas, sí que voldria fer esment de tres o quatre vins que van restar en la meva memòria. D'una banda, S'Alou 2008, de Vinyes dels Aspres. També, els vins de Terrer d'en Tassis que no coneixia gaire i que intentaré conèixer més a fons quan en tingui l'ocasió. La nova collita del Camí de Cormes, la carinyena de ceps centenaris de Roig Parals també em va semblar esplèndida. Finalment, em va interessar molt el Samsó 2010 de Gelamà. Són vins que miraré de tastar amb més deteniment en aquests propers mesos.