L'any dotze, segons l'he vist a Falset

De totes les infinites activitats de la Fira del Vi de Falset, enguany només he pogut assistir al que s'anomena "Tast de Professionals" en què els cellers de les dues denominacions de la comarca presentaven la collita 2012. Les tres o quatre hores que vaig estar tastant els vins que se'ns oferien em resulten insuficients per avaluar de manera mínimament seriosa totes les qualitats que hi havia en aquelles ampolles, però sí que voldria presentar alguns comentaris que, sense pretendre ser opinions fermes i definitives, poden contenir —així ho espero— algun element d'interès.

• No hi era tot el que m'hauria agradat tastar i potser hi havia coses que no m'hauria calgut tastar. Tanmateix, hi havia molta —moltíssima— qualitat aplegada en aquelles sales del Castell del Vi, amb alguna excepció escadussera i, en certa manera, sorprenent.
• Entre els cellers més grans es distingia una certa divisió —prou marcada— entre uns vins més "tradicionals" i uns altres vins molt més "lleugers" i frescos. Era fascinant anar alternant entre uns i altres. 
• Pren força la tendència a menys fusta nova i a bótes més grans. Comença a ser significativa la utilització dels "foudres" (en direm així fins que no estandarditzem una paraula catalana per aquestes bótes tan grans). 

• Em va sorprendre fins a quin punt la majoria dels vins eren molt més "bevibles" del que jo hauria esperat. Es tractava gairebé sempre de mostres de bóta que encara s'han d'anar fent. Aquí podríem iniciar aquella discussió que agrada tant els britànics sobre si uns vins que són tan atractius tan aviat no arribaran a evolucionar com s'esperaria d'ells.
• Vaig trobar la més gran qualitat en els cellers de més reputació. El que vull dir és que sempre em fa il·lusió descobrir algun vi emocionant en un celler poc conegut i aquesta vegada això no m'ha passat. Cal dir que no he tastat pas tots els vins —calculo que vaig tastar poc més d'un 40% del què hi havia— i no puc descartar que aquest vi existeixi.

• Si vull parlar de vins concrets, en trobaria molts i no tinc prou espai per esplaiar-m'hi convenientment, però heus aquí alguns records d'allò que vaig tastar al Castell del Vi: 
• Si busco la fidelitat a un estil i a uns terrers, aniria cap al Mas Sinén o al Porrera de Vall Llach. Són vins de maduresa, densitat i caràcter. El primer estava encara força tancat dintre seu, mentre que el Vi de Vila era més expressiu i t'omplia la boca de fuita saborosa. Si vull carinyena pura, hi havia el Cims de Porrera —magnífic i gairebé emocionant— i de les garnatxes d'Scala Dei jo em vaig delir amb el Sant Antoni: vi de meditació, vi de cos i esperit, sublim. I si parlem de garnatxa, no puc deixar de recordar la deliciosa Dosterras d'en Josep Grau que, una vegada més, m'ha semblat exuberant de plaer de bona fruita. El celler Mas Alta també segueix fidel al seu estil i a la seva qualitat. Quines sensacions perfumades i elegants tenia La Basseta!
•  Terroir al Límit presentava l'Arbossar —carinyena d'una vinya orientada a l'obaga— i Dits del Terra —carinyena d'una vinya orientada a la solana— i jo em quedaria a ulls clucs amb aquest segon, ple de sentors d'herbes i de fruites, prodigiosament profund i llarg al pas per la boca. Entre els vins més grans hi havia el Ferrer Bobet vinyes velles que, una anyada més, segueix en l'altíssim nivell a que ens ha acostumat. Potser el vi més perfumat i elegant, sense renunciar a la força i al caràcter del terrer.

• En l'apartat de les perplexitats, podria parlar de la sorprenent lleugeresa del Finca Dofí d'aquesta collita i, encara més, d'Els Escurçons que, aquest any, ha estat criat completament sense fusta —en ous de ciment— donant lloc a un resultat peculiar i "discutible" —en el millor sentit d'aquesta paraula. He passat moments de gran delit amb les ampolles d'Els Escurçons que he anat obrint al llarg dels anys i aquest 2012 tan radicalment diferent dels anteriors m'espanta. És segur que aquest vi pot enamorar algú però en mi va sembrar allò que en diuen "la llavor del dubte". Per sort, el Camí Pesseroles sí que tenia les virtuts que jo cobejava —si bé encara estava massa cantellut i haurà d'anar-se afinant mica en mica. I el Mas Martinet era extraordinari en la seva clàssica profunditat i em va refer de l'esglai dels escurçons...
• I el Clos Mogador? Em va semblar el Primus Inter Pares del tast. Fins en el meu tastar atrafegat i maldestre, sense el necessari recolliment, la complexitat d'aquest vi se'm va fer aparent de manera manifesta. Em van dir que, el 2012, també una part del Mogador s'havia criat en foudres. Em deleixo pensant en l'hipotètic moment, d'aquí uns anys, en què obro una ampolla de Clos Mogador 2012.

D'Herodes a Pilat

...o de Jay Miller a Neal Martin.

De blogger a pontífex 

En Neal Martin era un blogger especialitzat en Bordeus que publicava un bloc que es deia The Wine-Journal on hi havia una gran quantitat d'informació sobre els diversos châteaux de Bordeus, amb centenars de notes de tast. Jo n'era un lector habitual —encara que la majoria dels seus vins estan ben lluny de la meva capacitat adquisitiva— i m'agradava el seu estil força clar i les seves opinions desacomplexades. Era la referència que consultava si un dia gosava comprar un Bordeus classé o havia de decidir si podia obrir una certa ampolla o calia esperar més temps. El seu bloc era independent i gratuït i, per això mateix, entrava en competència directa amb els interessos econòmics de Robert Parker.

En un moment donat, en Parker el va contractar per al seu equip i The Wine-Journal va tancar. A partir d'aquell moment van passar dues coses. En primer lloc, la informació que ens donava gratuïtament en Neal Martin sobre els châteaux de Bordeus, ara s'ha de pagar. En segon lloc, en Neal Martin ha passat a ser un empleat de RP i li toca tastar i descriure el que el boss indiqui. Aquest any, doncs, al Neal Martin li han "tocat" els vins de Catalunya i ens trobem que una persona que, possiblement, no tenia cap remota idea sobre la nostra terra ni els nostres vins, s'ha convertit, en virtut de la unció de RP, en el summe pontífex que ha de separar el bon blat de les males herbes en els vins catalans...

Que consti que no dubto gens ni mica de la professionalitat ni de la capacitat sensorial d'en Martin. Estic segur que és extraordinàriament competent, però això no està en contradicció amb el que acabo d'explicar.

La llista del 2012

Doncs bé, en Martin ha vingut, ha tastat, ha escrit i ha puntuat. Llegint les seves puntuacions, podem fer-nos una idea força exacta de com són els vins que li agraden. Aquest coneixement —quin són  exactament els gustos personals del senyor Martin— no tindria cap importància, si no fos que el que digui en Martin és "paraula de RP" i marca, per bé o per mal, la valoració que els nostres vins puguin tenir en el mercat mundial.

Com en anys anteriors, la llista conté un poti-poti de collites —hi ha en un mateix sac vins del 2001 i vins del 2011, encara a mig fer— errors de diverses menes i també l'estranya inclusió d'un grapat de vins de Mallorca. Són coses que donen una imatge de manca de cura, són coses que mai no farien amb els vins d'alguna regió "de prestigi".

Les puntuacions són marcadament més baixes que les d'en Jay Miller de l'any passat. Potser el temps dels 99's i els 100's —que tant van ajudar a que se'ns situés a l'enoplaneta— ja s'han acabat.

Podem trobar casos en que un mateix vi apareix en les dues llistes —la de Miller i la de Martin— amb puntuacions ridículament diferents. Com aquestes:

• Espectacle del Montsant 2008. Miller 98, Martin 92.
• Clos Mogador 2008. Miller 96, Martin 93.
• Clos Figueras 2008. Miller 94, Martin 90.
• Torres Perpetual 2008. Miller 94, Martin 87.

Ja veieu de quines aleatorietats depèn la sort dels nostres vins!

No analitzaré a fons la llista dels 676 vins que ha puntuat en Martin. A mi em produeix un cert vertigen. No envejo gens la feina d'haver de tastar i puntuar aquests centenars de vins, en un temps limitat i a corre-cuita. Felicito els que han quedat al capdamunt i planyo tots aquells vins —molts d'ells excel·lentíssims— que s'acumulen a la part baixa de la llista.

I, si parlem de la part més baixa de la llista, no puc deixar de fer esment d'un vi que jo vaig tastat i em va arribar a emocionar i que ara ha aconseguit l'honor d'obtenir exactament la pitjor puntuació de tots els 676 vins tastats per en Neal Martin! Es tracta, ni més ni menys, del Peralada Ex Ex 6 (en vaig parlar en aquest article)!

Els negres del 2009

Vull acabar citant pel seu nom els divuit vins negres del 2009 que han obtingut més de 92 punts.

• Al capdamunt de tot, amb 97 punts, el Clos Martinet. Honor a n'ell!
• Tres vins amb 96 punts: L'Ermita, el Camí Pesseroles i Les Manyes. Tres vins monumentals.
• Tres vins més amb 95 punts. Els Escurçons, L'Arbossar i Teixar. 
• Amb 94 punts hi figura l'extraordinari picapoll negre d'Orto —Les Tallades de Cal Nicolau—, el Mans de Samsó de Vinyes d'en Gabriel, el Dits del Terra de Terroir al Límit i un vi que desconec: Roncavall, del celler Ripoll Sans de Gratallops. 
• Finalment, amb 93 punts hi ha la garnatxa de Dosterras, l'Espectacle del Montsant, la Selecció Especial de Ferrer-Bobet, La Carrerada d'Orto, i dos vins de l'Empordà: la carinyena de llicorella V d'O 1.09 de Vinyes d'Olivardots i el Comabruna d'Espelt. També hi ha un altre vi de Gratallops —ja en són dos— que m'és desconegut: Finca Tobella.

Amb les dues excepcions que he esmentat, és una col·lecció de vins que aprecio immensament.  Pel que fa a totes aquestes llistes que es fan i es desfan, diria el que deia la meva àvia: tot sigui a fi de bé!

El Tast amb Ritme d'enguany

Cada any, per la Festa Major, a Sant Cugat del Vallès s'organitza un tast de vins.

Dit així, podria ser un tast de tants, un fenòmen estiuenc i intrascendent. No ho és pas. Deixeu-me que ho expliqui millor.

El tast ---se'n diu "Tast de Vins amb Ritme"--- té lloc al claustre del monestir. Això vol dir que sóm en un recinte limitat per al qual hi ha un nombre també limitat d'entrades. Un recinte, no cal dir-ho, magnífic i emblemàtic. El "ritme" el posa un grup de músics de jazz (Twenty Flight Rock) que acompanya el tast, sense interferir-hi. Afegiu-hi que l'entrada es restringeix a les persones adultes i que la copa que es proporciona és de mida adient i d'excel·lent qualitat (una sorpresa agradable i inesperada!). Tenim, doncs, allò que abans s'en deia "un marc incomparable" i un ambient idoni, sense empentes, propici a la conversa i enològicament acurat.

En poques ocasions he trobat un equilibri tan encertat entre l'ambient festiu que pertoca en una celebració ciutadana com la Festa Major d'un municipi i l'ambient prou serè que cal per tastar vins i poder-ne parlar amb els seus autors.

Però l'ambient no ho és tot. Si els vins fallen, ja hi podeu anar posant jazz i pedres mil·lenàries, que tot acabarà grinyolant.

Arribem, doncs, a "la mare dels ous" d'aquest tast: L'organització del Tast amb Ritme és responsabilitat, cada any (en fa onze), de Vins Noé i ells són la garantia que l'elecció dels cellers ---aquest any n'hi havia nou--- estigui governada per criteris enològics molt encertats. Els vull felicitar, doncs, per la qualitat que s'observa en totes els aspectes d'aquest tast.

No repassaré els nou cellers ni cadascun dels seus vins. Tampoc no els vaig tastar tots. Permeteu-me, només, alguns apunts fets a ma alçada sobre els vins que més em van plaure.

Del Celler Dosterras, de Marçà, em va agradar molt un blanc de garnatxa blanca, fresc i aromàtic, que no coneixia. Del seu negre de garnatxa ja n'he parlat en algun altre article d'aquest blog. Vaig poder conèixer també el Llavors 2008, de La Vinyeta, de Mollet de Perelada, que segueix en la bona línia marcada per les collites anteriors, molt net en el pas de boca, ben acabat i plaent.

El celler Ca N'Estruc, d'Esparreguera, ens presentava la seva darrera novetat: L'Equilibrista blanc, un 100% xarel·lo amb sis mesos de criança en bóta de 300 litres. Seriós, compacte, de gran volum i pes, llarg i precís, extraodinari.

També hi era el nou celler Castell d'Encús, de Talarn, sobre el que vaig escriure un llarg article en aquest blog. El seu Taleia (sauvignon blanc i sémillon) és una delícia. El nas és molt bonic i a la boca és fresc i exacte, per a gaudir-ne glop a glop. Com a novetat, vaig conèixer i tastar la primera collita del seu syrah que s'anomena Thalarn. Extraordinàriament aromàtic i en un estil més fresc i lineal que els syrahs tradicionals del nostre país, ens mostra un camí interessant i novedós al que caldrà estar atents.

Alguns vins d'aquests dies

A banda dels vins que he anat comentant ens els darrers articles d'aquest blog, voldria fer esment aquí d'algunes ampolles recomanables que he tastat en aquest darrer mes.

Per exemple, el Barrica 21 d'Albet i Noya, un cava del 2005 fet amb Chardonnay i Pinot Noir, voluminós i complex, peculiar i atípic, a poca distància d'esdevenir licorós, però opulent i ampli, amb un carbònic afinadíssim.

O bé, anant a l'extrem oposat, aquesta obra de precisió i elegància que és el xarel·lo Can Credo 2008, de Recaredo, un vi que reafirma ---si calgués--- les virtuts innegables del xarel·lo, quan es treballa encertadament. Van ser només 1.198 ampolles que procedeixen d'una vinya de Subirats de sòl calcari conreada segons els principis de la biodinàmica. Em diuen a Recaredo que el rendiment de premsat d'aquest vi és només del 40% i que la fermentació es fa en bóta, però el vi ja no té més contacte amb la fusta.

Seguint amb els vins blancs, vaig tastar un vi del Garraf, misteriós i difícil, que du el poc agraciat nom de Macizo 2008. Res no conec sobre l'origen d'aquest vi, ni sé on són les vinyes on neix, ni quin celler el vinifica. Llegeixo a Internet que és fet a base de xarel·lo, garnatxa blanca, malvasia i chardonnay i que l'autor del vi és un enòleg de la Rioja ben conegut: Benjamín Romeo. He de dir que els vins de Benjamín Romeo que he tastat ---i aquest no n'és cap excepció--- m'han produït una certa perplexitat, un cert aclaparament. Potser diria que són uns vins que se'm fan difícils i que no encerten a generar el tipus d'acords que em fan vibrar, tot i reconèixer que es tracta de vins importantíssims!

Passant a parlar de negres, el Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que m'agradaria conèixer millor. De moment, puc dir que he gaudit molt amb el seu Marge 2007, un garnatxa-cabernet-merlot-syrah amb una criança de 8 mesos, que és molt saborós i fruitat i s'assaboreix amb delectança. Un vi que m'incita a tastar els altres productes d'aquest celler.


Una altra sorpresa ben agradable d'aquests darrers dies procedeix de l'honorable Celler de Capçanes i és un pinot noir que duu l'estrany nom de 2/x. Tots sabem que hi ha hagut més d'un celler català que ha treballat amb la pinot noir i també sabem que els resultats tenen clars i ombres. Aquí tenim un nou assaig, i he de dir que m'ha agradat força.

Finalment, vull fer esment del Rocaplana syrah 2007 del celler Oriol Rossell, molt recomanable, i d'una garnatxa de Marçà que es diu Dosterras 2006 de la que no puc opinar perquè l'ampolla que vaig tastar no estava en bones condicions, però que tornaré a tastar així que en tingui l'ocasió, perquè crec que ens trobem davant d'un producte important. (Afegit a posteriori: He tastat una segona ampolla d'aquest vi i ha estat un plaer: Fruita, potència, matisos, maduresa, fusta fina, joia, caràcter... Per a enamorats de les nostres garnatxes.)

Per acabar, un vi dolç insòlit i preciós, una petita joia escassa i poc coneguda: Del celler Albet i Noya, el seu Dolç Adrià 2001. Es tracta d'una proposta amb molta personalitat que, potser, no agradarà tothom, però que a mi em va resultat molt atractiva i, en la taula nadalenca, va ocupar encertadament un lloc concret i va desplaçar amb contundència les altres propostes dolces que hi eren més habituals. Aquest vi es fa a partir de raïms de syrah i ull de llebre sobremadurs ---collits el mes de desembre--- que es maceren amb la pell durant sis mesos. És un vi que s'envelleix en bótes durant uns dos anys. El resultat és delicat i sòlid al mateix temps i té un nas que sap unir màgicament les aromes de fusta ---notables i, en la meva opinió, molt encertades--- i les de la fruita madura i dolça.