Festa major a Porrera

Els colors de la tardor d'enguany no acaben de tenir la brillantor d'altres anys. Fins les vinyes —les roges carinyenes, per exemple— tiren més a marró que a aquells grocs i vermells que tan bells són, a Porrera, el mes de novembre. Però tant se val perquè sempre que retorno a Porrera trobo que és bonic, tant si plou com si fa sol. Hi vaig sempre pel coll de les Marrades, perquè així veig millor les vinyes de la Mallola, de la Coma, de Terracuques, dels Perers... I aleshores m'enfilo a Sant Antoni per mirar la vila des de dalt i per contemplar els ceps dels drets costers que miren el barranc, amb el sòl de llicorella que sembla de mirallets.

El Tasta Porrera és una de les festes populars relacionades amb el vi que trobo més reeixida. D'alguna manera, els cellers de Porrera han aconseguit mantenir —que duri!— un ambient relativament tranquil i amable, mentre tantes altres festes estan seguint un camí de massificació —fins i tot xavacaneria— que les fa, per a mi, cada vegada menys atractives. Hi havia força gent, és cert, però sense ser cap gernació, i el dia era clar i temperat, gairebé perfecte. Cal felicitar l'Associació de Cellers de Porrera per oferir-nos aquesta festa, lamentant, això sí, que aquest any hi va haver cinc cellers que no hi van ser presents.

 

Dels vins de Porrera, què us en puc dir que no s'hagi dit? Vaig poder tastar l'immens Vinyes Altes 2008 i el prematur Ferrer Bobet 2010. També el madur i opulent Idus 2009, denigrat per una certa guia de color verd (el mateix Lluís Llach em va dir, sorneguer: "Deixa'ls que malparlin de nosaltres, tu i jo ja sabem què hi ha a dins de l'ampolla"). Em va agradar molt —no és el primer cop— el Roquers de Porrera 2009 del Celler de l'Encastell, de les vinyes del mas d'en Caçador, que són aquelles que es veuen, enfilades cap a la carena de la Serra Alta, quan vas de Porrera a Torroja i puges fins el collet del Pere Joan. Però... si n'hagués de triar només un, si em calgués escollir, potser triaria Les Eres 2007 de Joan Simó. Quines aromes més múltiples i complexes! Quina força amorosida i allargada! No em van sorprendre gens les qualitats d'aquest vi de Porrera, perquè ja coneixia la gran collita 2005 —de fet, en tinc una ampolla desada al meu petit celler. El vi procedeix d'una vinya de carinyena molt vella que du el mateix nom que el vi i també incorpora cabernet del Molar (el celler diu que es tracta del cabernet més vell del Priorat, plantat l'any 78), garnatxa peluda vella de Bellmunt i fins una petita quantitat de picapoll.

Vaig marxar de Porrera per la carretera de Torroja. M'enduia records dels vins que havia tastat i de les vinyes que havia vist. També m'enduia una ampolla de Les Eres 2007. M'agradaria tornar-hi aviat.

Un màgnum de vi blanc

Quins motius podem tenir per comprar una ampolla en format màgnum, per exemple una ampolla de vi blanc?

N'hi ha diversos. De fet, si ens ho pensem bé, potser creurem que hem de comprar màgnums força sovint. Per exemple, demà mateix serem sis a taula. Què passarà si obro una ampolla de mida "normal"? Doncs passarà que, quan hagi omplert les sis copes, l'ampolla quedarà buida i abans de començar l'àpat caldrà obrir la segona ampolla —una acció que no té mai el mateix interès que l'obertura de la primera ampolla.

Pensem-hi una mica més:

• Un màgnum fa més patxoca. Convida més a parar esment en el vi, en l'ampolla i en el petit ritual d'obrir-la i servir-la. Com que l'ampolla és més gran i pesa més, hom és més conscient del que està fent quan serveix el vi.
  
• Una ampolla de format gran dóna més sensació de cosa valuosa que dues ampolles de tres quarts. La idea d'obsequi és més evident. Pensem, per exemple, en la diferència entre dur a taula uns picantons o un capó de mida màgnum.
  
• Un màgnum és més pràctic: S'omplen les copes i encara queda mitja ampolla; cal obrir una única ampolla en lloc de dos.
• De màgnums n'hi ha pocs al mercat i, normalment, aconseguir el que et ve de gust pot requerir més esforç. Potser caldrà haver-lo encarregat, o haver-lo anat a buscar al propi celler. Per això mateix, dur a taula un màgnum demostra un major compliment als nostres convidats —o als nostres hostes.

Potser són avantatges protocolaris o socials, però no els hem de menystenir. El que és important és que en la mida màgnum també hi ha avantatges estrictament enològics. D'una banda, els cellers embotellen en màgnum els seus vins millors i, com a norma general, el format màgnum és un cert indici de qualitat. D'altra banda, la menor proporció d'aire en els màgnums respecte de les ampolles de tres quarts afavoreix una evolució més lenta del vi. És cert que aquest efecte és subtil i que jo no he tingut ocasió de quantificar-lo d'una manera rigorosa —he begut alguns màgnums excelsos, però mai no els he pogut comparar costat per costat amb el mateix vi i la mateixa collita en ampolla de tres quarts— però jo em decanto per creure que aquest efecte deu ser cert.

En el cas dels vins blancs, la tradició del màgnum és encara més inusual. Ara que a Catalunya tenim vins blancs de gran riquesa i elegància, vins blancs que poden evolucionar i que convé que evolucionin amb gran lentitud, ara hauríem de començar a cobejar els —pocs— màgnums de vi blanc que alguns cellers estan fent, de manera gairebé furtiva.

Com el màgnum de El Rocallís 2007 que he tastat fa poc: precís i elegant al nas, però amb un punt d'originalitat; voluptuós (dlc-iec: Voluptat: Complaença en els delits sensuals) i persistent a la boca; magnífic i engrescador (dlc-iec: que desvetlla l’entusiasme, el desig)

Com que falta poc per Nadal —i el Nadal és temps de taula gran i, per tant, temps de màgnums i qui sap si d'ampolles encara més grosses— he estat parlant amb diversos cellers que fan vins blancs que jo aprecio i he pogut fer una petita llista (segur que és força incompleta) de vins blancs que podem trobar, ara mateix, en format màgnum. Tots ells són vins blancs de grandíssima consistència, de virtuts inefables:

• Improvisació i Nun, els meravellosos xarel·los de l'Enric Soler i l'Ester Nin a Cal Raspallet.
• Taleia, el sauvignon blanc-semillon que en Raul Bobet cria a Castell d'Encús, a les muntanyes del Pallars Jussà.
• Clos Dominic blanc, el vi immens que tants moments delitosos m'ha donat, una de les joies que surten de La Tena i que en Paco i la Dominic saben polir fins transformar en un líquid que ens pot arribar a emocionar.
  
• La Calma (chenin blanc) i El Rocallís (incrocio Manzoni) de Can Ràfols, blancs de referència, impecables i delectables.
• Cérvoles blanc del Celler de Cantonella, un chardonnay-macabeu que m'agrada molt.
• Tros blanc, la garnatxa blanca de llarga criança i de llarga guarda que l'Alfred Arribas fa al Portal del Priorat (i que, lamentablement, encara no he tingut ocasió de tastar, però tastaré demà mateix, si les meves expectatives s'acompleixen).
• Els Bassots, el chenin blanc biodinàmic i sense sulfurós afegit que en Joan Ramon Escoda i la Maria Carme Sanahuja fan al seu petit celler de Prenafeta, a la Conca de Barberà.
• Electio, el gran xarel·lo de Parés-Baltà.

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.

Lectures de la llista Parker-Miller

La llista 2011 de Robert Parker amb la puntuació dels vins catalans ja fa prou dies que es va fer pública i ha estat àmpliament comentada arreu. És una llista llarga, que admet moltes lectures —totes més o menys esbiaixades en un sentit o altre— i que té un impacte innegable en la percepció mundial que es té del vi català, i en les conseqüències comercials d'aquesta percepció.

Deixeu-me, doncs, que jo també faci la meva lectura —personal i esbiaixada, tanmateix— d'aquesta llista.

D'entrada, tres consideracions, tres novetats:

• La llista dels vins catalans és independent de la llista dels vins d'Espanya. És un fet que m'agrada i que crec que pot ser útil.
• A la llista irromp amb gran força el cava català. Ja era hora! Alegrem-nos-en!
• Per primera vegada, els vins catalans tenen un tractament local, mentre que fins ara havien estat tractats des del punt de vista d'un producte importat als USA: En Jay Miller ha vingut a Catalunya i ha tastat els vins que "nosaltres" li hem proposat, en contrast amb la situació anterior en que el tast es feia als USA sobre el catàleg dels importadors.

Sempre prefereixo separar els vins de la llista per collites. Ho faré així i miraré la part de dalt, la dels vins de 93 punts o més.

Per tal que siguem conscients del significat d'aquestes puntuacions, pensem que el Cheval Blanc 2007 i el Petrus 2007 es van quedar en 91 punts, el Margaux 2007 no va passar de 92 i La Tâche 2002 en va rebre 93. Als 94 punts hi trobem vins com el Margaux 2008 i el Romanée-Saint-Vivant 2003 de Leroy. El Romanée-Saint-Vivant 2003 de Romanée-Conti arriba als 95 i l'Haut-Brion 2008 als 96. Si volem més de 96 punts hem d'anar a la reduïda elit dels millors vins del món.


Collita 2007

En aquest cas la llista s'ha de completar amb la llista de l'any passat, perquè la llista 2011 no conté els vins que ja van ser puntuats a la llista 2010. Si ajuntem les dues llistes tenim això:

• Al capdamunt de la llista, amb 98 punts, no hi ha sorpreses: Clos Erasmus i Espectacle del Montsant, dos vins extraordinaris que, any rere any, es mantenen al cim del podi.
  
• Amb 96 punts, cinc vins monumentals. D'una banda, L'Ermita i Clos Mogador, indiscutibles. I en aquesta mateixa categoria d'excel·lència hi trobem —ja tocava— dos grans vins de Clos Dominc: la Selecció Íngrid i la Seleccio Andreu. Res no diré d'aquestes dues meravelles que no hagi dit abans —sempre podria dir, infantilment: jo ja us ho deia, jo ja us ho deia! Només vull fer notar que el segon d'aquests vins és carinyena 100% (fa poc deia que les carinyenes catalanes són les millors del món, ho recordeu?).

  El cinquè vi d'aquest grupet privilegiat sí que m'ha sorprès una mica. Es tracta del Reserva Real de Torres, un cabernet-merlot, si no m'equivoco. He tastat aquest vi en una única ocasió, fa uns anys: era la collita 1998 i a la meva llibreta hi vaig escriure: "[...] nas profund, magnífic [...] molt elegant, complex, sedós, rodó, llarg [...] potser no desenvoluparà tot el seu potencial fins d'aquí cinc o deu anys [...]" Ara estem parlant de la collita 2007 i no tinc ni idea de quines característiques poden tenir aquestes noves collites. En tot cas, que Catalunya col·loqui un cabernet a la ratlla dels 96 punts, té un punt de mèrit.

• Clos Dominic torna a col·locar un altre dels seus vins al grup dels 95 punts. Quin èxit! Ara és el delectable Vinyes Altes. Enhorabona, Paco i Dominic, per aquest reconeixement tan ben merescut! L'acompanyen el Nit de Nin, el Doix, el Camí Pesseroles de Mas Martinet i la Selecció Especial de Ferrer-Bobet. Quin bé-de-Déu de grans vins!

  Completa el grup el Grans Muralles de Torres, un vi que, en les collites que he tastat, m'ha semblat bo, però no excel·lent. Caldrà, doncs, tastar la collita 2007 i, si s'escau, rectificar la meva opinió.

• Hi ha 14 vins al grup dels 94 punts: Vinyes Baixes de Clos Dominic (que ja té quatre vins a la llista!), Costers i Excel·lent del celler Genium, El 8 de La Vinya del Vuit, Clos Martinet, Costers de Mas Sinén, Vall Llach (més carinyena!), Clos Figueras, Laurel de Clos i Terrasses, Ferrer-Bobet, Somni de Portal del Priorat, Flor de Primavera del Celler de Capçanes i Planots, de Cal Pla. Molts d'aquests vins han anat sortint en aquest bloc perquè són del bo i millor que tenim.

  Encara hi ha un altre vi en aquest grup dels 94 punts, un vi que desconec i que, ni que només fos per això, m'atrau extraordinàriament. El vi es diu Origen i el celler es diu La Fou i és a Batea, a la Terra Alta. Faré tot el possible per conèixer aquest celler i poder-ne parlar en aquest bloc.
  

• El grup dels 93 punts conté sis vins. N'hi ha un —Els Estanys— que crec que la majoria dels meus lectors no coneixen i que requereix, per això mateix, una explicació. Ara fa més o menys un any, quan vaig visitar la masia Carreras (celler Martí Fabra), de Sant Climent, em van donar a tastar un vi "nou", sense nom ni etiqueta, fet amb carinyena de vinyes velles (més carinyena!), que em va semblar meravellós. En vaig parlar, de manera una mica enigmàtica, al final d'aquest article. En aquell moment, vaig demanar en Joan Fabra que me'n reservés, quan el vi finalment surti al mercat, un parell d'ampolles. La setmana passada vaig tornar a la masia Carreras i em van dir que el vi ja tenia nom "Els Estanys" —en referència a uns petits estanys que hi ha a la finca, prop del dolmen de la Cabana de l'Arqueta— però encara no estava comercialitzat. Em complau que el vi més ben puntuat de tot l'Empordà sigui de Martí Fabra, que sigui un carinyena 100% i —permeteu-me aquesta petita vanitat— que jo fos un dels primers a tastar-lo.

  Un altre vi de 93 punts pel qual tinc una estima especial és el Tocs de Terres de Vidalba. (Un dia explicaré en quina situació curiosa vaig conèixer aquest vi per primer cop.)

  Completen el grup el Selecció d'Abadal, Els Escurçons de Mas Martinet, el Mas la Plana de Torres i el Teixar de Vinyes Domènech.
  

(continuarà)

Opus magnum

Els alquimistes àrabs parlaven de l'al-iksir —és a dir, l'elixir— i els de cultura llatina parlaven de l'opus magnum, que volia dir la pedra filosofal, la substància que havia de transformar la matèria comuna en matèria preciosa. Ara el terme opus magnum —o, també, opera magna— fa referència a l'obra màxima, la més sublim d'un determinat creador o artesà/artista.

Un màgnum és també una ampolla de vi de mil cinc-cents centímetres cúbics, aquella de la qual una facècia tòpica i trivial afirma que "té la mida idònia per a dues persones... si una no beu".

A aquests conceptes donava voltes jo, l'altre dia, després de participar en un tast excepcional de Clos Dominic en que un grup d'al·lucinats vam tastar, en format màgnum, alguns exemples de l'obra màxima d'aquest celler de Porrera. L'Óscar Gallifa —que distribueix els vins del celler— ens va citar a casa seva i ens va oferir aquests quatre vins monumentals i escassos:

• Clos Dominic Blanc 2008 màgnum
• Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Míriam 2006
• Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Íngrid 2007 màgnum
• Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Andreu 2007 màgnum

Érem un grup d'addictes als vins d'en Paco i la Dominic. Hi havia companys del meu grup de tast, com en Josep Lluís i l'Anna, i també autors de blocs que llegeixo i admiro, com en Marc de Tanino Tanino, en Joan de wine@catalonia i en Ricard de Vins que vaig tastant. Tots tres han parlat ja d'aquest tast memorable i la seva eloqüència i el seu olfacte esmolat i exacte fan pràcticament superflu qualsevol comentari meu. Ara bé, com que aquest bloc no deixa de ser, en el fons, cap altra cosa més que un recull d'experiències personals, sense ambició periodística, publicaré alguns comentaris que no puc deixar d'escriure.

En un article recent d'aquest mateix bloc, deia això:

Diguem-ho clar: en Paco i la Dominic fan Priorats que són "second to none".

Ara tinc encara més arguments per reafirmar-me en aquesta opinió. Clos Dominic ha de figurar en qualsevol tria dels cinc o sis cellers top del Priorat i les seves Seleccions són del bo i millor que surt d'aquesta regió admirable.

El blanc 2008 màgnum —amb garnatxa blanca, macabeu, picapoll i fins una mica de riesling— és un vi de producció minúscula que, en aquest màgnum del 2008 —decantat unes quatre hores abans (!)— va desplegar un ventall d'aromes contundent i elegant al mateix temps. Ametlles, pastisseria i herbes d'olor. Quin plaer atansar el nas a una copa d'aquest vi! I a la boca, com una gran bombolla esfèrica que t'omple. I és llarg i melós, sense ser ni decadent ni afectat. Sembla no tenir fi.

El Míriam 2006 —carinyena pràcticament pura— era profund, mineral, aromàtic i complex, molt perfumat, i a la boca era sedós i llarg, amb un gran volum que lliscava i lliscava. Està en un moment magnificent, madur i pur, vellutat i llarguíssim.

Vam seguir amb l'Íngrid 2007 màgnum —una garnatxa d'una anyada que crec que serà important— i vam poder observar com anava evolucionant a la copa. Era una explosió de fruita poderosa i impressionant, que ja mostrava una delitosa complexitat d'aromes que anaven del bosc mediterrani a la fruita roja i que, molt probablement, creixerà i és farà més afinat i complex amb una mica més de criança a l'ampolla.

L'Andreu 2007 màgnum ens va deixar al·lucinats —un mot que, segons el DIEC, significa encegar, captivar irresistiblement. "Estranya perfecció, qualitat al·lucinant" vaig escriure a la meva llibreta. Era molt gran però, malgrat això, semblava com si encara s'estigués contenint, com si hi hagués en ell una tensió interna que, arribat el moment, ha d'esclatar en una apoteosi enlluernadora. Un gran vi, que persistirà en la nostra memòria i que em fa delir imaginant com deurà ser d'aquí a cinc o deu anys...

Al-iksir, opus magnum, pedra filosofal, transmutació de les pedres eixutes d'un escarpat coster del barranc de la Garranxa... em sento afortunat d'haver tastat uns vins com aquests.

Gloriosa Garnatxa

El grup d'amics —l'Anna i la Dolors, en Josep Lluís, en Wolf i en Joan— que fa anys que compartim, un cop al mes, ampolles màgiques, aquest febrer del 2011 volíem explorar les millors garnatxes que es fan al nostre país.

Si haguéssiu de triar tres vins de garnatxa, no sé quins escolliríeu. La tria és difícil perquè en molts indrets d'aquesta terra hi ha velles vinyes de garnatxa i persones que saben conrear-les i extreure'n vins valuosíssims.

Tampoc no és gens fàcil, de vegades, trobar l'ampolla desitjada. Aquests grans vins s'elaboren en quantitats minúscules i la seva vida comercial és efímera.

Finalment, en aquesta nit extraordinària, vam obrir tres ampolles que no oblidarem fàcilment:

El més jove dels tres vins era l'Auditori 2008 del celler Acústic, d'Els Guiamets. Crec que aquesta joventut el situava en uns certa inferioritat respecte dels altres vins, que havien tingut més temps per créixer a l'ampolla. Malgrat això, quin vi més gran teníem a les copes! L'etiqueta proclama "vinyes velles màgiques de garnatxa" i certament alguna cosa tenen aquestes vinyes, si són capaces de donar, amb l'ajuda dels astres i de la bona feina de l'Albert Jané —un dels germans del celler Jané Ventura— un vi d'aquesta riquesa i d'aquesta profunditat. El nas —canviant, polièdric, molt complex— convidava al gaudi prolongat i posava en evidència les meves pobres capacitats olfactives. La copa em transmetia registres de la gamma mineral, de la gamma balsàmica, del món de les espècies. En algun moment, enmig d'aquesta festa d'aromes, unes notes de pebre es manifestaven clarament. M'era difícil seguir el ritme d'aquesta exhibició plaent, però tant-se-val! A la boca, el vi és ple de força i, al mateix temps, envolcallant i vellutat. Crec que encara millorarà amb el temps, però tots vàrem pensar que estàvem davant d'una gran i gloriosa garnatxa.

Espectacle 2006 és el fruit d'una vinya singular i de la saviesa de les sis persones que signen aquesta obra magna. La vinya és a l'obaga del turó de Sant Pau, prop de La Figuera. Les persones són en René Barbier i la seva dona Isabelle Meyer (Clos Mogador), en Chistopher i la Charlotte Cannan (Clos Figueres), en Fernando Zamora i la Marta Conde. L'obra és un vi d'una qualitat tan gran que ens va sumir en un estat de meditació reverencial.

L'elegància i la complexitat de les aromes d'aquest vi no les oblidaré fàcilment. Si és cert que hi ha vins que inciten a la reflexió, aquest en deu ser un. La sensació global és de perfecció, de llarga i sostinguda perfecció. Tanmateix, un vi "espectacular", però contingut, subtil, pur i equilibrat, d'una finor exemplar. Textures de seda, integració total de longitud i volum, qualitat extraordinària.


El tercer vi d'aquesta tríada va ser el Clos Dominic Selecció Íngrid 2005 i potser aquest va ser el vi més immens de tots tres. Als bon aficionats no els cal cap presentació dels vins de Clos Dominic, el petit celler d'en Paco i la Dominic, a Porrera. Les seves produccions són d'un nivell impressionant i si el seu Vinyes Altes és, n'estic segur, un dels nostres Priorats més recomanables, les minúscules cuvées que duen el nom dels seus fills —Andreu, Íngrid i Míriam— i que ara ja només embotellen en format màgnum, mereixen un lloc a l'altar dels déus de les vinyes i els vins.

Aquest Íngrid 2005 és un garnatxa cent per cent i ens va produir un impacte tan gran que, en el paroxisme del nostre entusiasme, vam telefonar la Dominic i en Paco per agrair-los de viva veu els moments de felicitat i plenitud que el seu vi ens estava oferint. Devien pensar que som uns ximples, però ho vàrem fer, certament, des del respecte i des de l'amistat.

Vaig començar a prendre nota de tot el que el meu nas semblava copsar en aquest vi màgic... però vaig desistir, perquè si l'Espectacle convidava a la reflexió, el Clos Dominic convidava a l'hedonisme més exultant. Vaig escriure coses com nas molt complex i múltiple, amb potència balsàmica i, sobretot, molt de bosc i d'herbes aromàtiques mediterrànies, però també amb algun torrat, fustes puríssimes i moltes altres coses bones. Extraordinari, molt vellutat, rodó, amplíssim, excepcional, perfecte... Aquí vaig deixar de banda el llapis i vaig tancar els ulls.

Diguem-ho clar: en Paco i la Dominic fan Priorats que són "second to none". Haurem d'esperar a que ens ho digui el senyor de Baltimore?

El tast d'aquests tres vins va durar prop de dues hores. Era el nostre tast número cinquanta-set. No oblidarem aquestes garnatxes. El proper mes tastarem Chablis.

Un dia de novembre, a Porrera

El Tasta Porrera és una festa que sembla feta a mida dels que estem seduïts per aquesta terra i els seus vins. La idea és simple: coincidint amb la festa major d'hivern, els cellers de Porrera ofereixen, a la plaça del poble, un tast dels seus vins. A més, els restaurants s'afegeixen a la festa amb diversos guisats saborosos i els vins es poden comprar a preus rebaixats. El que fa que aquesta idea simple doni lloc a una diada memorable és l'organització acurada i, per damunt de tot, la grandesa dels vins que es conreen i es crien en aquesta vall privilegiada.

L'ambient del Tasta Porrera 2010 és festiu i aquest dissabte de novembre vessa de sol de tardor i té només aquell punt just de frescor que ve de gust. Els organitzadors ens ofereixen copes de molt bona qualitat —Riedel i Schott— i els cellers no són gasius a l'hora d'omplir-les. Hi ha força gent, però l'espai és prou ampli. Vaig trobant bloggers amics que, com he fet jo, no han faltat a aquesta cita. Com en Demos, de elVi.net, amb la seva llibreta i el seu nas privilegiat. O en Joan, de wine@catalonia, un blog en anglès que fa una feina excel·lent de cara a la visibilitat internacional dels nostres vins. També hi havia una bona representació dels Envinats, sempre amatents a l'hora de tastar amb exactitud els nostres millors vins.


Em va satisfer molt veure l'alt nivell enològic del públic de la festa. Més enllà que hi havia força gent prenent notes de cada tast, s'hi feia palès un ambient general de veritable apreciació sensorial del vi, de concentració en el tast, de valoració, comparació i debat de les virtuts i, si fos el cas, mancances, de cadascun dels vins. Fa goig veure que, de gent d'aquesta mena, en som cada dia més i més!

Pel que fa, estrictament, als vins que es podien tastar, quin munt de propostes delitoses! quina multiplicitat de petits —o grans— plaers! Deixant per un instant de banda que cada vi és un món, jo diria —assumint el risc de semblar poc estricte o massa acontentadís— que la gran majoria dels vins del Tasta Porrera 2010 tenien en comú que eren francament bons, decididament notables en la seva qualitat. Dit això, deixeu-me que destaqui algun vi concret.

Clos Dominic és sempre un valor segur i els seus vins —del Clos Petó a les Seleccions— no deixen mai de donar-me plaer. El Clos Petó 2008, malgrat ser el vi més petit del celler, té el tremp dels seus germans grans. Ple de fruita, pur i persistent, traspua una certa complexitat i és molt agradable de beure. Diria que és, en la seva zona de preus, un dels campions del tast. També s'oferia al tast el Vinyes Baixes 2007, complex i elegant, de gran classe.

Les Eres 2006, del celler Joan Simó, estava magnífic de forma, amb un nas perfumat i madur que donava pas a sensacions elegants, amb volum i recorregut.

L'Ardiles 2005 del celler Merum Priorati va ser, per a mi, una descoberta molt notable i un dels vins que més em va impressionar de tots els que vaig tastar. Potent i voluminós, opulent i ple, important en les sensacions de fruita molt madura.

En l'altre extrem de l'espectre, hi havia el Martinet degustació 2005 #2, un extraordinari syrah-cabernet amb un 10% de garnatxa. Al nas, subtil, elegant, delicadament perfumat. A la boca, impecablement equilibrat, amb una "linealitat" poc habitual i una elegància que el fa interessantíssim.

El Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que també em mereix un gran respecte. Vaig tastar el seu Roquers de Porrera 2006 i me'n vaig enamorar. Un bon equilibri entre elegància i potència i una certa puresa d'aromes són els seus punts forts. Dit pla i curt: és molt bo.

El celler Vall-Llach ens presentava el seu Idus 2008, que és "molt Priorat", amb molta fruita i molt de cos i una poderosa matèria que encara s'ha d'acabar d'integrar millor. Crec que, si li donem el temps que li cal, serà una ampolla excel·lent.

La vinya de la solana d'en Tena

Si sortim de Porrera cap a llevant, seguint el barranc de la Garranxa, passat un revolt, a ma esquerra, tindrem la vinya de la Solana d'en Tena, amb uns ceps antiquíssims i un pendent pedregós i exagerat, tan fort que només es deu poder treballar a ma i on el risc que la portadora (així en dèiem a Alella, quan jo era petit i veremava i trepitjava raïm) i el raïm rodolin muntanya avall és ben real.


Vaig tenir el privilegi que en Paco de Clos Dominic em mostrés aquesta vinya salvatge i fascinant, amb els seus vells ceps de carinyena. És la vinya d'on surten els millors vins d'aquest celler: els que duen a l'etiqueta el lema "Vinyes Altes", i algunes seleccions especials que duen els nomes de les filles d'en Paco i la Dominic, els amos del celler.


El dia era netíssim. Un ventet constant, fresc i molt eixut afinava els contorns de les coses i arreu de les vinyes tot era un esclat de colors, del daurat al roig, segons la mena de cep i l'orientació concreta. El cel era diàfan. Des del capdamunt de la vinya ---"La Tena"--- els diversos trossos es multiplicaven per tot el camp visual i el coneixement que emanava d'en Paco m'acostava més i més a aquesta terra terrible que, sense el miracle del vi, seria un món de bellesa eixorca.


Diuen que la carinyena primigènia procedeix d'aquí, del Priorat, i que els monjos de la cartoixa la van dur arreu del món cristià d'aquells temps. Tant si aquesta història és certa com si no ho és, quina vergonya em fa, veure com unes normatives espúries i incomprensibles pretenen bandejar d'aquest país el nom ancestral i propi de la carinyena!


Escric això mentre tinc a l'abast una copa de Clos Dominic Vinyes Baixes 2006 de l'ampolla que surt a la fotografia. Quina sensació de corpulència i suavitat! Com omple els sentits! Com em retornen els sentiments d'aquell dia a Porrera!

Llegeixo en algun fòrum (la mestressa del celler hi participa sovint) que d'aquest vi exquisit només se'n van fer 5.126 ampolles. Llegeixo que les varietats majoritàries són el cabernet i el merlot, que procedeixen, com indica el nom del vi, dels ceps més joves que hi ha al peu del coster de La Tena. Contemplo l'ampolla del Vinyes Altes 2006 que és la que, més pròpiament, ha de contenir tot l'esperit del món mineral del dretíssim coster de La Tena. El seny m'inclina a enterrar al meu celler aquesta ampolla, perquè el temps la treballi, però la rauxa em farà degustar-la, n'estic segur, ben aviat.